La Taverna a la Bella Lola, 17 d'octubre

Una vetllada amb final esperat, però igualment trist.

No sempre tot està on ha de estar, o bé, on hauria d’estar, o on m'agradaria que fos, que hi farem. Si fem cas als avis, aquests sempre diuen que tot el que comença, acaba, els físics ens diuen que tot el que puja, baixa, però caram, no es podrien equivocar alguna vegada....sempre he d’acabar per donar-los la raó.
Bé companys, el cas és que dos dels companys del grup La Taverna han decidit emprendre carreres musicals a banda del grup.
Marxen per formar part d’un altre grup.
No soc qui per valorar-ho, jutjar, etc... però si per dir que em sento afectat per aquesta decisió.
Sempre ens quedarà la cantada de Calella en la que el grup La Taverna va ser un dels escollits per participar-hi.

D'esquerra a dreta, Adam, Miquel, Ferran, grup La Taverna.

Us desitjo a tots el millor, Miquel, Ferran i Adam, m’heu fet passar molt bones estones, bons moments a La Bella Lola, a la cantada entre Palamós i Sant Antoni, i tantes altres que heu tingut i que nosaltres hem gaudit....
Hem compartit de tot, moments tan feliços com la noticia de la vostra actuació a Calella, i tan tristes com de la vostra separació.
Què difícil es fa acceptar que voleu emprendre camins diferents, però que fàcil és recolzar-vos en el que feu, en les decisions que prengueu, doncs, si és per el vostre bé i heu meditat la decisió, endavant.
Companys sempre ens quedarà Calella!.
No sé quins camins emprendreu, ja ens ho fareu saber, però tu, Miquel, ja ho saps, fes avant, mira enrere per recordar aquests bons moments i gaudir-ne tant com puguis, però fixa els teus ulls a l’horitzó, que encara tens molt de futur i tu ho vals!.
Espero que tots tres trobeu el vostre camí de nou, i que ven aviat ens tornem a veure.
Bé companys, com veieu, va ser una nit trista.
Molts dels assistents ja sabíem d’avançat la noticia, però per la resta d’assistents, no va ser fins al final, doncs, va ser quan van fer saber de la seva separació.
Per tant, la cantada va anar força bé, força professional, tots al seu lloc, tot i que estic segur que -de quan en quan- havien d’empassar saliva per aguantar alguna llàgrima.

Entrega de placa commemorativa a en Miquel

Els dos components que deixen al grup li varen regalar una placa commemorativa del seu pas per el grup a en Miquel i li varen dedicar unes emotives paraules, li van agrair moltes coses, entre altre, els bons moments passats.
En Miquel es mereix les bones paraules que li varen dedicar.
Tots tres s’han de agrair els uns als altres el que han aconseguit amb La Taverna, el lloc on l’han posat, on han arribat.
No tindran fàcil el fet tornar al privilegiat lloc d’on s’han volgut baixar voluntàriament. Els costarà de nou esforç i lluita, tot i que per part meva, els encoratjo a fer-ho.
I si em demaneu per la cantada, que voleu que us expliqui. Una cantada en que totes les peces que escolto les gaudeixo com l’última.

Moments de La Taverna a La Bella Lola

Guardo un record inoblidable, guardo un munt de moments que queden dins la meva memòria, un munt de gestos, un munt de rialles, un munt de cançons, i potser algun dia, si puc, us les explico.
Se’m fa difícil expressar-me, estava força tranquil, pensava que avui era el moment d’escriure, però veig que continuo una mica tou, serà el cor que no em permet dir el que penso, no sap expressar aquests sentiments, o bé, seran els ulls que no em deixen veure el que vull escriure.
Tan se val, de la cantada em quedo amb vosaltres tres, amb la companyia, i amb els companys que allà estàvem per donar-vos una de les darreres ovacions....
La teniu ben merescuda, us la heu ben guanyada.

Neus (Cubacant), Jordi Rubau (Arjau), a la mitja part.

