L'Empordanet a Calella de Palafrugell, Sant Roc 23 d'Agost.

Companys, em van dir que no me la podia perdre però....


El que no em varen dir és que si la veia, no l’oblidaria mai, i tot perquè els que feien les havaneres, les feien amb el cor.

D’això s’avisa!!, o potser no.

Encara no us ho he dit, però els que feien la cantada era el grup l’Empordanet.
Si nois, van ser ells qui posaren el cor aquella nit.
Bé, també hi va col·laborar un altre persona molt especial i va posar alguna més que el cor, però aquesta sorpresa, me la reservo per més endavant.
Jo que em pensava que Calella me la coneixia més o menys, i veig que em faltava un tros. En concret, el fantàstic barri de Sant Roc, allà es feia la cantada, a la caleta.
El paratge era magnífic, a tocar de l’aigua, amb aquell olor a sorra i mar, només faltaven havaneres, i en aquest cas, hi eren, i tant que hi eren.
Anàvem bé de temps, sense córrer, som de vacances, i si en aquest temps tenim quelcom, és això mateix, temps.
Vaig aprofitar per xerrar amb en Pere Molina una bona estona –el tenor del grup-, de tot una mica, i una mica de tot, però molt i molt divertit, aquest home és genial.
També varem veure a la Iolanda, companya d’en Càstor Pérez, i varem seure amb ella, en la tribuna de la caleta. Si nois, a dalt d’una roca, mirant a llevant, -com diu l’havanera-, i amb l’Empordanet a punt de començar.
Els musics estaven situats just a la entrada d’una casa marinera, que si no m’erro, era el lloc per on entraven les barques.

Jordi Pena en la presentació de l'esdeveniment.

L’esdeveniment el va presentar en Jordi Pena -que com va dir en Càstor Pérez- és dels únics membres que queda dels cantaires de Calella.
En Jordi va fer una presentació molt emotiva de l’Empordanet, i en concret d’en Càstor doncs sempre o quasi sempre, ha estat present en aquesta cantada, ja sigui amb l’actual grup, o amb el Duet.
I ara el torn d’en Càstor per presentar-nos a en Jordi Pena. Sense paraules, sense veu, així és com es va quedar en Càstor quan el presentava.
Va ser molt emotiu amb les seves paraules, amb els gestos, quan ja el cap no era capaç de expressar més paraules, el cor va agafar el timó de la presentació i del moment, i ens va regalar unes meravelloses paraules d'havaneres, de com es feien, del que eren.
Va ser llavors quan es va referir als que ens han deixat, als que son a “palco”, “als que han marxat a cantar allà dalt”, i no es va poder aguantar les llàgrimes, bé, ni ell ni jo, ni molts dels que allà estàvem, doncs vaig veure a més d’un que dissimuladament, s’eixugava els ulls amb la primera cosa que tenia a les mans.
Mestre, com vares dir, “tots hem d’anar allà dalt, però no tenim cap pressa”.

Companys, us podeu imaginar una prèvia a una cantada amb tant de sentiment.....
Jo que sempre cerco aquest tipus d’efecte a les cantades, i a veure qui ho aconsegueix, aquest cop, ho varen fer abans de començar, això no pot ser, no anem bé companys, però, gràcies de tot cor.

Grup l'Empordanet amb gestos emotius durant la cantada

Així que ja tenim el cor obert “com diuen a missa”, però aquest cas per rebre cançó de taverna i amb ella, les havaneres.
La cantada era de cor a cor, de nos amb nos.
Les interpretacions de l’Empordanet varen ser espectaculars, ens varen regalar uns dolços moments difícils de oblidar, i això vol dir, que encara més difícils de explicar.
Se’m fa difícil explicar com és una cantada feta d’aquesta manera, com vaig viure la cantada, un cop més, soc jo el que es queda sense paraules.
Quant a qualitat poc puc dir de un grup com l’Empordanet, avui per avui, està baix la meva opinió, a la part més alta de la onada.
Han treballat i treballen, s’han esforçat i s'esforcen, i penso que ho han aconseguit, i només puc dir, que per molts anys els tinguem en aquest grandíssim nivell.
Per arribar al punt on es troben s’ha de lluitar dia a dia, i no és poden relaxar, doncs la caiguda acostuma a fer mal, i més quan estàs tant amunt.
És per això que us vull encoratjar a continuar treballant, divulgant l’havanera de la manera en que ho feu, i que per molts anys en gaudim els que d’una manera o un altra us anem seguint.
La sonorització de l’esdeveniment, un cop més el va fer Sonostudi, un cop més va superar amb nota la cantada.
La tria de cançons penso que ja l’havia escoltat, però res, amb aquest sentiment, mai, per tant, no conta que m’hagi coincidit una tria.
Les peces que varen regalar-nos varen ser, entre d’altres, Allà en la Habana, La gavina, Mi madre fue una mulata, La tarde, entre les peces més antigues, i de les contemporànies, ens varen fer, La xalana, Habanera embrujada o Lola la tavernera.
A la mitja part, hi va haver el sorteig de uns quadres i cremat per a tothom.
Quan de cop i volta, baixava per les escales Sílvia Pérez Cruz.

