43ª Cantada d'havaneres a Calella de Palafrugell, 4 de Juliol

No sé com acabaré aquest escrit, però el que tinc ben clar, és que ara per ara, l’emoció no em permet expressar-me, i no m'ho posa gens fàcil.
Encara estic enlluernat. Ara passant les imatges al ordinador, se’m tornen a quedar els ulls humits, la mirada perduda en aquelles imatges.
Noto que no veig les imatges, veig el moment, i veig com passen, i cada cop recordo un moment nou.
Caram nois, quina emoció en veure les imatges un altre cop.
Sou molts els que heu fet coses per què jo també visqués el meu dia.
Ho sé, tots heu col·laborat, uns volen i els altres sense adonar-se, fent el que volien fer, o fent coses que no els costa res, i jo valoro tant i tant. Gràcies de tot cor!.
Bé, si em deixo de preàmbuls, podré anar per feina, que si us atabalo amb els sentiments, encara la tindrem ben grossa.
Un cop més Calella es vesteix amb les millors gales per rebre prop de trenta mil o trenta cinc mil persones com altres anys.
Com ja ens hem trobat altres cops, vagis quan vagis, hauràs de deixar el cotxe a la quinta forca, o una mica més enllà, i així va ser.
El varem deixar just a l’entrada de Calella.
Anàvem bé de temps, ens quedava prop de mitja hora perquè la cantada de tarda comences, i varem anar baixant cap a la platja del Canadell.
Ai quins nervis companys, solament desitjava que tot sortís bé, que aquell temps que s’estava tapant, no acabés fent-nos un mala passada.
La trobada amb amics estava assegurada, el cas era que no havíem quedat, i sabia que en un lloc o un altre ens trobaríem.
I així va ser, tal com entrem al passeig del Canadell, un dels que puja a la Cantada principal, en Miquel, del grup La Taverna. I més avall, en Pere, Anna, Francesc, Alfons, Ció, Artur, caram això no te preu, ni el viure-ho ni el recordar-ho.


Bé, ja està El Taper damunt de l’escenari, això vol dir que comença la 43 Cantada d’havaneres. Val que és el previ a la cantada principal, però també son convidats, i també tenen el seu moment en un dia tant i tant important.
El grup El Taper, va ser fundat per en Toni Martí i la seva esposa Paqui Serna. Actualment el formen, ell mateix, en Toni (acordió), Carles Pastor (guitarra) i en Joan Cortés (guitarra).
Varen interpretar diferents havaneres i valsets. Algunes conegudes i altres que eren de collita pròpia. Fetes per en Carles Pastor, i aprofitant les seves composicions, aprofiten per fer-ne unes quantes en les cantades.
Durant l’actuació del Taper, varem estar amb els membres del grup l’Empordanet i Els Cremats. Amb els primers, varem compartir varies, doncs eren els últims en cantar i els que tenien més temps.
Vaig parlar força estona amb en Càstor Pérez, i varem comentar diferents temes de cantades, cançons, història i històries de les Havaneres.
Ara sé a qui recórrer davant de qualsevol dubte relacionat amb el gènere.
També va aparèixer la Neus de Cubacant, i es va afegir al grup per compartir-ne alguna. En definitiva, i per que us feu una idea d’aquell moment, estàvem un grapat d’amics parlant i escoltant havaneres.
Quin bon moment.
Sense adonar-me vaig escoltar que en Toni dels Tapers comentava “i ara farem l’última i donarem pas a Els Cremats”. Caram, ja començava a passar el temps més ràpid de lo normal.
Si us plau que en aquests casos, que algú l’aturi!.


I com que això no s’ha pogut fer fins al moment, Els Cremats varen pujar dalt de l’escenari per fer les seves.
El temps no estava gaire fi, aquella foscor envaïa el cel de Calella, i els entesos anunciaven cinc minutets de pluja.
Mare meva, aquest temps ens vol donar un ensurt, però espero que no ens foti la cantada en l’aire.
Clar, Els Cremats, en varen poder fer ben poques, quina llàstima, aquest jovent és jugaven “les castanyes”, començava a ploure i encara en volien fer alguna més.
Recordo en Xavi Juanals assecant la guitarra, caram noi, es perillós per els guitarristes tocar amb pluja.
Els va donar temps a fer-ne unes quantes, no tot el repertori, però bé algunes si.