Les mitges parts de La Bella Lola acostumen a tenir sorpreses, i aquest cop, de nou, les varem tenir.
Més havaneres, una estranya i alhora meravellosa actuació de dos persones de grups diferents, però que semblava que fossin del mateix, si més no, que el que feien, ja ho havien fet.
Si companys, us parlo d’en Jordi Rubau dels Arjau, i de la Neus de Cubacant.
Varen unir guitarra i veus, i varen aconseguir una barreja molt i molt bona.
En Jordi li va posar la guitarra a les ordres de la veu, i la Neus hi posà la veu a les ordres de la guitarra.
Us imagineu com queda companys, intenteu-ho, però, s’ha de viure, veure i escoltar.
Gràcies companys un cop més per aquests deliciosos moments.
Companys, amics, un grup que es desfà, però us espero ben aviat, i tant de bo, la nova etapa de La Taverna sigui com a mínim, igual que aquesta.
Miquel, company, treu forces d’on et calgui, però mira endavant, que hi ha futur, i et queda camí per fer.
Ferran, Adam, un plaer haver-vos conegut, i tant de bó, en aquesta nova etapa us vagi igual de bé que a La Taverna.


Salut, Força i Havaneres a dojo.

Port-Bo a Barcelona, l'Esquerra de l'Eixample, 4 d'octubre.

L’Esquerra de l’Eixample va demanar més cadires a la dreta, per que tothom estigués assegut per escoltar als Port-Bo.


Caram nois, quin goig de cantada. Ara feia dies que no tenia aquestes sensacions, i no sentia el fet de no poder escriure per falta de paraules.
Aquest cop la culpa l’ha tingut els Port-Bo. Si nois, ells han estat els culpables de que gaudíssim de Les Havaneres d’aquesta manera tan fantàstica.
Cerco tot un seguit d’adjectius per descriure l’esdeveniment que vaig viure, veure i escoltar, diumenge al vespre.
Tots els ingredients hi eren. Tots en la seva justa mesura, com poques vegades.
Aquesta cantada, també la guardo en un racó, per repetir-la si puc l’any vinent.
Els Port-Bo ja l’han fet durant dotze anys......
Aquest ha estat el segon cop que he escoltat havaneres a Barcelona. Si, en el primer, m’hi va coincidir un molt bon grup, però no va acompanyar el paratge, -tot just és l’escrit de la darrera cantada per les Festes de la Mercè- aquest cop, tot ha sortit bé, paratge, sonorització, tria de caçons, companyia.....que més es pot demanar a una cantada d’havaneres?.
Doncs bé, la cantada es va endarrerir com ja he dit al principi doncs els organitzadors van voler posar més cadires per gaudir de l’acte.
Aquest fet el vaig aprofitar per parlar amb algun membre del grup, alguns companys i seguidors del blog.
És un fet poc habitual, el veure que uns organitzadors es juguen endarrerir la cantada per oferir més cadires als assistents.
Menys mal que hi varen posar un bon grapat més de cadires, doncs la gent que s’hagués quedat en peu hagués esta superior a la que estava asseguda.
Fins i tot, aquest endarreriment va ser respectat per la gent en veure que era per un bon fi.
El públic de la cantada estimava l’havanera, estimava els Port-Bo i ho feien palès en totes les peces que el grup interpretava.

Port-Bo, d'esquerra a dreta, Mineu Ferrer, Fonsu Carreras i Carles Casanovas.

En Carles, Fonsu i Mineu, ens varen regalar una cantada, que no sempre tindrem la sort de repetir, doncs, com ja he dit altre cop, tots els ingredients han de estar barrejats en la seva justa mesura, i aquest cop, tot va sortir rodó.
Ells van estar fantàstics, un cop més, els Port-Bo varen demostrar el perquè de tot plegat.
Unes veus plenes, fortes, amb molt de sentiment i amor vers l’havanera.
La tria de peces va acompanyar a que tot això fos possible.
Interpretaven tan peces contemporànies com clàssiques.
El gènere necessita que no es perdin les peces clàssiques, doncs avui en dia, quasi tots els grups volen fer peces contemporànies. I clar, les clàssiques es deixen de fer, i això no ha de ser així.
Ni al cent per cent clàssiques, ni al cent per cent contemporànies. S’ha de fer una barreja adient al públic i regalar peces noves acompanyades de les clàssiques, com molt bé va fer el Port-Bo.

Els Port-Bo, en un moment de la cantada

Si nois, avui us semblarà que toca ensabonada, però no es així. Simplement "toca" el que he vist, el que he viscut, el que m'han transmès, el que he gaudit en aquesta meravellosa cantada.
Us puc anomenar totes les peces que varen fer, però us en faré un resum.
A la tria de peces antigues, de les anomenades clàssiques, tenim dos tipus, les més antigues, antigués, com “Cuando la noche”, “La nave”, “Mi madre fue una mulata”, per posar un exemple.
I les més recents, tot i que avui en dia, ja comencen a ser peces clàssiques com “La gavina”, "Cala Montgó”, “La Balada d’en Lucas”.
Després de tot això, ja tenim les contemporànies, les mes recents, i que la gran majoria de grups fan en els seus repertoris com per exemple, “La taverna”, "Busca’m a l’Empordà”, "Jo sé una havanera”, “A cau d’orella” i “Lola la tavernera”.
Per cert, moltes d’aquestes peces estan escrites per un dels components del grup, el mestre Carles Casanovas.
Doncs perquè us feu una idea, el Port-Bo va interpretar totes aquestes peces que us he mencionat, afegint la sardana, “Cap de Creus”, el bolero, “No sé”, el xotis “La botiguera”, i una de les peces amb un missatge que tan m’agrada repartir i repetir dia a dia, “El canó de Palamós”.
Si nois, feia dies que no gaudia tant. Tan en qualitat com en quantitat, i això es difícil de aconseguir, però els que allà ens trobaven, ho varem aconseguir.
La complicitat del grup amb la gent era impressionant, els gestos, les mirades.....
Especialment alguna que ens enviava el mestre Carles Casanovas als que estaven a les primeres files, o als que seiem al terra.

El cremat, no hi podia faltar

Hi ha un moment, que mai oblidaré, -espero i desitjo que el següent comentari no ofengui a ningú, doncs parlaré d’una persona que justament amb la mirada, no podia fer gaire cosa-.
En aquells moment en que la compenetració grup-públic arribava a un moment àlgid, em donà per mirar enrere, estàvem asseguts a la part dreta de l’entarimat, al terra, doncs no teníem cadires, i crec que podíem veure a molta gent sense que aquests ens veiessin.
La mirada d’una persona em va cridar molt l’atenció, si nois, recordo que era una mirada perduda, que entonava totes les peces que el grup cantava, i encara ara, la recordo amb molta alegria entonant les cançons.
Inicialment no em vaig donar conta, i li vaig comentar a la Cris de la facilitat que tenia aquella persona per saber les lletres i lo feliç que era cantant-les. Fins que la Cris em va assenyalar que era invident, portava un gos pigall al seu costat, però des de la meva posició, no l’havia vist, per tant, ara justificava aquella mirada perduda.
Va ser un moment tendre, d’emoció, de compenetració entre un grup d’havaneres i una persona que no podia gaudir de la visió, però que gràcies a la música, gaudia de les meravelloses veus dels Port-Bo.
A les cantades dels Port-Bo sempre, o quasi sempre, trobareu que es donen pinzellades de on venen les peces que es fan, de qui les ha composat, o fins i tot d'on les cantaven de petits, o d'on les varen aprendre.
En Carles Casanovas, ens regalava peces com “Cuando la noche”, i en la explicació ens va dir que aquesta peça, ells la van extreure de una gravació feta a Can Patxei.

Imatge extreta de El Periódico de Catalunya

Can Patxei, era una taverna que hi havia a Tamariu. Era l’escenari preferit d’en Abelard Rodriguez "Abelardo", Joan Deulofeu "es Ninyo" i Josep Puig "l’Hermós".
Com ens va explicar en Carles Casanovas, en aquesta taverna hi havia cartells que potser ni els millors publicistes d'avui en dia hi podrien pensar, com per exemple:
“English spoken tan poken que no ens aclarirem”.
I d’altres que menciona el periodista Xavier Febrés en un escrit al Periódico de Catalunya com:
“Ici on parlé français com si com sa, com si diguéssim mig figa mig raim”.

Companys, avui el Port-Bo m’ha deixat sense paraules i per arrodonir-ho, ens varen dedicar “Mi madre fue una mulata" -y mi padre un guardia “sivil”-, gràcies Carles!....
Hi havien dedicatories a dojo....Semblava una cantada d'havaneres a la carta.
Ja ho veieu, el paratge, el grup, la tria, tot era perfecte...
Ui, perdó companys, no us en he parlat de la companyia, millor dit, ho he deixat per el final.
I és un ingredient força important.
Doncs bé, un cop més, i per molts anys, la Cris, i aquest cop varem ampliar una mica les amistats.
A la cantada ens varem retrobar amb la Sílvia, l’Anna, en Francesc, l’Isabel, en Joan, la Susanna, l’Artur i dos nous companys, la Rosa i l’Antoni.
Aquests dos últims varem tenir “la barra” de venir a presentar-se, -ja us val-, quina vergonya em vares fer passar Antoni!.
Nosaltres, aprofitem les mitges parts per comentar història, i histories de les havaneres, i aquest parell, amb molta educació, se’ns va presentar....
I tant que si nois, no ho dubteu mai.
Companys, gràcies, fem la família una mica més gran i ja veieu que som gent “normal”, oi Rosa!.
A veure si amb aquest escrit aconsegueixo que ens donis la teva opinió, i t’afegeixis com a seguidora del blog, tot i que sé que ens segueixes sense escriure.
Noia, que per vergonya no sigui, que aquí en tenim ben poca, de vergonya, clar!.

Públic de la cantada de l'Esquerra de l'Eixample

Bé companys, quin goig de cantada, llàstima que ja s’acabi.....
Mocadors preparats, i els acords de “La bella Lola” ja surten de la guitarra del mestre Carles Casanovas.
Tot seguit, "El meu avi", la gent, volia més, en volíem un altre, no dèiem la darrera, però en volíem més, i sense dubtar-ho gaire, ens varen interpretar una magnifica peça que se’n titola “El canó de Palamós”.
Aquest cop, les imatges no se si estaran d’acord al que vaig veure, a tot el vaig sentir, a tot el que vaig escoltar a tot el que vaig gaudir, doncs no sabia com contrarestar els “focus”.
Ells estaven molt ben il·luminats, però m’impedien fer bones fotos del grup, el pròxim cop, potser faré un pacte amb el técnic de só, el quart Port-Bo, en Marc Carreras.
Per tant, les millors imatges, les varem trobar des de el lateral de l’escenari, i ens les varem guardar a la retina, doncs a la càmera no varen quedar gaire bé.
Companys, amics i saludats, apunteu-vos la data d’aquesta cantada que segur que l’any vinent, es torna a fer, i val molt la pena veure-la.
I ja ho sabeu, gaudiu de les havaneres, que ja ens en queden poques aquest any.

Per cert, el pròxim dia 10 d’octubre a les 19 hores, es fa a Palamós una cantada benèfica.
Els grups que hi participen desinteressadament son:
Cremats, Morralla, Veus de l'Estany i Norai.
L’objectiu d’aquest concert és recaptar fons per col·laborar amb el CEE Els Àngels en la contractació d’un especialista d’educació musical.
Aquest centre educatiu acull alumnes entre 3 i 21 anys amb necessitats educatives especials derivades de retard o trastorns globals de desenvolupament.
Cal tenir en compte que la música juga un paper molt important en l’àmbit educatiu de persones que presenten necessitats educatives especials.
Així que ja ho sabeu, si podeu, aneu i gaudiu de Les Havaneres....


Dintre de pocs dies, també us informaré de l’esdeveniment que es realitzarà per La Marató de TV3.
Aquest any, i si no m’erro serà el primer cop que es fà, La Marató de TV3 tindrà Havaneres.
Si companys, gràcies a l’esforç desinteressat de la Neus, cantant de l’espectacle Cubacant, i a la col·laboració -també desinteressada- dels grups Arjau, Empordanet, Peix Fregit i Port-Bo, enguany Les Havaneres, col·laboraran amb la Marató de TV3.
Així que ja ho sabeu, reserveu el 13 de desembre per anar al Teatre Mundial de la Bisbal de l’Empordà.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

Peix Fregit a Barcelona per les Festes de la Mercè, 25 de setembre

Companys, tornem-hi, que no ha estat res.
Barcelona, està de Festa Major i un any més, porten havaneres a dojo.


