Tres-cents seixanta cinc dies per tornar a reviure una tarda, nit i matinada com la que hem viscut.
Que llarga es farà l’espera, i quina joia esperar l’any vinent una cantada com aquesta. Ha començat el compte enrere. Ja queda menys!.
Ara farà una setmaneta vaig rebre la tria de grups i la tria de peces, vaig preveure el què la nit d’aquest primer dissabte del mes de juliol ens regalaria, i no em vaig equivocar.
Que llarga es farà l’espera, i quina joia esperar l’any vinent una cantada com aquesta. Ha començat el compte enrere. Ja queda menys!.
Ara farà una setmaneta vaig rebre la tria de grups i la tria de peces, vaig preveure el què la nit d’aquest primer dissabte del mes de juliol ens regalaria, i no em vaig equivocar.
A la cantada de tarda, al passeig del Canadell hi participaran:
- L’Empordanet.
- Taper.
- Arjau.
Després el que serà la cantada de nit, a les dos quarts d’onze a la plaça del Port-Bo hi pujaran:
- Peix Fregit.
- Els Cremats.
- Sílvia Pérez Cruz.
- Bergantí.
- Port-Bo.
La barreja ha estat perfecta, experiència e innovació, veterania i joventut, amor vers un gènere i amor vers un creixement del gènere, però tots compartien un denominador comú, aquest any fins i tot un dels presentadors, l’amor vers l’havanera.
Penso que conec a tots els que van pujar a l’escenari de Calella, a uns mes que a d’altres, però aquest denominador que us he dit és al noranta cinc per cent de tots els que hi varen pujar.
Deixo aquest cinc en dubte pels musics de la Sílvia i els càmeres.
Companys de l’organització, aquest any heu posat el llistó molt alt, tant de bo es pugui repetir, doncs no sé si es possible millorar-ho.
Felicitats per la tasca i gràcies pel tracte.
La nit anterior no vaig poder dormir entre els budells que ballaven, les esbufegades profundes, el formigueig de les cames, i els ulls no es tancaven, no hi havia manera, no podia fer-hi res. Ho vaig provar fins i tot amb música, havaneres clar, i encara era pitjor. Això em deu passar per estimar-me tant aquestes coses, i viure-les d’aquesta manera, però que voleu que us digui, tan de bó tingui moltes nits d’aquestes, i alegries com la que vaig viure a la 44 Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.
Com us podeu imaginar, no va fer falta que el despertador em digués que m’havia de llevar, era jo el que li deia al despertador que espavilés per marcar l’hora de llevar-nos.
El dia es llevà tèrbol, amb una boira espessa que no deixava veure la fantàstica platja de la Fosca de Palamós, però l’oest ens deia que tor milloraria, i així va ser, en un hora tot es va esvair, i varem poder gaudir de un dematí de sol i platja.
Com ja us podeu imaginar tampoc hi va haver migdiada, però si havaneres, vaig connectar el reproductor de música i vaig anar creant caliu “havaneru”.
A les sis de la tarda era l’hora marcada per sortir de Palamós i anar cap a Calella. Com dos claus, i amb una puntualitat com cal, la Cris i jo varem sortir de casa.
Ella estava radiant, preciosa, un cop més, la millor companyia per una tarda, nit i matinada d’havaneres a dojo.
- L’Empordanet.
- Taper.
- Arjau.
Després el que serà la cantada de nit, a les dos quarts d’onze a la plaça del Port-Bo hi pujaran:
- Peix Fregit.
- Els Cremats.
- Sílvia Pérez Cruz.
- Bergantí.
- Port-Bo.
La barreja ha estat perfecta, experiència e innovació, veterania i joventut, amor vers un gènere i amor vers un creixement del gènere, però tots compartien un denominador comú, aquest any fins i tot un dels presentadors, l’amor vers l’havanera.
Penso que conec a tots els que van pujar a l’escenari de Calella, a uns mes que a d’altres, però aquest denominador que us he dit és al noranta cinc per cent de tots els que hi varen pujar.
Deixo aquest cinc en dubte pels musics de la Sílvia i els càmeres.
Companys de l’organització, aquest any heu posat el llistó molt alt, tant de bo es pugui repetir, doncs no sé si es possible millorar-ho.
Felicitats per la tasca i gràcies pel tracte.
La nit anterior no vaig poder dormir entre els budells que ballaven, les esbufegades profundes, el formigueig de les cames, i els ulls no es tancaven, no hi havia manera, no podia fer-hi res. Ho vaig provar fins i tot amb música, havaneres clar, i encara era pitjor. Això em deu passar per estimar-me tant aquestes coses, i viure-les d’aquesta manera, però que voleu que us digui, tan de bó tingui moltes nits d’aquestes, i alegries com la que vaig viure a la 44 Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.
Com us podeu imaginar, no va fer falta que el despertador em digués que m’havia de llevar, era jo el que li deia al despertador que espavilés per marcar l’hora de llevar-nos.
El dia es llevà tèrbol, amb una boira espessa que no deixava veure la fantàstica platja de la Fosca de Palamós, però l’oest ens deia que tor milloraria, i així va ser, en un hora tot es va esvair, i varem poder gaudir de un dematí de sol i platja.
Com ja us podeu imaginar tampoc hi va haver migdiada, però si havaneres, vaig connectar el reproductor de música i vaig anar creant caliu “havaneru”.
A les sis de la tarda era l’hora marcada per sortir de Palamós i anar cap a Calella. Com dos claus, i amb una puntualitat com cal, la Cris i jo varem sortir de casa.
Ella estava radiant, preciosa, un cop més, la millor companyia per una tarda, nit i matinada d’havaneres a dojo.
En arribar a Calella, a l’ambient ja es respiraven havaneres, als carrers ja se’n veien mostres, i a la platja del Port-Bo, l’escenari de la cantada de nit.
Varem arribar abans del previst, no vaig tenir problemes per trobar lloc pel cotxe, i varem decidir anar a fer una volta pel l’escenari que acolliria la cantada de nit.
Aquest any era mes petit, per mi millor, doncs tot ho teníem mes recollit, els “havanerus” més a prop, més com a mi m’agrada, senzill, mariner, amb pocs elements que destorbin la meravellosa vista que dona, en definitiva, com si l’hagués escollit jo.
Varem anar passant fins al passeig del Canadell, i a mig camí em vaig trobar a l’Anna Maria amb el mestre Josep Bastons. Ell va anar passant i jo em vaig quedar xerrant una estoneta, com sempre d’havaneres que és el que ens agrada i del que hem de parlar.
En acabar m’esperaven just al començament del passeig el mestre Bastons, en Pere Margall i com no, la Cris.
L'any passat vaig compartir la cantada amb en Pere, aquest any no era possible, ell pujava a l'escenari de Calella, serà un moment molt emocionant, però ja veig que aniran de boli tot el dia.
De fons, L’Empordanet ja estava entonant havaneres, caram, canvi de plans, doncs jo tenia que començava El Taper, i alguna cosa haurà canviat.
La sonoritat de la cantada de tarda i de la de nit és a càrrec de Sonostudi. Un any més, amb una tasca excel·lent, professional i amb un bon tarannà.
Varem arribar abans del previst, no vaig tenir problemes per trobar lloc pel cotxe, i varem decidir anar a fer una volta pel l’escenari que acolliria la cantada de nit.
Aquest any era mes petit, per mi millor, doncs tot ho teníem mes recollit, els “havanerus” més a prop, més com a mi m’agrada, senzill, mariner, amb pocs elements que destorbin la meravellosa vista que dona, en definitiva, com si l’hagués escollit jo.
Varem anar passant fins al passeig del Canadell, i a mig camí em vaig trobar a l’Anna Maria amb el mestre Josep Bastons. Ell va anar passant i jo em vaig quedar xerrant una estoneta, com sempre d’havaneres que és el que ens agrada i del que hem de parlar.
En acabar m’esperaven just al començament del passeig el mestre Bastons, en Pere Margall i com no, la Cris.
L'any passat vaig compartir la cantada amb en Pere, aquest any no era possible, ell pujava a l'escenari de Calella, serà un moment molt emocionant, però ja veig que aniran de boli tot el dia.
De fons, L’Empordanet ja estava entonant havaneres, caram, canvi de plans, doncs jo tenia que començava El Taper, i alguna cosa haurà canviat.
La sonoritat de la cantada de tarda i de la de nit és a càrrec de Sonostudi. Un any més, amb una tasca excel·lent, professional i amb un bon tarannà.
L’Empordanet està treballant de valent, amb un esforç molt important, i amb unes ganes de fer com feia temps que no veia.
El treball d’empastar veus no es fàcil i més quan els que escoltem busquem les veus que hi havia. Penso que el director musical del grup, en Càstor Pérez es pot considerar afortunat de comptar amb l’equip que te i alhora, l’equip de tenir-lo a ell, aquest fantàstic equip es diu L’Empordanet, i els seus fantàstics components son en Càstor Pérez, en Xavi Jonama i en Lluís Bofill.
La tria del grup per aquesta cantada prèvia va ser molt encertada:
- La gavina (Frederic Sirés), Los Indianos (En desconeixem l’autor), La tarde (Sindo Garay, Nervo Rodriguez), Ojos Malignos (Juan Pichardo), Tornada a Menorca “Na Nena” (J. Ll. Ortega Monasterio), entre altres.
Un cop més, un regal per les nostres oïdes, un regal pels que estimem l’havanera, espero que us paguéssim bé amb aquell picar de mans després de cada peça.
Càstor, Xavi, Lluís, gràcies per la gran cantada que vareu fer.
I ara, El Taper, un altre grup Palafrugellenc que us he de dir, que em va sorprendre molt i a més, gratament.
El treball d’empastar veus no es fàcil i més quan els que escoltem busquem les veus que hi havia. Penso que el director musical del grup, en Càstor Pérez es pot considerar afortunat de comptar amb l’equip que te i alhora, l’equip de tenir-lo a ell, aquest fantàstic equip es diu L’Empordanet, i els seus fantàstics components son en Càstor Pérez, en Xavi Jonama i en Lluís Bofill.
La tria del grup per aquesta cantada prèvia va ser molt encertada:
- La gavina (Frederic Sirés), Los Indianos (En desconeixem l’autor), La tarde (Sindo Garay, Nervo Rodriguez), Ojos Malignos (Juan Pichardo), Tornada a Menorca “Na Nena” (J. Ll. Ortega Monasterio), entre altres.
Un cop més, un regal per les nostres oïdes, un regal pels que estimem l’havanera, espero que us paguéssim bé amb aquell picar de mans després de cada peça.
Càstor, Xavi, Lluís, gràcies per la gran cantada que vareu fer.
I ara, El Taper, un altre grup Palafrugellenc que us he de dir, que em va sorprendre molt i a més, gratament.
El grup el composen en Toni Martín, Paqui Serna i Joan Cortés. A part d’havaneres, també varen fer forces peces mexicanes, sons cubans i alguna “rumbeta”.
Us he de dir que els hi queden força bé. Us en destaco dins aquest gèneres Mátalas (Manuel Eduardo Toscano) i Pepa tiene un camisón (Compay Segundo).
Quant havaneres entre altre ens varen fer Menorca (J. Ll. Ortega Monasterio ; J. Barca), Habaneras de la Habana (Carlos Cano), i també varen fer la sardana l’Exiliat (En desconec l’autor).
Els desitjo el bo i millor dins la nova etapa que també fa poc que van començar.
Per molts anys companys.
I per acabar la cantada que havia començat de tarda i ja era al vespre, Els Arjau.