Entre elles “La taverna del vell mercant”, que ja havia escoltat al grup Bergantí feia ben pocs dies, i ara la tornava a escoltar per la persona que l’havia creat, en Enric Ferrer, que per cert, li van dedicar a l’amic Pere Margall.
Finalment, no varen tenir sort, i la pluja va augmentar la intensitat, i va fer baixar Els Cremats de l’entarimat del Passeig del Canadell.
Va durar poc, però el temps suficient per què Els Cremats no poguessin tornar a pujar.


Era el torn de l’Empordanet.
Ja s’havien canviat, portaven la roba de gala, la roba de les cantades.
Era el primer cop que aquesta temporada escoltava l’Empordanet, i en tenia unes ganes boges. Volia escoltar el nou repertori de l’any, i veure les variacions que havien afegit.
En vaig escoltar d’aquelles que m’agraden tant a mi, com “Vamos al campo”, era un plaer, un moment inoblidable, doncs aquesta cançó em porta a reviure moment inoblidables amb els Jordi’s del grup Arjau.
L’Empordanet, és un grup fantàstic, van madurant any rere any, i deu n’hi dó, on poden arribar. En Xavi, amb una alegria que no li havia notat en altres cantades, en Pere, esplèndid amb la veu i de quan en quan ens deixava anar una rialla.
En Càstor, ficat en feina, estava dins la seva guitarra. Quan agafa una guitarra, crec que no existeix res més. És un home amb una veu de baix molt característica, doncs el sentiment li surt tant en les mans per tocar la guitarra, com en la veu per explicar-nos la cançó. I en Lluís, bé, aquest que amb les mans li treu tot el sons possibles a la seva guitarra.
L’Empordanet va complaure varies peticions de cançons fetes per el grup que anàvem. Unes amb més carinyo que altres.
Volíem Vestida de nit, i Los Indianos, aquesta última, per escoltar en Lluís, doncs quasi mai canta a excepció d’aquesta cançó i de la Sardana de la mar. Oi Pere?.
Bé, l’Empordanet, ja acaba la seva actuació, i això volia dir que els previs a la Cantada principal havien acabat.


Ara ens tocava obrir bosses, treure els entrepans, i aprofitar per sopar una mica abans de anar a la Cala del Port-Bo.
Ep, però de cop i volta, va aparèixer el Mestre Josep Bastons.
Caram, quin sorpresa. Veig que en Pere Margall se li acosta, li fa dos petons a la dona, i saluda efusivament al Mestre.
És la meva, m’he de donar a conèixer, és una persona amb la qual encara no havia coincidit, i no sabia com fer-ho, però ara tant se val, en tenia l’ocasió, solament faltava que l’amic Pere em presentes. I així va ser, recordo un: “Josep, aquest noi, te un Blog d’havaneres a Internet, i es diu Tony”. I va i el Mestre li diu, si ja n’he sentit a parlar molt d’aquest blog.
Caram, encara no em puc creure el que em va dir. El va assabentar del blog un altre persona que mai he vist i que també en tinc moltes ganes, en Xiqui (antic membre dels Port-Bo).
Bé, “bocata” en mà, el varem anar fent passar cap a la panxa. Ja no quedava ningú al passeig, tothom havia anat agafant lloc a les platges on es podia veure la cantada. I nosaltres, l’Anna, Francesc, Alfons, Ció, Pere, Cris i jo, allà, al banc del passeig acabant de fer les últimes mossegades per anar passant cap a la Cantada.
Per poder veure la cantada, vaig rebre un tracte especial, i mai trobaré les paraules per agrair el que han fet per mi tots aquests que de una manera o un altra, estan relacionats amb les Havaneres.
Doncs bé companys, ara sí, ja ens trobem dins el recinte tancat de la Cantada.
La escenografia estava ben muntada de cara a la imatge en directe, però alhora de fer fotos, em molesten una mica els reflex que fan aquestes barres de plàstic que van canviant de colors. La retransmissió de l’acte la fa TV3, la nostra, i això comporta moltes coses bones per el futur i la difusió de l’havanera, però per els assistents a la cantada provoca esperes, que no sempre ens agrada tenir.
El primer que varen fer, va ser passar una sèrie de imatges de la Costa Brava, que us recordo que aquest any, aquest nom fa cent anys.


I els primers en sortir, els Port-Bo.
Veig, a la part de darrera de l’entarimat el Trio Arrels de Menorca, caram nois, els tinc a tocar.
La resta de grups no estaven allà, això volia dir que segurament passarien per davant meu abans de pujar, caram quina il·lusió, donar-los l’última empenta, l’últim crit de ànim, impressionant.
En Carles connecta la guitarra, en Fonsu, saluda als assistents, i en Mineu, es col·loca, s’ho mira tot, i va vinga, som-hi!.
La primera, un valset mariner del Mestre Carles Casanovas, tant la lletra com la música, una de les primeres que va fer de ben jovenet, “L’oració del pescador”.
Se li nota que hi ha estat altres vegades damunt d’aquest estarimat. Caram nois, que ben posadets estan els tres, i que bé que canten coi!.
I després de la primera, ve la segona. En aquest cas, una de nova, tot sortida del forn, i servida a les nostres oïdes. “Pensaments”, amb lletra un altre cop d’en Mestre Carles Casanovas, però aquest cop la música la posà el Mestre Antoni Mas.
I la tercera, “Ay Lola, si tu me quieres”. Aquesta és dels avis, de les que a mi m’agraden tant.
Interpretada per els Port-Bo, és un luxe escoltar aquest tipus d’havaneres, doncs fan unes veus envejables, i els acords de la guitarra d’en Carles, marcant el ritme, lo just i necessari per que aquelles veus mereixin.
I la darrera, una de contemporània, amb lletra de Rafael Llop, i música d’en Josep Maria Roglan, “La barca xica”.
Companys, molt i molt bé, gràcies per enriquir aquests moments amb les vostres veus.


