Sembla inusual, però no ho és tant, i és ben cert que tot s’ha de fer amb mesura, no sigui cosa que ens faci mal o "se'ns cremi el sofregit".
Si nois, diumenge vaig recuperar l’activitat “havanerística”.
Ja sé que pensareu que m’he perdut alguna d’important, però no ha estat possible.
Segur que l’any que bé, en veure altre que aquest any no he pogut.
Aquest caps de setmana, la pluja ha passat per aigua diverses cantades, i tot mirant el cel i veient-lo ben fosc, en varem decidir a passejar-nos fins a Granollers.
Teníem molt poc a perdre i molt a guanyar.
Si nois, l’únic que podíem perdre és temps, que tot i que de vegades el valoro tant, aquest cop, era el que menys m’importava.
I molt a guanyar, doncs si la cantada es feia, gaudiríem de unes havaneres amb un dels grups que m’agrada, de un repertori molt ben triat, i de una parella com el Jordi’s, que no tenen “desperdici”.
El cel era ben tapat, durant el camí, varem trobar pluja, tot feia preveure, que finalment, solament ens passejaríem.
Era una cantada de les que diem de Festa Major, més concretament, festa de un carrer, però estàvem avisats que podia tenir molt bona pinta, doncs és un lloc tranquil, amb molt de respecte vers el grup i vers l’havanera.
En arribar al lloc, ens varen passar per davant els Arjau, tot dient-nos que la cantada es faria.
No sabien on, però de ben segur que cantaven. Si els veïns hi estaven d’acord, per ells no s’anul·laria la cantada.
Per tant s’havien de trobar llocs més o menys adients per fer una cantada.
Diversos veïns van oferir els seus garatges i patis coberts per fer-la, però finalment, “Il capo” de la pizzeria La Bella Taranto, va oferir el restaurant per fer la cantada.
Fantàstic, la idea, i el suggeriment de fer-ho a la pizzeria va ser esplèndid.
Quan a sonoritat, paratge, comoditat i altres aspectes a tenir en compte, va ser insuperable.
Em recordava a la taverna, la lluminositat, les parets, el sostre. Només hi vaig trobar a faltar aquella olor a tabac i a cremat que tant caracteritza a les tabernes. Un lloc magnífic per fer una cantada.
Caram, el temps, sincerament ens havia fet un favor, doncs, l’escenari era muntat a una banda del carrer, en lloc de encapçalar el carrer, i per tant els musics quedaven de costat, gràcies al temps inclement, varem gaudir d’un paratge magnífic.
Això em va fer veure mes aspectes a tenir en compte amb els grups. Estic segur que no tots estan disposats a cantar “a qualsevol lloc”.
No va fer falta muntar altaveus, micròfons, taula de só. Nois, com a la taverna, arribar, afinar la guitarra, escalfar les veus, i apa, a cantar.
A la porta de la pizzeria ens varem trobar amb uns lectors del blog, avui ja, Companys, l’Isabel i el seu marit.
Varem aprofitar per fer-la petar una estona amb temes, com no, d’havaneres.
Ens varen guardar un parell de cadires a primera fila, un cop més, un detall fantàstic, i que aprofito per agrair.
Sabeu que, al principi d’assistir a les cantades, em feia molta vergonya seure a primera fila, i tot i que ara també me’n fa una mica, reconec, que es fan unes fotos, molt bones.
Si la cantada es fa sense mitjans electrònics, es a dir, sense micròfons, altaveus, etc. El millor lloc, és a la vora de les veus.
Però si la cantada és amb tot un equip de só, el millor lloc, no és a primera fila, sinó al costat –normalment- de la taula de só.
Doncs bé, arrenca la cantada amb unes peces contemporànies, per anar fent boca.
"Lola la tavernera", "Mariner de terra endins", entre d’altres.
Poc a poc, varen anar tirant enrere amb el temps i les peces cada cop eren més antigues.
I una de les peces més antigues fetes en català, “Ulls verds”, “Dels teus ulls una mirada” i una sardana, “la pubilla”.
Companys, els Arjau m’han regalat moltes actuacions, però en totes els trobo alguna cosa nova.
En aquest cas, va ser la sardana i el fet de cantar-ne dues sense acompanyament musical. El dia que es decideixen a fer-ho una mica “malament” m’hi afegeixo jo, per acabar-ho de arrodonir.