Us he de dir que els hi queden força bé. Us en destaco dins aquest gèneres Mátalas (Manuel Eduardo Toscano) i Pepa tiene un camisón (Compay Segundo).
Quant havaneres entre altre ens varen fer Menorca (J. Ll. Ortega Monasterio ; J. Barca), Habaneras de la Habana (Carlos Cano), i també varen fer la sardana l’Exiliat (En desconec l’autor).
Els desitjo el bo i millor dins la nova etapa que també fa poc que van començar.
Per molts anys companys.
I per acabar la cantada que havia començat de tarda i ja era al vespre, Els Arjau.
En Jordi Grau i en Jordi Rubau varen pujar a l’escenari com dos claus a les nou. Volia veure alguna cosa, portava mitja tarda allà i necessitava alguna cosa fresca, i amb el company Alfons, varem anar agafar provisions.
Des del bar de baix a la platja del Canadell vaig poder gaudir d’una havanera que mai he escoltat a cap grup en directe. A la Habana me voy niño, una peça antiquíssima, dels avis, que si em permeteu us en posaré un tall i us en detallaré algun aspecte que m’ha cridat l’atenció.
Fixeu-vos que el personatge que marxa a Cuba, és ella en lloc d’un mitificat “ell”, cosa que fa suposar, que en aquests viatges d’anada i tornada, no salament hi viatjaven mariners, i militars, sinó alguna d’aquestes travessies cap a Ultramar també comptaven amb la presencia d’alguna mossa.
Es pot pensar que parlen d’una noia que retorna al seu país d’origen, però no comparteixo aquesta opinió, tan pel vocabulari de la peça, com les paraules posades en boca de la dona.
Una mostra més que ens reafirma en que les dones formen part de l’havanera més del que inicialment es pensava.
“A la Habana me voy niño,
jesús que lejos te vas,
no te vayas amor mio,
que te vas a marear.
Que te vas, que te vas,
en brioso bajel,
es muy malo Isabel,
el mareo de la mar.
Cuando miro la popa,
del brioso navío,
si te vas y me olvidas, ay!
juro he de naufragar.
[...]”
Aquest parell sempre ens regalen peces antigues, extretes de llibres, de reculls d’àudio dels avis, de partitures molt i molt antigues, veritables joies de l’havanera.
Sempre m’erro quan penso que em conec un grup.
Les altres interpretacions, com no, varen estar a l’alçada de l’escenari que els acollia. Com més escolto els Arjau, més em sorprenen i mes coses noves descobreixo, ho celebro, m’agrada, i comparteixo amb ells moltes de les creences de l’havanera.
Companys, gràcies pels regals en forma d’havanera que ens vareu fer.
Varem aprofitar per fer un mos entre les darreres peces dels Arjau i el inici de la cantada de nit. Havíem preparat uns entrepans a casa, així, que al més pur estil “havaneru”, asseguts a terra i apa, mos aquí mos allà.
Els Jordi’s se’n feien un tip de riure, però ells tenien taula per veure la cantada, nosaltres tot just teníem trenta minuts.
Ja va anar bé una petita aturada d’havaneres, va donar temps al cap a processar una mica la informació i peces que anava rebent i el que hem representaven cadascuna d’elles.
Recordo que al llarg de la cantada de tarda vaig estar xerrant amb el mestre Bastons, l’admiro molt, ha fet una tasca envejable, i la joventut que porta dins, espero que el continui fent fer composicions tant preuades com les que ha fet fins ara.
El fet de tenir-lo tanta estona a prop també em va fer veure les moltes mostres de recolzament i admiració que rebia. Sempre o un o altre parlaven amb ell, en tot moment el veia xerrant, ensenyant, col·laborant, en definitiva, vivint sentiment “havaneru”.
Caram Josep (i perdoneu que el tracti de tu, però així ho vol ell) quanta estima et te la gent, i quin carisma que has aconseguit amb tanta havanera.