Amb aquesta havanera, els Port-Bo donaven pas als nois de Ses Illes, el Trio Arrels de Menorca.
Aquest grup és l’únic que desconeixia quan a cançons.
No havia tingut la sort de haver-los escoltat. He visitat el seu blog en divers ocasions, i em considero admirador de la feina que fan, però de cançons, no n’havia gaudit mai.
Clar, he de dir-vos que abans de coneixe’ls, ja em feia gràcia el grup. La raó, entre d’altres, l’edat, el “bon rotllo” que he notat que corrre per la seves lletres els cops que ens hem escrit.
Bé el Trio Arrels de Menorca, ja s’han situat davant els micròfons, connecten els tres instruments, i amb una mica de nervis, queden a la espera del regidor de TV3 per arrencar amb la cantada.
Cal dir que uns quants incondicionals asseguts en una de les barques pròximes a l’escenari, els van donar la empenta que necessitaven per menjar-se l’escenari. Amb crits de vinga, som-hi, Beni, Amador, i David, ànims!!.
Caram l’emoció de aquell moment, me la van transmetre les vostres cares.
I m’hi vaig afegir a la emoció, tot i estar a la part de baix, just davant seu. Però si jo estava nerviós, no em puc imaginar com estaven ells davant de unes trenta mil persones esperant a veure que feien.
Silenci, que ja comencen.....
La primera és “Pregaria Marinera” amb lletra d’en Tòfol Mus i música d’en Francesc d’Assís Tàrrega.
Ep, això s’escolta molt i molt bé.
Caram quin goig, quina joia tenim davant, aquest tercet, també promet!. Quina il·lusió em fa saber que hi ha un altre grup jove fent havaneres, i les fan molt i molt bé. Un més a la llista.
I com he dit abans, després de la primera ve la segona. “Lluna plena” amb lletra un altre cop d’en Tòfol Mus, però aquest cop la música la posà el Mestre Josep Bastons. Mai havia escoltat el requint, un instrument de corda, molt habitual per acompanyar cançons d’amor, doncs és molt melòdic. És pràcticament igual que la guitarra en forma, i s’acostuma a afinar al 5 trast, i d’aquí li ve el nom, tot i que prové del mot en castellà “afinada en el quinto traste”.
Mireu, ja que us he presentat aquest instrument, aprofito i us presento el grup.
Us desvetllaré un secret, el Trio, son tres!.
Amador Simonet, com a primera veu i guitarra. (Està situat al mig a la Cantada).
J. David Serra, segona veu i requint. (El que està situat a la dreta).
Benito Cacho, tercera veu i guitarra. (El que està a l’esquerra).
No us puc dir que els conegui gaire, però transmeten molt bon rotllo, son oberts, i no em pregunteu el perquè, però crec que hem connectat força bé.
A part de això, son molt i molt bons musics, que al cap i a la fi, és el que toca, i és del que parlo en aquest blog.
Va vinga companys, que ja aneu per la tercera, i cada una que en feu, pugeu el nivell una mica més.
Ara toca una en castellà, “La golondrina” amb lletra i música d’en Caetano Veloso.
I ja l’ultima i per tant acaben el seu pas per la Cantada de Calella, una de casa seva, una de Menorca i escrita per un Menorquí. “Ets com un altre Menorca”, lletra d’en Tòfol Mus, i música d’en Deseado Mercadal.
El Trio Arrels de Menorca, ha donat força i nom al gran compositor d’havaneres Tòfol Mus.
En la secció cançons, ja us en vaig parlar una mica de les seves composicions, i repeteixo, deu n’hi dó quines lletres més bones. Per lo que van dir des de l’entarimet, en Tòful Mus, és un gran company i amic del Trio, i crec que ells li han fet un bon tribut, i un record per sempre.
Bé companys, han acabat l’actuació, i ara passen per davant meu, aprofito per parlar amb ells una estona, just el temps de la publicitat, i abans que entri el següent grup a cantar.
Estaven radiants, contents, exultants, no hi cabien dins seu, estàvem en la mateixa situació, o similar, doncs ells havent cantat, i jo fent fotos, en un paratge inoblidable, un lloc privilegiat, i gaudint de unes cançons que no esborraré de la meva memòria, i amb la companyia, un cop més immillorable, de la Cris.
I ara tocava l’actuació diguem “especial” de la Cantada.


Lucrecia, junt amb tres components més, ja estan situats davant els micròfons per fer la primera. Que en aquest cas, va ser “Clara”.
Crec que és un bolero, amb lletra i música d’en Juan Carlos Silvestre.
I ara la segona –i primera havanera- “El peix enamorat” (aquí crec que és va saltar el programa, doncs jo tenia que aquesta era la tercera).
Bé aquesta havanera amb lletra d’en Vicent Torrent i música d’Eliseu Parra, va sonar bé, és en català,i tot i no ser la llengua de la Lucrecia, és va esforçar, i s’ha de reconèixer.
La tercera va ser “Cachita”, amb lletra i música d’en Ricardo de Montaner. Aquest tema va fer moure més d’un de la seva cadira. Potser no venien per ballar, però van acabar fent-ho.
La quarta i última fou, “Ay mama Inés” amb lletra i música d’en Eliseo Grenet. Un altre cançó amb marcat ritme cubà que tot i costà una mica va fer que a l’últim tall s’aixequés mitja platja a ballar-ho. Jo crec que la gent estava com jo. No s’acabaven de creure el que veien, estàvem incrèduls veient l’actuació, i finalment, com el ritme es bó, qui més qui menys va deixar que el cos acompanyés el vaivé que provocaven els malucs.


