Arjau a la Bella Lola, i Peix Fregit a Badalona, 17 i 18 de Juliol del 10

“[...] Com m’agrada anar a la taverna fins a les tantes del dematí,
m’agrada escoltar els cantaires sense cap presa per anar a dormir,
m’agrada la clientela, amics que venen a espantar els mals,
m’agrada la tavernera que ens fa feliços per quatre rals,
que guapa la tavernera, i totes les altres que hi trobaràs. [...].”.

Així diu la tornada d’aquest bonic valset mariner escrit i composat per el mestre Antoni Mas. Defineix molt bé com ens varem sentir dissabte a la taverna la bella Lola.

Varem sopar entre amics, uns d’aquí, uns d’allà, però amb un denominador comú, que no és més que l’amistat amb en Jordi Grau i en Jordi Rubau, els Arjau.

La taverna era plena a besar, la gent quedava esperant a la porta a veure si algú s’aixecava, però com ja hem dit altre vegada, si no reserves, es complicat trobar lloc, i els que estàvem asseguts fèiem poca cara d’aixecar-nos.

Un cop més, varem rebre un tracte molt i molt bo per part de tot l’equip de la bella Lola, en Paco, la Pepi, en Cesc, la Silvia, tots i totes ens tracten molt bé, i d’aquesta manera, es fa difícil estar-nos un temps sense trepitjar la taverna. Si ens tracteu tan bé, no ens fotreu fora mai. Pepi, ja ho veus, estem millor a la taverna que a casa, Gràcies per tot.

Varem sopar com reis, a la taverna, et posen un tiberi que costa acabar-lo, amb una qualitat molt i molt bona. Darrerament no paren d’afegir plats i adaptar-se a la nova taverna, i clar, amb tanta varietat i tan bona, em costa escollir. Pel que fa al beure, doncs també va haver-hi i força.

El públic assistent tenia ganes que la xefla comencés, anàvem pels cafès, i ja s’escoltava la remor que anunciava que els musics s’havien d’anar preparant, i no es feren esperar.

En Jordi Rubau començava a afinar la guitarra i la veu, la primera de forma automàtica, la segona, amb un acte reflex. En Jordi Grau, preparat com sempre, al peu del canó i la primera que ens anuncien, és la preciosa havanera escrita per en Josep Miquel Servià i musicada per en Ricard Viladesau, “Ulls verds”.

La cantada va tenir un nivell altíssim, una qualitat de les que les converteix en inoblidables. En Jordi Rubau venia amb energia, amb força, amb ganes de cantar i fer gaudir a la gent. En Jordi Grau es deixà contagiar per l’energia positiva que portava en Rubau, i poc a poc ens deixar a anar fins aconseguir que la reacció del públic davant de peces com Gavina bonica, Vestida de nit, o Veinte años, fos un no parar d’aplaudir.

Radiaven alegria i felicitat, i com sempre, qualitat musical. Realment esdevé un plaer gaudir d’una cantada com aquesta.
Em be una reflexió que vull compartir amb vosaltres, i de la que espero la vostra opinió tan si estic errat, com si esteu d'acord.
En les darreres actuacions estic observant que el nivell puja i puja, que les cantades milloren qualitativament, que els grups busquen arranjaments més adients, que s’esforcen en trobar una bona sonorització, i en definitiva, que Les Havaneres sumen i sumen.
Permeteu-me que us en destaqui la millora qualitativament dels Bergantí, Peix Fregit, Els Cremats i Arjau.
Dit això, continuo, doncs la millora dels Arjau ha estat la que m’ha portat en aquesta reflexió.


Estàvem molt ben acompanyats, en una taula de les bones, l’edat màxima no crec que passes els trenta quatre, el jovent també escolta havaneres. En Jordi i la Raquel, també l’altre Jordi i la guitarra, en Tito i la Laura, en Nano i la Marta, i com no, la Cris i jo. Érem vuit, nou, i fins i tot contant la guitarra d’en Jordi, Deu.

A vegades penso el perquè més jovent no escolta havaneres, i amb els casos que he trobat ha estat per que no troben un grup que els transmeti. Per sort, amb les companyies que he anat a les cantades, hem aconseguit que poc o molt es contagiïn d’havaneres, però cap d’ells s’ha quedat indiferent, i menys ha continuat afirmant que no li agraden Les Havaneres, i ja m’han fet feliç.

Companys, per que les havaneres agradin, sempre s’han d’escoltar bons grups, gaudir d’una bona companyia, que el paratge sigui idoni, i que els col·laboradors, organitzadors i medis estiguin a l’alçada. Si parlem de jovent, hem de fer que apart de tot, els cantaires hi tinguin afinitat amb aquesta edat, crec que és un punt molt important.

A dia d’avui es fa difícil trobar grups amb una mitja d’edat per sota dels quaranta, però no és un problema, doncs jo em trobo molt proper a grups del bloc que l’edat és molt superior però que tenen aquest punt fort, afinitat amb el jovent.


Tornant a la cantada de la taverna la bella Lola, va haver una “espontània”, la Maria Dolors, ens regalar un parell de peces, la primera va ser “Els vells amants” (La chanson des vieux amants) de Jaques Brel, permeteu-me afegir-vos un tall.

[...]
Amor, amor, meravellós i tendre i dolç amor,
des del matí naixent fins al ponent,
t’estimo encara, ho saps, t’estimo.

Tu saps quins són els meus defectes
i jo conec les teves dents.
Tu em retenies dins cent trompes,
i jo et perdia cent moments.
Jo vaig tenir d'altres amants,
em feia por arribar al descans.
Em cal sentir sempre un impuls,
i finalment, i finalment,
varem tenir prou de talent,
per fer-nos vells sense ser adults.
[...]

Hi posà en cor en la interpretació, la seva veu ens posà la pell de gallina, una força com poc cops he vist, i una veu castigada pel pas dels anys, però espectacular i emotiva. Vaig quedar meravellat.
Abans d’acabar la nit, va venir al nostre costat i ens va regalar, "Escolta es vent" (Tòfol Mus ; Josep Bastons). Quina delícia ens va deixar assaborir aquesta dona.

Els Arjau, després d’una breu parada, de nou agafaren la guitarra i continuaren amb la bonica cantada que ens estaven regalant. Varen fer la peça “Barcarola”, que com altres vegades ja us he dit, personalment m’agrada molt. Se’n desconeix l’autor, però el que queda clar és que la versió que es canta a les nostres contrades te poc sentit, però com els pescadors, la llengua castellana la desconeixien força, a vegades, per no dir quasi sempre, cantaven d’oïda, i cantaven mes o menys com l’havien sentit, d’aquí que en algunes peces no trobem sentit, però no deixen de ser espectaculars.


Ha estat una nit fantàstica, no goso a dir la millor, però si de les millors nits que hem passat al taverna la bella Lola. A dos quarts de quatre de la matinada varem deixar la taverna, en Paco i la Pepi porten molt ritme i no podem ni volem abusar, així que varem anar a fer l’última, i varem xerrar de tot una mica, i mireu com anava la cosa, que fins i tot i sense guitarra, amb els Jordi’s encara varem fer “Mirad como brillan las olas”.

Jo quasi no recordava aquesta peça, però poc a poc l’anaven fent, i poc a poc jo anava recordant, una meravella. Estàvem en la terrassa d’un bar musical, i no em podia imaginar que estiguéssim cantant-ne una, no tenim nom, no ens hem podem estar, quan ens passa alguna pel cap, l’hem de dir, i si tens la sort de tenir els Arjau al costat, els hi dius, i la fan.

Semblarà una tonteria, algú ho trobarà de poc formal, però per mi, és un plaer poder comptar amb gent com ells, i amb la possibilitat de cantar aquestes nostres cançons allà on mes o menys es pugui.
Gràcies Companys!.

Aprofito també per dir-vos que el grup Arjau ja te pàgina web, així que espero que en gaudiu, i si voleu visitar-la, només heu seguir aquest enllaç: www.arjau.com.

No vull acabar sense deixar-vos un tall d’aquesta meravellosa peça, per molts mai escotada, per altres poc recordada, per altres quasi oblidada, i per mi, una de les que no es pot deixar perdre.

Mirad,
como brillan las olas,
las olas matutinas.

Mirad,
como se mece el pájaro,
sobre el mar.

A toda vela, se lanza ya,
las ilusiones, que me da la mar.
Que bueno debe ser, que bueno debe ser,
que bueno debe ser, que bueno debe ser,
una niña hermosa, da gusto y placer.

Olé, olé negrito,
que vienes a bailar,
una linda americana,
con su manera de andar.

Baila negrito, con su negrita,
dale tu gracia angelical.

Baila negrito, con su negrita,
y dale un beso que rico lo da.

Caram companys, quina nit ens vareu donar. Gràcies per tot!.

Ja ho veieu, som diumenge, i segurament fem una cara de cansats considerable, però ha valgut la pena.
De regrés cap a ca nostra.......
La Cris em comentà que els Peix Fregit tenien cantada a Badalona, ella tenia feina, jo temps, així, que com per ganes no és, la vaig deixar a casa, i vaig posar rumb a Badalona, concretament al barri del Remei, que no havia estat mai, i ja veurem quan hi torno.


Tenia molta il·lusió d’escoltar-los i moltes ganes de veure’ls. Des de la cantada de Calella que no xerràvem, i d’això ja fa uns quants dies.
Vaig arribar una mica just de temps, a la cantada ja es habitual trobar coneguts, en aquest cas, en Jaume, en Jordi, i un grapat de gent que coneixia el grup.
En aquest tipus de cantades, a part del lloc, es fa molt proper el contacte amb el grup. Els teníem a tocar, escoltàvem els seus comentaris entre peça i peça, i us he de dir que tots eren bons....

Un vespre formidable, continuo afirmant sobre la bona marxa del grup, i el gran nivell que estan assolint. Encara és avui i em pregunten quin és el meu grup preferit, i la veritat, és que com ja us he dit altre vegada, no en tinc un d’exclusiu i preferit.

Per sort, tinc una dotzena per escollir, i no sé mai amb quin em quedaria, bé, si em deixen triar amb llibertat, em quedo amb tots ells.



En Jordi Tormo, Pep Nadal i Norbert Torrecillas, ja estan preparats, “claves”, guitarra i acordió, és l’únic que han de prepara, les veus ja estan més que preparades.
No vaig voler apuntar les peces que cantaven, a vegades ho faig i d’altres no, també es cert, que no recordo totes les peces, però si les que més em varen agradar a mi.
La cantada estigué sonoritzada pel propi grup, i es realitzà al mig d’un carrer. La sonoritat era força bona, la petita amplada del carrer feia que el só ens embolcalles a tots. Al barri hi passejaven forces ètnies diferents a la nostra, i resultava estrany una cantada d’havaneres entre tot aquell seguit de cares, però van ser molt respectuosos.

La primera peça que varen fer, si no m’erro va ser “Ulls verds” (Josep Miquel Servià i Ricard Viladesau), caram, comença igual que la cantada d’ahir a la nit, això promet!.
Recordo una per en Jordi Tormo, una peça extreta de “La taberna del puerto”, “Despierta Negro” Lletra i musica d’en Pablo Sorozabal.
Una peça feta per que la corda de baixos ens delitin, i qui millor dins els mon de Les havaneres que en Jordi Tormo per cobrir aquesta peça.
Dins d’altres peces especials de la cantada i com individualitats, aquest cop per part d’en Pep Nadal, us en destaco, “Matinada” (Quim Vives ; Ruggiero Leoncavallo).
I la darrera, per en Norbert, i sota petició d’un dels assistents, el pasdoble “Islas Canarias”, executat de forma magistral.


Quan a repertori el vaig veure adient al públic assistents. Peces de les que anomenen conegudes, i de quan en quan, en deixaren caure les noves d’en Pep Nadal, "Para ti" i "Aigua de Mar".
Com més les escolto més m’agraden, i com més m’agraden, més les vull escoltar....ja ho veieu, tinc un problema!.

Peix Fregit ha fet cas al nom del seu darrer treball, Peix Fresc. Han donat un aire fresc a l’havanera, ells saben com fer-ho.
Tenen veus formidables, en Jordi Tormo a la corda de baríton o tercera veu, en Pep Nadal a la corda de Tenor o primera veu, i en Norbert com a segon tenor o segona veu.
Varen fer vibrar als assistents, varen extreure llargs aplaudiments després de peces com “Girona m’enamora”, “Encisadora”, “Lola la tavernera” i “la barca xica” entre altre.

La veritat es que quedo fascinat, i quan surto d’una cantada, em quedo sense paraules, necessito un temps en el qual, segurament rebobino el que he vist, valoro, i gaudeixo, sobretot, gaudeixo del que veig i escolto.

Ja som dilluns, amb una calor difícil de portar, però amb una música de fons que fa passar tots els mals, així que, a passar ràpid la setmana, si podeu, gaudiu d’havaneres, que jo ho intentaré.
Un cop més estic molt sorprés de veure que ja tenim 201 vots directes quant al bloc, i prop de 350 al total dels escrits, podem continuar votant el bloc i els escrits fins al 6 de setembre. Cada actualització que faig al bloc, us permet anar a la pàgina i donar-li si ho creieu oportú el vostre vot, en lloc de posar l'enllaç dels premis ho faré a través del logo del bloc com el que teniu aquñi baix.


Salut, Força i Havaneres a dojo.

2º Aniversari del Bloc Les Havaneres ara havanerus.com

Havanerus, companys, amics, i saludats, estem d’aniversari, el bloc ha fet dos anys.

No n’estava segur de fer publiques algunes dades, però si igualen la felicitat que tinc jo quan les veig a les vostres per saber-ho, ja som contents, i per tant, penso que son tan vostres com meves.

No fa falta gaire interpretació, només us vull dir que som molts els que fem possible que això funcioni cada dia, i a tots i a cadascun de vosaltres, us vull donar les gràcies.

No em vull deixar ningú.

Gràcies als que em llegiu sense comentar, estic segur que per ganes no serà, potser us pot més la vergonya o la por a fer alguna falta, però a mi em fa feliç que en alguna cantada, com ahir, em comenteu que em llegiu. Als que no em llegiu i solament mireu, també, gràcies.

Gràcies als comentaristes habituals, sense vosaltres, tampoc tindria valor el bloc. Ja veieu que no entro gaire a les vostres discussions, m’agrada llegir-vos i quan cal, us dic la meva, si em necessiteu, sabeu on soc, si us necessito, se on trobar-vos.

Gràcies als companys de cantada, que alhora acostumen a comentar, i en algun dels casos, fins i tot pugen al escenari per cantar, doncs com ja us he dit, les cantades no son iguals si no tens algú al costat per poder comentar.

Gràcies al deu, un any que de moment fa honor al número.

Gràcies Pere. No em puc estar, perdoneu la personalització però un any més, és un any que empeny, i tu n’ets part important. Ets una "canya" i no pas escardada. Company, ajuda’m a bufar les espelmes!.

Gràcies a la Cris, sense ella, la cantada mai és perfecta. Amb poques paraules es veu l’amor. I per mostra el meravellós logo que va crear. Sense tu, l’havanera perdria el nom i la raó.

Gràcies “Havanerus”, Gaudiu dels regals, obrim-los plegats.....

Visites del bloc: 17.500.
Pàgines visitades: 25.000.
Comentaris: 1.120.
Usuaris: 8.200.
Fotografies: 3.450.
Escrits: 55.

Salut, Força i Havaneres a dojo.

XXVIII Cantada a Platja d'Aro, Bergantí, Cubacant, Cremats i Panxuts, deu de juliol, any deu.

Dissabte va ser un dia important per Catalunya, un dia per demostrar que molta gent està unida sota una bandera, un dia per demostrar que els catalans volem que se’ns tingui en compte, un dia en el qual, Catalunya ha dit, ja n’hi ha prou!.


Encara hagués sigut més gran si els polítics s’haguessin quedat a casa, i si haguessin volgut sortir ho haguessin fet com a persones normals, amb els seus fills, la seva família, amb amics, però el que no calia, era el gran protagonisme que varen tenir.
Si no tenen protagonisme on l’han de tenir, perquè el volen tenir amb nosaltres?.
En fi companys, no és el lloc per entrar en temes polítics, però donada la situació i la gran festa que es va viure, perdoneu, però no ho volia passar per alt.
A tots el que vareu anar, moltes gràcies per ser-hi.

La Cris i jo estàvem a Palamós, amb la il·lusió d’anar a una bonica cantada d’havaneres que es feia a Platja d’Aro. Era el primer cop que anava, i com em va passar per la cantada de Calella, estava segur que seria una cantada fantàstica, el cartell així ho reflexava, i el resultat va superar les meves expectatives.

Enguany teníem la presencia de tres grups espectaculars. Bergantí, Cubacant, i Els Cremats.
Després d’una setmana, ens tornàvem a trobar amb grans companys, quins nervis, quina il·lusió.
Aquest cop, anàvem tres, doncs passarem a recollir la Sílvia per Sant Antoni abans d’anar a la cantada.
De camí a Platja d'Aro, la Sílvia ens posà les dents llargues al parlar-nos d’una cantada de boleros que va fer la Neus Mar la nit anterior a la taverna la bella Lola.
Malauradament, jo no hi vaig poder anar, espero no perdre-m’ho el pròxim dia 23 de Juliol, que ho tornarà a fer.
Fins i tot, un dels grans de l’havanera i dels boleros estigué present, el mestre Josep Bastons. Que a la mitja part regalà als assistents uns quants boleros. Pels que no ho sabeu, en Josep, també és un gran compositor de boleros, i com em van dir un dia, se’ls sap tots.

La cantada prometia, els grups, a excepció d’un, venien de la 44ª Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell , i l’un n’estic segur que si continua amb aquest nivell, ben aviat els podrem veure allà dalt. Els desitjo el millor.
Aprofitem abans que comenci la cantada per fer un entrepà ràpid, no tenim massa temps, i jo que vull arribar aviat, encara fa mes curt el temps per fer l’entrepà.

A la cantada de Platja d’Aro ens trobem una llarga experiència al capdavant de l’havanera i al mateix temps una joventut i unes ganes de fer, que donen força als que com jo, estimem l’havanera, i pensem que no solament s’han fet les havaneres per gent gran.
L’escenografia va estar feta amb molta cura, hi havia bon gust pel mig. Els colors blau i blancs junt a les xarxes que envoltaven l’escenari, donaven un caliu especial a la cantada. El fet que aquesta es produís a la sorra de la platja, també hi donava un toc mariner i de calma que en poques ocasions es pot gaudir.
Totes les cantades que es celebren a la platja em donen pau i serenor, el poder estar descalç, gaudint de les pessigolles que fa la sorra entre els dits, jugant inconscientment amb qualsevol cosa que per allà volta, caram, estava relaxat, molt relaxat.
La sonorització de l’esdeveniment es feia a càrrec de Sonostudi, gran empresa coneguda per molts dels que seguim el mon de Les Havaneres com a responsable de les sonoritzacions de grans cantades com la de Calella, l’Arbreda de Palamós, i tantes altres que es celebren arreu del país.
El presentador i coordinador de la cantada, no podia ser un altre, que en Francesc “Xicu” Sànchez Carcassés.
Ho dic pel fet que he trobat que en les millors cantades, sempre acostumem a tenir, els millors sonoritzadors, els millors presentadors, els millors grups, les millors tries, els millors paratges, i com no, les millors companyies.
La cantada es presentava amb una gran novetat. L’estrena del grup Cubacant amb els quatre components damunt d’un escenari, la Neus, en Càstor, en Xiqui i l'Enric.
L’expectació entre “havanerus” era màxima, totes les mirades anaven destinades als mateixos, però no us avanço res, ja ho anirem veient.

Vaig aprofitar per parlar amb en Pere Margall, tenia moltes ganes de veure’l, després de la Cantada a Can Palet de Calella varen haver de marxar, i quasi no ens varem poder acomiadar, així que varem aprofitar per posar-nos una mica al dia, tot i que solament havia passat una setmana, però teníem unes quantes coses per explicar-nos.

També vaig poder saludar a en Xiqui, en Càstor, l’Enric i la Neus, i desitjar-los el millor per aquesta nit.
Jo estava més nerviós que ells, tenia moltes ganes que la cantada els sortís rodona, que els que allà estàvem, gaudíssim de les moltes meravelles que te aquest grup per mostrar-nos, ensenyar-nos i fer nos gaudir.

L’Antonio i la Rosa, ens varen guardar lloc al costat seu, als quals els hi vull agrair, doncs és un dels molts detalls que tenen amb nosaltres, i no està pagat.
Però la veritat és que en una cantada com aquesta, el fet d’estar a les primeres files fa que no puguis apreciar la bona qualitat de so, doncs està molt alt de volum per tal de poder arribar als que estan en la part mes allunyada de l’escenari.
No se si es possible sonoritzar per parts, i fer una distribució dels altaveus, doncs quan vaig anar a fer fotos al cremat que era al final de les cadires, tampoc s’escoltava gaire fort, es a dir, que potser nosaltres ens queixàvem que s’escoltava massa fort, i els del final de les cadires quasi no ho escoltaven.

El primer en pujar a l’escenari fou en Xicu Sánchez Carcassés, i ens va fer una presentació acuradíssima i polida dels grups assistents, Bergantí, Cubacant, Cremats i Panxuts.
Com no, també ens presentà la cantada fent referència a les dues parts de les que constava, i ben diferenciades. En la primera es feia més havanera i en la segona, més cant de taverna.

Per aquesta raó la cantada s’anomena, Cantada d’havaneres i cançó de taverna de Platja d’Aro, i sincerament, ho trobo molt encertat, doncs tot i anar de la mà, varen quedar molt ben distingits, i ens ensenya als assistens diferents ritmes marcats dins els nostres cants tradicionals.


En “Xicu” es fixà en el primer grup que pujava a l’escenari, el Bergantí, fent menció especial a les moltes vegades que ha assistit en aquesta cantada, i es que no m’estranya que hi pugi, doncs son dels millors que tenim dins el mon de l’havanera catalana.
Els quatre components ja son dalt de l’escenari, i la tria escollida per la primera part de l’actuació es de:
- Pescador sóc d’una cala. (Carles Casanovas / J.M. Brujachs).
- Busca’m a l’Empordà (Carles Casanovas / Antoni Mas).
- Pensament (Carles Casanovas / Antoni Mas).
- Gavina Bonica (F. Graells / Ricard Viladesau).

Caram companys, que be sona el Bergantí, quin goig sentir-los i saber-los tan a prop.
Un cop més us en destaco la tasca que fa en Pere Fort quan arranjaments musicals. Te molta feina per triar les peces i fer-ne els arranjaments, però el resultat final queda exquisit. Així com la dolça i potent veu d’en Pere Margall, com ja us he dit tantes i tantes vegades, de les millors veus de baix que conec, tant en grup com en els “solos”.
En Joan Ripoll, un cop més, un cul inquiet, està damunt de l’escenari, i si no fos perquè no pot ballar, no pararia de donar voltes. No està quiet mai. Quant al quart component, en Miquel Llorens dir-vos que els dels que no s’equivoca amb la guitarra. M’hi vaig estar fixant, el tenia davant per davant, i la veritat és que em va deixar bocabadat amb els molts canvis d’acords que fa, i tots d’una manera molt i molt correcta.
Ara feia molt temps que no escoltava peces com Pescador soc d’una cala i Gavina Bonica, i va ser una sort que ens les regalessin per aquesta cantada.
Entre el públic hi havia una lectora i comentarista del bloc que jugava a casa, i no podia fallar, l’Anna Maria.
Varem xerrar una estona i varem parlar de la il·lusió que li va fer escoltar aquestes peces. Un cop més varem estar d’acord, tan que se’n parla al bloc, i la fan els Bergantí.

El segon grup, com molt bé va dir en “Xicu” era una estrena mundial, estàvem davant d’una nova formació, aquest cop al complert, i com no, es presentaven davant d’una gran afició. El grup Cubacant.


Alguns varem tenir la sort d’escoltar-los a la taverna la bella Lola, però no estaven al complert, faltava el gran percussionista Enric Canada.
Tenia moltes ganes que arribes aquest dia, ja havia escoltat Cubacant i com vaig dir, seria molt difícil de millorar el que ja havíem escoltat, però un cop més estava equivocat. Mare meva, estava molt equivocat.
No em surten totes les paraules que voldria emprar per descriure els sentiments que em voltaven dins el cap. Potser es massa aviat per extreure’ls.
Dalt d’aquell escenari teníem professionalitat, joventut, experiència, innovació, alegria, metodologia, constància, veus, musics, companys, havanerus, caram, em deixo molts, però es que no pararia...........ah si, i musics, grans musics.

Ara si que puc afirmar que son dels millors grups que he escoltat, l’Enric ha arrodonit un nou grup que donarà molt a parlar, i ens farà gaudir en totes les audicions, i us diria més, faran passar molt bones vetllades a ritme d’havanera.

Si en teniu ocasió, no us els deixeu escapar, ocasions d’aquestes no passaran per davant cada dia, doncs com us vaig dir en l’escrit de la seva presentació, s’han marcat un número màxim d’actuacions al llarg de l’any, doncs per damunt de tot, volen viure.
La tria escollida per Cubacant a la primera part ha estat de:
- Ay Lola (En desconec l’autor).
- Yo soy guajira (En desconec l’autor).
- Des del Llagut (J. M. de Segarra / T. Subirana).
- El pensament (Narcisa Oliver / Josep Bastons).

Totes les peces varen ser espectaculars quant a interpretació, veus i música.
Us en destaco per damunt d’altre, "Des del Llagut", un cop més, en Xiqui ens feu una interpretació que només ell és capaç de fer, només amb la seva veu hi ha prou per fer-la. L’Enric l’acompanyà amb una espècie de càntir, que feia uns sons que mai havia escoltat, però ens trobem davant quatre musics molt i molt grans, i no pas d’edat. I en Càstor amb la guitarra, que sonà com mai.

Varen concloure la primera part amb "El pensament", una de les peces que més m’agrada dins el mon de l’havanera, i que cada cop que l’escolto per Cubacant fa que guanyi mes posicions. La Neus, un cop més ens regala aquelles interpretacions que nomes ella sap fer. Recordo un parell de dones del costat meu que no paraven de dir “Caram aquesta noia, te una veu tan dolça, que no la faria baixar de l’escenari en tota la nit”.
Jo estava d’acord amb aquelles dones, elles no tenien la mateixa sort que jo de conèixer-la, però amb aquell tastet que els va fer, estic segur que es varen quedar enganxats, i esperant la segona part de la cantada per tornar a gaudir-ne.

Els arranjaments d’en Càstor en aquesta peça fan entreveure la capacitat i el tresor que te aquest home, i per sort, li agrada compartir.
Cubacant ja s’havia estrenat, les primeres files ens miràvem, els coneguts, ens somrèiem, els desconeguts admiraven, ningú es va quedar indiferent, els rostres ho varen demostrar, per molts anys Cubacant, i gràcies Neus, Càstor, Xiqui i Enric, gràcies per ser-hi.


I per acabar la primera part de la cantada, la revolució de l'havanera del segle XXI, Els Cremats, un cop més, la part amb més ritme la portaven ells. La tria de peces escollides varen ser:
- El mariner i la nareta (G. Ottaviano / S. Gambardella).
- Habanera embrujada (Manuel Gonzalez).
- La calma de la mar (Nicolau Guanyavents).
- Eixerit (Ramon Ponsatí).

Aquesta part de la cantada era la referent a havanera, i en la que ells en destaquen pels ritmes que li aporten a peces com "Habanera embrujada", dels quals en destaco la gran qualitat musical, com tantes altres vegades. També en destaco els arranjaments de veus que darrerament hi trobo, jo els escolto millor, per mi, guanyen dia rera dia.
La primera peça la varem escoltar a Calella, i em va deixar un bon gust de boca, i dissabte em va acabar d’agradar, si senyors, molt bona elecció.

La tasca d’elaboració de noves peces també està present dins Els Cremats, doncs en aquesta cantada, tot i ser una mica arriscat, ens regalaren peces de nova creació, i més amb autors del propi grup, però no les peces no ens arribaren fins a la segona meitat.


A la mitja part, més cremat, però aquest cop, en forma de rom, va haver-hi per tots els assistents, no recordo el numero d’olles, però hi havia un grapat. Totes cremaven a la vegada, tots enlairaven les flames al cel, i va esdevenir un joc de llums molt bonic de veure.
Fet el cremat, vaig tornar a la cadira, hi participava un grup convidat, Els panxuts de Cassà de la Selva.


Un grup més de cançó de taverna i cançó marinera, bé, més que cançó, un grup de conya marinera.
Son molt divertits, amenitzen qualsevol trobada, i reivindicaren que en lloc de fer tres peces, els deixin fer quatre, però no va ser possible, tot i que nosaltres, un cop acabada la cantada en varen gaudir d’unes quantes més, però això ho deixo, per llavors.
Ells son: En Xevi, en Pep, en Risto, en Francesc i una noia, que en té nom, però no el sé .....
La seva tria va ser:
- Oda a la taverna.
- Cantada a Cavall Bernat.

Com ja us he dit, van amenitzar la mitja part, ja en son habituals a la cantada, i varen extreure rialles dels mes seriosos i dels més puristes.
Arrencava la segona part de la cantada, amb la cançó més de taverna, més desenfadada, i més lliure quan a ritme.


Enceten de nou els Bergantí, amb una tria, espectacular:
- Las fuentes (En desconec l’autor).
- Cap a tu (Tòfol Mus / Josep Bastons).
- La sardana de la mar (Bepes / Ricard Viladesau).
- El canó de Palamós (J. Ll. Ortega Monasterio).

Feia molts dies que no escoltava “Las fuentes”. Es d’aquelles que des del primer dia em varen marcar, i quasi sempre que me’n demanen una de taverna, acostumo a recomanar aquesta.
Els Bergantí la broden, el jocs de veus, i la seva qualitat, fan que els quedi feta a mida.
Us en destaco també la fabulosa rumbeta feta per en Tòfol Mus i musicada per en Josep Bastons, “Cap a tu”. Li dona l’aire desenfadat i corredís de la taverna, alhora que permet donar a conèixer al públic noves peces amb un ritme més mogudet.
Com no, “La sardana de la mar”, una peça que els hi vaig escoltar a l’Empordanet, i que admiro tan la lletra com la música, ara, com aquell primer dia que la vaig escoltar, també admiro a qui la interpreta.
I més ritme si es que és possible amb “el canó de Palamós”.
Un fi d’actuació espectacular i meravellós a càrrec d’aquest grup de Malgrat de mar, que tot i ser Maresme, sempre els faig mes amunt que a vall.


En Xicu Sànchez torna a donar pas a Cubacant per que ens preparin la seva tria de cançó de taverna, que en aquest cas va ser:
- Tu aventura (F. Torres).
- Vola barca meva (Tòfol Mus/Josep Bastons).
- Si llego a besarte (Luís Casas Romero).
- M’Encantaria (Tófol Mus/Josep Bastons).

Us torno a destacar totes i cadascuna de les peces escollides. La dolça i enèrgica veu de la Neus en aquesta segona part ens demostrar que pot amb qualsevol registre que hagi de cobrir.
El sentiment que hi posa, el ritme que porta, tot el que ens transmet, i sobretot la seva veu, fa que qualsevol peça escollida soni de meravella.
Clar que està acompanyada de dues grans veus, la d’en Càstor i la d’en Xiqui, i un gran percussionista, l’Enric Canada, que fan que aquest grup ens regales un dels millors moments de la nit.
Ens ofereixen la possibilitat d’escoltar-los junts o per separat, i la veritat que aquesta versatilitat li dona un aire diferent al que ens tenen acostumats la resta grups.


I per finalitzar la cantada, de nou, Els Cremats, aquest cop, amb una aposta arriscada, la seva part més tavernera, més autentica, en definitiva, amb les seves creacions.
La tria escollida per aquesta segona part va ser:
- Amarela (Narcis Ferrer).
- Lola la tavernera (Carles Casanovas / Josep Bastons).
- Història d’un cel rogent (Xavi Juanals).
- La taverna del vell mercant (Enric Ferrer).

Amb l’excepció de la segona peça, les altres son creacions pròpies, i la veritat és que sonaren força bé.
De la que més us he parlat i és perquè jo també la trobo l’havanera del segle XXI, es de “La taverna del vell mercant” (Enric Ferrer), però es que cada cop que l’escolto quedo meravellat.

Quan a la resta, doncs destacar el bon ritme que donaren a “Lola la tavernera” que musicalment parlant, no hi ha altre com ells. Les altres dues, em varen costar una mica, a veure si els torno a escoltar i poc a poc ens fem amb elles, tot i que el “reggae” “Amarela” no el faig gaire dins el gènere, però en celebro la seva creació.

Els Cremats ens poden oferir qualsevol tipus de cantada, i no ha de ser obligatòriament d’havaneres, estan treballant en un nou treball d’un gènere musical diferent al que ens tenen acostumats, però fins que no tingui més noticies, no us podré avançar res.


Finalment, en “Xicu” Sànchez Carcasses demanar la presencia de tots els grups dalt de l’escenari, i ens recorda l’havanera “El meu Avi” quan va esdevenir un crit de reivindicació, i potser avui l’hem de tornar a treure del bagul i interpretar-lo com cal.
Des de la cantada de Calella, ara farà una setmana, que no cantava aquesta peça, però últimament, em venen moltes ganes de cantar-la tal i com es va composar, “Visca Catalunya, visca ”.
Va ser un altre moment especial......

En acabar la cantada varem gaudir d’un moment molt “havaneru”. Potser us semblarà una tonteria, o un fet més dins el món de les havaneres, però jo sempre havia desitjat poder fer el que varem fer, i només puc donar les gràcies a la Neus per l’iniciativa, per portar a terme la gran trobada, i a la resta d’assistents per ser-hi, sense ells, tampoc hagués estat possible.


Si companys, ens varem trobar tot un grup de gent provinents de la xarxa social Facebook. En total eren 38, molts d’ells seguidors del bloc.
La Neus va portar unes coques, la Dolors i l’Antonio alguna beguda, en Pere Margall es va encarregar del cremat, que tot i no poder venir per una indisposició, li varem agrair el gest que va tenir, i alhora esperem que la pròxima no ens falli.
Els Panxuts, ens varen aportar molt bons moments, molt divertits i en varem fer un tip de riure amb la peça, “la barca d’en Risto”.
En Càstor Pérez, que ens delità amb la interpretació de precioses peces. I com no, de l’organitzadora de la trobada, la Neus, que ens regala més i més peces, amb aquella veu tan dolça i tan potent, tan senzilla que tant la caracteritza i que tan be sona.

Va ser un goig tenir la seva companyia, escoltar aquestes peces a la sorra de la platja, amb les onades portant el compàs, transformava una nit de cantada, en una nit de somni, en una nit pel record. Si arribem a portar sacs de dormir, ens hi quedem.

Ells estaven cansats, nosaltres emocionats. Recordo la cara de molts dels que allà ens trobàvem, ens miraven, i no ens ho acabàvem de creure.
Em permeteu que us els mencioni?, espero no deixar-me ningú.

Cris, Neus, Jordi, Sílvia, Isabel, Joan, Càstor, Pau, Alfons, Ció, Dolors, Joan, Anna Maria, Jordi i Maria Jesus, Artur, Marina i marit, Rosa i Antonio, Risto, Xevi, Pep, Francesc, tots ells amb les seves parelles, durant una estona estigueren en Xiqui, la Contxi i l'Anna, fins a trenta vuit, encara queden, així que si voleu, afegiu-vos mitjançant una opinió, i jo us aniré afegint a l’escrit.

Amics, Companys, Saludats, Havanerus tots, salut, força i havaneres a dojo.

44 Cantada d'havaneres, Calella de Palafrugell

Tres-cents seixanta cinc dies per tornar a reviure una tarda, nit i matinada com la que hem viscut.
Que llarga es farà l’espera, i quina joia esperar l’any vinent una cantada com aquesta. Ha començat el compte enrere. Ja queda menys!.
Ara farà una setmaneta vaig rebre la tria de grups i la tria de peces, vaig preveure el què la nit d’aquest primer dissabte del mes de juliol ens regalaria, i no em vaig equivocar.

A la cantada de tarda, al passeig del Canadell hi participaran:
- L’Empordanet.
- Taper.
- Arjau.

Després el que serà la cantada de nit, a les dos quarts d’onze a la plaça del Port-Bo hi pujaran:
- Peix Fregit.
- Els Cremats.
- Sílvia Pérez Cruz.
- Bergantí.
- Port-Bo.

La barreja ha estat perfecta, experiència e innovació, veterania i joventut, amor vers un gènere i amor vers un creixement del gènere, però tots compartien un denominador comú, aquest any fins i tot un dels presentadors, l’amor vers l’havanera.

Penso que conec a tots els que van pujar a l’escenari de Calella, a uns mes que a d’altres, però aquest denominador que us he dit és al noranta cinc per cent de tots els que hi varen pujar.
Deixo aquest cinc en dubte pels musics de la Sílvia i els càmeres.
Companys de l’organització, aquest any heu posat el llistó molt alt, tant de bo es pugui repetir, doncs no sé si es possible millorar-ho.
Felicitats per la tasca i gràcies pel tracte.

La nit anterior no vaig poder dormir entre els budells que ballaven, les esbufegades profundes, el formigueig de les cames, i els ulls no es tancaven, no hi havia manera, no podia fer-hi res. Ho vaig provar fins i tot amb música, havaneres clar, i encara era pitjor. Això em deu passar per estimar-me tant aquestes coses, i viure-les d’aquesta manera, però que voleu que us digui, tan de bó tingui moltes nits d’aquestes, i alegries com la que vaig viure a la 44 Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.
Com us podeu imaginar, no va fer falta que el despertador em digués que m’havia de llevar, era jo el que li deia al despertador que espavilés per marcar l’hora de llevar-nos.
El dia es llevà tèrbol, amb una boira espessa que no deixava veure la fantàstica platja de la Fosca de Palamós, però l’oest ens deia que tor milloraria, i així va ser, en un hora tot es va esvair, i varem poder gaudir de un dematí de sol i platja.
Com ja us podeu imaginar tampoc hi va haver migdiada, però si havaneres, vaig connectar el reproductor de música i vaig anar creant caliu “havaneru”.
A les sis de la tarda era l’hora marcada per sortir de Palamós i anar cap a Calella. Com dos claus, i amb una puntualitat com cal, la Cris i jo varem sortir de casa.
Ella estava radiant, preciosa, un cop més, la millor companyia per una tarda, nit i matinada d’havaneres a dojo.

En arribar a Calella, a l’ambient ja es respiraven havaneres, als carrers ja se’n veien mostres, i a la platja del Port-Bo, l’escenari de la cantada de nit.
Varem arribar abans del previst, no vaig tenir problemes per trobar lloc pel cotxe, i varem decidir anar a fer una volta pel l’escenari que acolliria la cantada de nit.
Aquest any era mes petit, per mi millor, doncs tot ho teníem mes recollit, els “havanerus” més a prop, més com a mi m’agrada, senzill, mariner, amb pocs elements que destorbin la meravellosa vista que dona, en definitiva, com si l’hagués escollit jo.
Varem anar passant fins al passeig del Canadell, i a mig camí em vaig trobar a l’Anna Maria amb el mestre Josep Bastons. Ell va anar passant i jo em vaig quedar xerrant una estoneta, com sempre d’havaneres que és el que ens agrada i del que hem de parlar.
En acabar m’esperaven just al començament del passeig el mestre Bastons, en Pere Margall i com no, la Cris.
L'any passat vaig compartir la cantada amb en Pere, aquest any no era possible, ell pujava a l'escenari de Calella, serà un moment molt emocionant, però ja veig que aniran de boli tot el dia.
De fons, L’Empordanet ja estava entonant havaneres, caram, canvi de plans, doncs jo tenia que començava El Taper, i alguna cosa haurà canviat.
La sonoritat de la cantada de tarda i de la de nit és a càrrec de Sonostudi. Un any més, amb una tasca excel·lent, professional i amb un bon tarannà.

L’Empordanet està treballant de valent, amb un esforç molt important, i amb unes ganes de fer com feia temps que no veia.
El treball d’empastar veus no es fàcil i més quan els que escoltem busquem les veus que hi havia. Penso que el director musical del grup, en Càstor Pérez es pot considerar afortunat de comptar amb l’equip que te i alhora, l’equip de tenir-lo a ell, aquest fantàstic equip es diu L’Empordanet, i els seus fantàstics components son en Càstor Pérez, en Xavi Jonama i en Lluís Bofill.
La tria del grup per aquesta cantada prèvia va ser molt encertada:
- La gavina (Frederic Sirés), Los Indianos (En desconeixem l’autor), La tarde (Sindo Garay, Nervo Rodriguez), Ojos Malignos (Juan Pichardo), Tornada a Menorca “Na Nena” (J. Ll. Ortega Monasterio), entre altres.

Un cop més, un regal per les nostres oïdes, un regal pels que estimem l’havanera, espero que us paguéssim bé amb aquell picar de mans després de cada peça.
Càstor, Xavi, Lluís, gràcies per la gran cantada que vareu fer.

I ara, El Taper, un altre grup Palafrugellenc que us he de dir, que em va sorprendre molt i a més, gratament.

El grup el composen en Toni Martín, Paqui Serna i Joan Cortés. A part d’havaneres, també varen fer forces peces mexicanes, sons cubans i alguna “rumbeta”.
Us he de dir que els hi queden força bé. Us en destaco dins aquest gèneres Mátalas (Manuel Eduardo Toscano) i Pepa tiene un camisón (Compay Segundo).
Quant havaneres entre altre ens varen fer Menorca (J. Ll. Ortega Monasterio ; J. Barca), Habaneras de la Habana (Carlos Cano), i també varen fer la sardana l’Exiliat (En desconec l’autor).
Els desitjo el bo i millor dins la nova etapa que també fa poc que van començar.
Per molts anys companys.
I per acabar la cantada que havia començat de tarda i ja era al vespre, Els Arjau.

En Jordi Grau i en Jordi Rubau varen pujar a l’escenari com dos claus a les nou. Volia veure alguna cosa, portava mitja tarda allà i necessitava alguna cosa fresca, i amb el company Alfons, varem anar agafar provisions.
Des del bar de baix a la platja del Canadell vaig poder gaudir d’una havanera que mai he escoltat a cap grup en directe. A la Habana me voy niño, una peça antiquíssima, dels avis, que si em permeteu us en posaré un tall i us en detallaré algun aspecte que m’ha cridat l’atenció.
Fixeu-vos que el personatge que marxa a Cuba, és ella en lloc d’un mitificat “ell”, cosa que fa suposar, que en aquests viatges d’anada i tornada, no salament hi viatjaven mariners, i militars, sinó alguna d’aquestes travessies cap a Ultramar també comptaven amb la presencia d’alguna mossa.
Es pot pensar que parlen d’una noia que retorna al seu país d’origen, però no comparteixo aquesta opinió, tan pel vocabulari de la peça, com les paraules posades en boca de la dona.
Una mostra més que ens reafirma en que les dones formen part de l’havanera més del que inicialment es pensava.

“A la Habana me voy niño,
jesús que lejos te vas,
no te vayas amor mio,
que te vas a marear.

Que te vas, que te vas,
en brioso bajel,
es muy malo Isabel,
el mareo de la mar.

Cuando miro la popa,
del brioso navío,
si te vas y me olvidas, ay!
juro he de naufragar.
[...]”

Aquest parell sempre ens regalen peces antigues, extretes de llibres, de reculls d’àudio dels avis, de partitures molt i molt antigues, veritables joies de l’havanera.
Sempre m’erro quan penso que em conec un grup.
Les altres interpretacions, com no, varen estar a l’alçada de l’escenari que els acollia. Com més escolto els Arjau, més em sorprenen i mes coses noves descobreixo, ho celebro, m’agrada, i comparteixo amb ells moltes de les creences de l’havanera.
Companys, gràcies pels regals en forma d’havanera que ens vareu fer.
Varem aprofitar per fer un mos entre les darreres peces dels Arjau i el inici de la cantada de nit. Havíem preparat uns entrepans a casa, així, que al més pur estil “havaneru”, asseguts a terra i apa, mos aquí mos allà.
Els Jordi’s se’n feien un tip de riure, però ells tenien taula per veure la cantada, nosaltres tot just teníem trenta minuts.
Ja va anar bé una petita aturada d’havaneres, va donar temps al cap a processar una mica la informació i peces que anava rebent i el que hem representaven cadascuna d’elles.
Recordo que al llarg de la cantada de tarda vaig estar xerrant amb el mestre Bastons, l’admiro molt, ha fet una tasca envejable, i la joventut que porta dins, espero que el continui fent fer composicions tant preuades com les que ha fet fins ara.
El fet de tenir-lo tanta estona a prop també em va fer veure les moltes mostres de recolzament i admiració que rebia. Sempre o un o altre parlaven amb ell, en tot moment el veia xerrant, ensenyant, col·laborant, en definitiva, vivint sentiment “havaneru”.
Caram Josep (i perdoneu que el tracti de tu, però així ho vol ell) quanta estima et te la gent, i quin carisma que has aconseguit amb tanta havanera.
Per molts anys!.

La cantada de nit era a punt de començar, teníem que agafar posicions. Em tornava a venir la sensació de nervis, desitjava que tot sortís be, que els grups fessin la millor cantada, que la gent es comportés i que nosaltres en gaudíssim com mai....
I ara us preguntareu...
Digame usted lo que pasó?.
Sensacional, magnifica, difícil de millorar, i amb una qualitat d’escenografia sensacional pel meu gust.
L’escenari era més petit que en anteriors edicions, això feia preveure que els grups no es perdrien dins ell i podien saber a tocar, al igual que en les seves cantades habituals.
Les cadires, les xarxes, els llums que envoltaven l’escenari, en feien d’aquest un preciós paratge per fer una cantada d’havaneres.
Enguany, tot estava al seu lloc, tot respirava havanera. Fins i tot el presentador.

He tingut la sort de comptar amb ell per la presentació de l’esdeveniment que varem organitzar de Les Havaneres per a la Marato de TV3, i és un professional com cal, un coneixedor de l’havanera com pocs, i per molt que ell digui, sense ell, tampoc hagués tat el mateix.
Trobo encertada la idea que participi junt amb un presentador de TV3 en la cantada, doncs el tarannà de la mateixa canvia molt si hi és ell. Gràcies Xicu!.
El famós temps d’espera va ser mínim entre grups, aquest cop, el muntatge publicitari per part de TV3 estava a l’alçada.
Vull aprofitar per felicitar a la Mertxe Larumbe per l’especial treball que ha fet aquest any, i si deu vol, pels que queden.
Encara no he vist la retransmissió per televisió, a part de poder-la veure online, espero que algú l’hagi enregistrat i me la faci arribar, n’estic desitjant tenir-ne una, i tornar a gaudir, tan de bo, d’aquella nit.
No em podia imaginar algunes de les sensacions que tenien que córrer per dins el cos d’alguns dels que aquella nit pujaven a l’escenari.
Potser jo estava més nerviós que ells, i la proba va estar en que l’emoció brollar tot just sortir en Francesc “Xicu” Sanchez Carcassés amb Elisabeth Carnicé a presentar la vetllada.
Amb un: “molt bona nit amics i amigues de l’havanera”. La cantada de nit començava......
Els primers de la nit, ja son a lloc.

Peix Fregit, que son: Jordi Tormo, Pep Nadal i Norbert Torrecillas. Quins grans regals, tots embolicats amb el millor paper que podíeu haver trobat, gràcies nois, no us podeu imaginar el que des de baix sentíem, escoltàvem i vivíem els que com vosaltres, estimem l’havanera.

La tria que ens varen regalar, va ser:
- Si em demanessin, (Havanera).
Lletra d’en Tòfol Mus i musica d’en Josep bastons.
- Para ti, (Havanera).
Lletra i musica d’en Pep Nadal, tenor i guitarrista del grup.
- Lamento esclavo, (Havanera).
Lletra d’en Aurelio Riancho i musica d’en Eliseo Grenet.
- Aigua de mar, (Havanera/Rumba).
Lletra d’en Joan Nadal i musica d’en Pep Nadal.
- La gavina, (Havanera).
Lletra i música: Frederic Sirés.

No sé si recordareu les seves cares, al llarg de les interpretacions, però ho diuen tot, son i fan feliços als que els escoltem, transmeten des de dalt allò que no tots saben fer, i com he dit, és una sort tenir-los entre nosaltres.
Les noves apostes del grup per les lletres d’en Pep fan que aquest encara es pugui abocar més a la innovació, i segurament això enriquirà el gènere.
Quan a l’acordionista, en Norbert, doncs només cal tenir la sort d’escoltar-lo. Dic sort, doncs el fet de poder gaudir-ne de la seva musica, per mi es una sort, i el fet de saber-lo tan a prop, un altre.
Quant al baríton, en Jordi, no em cansaré de dir-ho, un noi ferm, seriós amb el que fa, conscient del que te i coneixedor del que no, i sens dubte, una de les millors veus de l’havanera que conec.
Companys ho dic com ho sento, ho escric com puc.
Jordi, Pep, Norbert, gràcies per aquesta nit, (i encara no s’ha acabat).

Ara be el torn de “Els Cremats”.

Un grup jove, amb una qualitat musical que sota la meva opinió pocs se’n poden comparar.
Ells son en Narcis Ferrer, Koko, Enric Ferrer, Ramón Ponsatí, Xevi Juanals i Charly Pons.
La tria que ells varen escollir va ser:
- El mariner i la nareta, (Havanera).
Lletra G. Ottaviano; música: S. Gambardella. (adaptació de lletra al català: Herminia Esteva).
- La taverna del vell mercant, (Cançó).
Lletra i música d’Enric Ferrer.
- Son de la Loma, (Son cubà).
Lletra i música: Miguel Matamoros.
- Habanera Embrujada, (Havanera-son).
Lletra i musica: Manuel González.
- Mariner de terra endins, (Havanera).
Lletra: Narcisa Oliver ; música Josep Bastons.

Els companys del grup anterior ja ens havien avançat una peça amb bon ritme, “Aigua de mar”, però aquests nois, porten una marxa que deu n’hi do.
Son Els Cremats, i escampen un ritme arreu on van, aquest cop, a la platja del Port-Bo, qui mes qui menys, es deixava anar en quasi totes les peces, tret de la primera i l’última.
La composició de l’Enric Ferrer la hi ho destaco per sobre de qualsevol altre per la capacitat que ha tingut de trobar dins el gènere de l’havanera i el clar ritme que aquesta marca, per donar-li un toc de distinció, un toc de “Cremats”, de musics, i de bon jans.
Companys, tan de bó, ens regaleu moltes mes peces d’aquest tipus, que sou, sense dubtar-ho, únics en la seva interpretació.
I després d’un grup jove, una solista de la mateixa quinta, bé, una mica mes jove que els anteriors, i ja es dir, doncs dins el gènere ja sabeu que això costa.

Encara no ha fet els trenta, i ja és molt i molt gran, Sílvia Pérez Cruz.
L’artista convidada d’aquest any, porta havanera dins seu. Ha viscut i conviscut amb l’havanera com pocs en poden presumir. Em permeteu que us la presenti?.
Filla d’en Càstor Pérez, -estudiós de l’havanera, millor músic, gran col·laborador, i molt bona persona. Actualment porta la direcció musical i en forma part tocant la guitarra i fent la veu de baix en els grups, L’Empordanet i Cubacant.
La mare, doncs la Glòria Cruz, -gran veu, grans lletres, millors poemes, i fins i tot, com ens va dir la Sílvia fa un arròs molt bo, (serà qüestió de provar-lo). És la lletrista d’Havaneres tan conegudes com Vestida de nit i Temps perdut.
Us podeu imaginar la sort que tenim de comptar amb una persona com la Sílvia dins la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell?.
Les tria que ella va escollir va ser:
- Luz que brillas, (Havanera).
En desconec l’autor.
- Veinte años, (Havanera) / Temps perdut (Havanera).
Lletra: G. Aramburu ; música: Maria T. Vera / lletra: Glòria Cruz; música: Càstor Pérez.
- Habaneras de Cádiz, Havanera.
Lletra: Antonio Burgos ; Música: Carlos Cano.
- Vestida de nit, Havanera.
Lletra: Glòria Cruz ; música: Càstor Pérez.
- Allá en la Habana, Havanera.
En desconec l’autor.

En totes les interpretacions ens donà el seu toc, totes les peces se les va fer seves, i anava combinant ritmes d’aquí i d`allà.
La veu de la Sílvia ens deixa entreveure el munt possibilitats que aquesta li dona. Te estudis i coneixements suficients per arranjar qualsevol peça, tenint com a mostra el que ens va fer en la interpretació de la segona peça en la qual va unir Veinte años amb Temps perdut.
Senzillament una dolçor d’arranjament. Ella ho agraí al gran contrabaixista que portava en Miquel Angel Cordero.
Va col·laborar amb ella en quatre de les cinc peces que varen fer. Ella en tot moment es feia l’escenari seu, marcava els ritmes amb la veu, amb el cos, sobretot amb les mans, i tots els musics sabien en tot moment on tenien que anar.
Un dels moments més emotius de la nit va ser la interpretació de Vestida de nit (Glòria Cruz/Càstor Pérez) a duet amb en Càstor Pérez. Recordo concretament l’estrofa final, la professionalitat d’en Càstor i el seu bon fer no el varen deixar que es relaxes, però en acabar l’últim acord, els ulls plorosos el varen delatar, uns tocs a la cuixa de la Sílvia, uns quants esbufecs, buf, buf, buf, després de respirar varies vegades a fons, es va refer.
Ella també es va contagiar d’aquest moment. Jo no em vaig poder aguantar.
Càstor, Sílvia ; Sílvia, Càstor, quin regal.
Jo he tingut la sort i l’ocasió de escoltar-la varies vegades, al Palau de la música, a l’Auditori, i ara a Calella.

Va interpretar cinc peces,
i ens regalar milions d’il·lusions.
Va interpretar cinc peces,
i em posà la pell de gallina en més de deu.
Va interpretar cinc peces,
i mai havia vist tan sentiment a Calella.
Va interpretar cinc peces,
i tant de bo, no s’haguessin acabat mai.
Va interpretar cinc peces,
i per sort, érem allà, gràcies Sílvia.

I acabares dient, “gràcies per invitar-me, Calella t’estimo molt”.
Sílvia, gràcies a tu per venir i pel gran regal que ens vares fer als que com el teu pare, estimem l’havanera.

[...]
Acercarse a las alforjas,
que hoy traigo cositas buenas,
que hay penitas que sin pan,
saben mucho más a pena.
[...]
Antonio Romero “Chipi”.

Després de la joventut, necessitàvem una o varies dosi d’experiència. Si m’ho haguessin demanat, haguéssim escollit els mateixos.

Així, em complau presentar-vos al quart grup del vespre: Els Bergantí que son Pere Fort, Pere Margall, Joan Ripoll i Miquel Llorens.

La tria que varen escollir va ser:
- Salió de Jamaica, (havanera).
En desconec l’autor.
- Busca’m a l’Empordà, (havanera).
Lletra: Carles Casanovas ; Música: Antoni Mas.
- Na Nena (Tornada a Menorca), (Havanera).
Lletra: J. Ll. Ortega Monasterio.
- La negra noche, (Havanera).
Lletra i música: Emilio de Uranga.
- La barca xica, (havanera).
Lletra: Rafael Llop ; música: Josep M Roglan.

L’experiència va posar els dos peus al damunt de l’escenari de Calella.
Crec que ha estat dels grup que més cops ha pujat a l’escenari després del Port-Bo i del Peix Fregit. Amb la direcció musical d’en Pere Fort cal destacar la gran tasca d’arranjaments vocals que fa.
També vull remarcar la interpretació d’una preciosa havanera, Busca’m a l’Empordà (Carles Casanovas ; Antoni Mas) i d’un altre de mexicana La negra noche (Emilio de Uranga).
Quant a peça emotiva i sentimental, la darrera de la seva actuació, La barca xica (Rafael Llop ; Josep M. Roglan).
El grup de Malgrat de Mar vare sonar molt bé. Sempre els dic que el seu estil es més de l'Empordà que del maresme, sense que aquesta afirmació desmereixi res, clar.
El fet que aquest any en Pere Margall fos dalt d'aquell escenari, també implicà que dins meu, -per si hi havia hagut poca- encara brollés més l'il·lusió. Ens sabem a prop, i que ells fos allà dalt amb la il·lusió que li fa, també va fer que jo em sentís una mica d'alt d'aquell escenari.
Vaig poder gaudir de totes les interpretacions, la seva magnifica veu de baix arrodonia una vetllada que no podré oblidar mai.
"[...]
Tothom dirà deu n'hi do,
tanta pesca no s'explica,
tres onzes del peix millor,
amb una barca tan xica,
com l'esclop d'un pescador.
[...]"
Amb aquesta peça tan i tan coneguda, els Bergantí donaven per acabada la seva actuació.

I per acabar la nit d’actuacions a l’escenari de Calella, el grup precursor de la cantada, els Port-Bo, que son: Mineu Ferrer, Fonsu Carreras i Carles Casanovas.
Les tria de peces que varen fer va ser:
- Mi madre fue una mulata, (Havanera).
En desconeixem l’autor.
- Pensant en tu, (Havanera).
Lletra i música: Antoni Mas.
- Camins (Entreforc), (Bolero).
Lletra: Carles Casanovas ; música: Josep Bastons.
- El capità, (Havanera).
Lletra: Carles Casanovas ; música: Antoni Mas.
- Noche de invierno, (Havanera).
De la primera part se’n desconeix l’autor. La lletra de la segona part és d’en Carles Casanovas.

Un cop més, i com ja he dit, l’experiència es feia la mestressa de l’escenari.
Els Port-Bo com molts coneixeu en destaquen per molts factors, i un que es fa palès any rere any, cantada rera cantada, és la incorporació de noves peces, de noves creacions.
Tenen la sort de comptar amb el que per mi és el millor lletrista que hi ha dins l’havanera, en Carles Casanovas, i alhora aquest compta amb la col·laboració de dos grans mestres, en Josep Bastons i l’Antoni Mas.
Quan no és l’un és l’altre, però sempre està acompanyat dels millors.
En Fonsu Carreras i en Mineu Ferrer, ja fan prou feina afinant les seves veus, que com podreu apreciar si els escolteu, en molts cops sonen com una de sola.
Un estil inconfusible, unes veus difícils de igualar, i unes composicions fantàstiques, a grans trets, aquests adjectius em defineixen el grup que va tancar enguany la cantada de Calella.
Per últim i abans d’entonar les dues peces de clausura us es destacaré que els Port-Bo és varen manifestar en contra de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, i com no, es van emportar una gran ovació per l’iniciativa. Si senyor company:
Som i serem gent catalana, tan si es vol com si no es vol!.

Ara farà uns quants anys que ha perdut cert valor el fet de poder cridar “Visca Catalunya, visca ”, però potser que fem una mica de memòria, que no cal anar gaire lluny per veure que aquest tipus de manifestacions estaven prohibides, i entre altres coses, gràcies a l’havanera composada l’any 1968 per l’Ortega Monasterio “El meu avi”, podíem entonar aquesta reivindicació sense cap tipus de problema.
Fou en la V edició de la cantada de Calella quan el grup “Els barrufets” la varen estrenar.
Val a dir que segurament quan el mestre Ortega Monasterio la composà, no es pensà mai que esdevindria un crit per la llibertat, si li haguessin platejat, potser s’hagués fet un tip de riure, però ara els que riuen son uns altres.
A veure si es fa certa la més que coneguda dita que parla del que riu últim.
Bé companys, i ara si, mocadors en mà, i tots els grups a dalt de l’escenari per cantar-ne les dues darreres, La Bella Lola i El meu avi.

Ara, ens tocava una mica de repòs, agafar forces, omplir una mica els dipòsits, i anar de bar en bar, de taverna en taverna buscant les actuacions dels diferents grups.
Aquest any, dos dels que canten a la cantada surten de Calella per anar a cantar a Llafranc, i al no tenir-ho a la vora, preferim quedar-nos a Calella, així que ja ho sabeu, ara queda veure sortir el sol cantant havaneres.
No sé si ho aconseguirem....

Els primers que varem anar a escoltar varen ser els Bergantí a Can Palet.
Allà hi cantaven a l’aire lliure, hi havia massa soroll, no anaven amplificats, i es tenien que anar orientant cap a les taules per ser escoltats. Allà varem refrescar la gola una mica, en varem fer la primera mentre en el torn que ens tocava l’escoltàvem. El seu rostre demostrava el cansament que portaven a sobre.
Tot el dia a toc de pitu, que si ara aquí, ara allà, i al ser el grup que venia de fora, no tenien res a la vora per descansar. Es tenien ben merescut un descans, però no el varen fer fins que cap al voltant de les tres de la matinada engegaven el cotxe de camí cap a Malgrat de Mar.

Nosaltres havíem planejat anar una mitja horeta a cada grups, així seriem capaços de escoltar a tots els grups que actuaven allà a la vora, amb l’excepció de estar per doble temps en l’actuació de la Sílvia Pérez Cruz i l’Empordanet per tractar-se de dos grups.
Aquest cantaven a la taverna La Bella Lola, la Pepi estava que no cabia, en Paco, pendent de tot.

L'Empordanet a la Bella Lola tornar a sonar d'una manera molt especial. Ara farà un any que els vaig escoltar, però no havia tingut la sort d'escoltar-los "a pelo", i és un goig companys.
Recordo a la Sílvia al costat de la Pepi amb una cara de cansada que preveia que poca cosa faria en aquella vetllada, però ens tenia enganyats.

Jo crec que en algun lloc tenia el carregador, doncs quan en Càstor l’encoratjar a cantar-ne unes quantes, li canvià la cara, i ràpidament i sense pensar-s'ho gaire es llançà cap a cantar.
Després d’estar prop d’una horeta a la taverna La Bella Lola i havent escoltat la preciosa veu de Silvia, i la gran qualitat del grup l’Empordanet, ens varem dirigir al tango, on cantaven els Peix Fregit.
Aquests estaven en plena feina, si fóssim al camp, us diria que arromangats fins d’alt. Les seves cares mostraven alegria i il·lusió per allò que feien. Varem tenir la sort de trobar taula, varem seure, i varem poder gaudir d’unes quantes peces meravelloses.

En Norbert ens va regalar un solo d’acordió que es diu “El vuelo del ángel”. Jo no sé on va arribar aquest “Ángel”, però jo, vaig arribar molt amunt i no vaig veure a ningú.
Quin art companys te en Norbert Torrecillas per tocar l’acordió.

Un cop més tenia que portar pitet per escoltar aquestes meravelles de grups.
Si nois, l’he trobat a faltar, doncs en més d’una ocasió els ulls s’entelaren, i en altres, quedava bocabadat.
Ja era tard, no ho recordo bé, però crec que un o dos quarts de quatre. Els companys que havíem anat trobant al llarg de la cantada s’anaven acomiadant, i davant de la Taverna la Bella Lola, ens varem emplaçar per la següent.

A mi encara em quedaven forces per anar a Les Voltes a veure el grup que allà sempre es troba. Aquest any portaven un contrabaixista que no sé si era cubà o no, però en feia tota la cara. Es varen fer un far de tocar peces cubanes com “la negra Tomasa”, “Maria Cristina”, i tantes altres que no recordo.

La nit no la podia acabar millor, em vaig acomiadar d’en Càstor que també estava escoltant aquests musics i varem anar fent via cap a la Fosca.

Les havaneres no acabaren aquí, doncs al dematí següent vaig anar a l’entrega de Premis 2x4 que fa la Fundació Ernest Morató.

L’acte va estar carregat d’emotivitat. A títol pòstum s’atorgà un dels premis a en Miquel Armengol, entre altre cosa per la difusió que feia als medis.
El segon premi es va donar als components del primer grup d’havaneres que enregistraren un treball, el Grup Alba.
I per acabar al gran estudiós i coneixedor de l’havanera, Xavier Febrés.
Aquest ens va preparar una sorpresa, a càrrec de la seva companya Sandra Rehder, cantant professional argentina que ens va explicar que ells allà també canten cançons com les nostres Havaneres, però allà no les anomenen així.
Li va ser difícil començar, l’emoció del moment li cobriren els ulls de llàgrimes., a ella, i amés d'un dels que estavem allà asseguts. Però finalment, després d’una breu concentració, ens regalar la interpretació “a palu secu” d'una d’aquestes peces que ells interpreten allà i que casualment nosaltres tenim com havanera, “Pregúntale a las estrellas”.
La Sandra, en acabar el tall que va interpretar, es va fondre amb una abraçada amb el seu company, en Xavier, mentre el public assistent li agraïa el detall amb una forta ovació.
A la entrega de premis també estava en Xavi Jonama, amb el que vaig tenir l’honor de compartir una bona xerrada del mon que ens envolta, i un cop mes, continuar-ne aprenent.
Així com amb en Lluís Armengol que ens donà unes lliçons de radio i difusió de l’havanera com pocs saben fer.
Bé amics, haureu vist al llarg de l’escrit que no he anomenat els companys que varem anar veient al llarg del dia, però es que son tant, que he pensat deixar-los a tots sota aquestes paraules.
Gràcies companys, amics i saludats per la vostra companyia, sense vosaltres, la cantada tampoc hagués estat la mateixa. Tots els companys que normalment menciono a les cantades hi eren, i segur que amb algú no ens varem poder ni veure.

Aquest cúmul d’emocions, de sentiments, de maneres de veure i sentir un moment o una cantada no intenteu entendre-ho. Potser tenim la sort de compartir-ho, i llavors, tot és més fàcil.
A vegades resulta increïble, altres impossible, però la realitat, és que el què sento us ho explico, el que veig, us ho detallo, la resta, me la quedo per mi, doncs no sé ni com expressar-la ni com detallar-la, i per dir el que no és, millor callo.

Recordo que el meu pare sempre em diu, no busquis no fora de casa, el que tens en ella. I jo reflexiono, i dic, si tenim tots aquests tresors de veus i musics dins de casa, que hem d’anar a buscar fora?.
Mai he tancat una porta, al contrari, sempre penso que darrera hi ha alguna cosa que ens nodrirà, i com a molt, la deixo entornada, sempre mig oberta, mai, mig tancada.
Potser que els potenciem, que els hi fem costat, i segur que ens demostren, que no ens equivoquem.

Us recordo que el període de votació per ser escollit el millor bloc de Catalunya continua vigent fins al mes de setembre, si no heu visitat l'enllaç, us convido a fer-ho, i si us sembla bé podeu votar tant el bloc com l'escrit que està situat més avall, tot suma companys.

Amics, companys, saludats, gràcies per regalar-nos uns tarda, nit i matinada tan i tan especial.



Salut, Força i Havaneres a dojo!.