Per molts anys!.
Des del bar de baix a la platja del Canadell vaig poder gaudir d’una havanera que mai he escoltat a cap grup en directe. A la Habana me voy niño, una peça antiquíssima, dels avis, que si em permeteu us en posaré un tall i us en detallaré algun aspecte que m’ha cridat l’atenció.
Fixeu-vos que el personatge que marxa a Cuba, és ella en lloc d’un mitificat “ell”, cosa que fa suposar, que en aquests viatges d’anada i tornada, no salament hi viatjaven mariners, i militars, sinó alguna d’aquestes travessies cap a Ultramar també comptaven amb la presencia d’alguna mossa.
Es pot pensar que parlen d’una noia que retorna al seu país d’origen, però no comparteixo aquesta opinió, tan pel vocabulari de la peça, com les paraules posades en boca de la dona.
Una mostra més que ens reafirma en que les dones formen part de l’havanera més del que inicialment es pensava.
“A la Habana me voy niño,
jesús que lejos te vas,
no te vayas amor mio,
que te vas a marear.
Que te vas, que te vas,
en brioso bajel,
es muy malo Isabel,
el mareo de la mar.
Cuando miro la popa,
del brioso navío,
si te vas y me olvidas, ay!
juro he de naufragar.
[...]”
Aquest parell sempre ens regalen peces antigues, extretes de llibres, de reculls d’àudio dels avis, de partitures molt i molt antigues, veritables joies de l’havanera.
Sempre m’erro quan penso que em conec un grup.
Les altres interpretacions, com no, varen estar a l’alçada de l’escenari que els acollia. Com més escolto els Arjau, més em sorprenen i mes coses noves descobreixo, ho celebro, m’agrada, i comparteixo amb ells moltes de les creences de l’havanera.
Companys, gràcies pels regals en forma d’havanera que ens vareu fer.
Varem aprofitar per fer un mos entre les darreres peces dels Arjau i el inici de la cantada de nit. Havíem preparat uns entrepans a casa, així, que al més pur estil “havaneru”, asseguts a terra i apa, mos aquí mos allà.
Els Jordi’s se’n feien un tip de riure, però ells tenien taula per veure la cantada, nosaltres tot just teníem trenta minuts.
Ja va anar bé una petita aturada d’havaneres, va donar temps al cap a processar una mica la informació i peces que anava rebent i el que hem representaven cadascuna d’elles.
Recordo que al llarg de la cantada de tarda vaig estar xerrant amb el mestre Bastons, l’admiro molt, ha fet una tasca envejable, i la joventut que porta dins, espero que el continui fent fer composicions tant preuades com les que ha fet fins ara.
El fet de tenir-lo tanta estona a prop també em va fer veure les moltes mostres de recolzament i admiració que rebia. Sempre o un o altre parlaven amb ell, en tot moment el veia xerrant, ensenyant, col·laborant, en definitiva, vivint sentiment “havaneru”.
Caram Josep (i perdoneu que el tracti de tu, però així ho vol ell) quanta estima et te la gent, i quin carisma que has aconseguit amb tanta havanera.
Per molts anys!.
La cantada de nit era a punt de començar, teníem que agafar posicions. Em tornava a venir la sensació de nervis, desitjava que tot sortís be, que els grups fessin la millor cantada, que la gent es comportés i que nosaltres en gaudíssim com mai....
I ara us preguntareu...
Digame usted lo que pasó?.
Sensacional, magnifica, difícil de millorar, i amb una qualitat d’escenografia sensacional pel meu gust.
L’escenari era més petit que en anteriors edicions, això feia preveure que els grups no es perdrien dins ell i podien saber a tocar, al igual que en les seves cantades habituals.
Les cadires, les xarxes, els llums que envoltaven l’escenari, en feien d’aquest un preciós paratge per fer una cantada d’havaneres.
Enguany, tot estava al seu lloc, tot respirava havanera. Fins i tot el presentador.
I ara us preguntareu...