I ara el torn dels Arjau, abans de pujar, passen per davant meu, els Jordi’s, en Jordi Grau, i en Jordi Rubau, una mirada, un gest, una abraçada amb ells, dues paraules, ja en tenia prou per desitjar-los el millor.
Ja s’escolten els primers acords de la guitarra nova d’en Jordi Rubau, caram, quins nervis, quina emoció.....
La primera “Records” (si nois els que em vareu fer viure fa ben poc), un valset mariner amb lletra de la Narcisa Oliver i música del Mestre Josep Bastons.
La segona, una de les que a mi m’agraden, una d’antiga, “Aquí está el negro”, de la qual en desconeixem l’autor.
La tercera, una de molt coneguda i que fa referència a una platja que tenim a la vora de Calella, “Tamariu”. Torna a ser lletra de la Narcisa Oliver i la música la tornà a posar el Mestre Josep Bastons.
I la quarta i última, el toc arriscat, el toc dels dos Jordi’s. En Jordi Grau la presenta com “Calavera”, i per els amics “quiri quiri", i la raó és que en un moment de la cançó apareix “el gallo con el quiri quiri, la gallina con el cara cara, y los polluelos con el pío pío”, i clar, com bé diu la cançó, “Se arma el lío con el quiri, quiri, cara, cara, pío,pío...”.


I ara l’últim grup, La Taverna, amb l’únic acordió i acordionista de la cantada, l’Adam Torres.
També passen per davant nostre, i faig el mateix, em ve molt de gust, esperonar en Miquel , Ferran i l’Adam, son molt bons, i ho han de demostrar un cop més dalt de l’escenari.
Ja es col·loquen, en Ferran li dona els últims tocs a la seva guitarra, i l’Adam, que assegut, sosté com pot aquell acordió que a part de sonar molt i molt bé per la mestria del noi, pesa un grapat de quilos.....
La primera de totes, “He perdido una perla”, aquesta es un altre de les meves, de les antigues, quin goig, gràcies. També en desconeixem l’autor, doncs es d’aquelles que ensenyaven els avis de boca a orella, com tantes i tantes cançons d’aquells temps.
La segona, que normalment, és la que ve darrera de la primera, és “El cant del mar”, amb lletra d’Antònia Vilàs i música d’en Salvador Dabau, que el grup li va voler dedicar en el centenari del seu naixement.
La tercera, una de ben popular, el grup l’anomenà “El barco de ron”, però jo la conec per “Salió de Jamaica”. És pot anomenar de les dues maneres, doncs crec que no hi ha documents que acreditin la seva autenticitat quan a títol.
I la darrera, i ben bonica, “Escolta es vent”, amb lletra un altre cop d’en Tòfol Mus i en aquest cas música del Mestre Josep Lluís Ortega Monasterio.


Companys, la cantada ja acabava, ara es preparen els grups per pujar tots a l’escenari per fer “La bella Lola” i “El meu avi”, dos de típiques, i que utilitzen per fer la cloenda de cantades com la de Calella, Pals, Llafranc, Platja d’Aro, etc...
Quin goig fa veure tant companys junts a dalt de l’escenari de la Cala del Port-Bo.
No sé si això passarà altra vegada, i és per això que no puc parar de gaudir amb aquell moment, recordant i recordant les abraçades,les mirades, la complicitat entre els uns i els altres.
Bé les dues cançons de cloenda les va dirigir el Mestre Josep Bastons.
Allà teníem, en Carles, Fonsu, Mineu, Benito, David, Amador, Lucrecia, Jordi Grau, Jordi Rubau, Miquel, Ferran, Adam, en Josep Bastons i en Martí.
Si no m’erro, en Josep Bastons, ha estat l’única persona que sempre ha pujat a l’entarimat de la Cantada de Calella en les quaranta tres edicions que porta.


Quant a grups, doncs bé, és el Port-Bo, doncs aquest ha estat el primer que no puja el Peix Fregit. I em va saber molt greu, però diguem que el relleu quan a grups havia de ser, o s’havia de permetre.
Tot i que potser aquest any jo hagués afegit a l’Empordanet i al Peix Fregit, i si volen ritme, Els Cremats, i si volen una noia, la tenen ven a prop, doncs Cubacant poc a poc s’ha guanyat el poder pujar a l’entarimat de Calella, havent vist el que he vist, o millor dit, escoltat el que he escoltat.
Ara amb tant gent no se si haurà lloc, i hauran de fer l’escenari de la platja d’en Calau fins a la del Port-Bo. Bé, la 43 edició de la Cantada de Calella, la cantada de la platja, acabava, ara quedava, el ressopó, la cantada als diferents llocs de Calella i voltants.
Els Port-Bo els teníem a l’hotel Sant Roc, el Trio Arrels de Menorca a Can Palet, els Arjau a Can Batlle, La Taverna al Tango, l’Empordanet a La Bella Lola, El Taper a l’hotel La Torre i Els Cremats a Llafranc.
Nosaltres teníem que voltà per veure si érem capaços de veure’ls a tots, però amb tant poc temps, poc que arribaríem.
Varem començar per el que més pròxim teníem.