Sílvia Pérez Cruz, amb Càstor Pérez

Potser no la coneixeu, no sé si tindreu la sort de escoltar-la, tot i que de la manera en que està treballant, estic segur que serà un referent de veu al nostre País, i llavors, segur que tindreu la sort de escoltar-la.
Avui per avui, és una de les veus catalanes amb més força que tenim. Em quedo sense paraules per definir a la Sílvia, el que si que us puc dir és que es filla d’artistes. D’en Càstor Pérez i de la Gloria Cruz, que a part de ser els pares de la criatura, també son els pares de una de les millors havaneres que s’ha fet en llengua catalana “Vestida de nit”.
Aquesta noia, a part de fer grandíssimes col·laboracions amb grans mestres de musica, és “cantaora” del grup Las Migas.
Si nois, fan flamenc, però fresc, jove, fins i tot diria que diferent al que jo havia vist fins al moment, potser perquè la interpretació la fa una Palafrugellenca.
Las Migas son quatre noies, amb procedències ben diferents, i penso que només una, amb arrels flamenques, si més no, per la localització geogràfica.
Per una banda tenim la de casa, la Sílvia, de Palafrugell, Marta de Sevilla, Isabelle de la Bretanya francesa i Lisa de Berlín.
Bé, s’ha de veure i s’ha de escoltar.
Ella és sentiment, es veu. La vaig veure actuar fent flamenc, però mai fent havaneres, aquest era el primer cop, tot i haver un enregistrament del Duet en que hi participa la Sílvia, concretament, en un treball que es va gravar en aquesta cantada de ara fa deu anys.
La Sílvia es va col·locar al costat d’en Càstor i ens varen regalar cançons com “Vivir en la Habana”, “Habaneras de Cádiz”, i “Alfonsina y el mar”.
Vaig gaudir de les seves interpretacions, tot i que no estic acostumat a escoltar aquestes havaneres amb el toc flamenc que li va donar la Sílvia, però un cop més un toc únic, improvisat.
Gràcies Sílvia per aquest meravellós regal.
Pare i filla, Càstor i Sílvia, es van fondre en una abraçada en acabar "Alfonsina y el mar".

Càstor Pérez emocionat després de cantar amb la Sílvia Pérez

Ell no es va poder aguantar, l'emoció l'envaí, ella ho havia fet extraordinàriament, jo hagués fet el mateix.
La Sílvia va seure amb nosaltres, a tribuna, tampoc s’ho volia perdre, després d’aquests fantàstics moments, de nou, l’Empordanet a fer de les seves, de les nostres havaneres.
No sé si la Sílvia va tenir alguna cosa a veure, però aquesta segona part, es va intensificar el nivell.
El cor ja l’havíem obert amb la introducció d’en Càstor al principi de la cantada, les peces que ens havien regalat a la primera part i les cançons de la Sílvia a la mitja part, anaven omplint tots els racons, però encara hi havia a lloc per a les fantàstiques cançons que ens varen regalar en aquesta segona part.
Estàvem a cor obert, sense filtres, sense prejudicis,”a pel”.

L'Empordanet a la segona part de la cantada

Caram nois, quins moments, però com tot, te un fi, aquesta cantada no era menys, i com encara no he trobat l’encarregat de donar corda a les manilles dels rellotges, varen fer pujar a en Jordi Pena per fer tres darreres.
“El barquito de nacar”, va ser la primera de les tres peces que s’acostumen a fer en aquesta cantada per concloure-la. Incloent-hi una ovació cada cop que en Jordi feia la tonada de la cançó que diu:
“[...]
Las notas, de una dulce habanera,
son besos, para tierra española,
regalos, de las olas que llegan
y el barquito nacar,
va surcando los mares,
al compàs del amor.
[...]”.

Aquesta havanera és una de les meves preferides, hi noto el sabor a mar, el regust de la tornada a casa.
Us en recomano la interpretació de la peça feta per el Duet.
I després d’aquesta magnifica peça, ens en varen fer “La bella Lola” i “El meu avi”, interpretades les dues peces per l’Empordanet, en Jordi Pena amb el seu net, i la Sílvia.
Companys, amics, una de les que no us podeu perdre, i si hi tenim sorpreses com la de la Sílvia, encara menys.

Us volia comentar que l’altre dia em varen comentar que d’aquest tipus de cantades no s’havia de fer gaire resò.
I que voleu que us digui, ja se que és un regal per els que podem assistir en aquestes cantades, i en gaudim uns quants, però penso que el més meravellós es gaudir-ne tots. I així li vaig dir a la persona que m’ho va comentar.
Entenc que em digueu que la cantada s’ha “massificat”, però, ja va bé que hi vingui gent, no podem quedar-nos amb quatre, que el dia que vagin a “palco”, ho trobarem els faltar.
Per tant, i per part meva, el que més m’agrada en aquests casos es compartir, i així ho faig amb el blog, amb les cantades, amb les havaneres....

Un altre cantada per afegir a l’agenda del 2010, no us la perdeu, que d’aquestes també hi ha poques.

Companys, Salut, força i si podeu, Gaudiu d'Havaneres!!.