Digame usted lo que pasó?.
Sensacional, magnifica, difícil de millorar, i amb una qualitat d’escenografia sensacional pel meu gust.
L’escenari era més petit que en anteriors edicions, això feia preveure que els grups no es perdrien dins ell i podien saber a tocar, al igual que en les seves cantades habituals.
Les cadires, les xarxes, els llums que envoltaven l’escenari, en feien d’aquest un preciós paratge per fer una cantada d’havaneres.
Enguany, tot estava al seu lloc, tot respirava havanera. Fins i tot el presentador.
He tingut la sort de comptar amb ell per la presentació de l’esdeveniment que varem organitzar de Les Havaneres per a la Marato de TV3, i és un professional com cal, un coneixedor de l’havanera com pocs, i per molt que ell digui, sense ell, tampoc hagués tat el mateix.
Trobo encertada la idea que participi junt amb un presentador de TV3 en la cantada, doncs el tarannà de la mateixa canvia molt si hi és ell. Gràcies Xicu!.
El famós temps d’espera va ser mínim entre grups, aquest cop, el muntatge publicitari per part de TV3 estava a l’alçada.
Vull aprofitar per felicitar a la Mertxe Larumbe per l’especial treball que ha fet aquest any, i si deu vol, pels que queden.
Encara no he vist la retransmissió per televisió, a part de poder-la veure online, espero que algú l’hagi enregistrat i me la faci arribar, n’estic desitjant tenir-ne una, i tornar a gaudir, tan de bo, d’aquella nit.
No em podia imaginar algunes de les sensacions que tenien que córrer per dins el cos d’alguns dels que aquella nit pujaven a l’escenari.
Potser jo estava més nerviós que ells, i la proba va estar en que l’emoció brollar tot just sortir en Francesc “Xicu” Sanchez Carcassés amb Elisabeth Carnicé a presentar la vetllada.
Amb un: “molt bona nit amics i amigues de l’havanera”. La cantada de nit començava......
Els primers de la nit, ja son a lloc.
Trobo encertada la idea que participi junt amb un presentador de TV3 en la cantada, doncs el tarannà de la mateixa canvia molt si hi és ell. Gràcies Xicu!.
El famós temps d’espera va ser mínim entre grups, aquest cop, el muntatge publicitari per part de TV3 estava a l’alçada.
Vull aprofitar per felicitar a la Mertxe Larumbe per l’especial treball que ha fet aquest any, i si deu vol, pels que queden.
Encara no he vist la retransmissió per televisió, a part de poder-la veure online, espero que algú l’hagi enregistrat i me la faci arribar, n’estic desitjant tenir-ne una, i tornar a gaudir, tan de bo, d’aquella nit.
No em podia imaginar algunes de les sensacions que tenien que córrer per dins el cos d’alguns dels que aquella nit pujaven a l’escenari.
Potser jo estava més nerviós que ells, i la proba va estar en que l’emoció brollar tot just sortir en Francesc “Xicu” Sanchez Carcassés amb Elisabeth Carnicé a presentar la vetllada.
Amb un: “molt bona nit amics i amigues de l’havanera”. La cantada de nit començava......
Els primers de la nit, ja son a lloc.
Peix Fregit, que son: Jordi Tormo, Pep Nadal i Norbert Torrecillas. Quins grans regals, tots embolicats amb el millor paper que podíeu haver trobat, gràcies nois, no us podeu imaginar el que des de baix sentíem, escoltàvem i vivíem els que com vosaltres, estimem l’havanera.La tria que ens varen regalar, va ser:
- Si em demanessin, (Havanera).
Lletra d’en Tòfol Mus i musica d’en Josep bastons.
- Para ti, (Havanera).
Lletra i musica d’en Pep Nadal, tenor i guitarrista del grup.
- Lamento esclavo, (Havanera).
Lletra d’en Aurelio Riancho i musica d’en Eliseo Grenet.