La Bella Lola amb l’Empordanet. Mai havia gaudit de Les Havaneres de l’Empordanet a la taverna, en directe, autentiques, sense altaveus. I de veritat, i un cop més em varen tornar a meravellar.
Com sabia que tot just acabaven de començar les cantades de nit, no em podia quedar doncs encara que faltes una bona estona per acabar, encara em quedaven un grapat de grups per veure, així que.....sortim de la Bella Lola, i ens dirigim al més pròxim.


Can Batlle, un altra taverna autentica, de les que també fa un temps es feien havaneres.
Allà hi tenim als Arjau. En aquest cas, a part de gaudir del grup, vaig gaudir del lloc, doncs personalment a Can Batlle, mai havia estat, i crec que és un altre bressol de l’havanera.
Allà en varem escoltar i cantar quatre. Aquest cop, portava un acompanyament d’excepció, una parella de cant privilegiada, l’amic Pere Margall. És un plaer escoltar-lo, i si m’hi puc afegir, doncs no ho dubto ni un sol segon.
Els Arjau, em varen fer un regal que esperava amb anhel. Era, és i serà especial. No us ho podeu imaginar, però encara m’emociono quan llegeixo la dedicatòria del nou treball.
Nois, això no es fa, però gràcies, que en sou de bona gent, coi!!.


Sortint de Can Batlle, varem anar al davant, al Tango.
Allà hi tenim a La Taverna. Ja estaven més relaxats, tots plegats de nou.
Quina alegria veure en Miquel amb aquella cara de felicitat. La Trini, en Dani, Ferran, Pepa, Adam, Albert, Lluïsa, Dolors, Joan.....estàvem tots.
Fins i tot allà es trobava en Vicenç, un altre lector i col·lega de blog, doncs ell també en té un dedicat a l’havanera i que trobareu l’enllaç a la part dreta d’aquest blog.
No l’esperava, ell em va reconèixer, suposo per la foto, i noi, em va fer molta il·lusió.
De cop i volta va aparèixer també la Neus, cantant de Cubacant i també es va afegir a la festa de La Taverna.
Ara si que puc dir que hi érem tots.
Ja ens havíem vist al llarg de la tarda, a les cantades que es varen fer, però no m’esperava que ens tornéssim a veure.
Allà al Tango, la Neus es va afegir amb La Taverna a fer-ne un parell, i varem esperar que acabés la actuació, per poder anar a veure als següents.
Caram, el temps ofega, i son ja quasi les tres de la matinada, portem bon ritme, però jo dubtava tenir temps per veure tothom.


Ens dirigim a Can Palet, allà hi trobem el Trio Arrels de Menorca, i més sorpreses.
També està amb ells el Mestre Josep Bastons, i n’estan fent quatre tots plegats.
Que fort!. Quina llàstima, a tot no podia arribar.
Bé el Trio Arrels de Menorca, eren ja catorze o quinze, de Menorca hi havia un grapat de gent, suposo que tots aquells que els esperonaven quan la cantada, s’havien trobat allà, a Can Palet.
Quina mitja hora més intensa, amb tota aquesta gent, quins grans moments.
Mireu us en deixo un tall, de un gran moment, i us ho faig com ho diuen ells. La cançó la va cantar en Pau, un amic del grup.
"En Pau el de camisa de retlles, fa una cançó que es canta a Es Castell i diu una cosa així...
A ritme de "Fox-trot"
" [...]
Every night es fiesta en Menorca,
Every night es fiesta en Cala Corb,
Las estrellas brillan en Menorca,
Paraiso del amor!!!....
[...]".
Ja no ens donava temps de veure més grups.
Els cambrers del restaurants ja ens fotien fora, i llavors va aparèixer en Carles Casanovas amb l’Antoni Mas, baixant de l’Hotel Sant Roc.
Us asseguro que em vaig quedar amb les ganes de fer-ne una amb el Trio, i estic quasi segur que entre tots els mestres que allà s’hi trobaven, l’haguessin fet bona. Em vaig acomiadar del Trio, la trobada va ser curta, però molt intensa, ens varem explicar dos o tres coses, i ens varem deixar deu o dotze per el pròxim cop que ens tornem a veure.
Em van fer un regal, i companys, i està garantit, el Trio Arrels de Menorca, sona molt i molt bé.
La idea inicial era marxar, però dins aquest mon, no marxes fins que no arribes a casa.
Ens varem acomiadar dels amics amb els que ho havíem compartit quasi tot, l’Anna i en Francesc.
Tant de bó gaudissin com nosaltres.
Ara ja solament quedàvem tres, la Cris, en Pere i jo.


Tornant de Can Palet en direcció al cotxe, vaig trobar-me en Fonso, i em va dir que l’última la feien a Les Voltes, que allà s’hi trobaven cada any un grup d’amics i cantaven fins que es cansaven.
Renoi, es cert, allà també hi era en Càstor amb la seva dona, i una colla de nois joves amb una gresca impressionant.
Aquest cop sí, varem fer l’última.
El rellotge ja marcava les quatre i escaig de la matinada, i la cantada d’aquells companys, també anava enfilant la recta d’arribada.
Així que, varem acompanyar a l’amic Pere a l’hotel, nosaltres teníem el cotxe a l’entrada de Calella.
Encara ens quedava un tall.
I temps per anar recordant el que havíem viscut aquella nit.
Ja jo veia a venir, em notava, que la nit es faria llarga, que no seria fàcil de pair el grapat de coses viscudes. I així va ser. Masses emocions per veure-les en una estona o en nou hores.
Trobades d’amics, grans cantades, en definitiva, inoblidable.
A l’endemà, o millor dit, al mateix dia, cap al migdia, hi havia l’entrega de premis 2x4 de la Fundació Ernest Morató.


I vaig pensar que per rematar el cap de setmana d’havaneres, només em faltava això.
Vaig tornar a agafar el cotxe, el motor encara era calent, i crec que es recorda del camí cap a Calella, l’acabava de fer.
No sabia que em trobaria, però tenia clar que un grapat de bona gent i amics, allà hi serien.
Així va ser, en Xicu Sanchez, Antoni Mas, Pilar, Carles, Neus, Lucrecia, caram, ja hi tornem.
Els guardonats varen ser, la Lucrecia, TV3, i en Pitu Xivarri, aquest últim, a part de ser un gran col·laborador del mon de Les Havaneres, és propietari d’un restaurant de Palamós, on el Mestre Josep Lluís Ortega Monasterio va composar “El meu avi”.
Era el moment per agrair a molts d’ells en persona el que havien fet el dia abans per mi.
Clar, no se si van ser conscients, però jo els vaig agrair i els agraeixo.
Companys, heu fet molt per mi, per la meva felicitat, i tot, per res.
Qué difícil es trobar això avui en dia.
Per tant, i com ja us vaig dir en un dels últims escrits, jo solament tinc aquest blog per parlar-ne, per estar agraït del que heu fet.
Companys, amics, Cris;
Tots heu col·laborat en fer de un dia d’havaneres el meu dia.
Hi heu aconseguit, heu fet que molts d’aquests moments quedin com inborrables en el meu disc dur, en la meva memòria.
I ara que el blog ha complert just un anyet, permeteu-me celebrar-ho amb tots vosaltres, i de la millor manera que sé, i és amb aquest escrit.
És un més, però és el del Aniversari, i no hagués arribat aquí sense vosaltres, així que....
Gràcies amics i companys per estar al meu costat, i per fer d’aquest espai, el vostre espai.
No poso noms, però penseu que si heu arribat fins aquí, hi podeu afegir el vostre.
I recordeu un cop més, "Every night is festa in Les Havaneres".


Petons, Abraçades, i Havaneres a dojo!!.

Per els que teniu una mica de temps us deixo l'actuació emesa per TV3.
Gaudiu-la si teniu temps.