Varen seguir peces com “Sin más téstigos” i “Calavera”. I varen tornar a peces més actuals, com “La Habana se llama Elena” –peça de la qual, algun dia us intentaré explicar la història, però primer, necessito la informació exacta del mestre Càstor Pérez, doncs ell hi posà la música a una lletra de Antonio Serrano de Haro.
De vegades penso si a la gent també els hi agradarà escoltar havaneres que normalment no hi ha ocasió de escoltar-les.
Amb els Arjau hi tens l’ocasió de fer-ho, i una dona de la cantada m’ho va fer saber d’aquesta manera “m’agrada molt aquest grup, doncs fan cançons que no son conegudes, i surten una mica de les típiques”.
El cas és que aquestes peces que anomenem “típiques”, son les que la gent vol escoltar. I clar, el gran dilema, quan es fa una cantada s’han de barrejar peces contemporànies i antigues, per poder donar a tots els públics, la major satisfacció possible.
A mi el que més m’acostuma agradar és escoltar qualsevol tipus de peça nova en un grup. M’explico. Mai havia escoltat “Ulls verds” o “Gavina bonica” per Arjau, i em va encantar el fet que les fessin a la cantada.
Al igual que darrerament el grup Port-Bo quan va afegir “La enredadera”. Una peça fantàstica, tavernera, si nois, aquestes son les peces que s’han de anar fent per que no quedin a l’oblit, tot i que ja existeix un registre sono a càrrec del grup Duet.
Avui, ja se’m fa difícil descriure les meravelloses veus dels components del grup Arjau.
Aquest any ho he fet tantes vegades que penso, que fer-ho un cop més, quedarà repetitiu, així que, us recomano, que cerqueu un escrit en la qual apareguin aquest parell, doncs un cop més,ens hem trobat dues veus, plenes de força, compenetrades, amb una qualitat excepcional, i amb una avantatja vers altres grups, una edat jove, en plé creixement tant vocal com musical.
Aquest parell te empenta, ganes de créixer, ganes de fer coses noves, i em fa molta il·lusió rebre aquests tipus de sensacions dels grups, de les persones, dels companys, dels amics.
Per molts anys.
Finalment, peces com “El negro”, “El clavel” i les ja més que escoltades, “La Bella Lola” i “El meu Avi”, donaven per acabada la cantada.....
Però, la gent no en tenia prou, i amb aplaudiments, varen fer que els Arjau, ens tinguessin que regalar un parell de peces més, i va ser llavors, quan ho varen fer sense acompanyament musical.
Jordi Grau i Jordi Rubau, cantant "a palu secu".
Nois, genial!!.
Va ser massa, una cantada que inicialment anava passada per aigua, va quedar com una cantada per recordar, per fer veure a la gent, que si s’ha de cantar es canta, si no hi ha escenari, s’improvisa, però la qüestió es cantar i passar-ho bé, i si aconseguim que la gent gaudeixi de Les Havaneres, doncs millor que millor.
Vull aprofitar per felicitar i agrair als Port-Bo el fet de aparèixer en “El Periódico de Catalunya” per parlar d’havaneres, per parlar d’aquest gènere que està dins les músiques populars catalanes.
Un cop més l’havanera s’ha passejat per els mitjans de la mà d’en Carles, Mineu i Fonsu.
Gràcies i per molts anys!.
Amics, companys, saludats, i anònims, Salut, Força i Havaneres a dojo.
Va ser massa, una cantada que inicialment anava passada per aigua, va quedar com una cantada per recordar, per fer veure a la gent, que si s’ha de cantar es canta, si no hi ha escenari, s’improvisa, però la qüestió es cantar i passar-ho bé, i si aconseguim que la gent gaudeixi de Les Havaneres, doncs millor que millor.
Vull aprofitar per felicitar i agrair als Port-Bo el fet de aparèixer en “El Periódico de Catalunya” per parlar d’havaneres, per parlar d’aquest gènere que està dins les músiques populars catalanes.
Un cop més l’havanera s’ha passejat per els mitjans de la mà d’en Carles, Mineu i Fonsu.
Gràcies i per molts anys!.
Amics, companys, saludats, i anònims, Salut, Força i Havaneres a dojo.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada