Port-Bo & Montgrins, Acoblats a Campllong, 26 d'agost.

Benvinguts al Musicant, benvinguts al VI Cicle de música del País.


Jo era a França, tot em feia pensar que aquest concert dels Port-Bo, el llegiria amb una mica de sort, en alguna crònica dels diaris gironins.
Però un cop més, varem decidir canviar els nostres plans, i aprofitar per veure-ho, doncs no sabríem quan tindríem l’ocasió de tornar-ho a fer. Així que des de Colliure ens varem dirigir a Campllong, varem canviar els preciosos paisatges, per precioses cançons.
Si no ho sabeu, us ho comento, i es què les novetats i les innovacions en aquest gènere, normalment tenen un nom propi, Carles Casanovas i Rigall.
Si nois, el Mestre és una persona que treballa per l’havanera, per innovar i per fer-la créixer i arribar allà on es pugui. S’ha fet palés en molts casos, i el darrer i més conegut va ser que una cançó seva ha estat nominada com a millor cançó en llengua catalana en els premis de la música espanyola.
Sabeu de quina cançó parlo?.
Busca’m a l’Empordà, amb lletra d’en Carles Casanovas i música d’Antoni Mas.

Abraçada entre dos grans mestres, Antoni Mas i Carles Casanovas

Si companys, la paraula havanera es va escoltar en aquell Palau de Congressos de Badajoz.
Aquest cop, ens tornen a sorprendre, no solament en Carles amb la seva formació, sinó que aquest cop s’hi afegeix un altre formació que inicialment, no te res a veure amb l’havanera, com és la Cobla-Orquestra Montgrins, dirigida per en Martí Camós.
Doncs bé, aquests magnifica fusió entre havanera i cobla, ha esdevingut un nou mot “Acoblats”. El que es pretenia era fondre l’havanera amb la cobla, i que cap de les dues perdés la seva identitat.
Mireu si arriba lluny que aquest mot, ha esdevingut el nom del darrer treball dels Port-Bo. Si visiteu la secció noticies, en trobareu una mica més d'informació d’aquest treball.
El paratge era Campllong, un petit poble situat al Gironès, amb uns cinc-cents habitants. Es va muntar una carpa amb una capacitat per unes vuit-centes persones, però veient com s’havia esdevingut la venta d’entrades, l’organització deuria de posar unes quantes més a la venda doncs, en un dels laterals d’aquesta carpa, és van situar un munt de cadires provisionals.
Segurament, molta gent del poble volia veure l’acte, però desconeixien que gran part de les entrades ja havien estat venudes, i per això l’organització va decidir ampliar una mica més quant a localitats.
La sonorització de l’esdeveniment anava a càrrec dels Port-Bo, i com quasi tot s’ha de dir, hi va haver algun problema amb l’enllumenat. Res a tenir en compte, però molt graciós quan els musics de la Cobla Montgrins es queixaven que no podien veure les partitures doncs quedaven força enlluernats. Però res que no sigui divertit, i que el tècnic de so dels Port-Bo, en Marc, no pogués solucionar d’una manera més o menys ràpida.

Antoni Mas durant la presentació del concert

El mestre de cerimònia fou Antoni Mas, va conduir l’esdeveniment de una forma molt distesa, amb una gran complicitat tant amb els Port-Bo com amb els Montgrins.
Crec que van trobar la persona adient per aquest tipus d’acte, per molts anys mestre, tot i que et vulguis jubilar en breu!!.
Va tornar a sortir l’acudit d’en “Tumas”, i me’ls crec quan li diuen, doncs jo que vaig estar a les proves de so, vaig veure en més d’una ocasió, com el cridaven per aquest nom.
L’acte es va dividir en tres parts.
Inicialment no es volia fer una mitja part, però degut a uns problemes amb l’enllumenat, es van veure obligats a fer una petita “parada tècnica”.
Els primers a sortir a escena, varen ser els Port-Bo, Amb en Carles al cap davant de la formació, seguit per en Fonsu i per en Mineu.


Es tractava de fer una petita presentació d’havaneres, una breu però intensa trobada entre les dues formacions, i en aquest cas, ens varen fer peces del repertori que acostumen a fer en una cantada habitual.
Es trobaven davant de unes mil persones, un cop més calia un esforç “com Deu mana”, i així va ser. Un cop més he vist els Port-Bo amb una elevadíssima compenetració, amb tranquil·litat, i bon rotllo dalt de l’escenari, i amb una qualitat musical difícil de superar.
Les magnifiques veus dels Port-Bo anaven agafant cos, mentre entonaven les cançons que ja ens han anat regalant al llarg d’aquest estiu en les seves cantades.
La tria de cançons per aquesta primer tall va ser:
- La taverna.
- Malalt d'amor.
- A cara o creu.
- El concert.
- Cap de Creus.
I tot d’una, va sortir l’Antoni Mas, per presentar-nos a la Cobla Orquestra Montgrins.
De cop i volta, els Port-Bo varen posar-se a entonar l’aniversari feliç per donar la benvinguda als Montgrins doncs aquest any han fet 125 anys de la seva creació.
En Martí Camós, es va fondre amb una abraçada amb en Mas, Carles, Fonsu i Mineu, per agrair el fantàstic gest que varen tenir, i així un a un tots els membres es varen saludar dalt de l’escenari.

Rebuda dels Port-Bo als Montgrins

Un cop feta per part de l’Antoni Mas la presentació dels Montgrins aquest, va agafar la batuta i es disposar a dirigir els Montgrins de forma, un cop més, magistral.
Aquests en varen fer peces com Mediterraneo d’en Joan Manel Serrat (nano, t'hagués agradat aquesta versió que han fet de la teva peça), i una bonica sardana que se’n "titola" Cinc rossinyols, la qual la varen fer amb cinc flautins, gest insòlit, i inhabitual, però que va destacar entre altres peces que ens varen entonar.
Per acabar, varen fer un vals-jota amb el qual varen substituir el cornetí amb el qual s’acostumen a fer les jotes per la tenora d’en Jordi Carreras, quina bufera nano!, gràcies!.

Moments dels Montgrins

Quan varen acabar aquesta peça, va començar a sonar una tonada coneguda, si nois, era el gran moment, la fusió que tanta estona estava esperant, la cançó que entonaven, si no m’erro era “La calma del mar”, o també anomenada, “Quan jo tenia pocs anys”.
Impressionant, en directe, se’m posaven els pels de punta.
Un detall que em va cridar l’atenció, i es degut a la meva desconeixença, és que la Cobla no portava micròfons. A la prova de so, hi eren, algú més a part de jo, pensava que eren necessaris, però quan a l’assaig varen començar a sonar les tenores, els varen haver de treure doncs, només li faltava això a la tenora.
Per tant les proves de só de la Cobla varen quedar en un breu escalfament.
Varen interpretar tots les peces del nou treball, i un cop més es varen “Acoblar” de una forma especial.
Teníem dues de les millors formacions quant a música popular catalana fent les cançons que més ens agraden, les cançons de taverna i amb elles, les havaneres.

Port-Bo Acoblats als Montgrins

La peça que més em va agradar va ser “El canó de Palamós”, que a ritme de swing es va tornar en la peça més aplaudida per els assistents.
Tot i que de forma magistral varen interpretar l’havanera “Pensaments” i el bolero “No sé”, dues de les noves peces incorporades al repertori dels Port-Bo.
La tria d'aquesta segona part va ser:
- La calma del mar.
- Cala Montgó.
- Pensaments.
- Lola la tavernera.
- No sé.
- Busca'm a l'Empordà.
- El canó de Palamós.
- La botiguera.
- La gavina.
- El meu avi.
Potser perquè la cançó més aplaudida va ser “El canó de Palamós”, els grups, la van tornar a triar per fer el bis que la gent els hi va demanar.
No en varem tenir prou, en volíem més, tot i que jo hagués volgut un altra peça i no pas aquesta doncs ja s’havia fet, i fa poc ja vaig comentar el que pensava en aquests casos.
La meva elecció hagués estat una sardana, penso que llavors la fusió hagués estat una estona a cada banda. Tant de bó per pròximes actuacions s’ho repensin i ens en regalin una.
De veritat que pot ser espectacular.
Les mirades, els gestos, els comentaris, feien palès que aquella era una gran nit. Havien triomfat tots, per una banda els grups, Port-Bo i Montgrins, per altra, el director de l’acte, Antoni Mas, i per altra, el públic assistent, que quan marxava portaven gravada a la cara unes mirades perdudes, com si allò que havien vist i escoltat no hagués estat possible.
Un cop més en Carles i l’Antoni, han fet de les seves, aquest cop han estat acompanyats d’en Martí Camós, i han fet una, que es recordarà durant molt de temps.
Tant de bó no us canseu mai de lluitar com ho feu, totes les vostres idees tenen molta vàlua per el gènere, i us mereixeu un gran reconeixement per la tasca que feu.
Després de veure el que he vist a Campllong, només em surt una frase que tants i tants cop he escoltat aquest any a televisió.....

“ho haveu vist,
ho haveu vist,
la mare que els va parir”.

Per molts anys, i gràcies per fer-ho tant i tant bé.

Companys, només em queda desitjar-vos, salut, força, i havaneres a dojo.