El cartell de la cantada, no el tinc, però la Cris, ha fet aquest magnífic muntatge, i fa palès la seva coneixença de l'imatge, l'estil, el gust i l'amor compartit que tenim per aquest gènere que ens ocupa darrerament, Les Havaneres. Un cop més, Gràcies Reina!.
Un programa força interessant per quatre dies. Comença Barca de Mitjana, després Port-Bo, seguit de Peix Fregit i per acabar els Cremats.
Una al dia, i no està gens malament el cartell de les cantades previstes.
Us he de dir que per motius d’horaris i alguna cosa més, no he pogut anar a les dues primeres.
Som divendres, i avui tenim als Peix Fregit, en Jordi Tormo, Pep Nadal i Norbert Torrecillas, visiten Barcelona per deixar la seva empremta.
Mai he vist havaneres a Barcelona.
Aquest serà el primer cop. Us he de dir que em sobta que una capital com Barcelona, no faci més cantades. Però bé, avui si que en tenim, i amb un dels millors grups d’havaneres del país.
El paratge és El Portal de la Pau. Just als peus de Colom, i davant el moll d’on surten “las golondrinas”.
L’escenari és impressionant, de lo gran que és, quasi no es veuen ni els musics.
Voleu dir que no és una mica gran aquest escenari per fer havaneres?.
Voleu dir que a Barcelona no hi ha paratges on les havaneres se sentirien més còmodes?.
Voleu dir que amb una hora d’havaneres en tindrem prou?.
Com ja us he dit, no vaig poder assistir a les cantades dels grups en dies anteriors, però gràcies a diversos lectors del blog, em varen fer cinc cèntims, i predominava una expressió entre tots els comentaris. “No et vares perdre res”.
Quina llàstima que de tots els comentaris que em varen fer, predominés aquesta expressió.
Tots els dits assenyalen cap a la mateixa banda, cap a la sonorització de l’acte, que anava a càrrec de una empresa que no vull recordar el seu nom, a part que no el sé.
Els grups es varen defensar com pogueren, però contra uns tècnics de so deficients, hi ha poc a fer.
Menys mal d’en Marc Carreras, que a l’actuació dels Port-Bo, encara va aconseguir alguna cosa, tot i que no li varen deixar fer el que calia.
Bé, el cas és que jo anava “acollonido”. Doncs si en els dos dies anteriors, la sonorització havia estat un desastre, avui, teníem tots els números per tornar-hi. Però no companys, aquest cop varem tenir més sort, tot i que les dues primeres peces que va interpretar el Peix Fregit, varen sonar molt i molt malament.

Inici de l'actuació de Peix Fregit

El grup no es posà gens nerviós, i va continuar a la seva. I en varen treure profit, doncs a partir de la tercera peça, la cantada va tenir la sonorització que calia, i segur que desitjaven tots els assistents.
L’organitzadora de l’acte, no era gens permissiva, com ja us he dit, els grups només ens podia regalar una hora de cantada.
El Portal de la Pau era ple de gom a gom, fins i tot, Colom, assenyalava on es feien les havaneres..... tot un detall per la seva part...
Jordi Tormo, Pep Nadal i Norbert Torrecillas, ens varen regalar un grapat de peces.
Quasi no varen haver introduccions, tot per no perdre temps i regalar el màxim numero de peces als assistents.
Varen fer, "Lamento borincano", "Para ti", "Encisadora", "Mar deixa’m un cant", "Ulls verds", "Lola la tavernera", "Cap a tu", "Marta", entre d’altres.

D'esquerra a dreta, Norbert Torrecillas, Pep Nadal i Jordi Tormo.

També ens varen regalar un parell de sardanes.
Si nois, la gent s’emocionà quan en Jordi ens les va presentar. La primera va ser, “El saltiró de la cardina”, que varen fer de forma magistral, i la segona va ser “És la moreneta”, que al igual que la primera, la varen brodar.
Entre el públic hi havia un clar comentari sobre les sardanes que ells feien.
Molta gent els identificava clarament com un dels millors grups, si no el millor, fent sardanes, i companys, us he de dir que estic força d’acord amb aquesta manifestació.
La simpatia i el “bon rotllo” que desprèn el grup, el transmeten de dalt a baix de l’escenari, i tots els que allà estàvem, gaudíem de totes i cadascuna de les peces que ens regalaven.
Teníem davant nostre un dels millors grups de l’havanera catalana i el públic els pagà de la millor manera en que es pot fer, amb grans aplaudiments entre peça i peça.
Si nois, una hora és molt poc, no havíem tingut massa temps per gaudir que ja la guitarra d’en Pep i l’acordió d’en Norbert entonaven les notes de les dues havaneres de cloenda.
Imagino que ja sabeu de quines parlo, "La bella Lola" i "El meu avi", i amb això, el grup Peix Fregit s’acomiadà de Barcelona amb una lliçó magistral de cançons de taverna, i amb elles, les havaneres i les sardanes.

Imatge del públic assistent a la cantada dels Peix Fregit.

Companys, molt curt, massa i tot.
Els que tingueu mà dins l’organització, penseu que amb una hora, no fa ni per escalfar les veus dels membres dels grups.
Si us plau, que les critiques serveixin per buscar un bon escenari, per tenir una bona sonorització, i per intentar que les havaneres, un dels nostres cants populars, es respectin i es col·loquin allà on és mereix.

Companys, salut, força i havaneres a dojo.