- Aigua de mar, (Havanera/Rumba).
Lletra d’en Joan Nadal i musica d’en Pep Nadal.
- La gavina, (Havanera).
Lletra i música: Frederic Sirés.
No sé si recordareu les seves cares, al llarg de les interpretacions, però ho diuen tot, son i fan feliços als que els escoltem, transmeten des de dalt allò que no tots saben fer, i com he dit, és una sort tenir-los entre nosaltres.
Les noves apostes del grup per les lletres d’en Pep fan que aquest encara es pugui abocar més a la innovació, i segurament això enriquirà el gènere.
Quan a l’acordionista, en Norbert, doncs només cal tenir la sort d’escoltar-lo. Dic sort, doncs el fet de poder gaudir-ne de la seva musica, per mi es una sort, i el fet de saber-lo tan a prop, un altre.
Quant al baríton, en Jordi, no em cansaré de dir-ho, un noi ferm, seriós amb el que fa, conscient del que te i coneixedor del que no, i sens dubte, una de les millors veus de l’havanera que conec.
Companys ho dic com ho sento, ho escric com puc.
Jordi, Pep, Norbert, gràcies per aquesta nit, (i encara no s’ha acabat).
Les noves apostes del grup per les lletres d’en Pep fan que aquest encara es pugui abocar més a la innovació, i segurament això enriquirà el gènere.
Quan a l’acordionista, en Norbert, doncs només cal tenir la sort d’escoltar-lo. Dic sort, doncs el fet de poder gaudir-ne de la seva musica, per mi es una sort, i el fet de saber-lo tan a prop, un altre.
Quant al baríton, en Jordi, no em cansaré de dir-ho, un noi ferm, seriós amb el que fa, conscient del que te i coneixedor del que no, i sens dubte, una de les millors veus de l’havanera que conec.
Companys ho dic com ho sento, ho escric com puc.
Jordi, Pep, Norbert, gràcies per aquesta nit, (i encara no s’ha acabat).
Ara be el torn de “Els Cremats”.Un grup jove, amb una qualitat musical que sota la meva opinió pocs se’n poden comparar.
Ells son en Narcis Ferrer, Koko, Enric Ferrer, Ramón Ponsatí, Xevi Juanals i Charly Pons.
La tria que ells varen escollir va ser:
- El mariner i la nareta, (Havanera).
Lletra G. Ottaviano; música: S. Gambardella. (adaptació de lletra al català: Herminia Esteva).
- La taverna del vell mercant, (Cançó).
Lletra i música d’Enric Ferrer.
- Son de la Loma, (Son cubà).
Lletra i música: Miguel Matamoros.
- Habanera Embrujada, (Havanera-son).
Lletra i musica: Manuel González.
- Mariner de terra endins, (Havanera).
Lletra: Narcisa Oliver ; música Josep Bastons.
Ells son en Narcis Ferrer, Koko, Enric Ferrer, Ramón Ponsatí, Xevi Juanals i Charly Pons.
La tria que ells varen escollir va ser:
- El mariner i la nareta, (Havanera).
Lletra G. Ottaviano; música: S. Gambardella. (adaptació de lletra al català: Herminia Esteva).
- La taverna del vell mercant, (Cançó).
Lletra i música d’Enric Ferrer.
- Son de la Loma, (Son cubà).
Lletra i música: Miguel Matamoros.
- Habanera Embrujada, (Havanera-son).
Lletra i musica: Manuel González.
- Mariner de terra endins, (Havanera).
Lletra: Narcisa Oliver ; música Josep Bastons.
Els companys del grup anterior ja ens havien avançat una peça amb bon ritme, “Aigua de mar”, però aquests nois, porten una marxa que deu n’hi do.
Son Els Cremats, i escampen un ritme arreu on van, aquest cop, a la platja del Port-Bo, qui mes qui menys, es deixava anar en quasi totes les peces, tret de la primera i l’última.
La composició de l’Enric Ferrer la hi ho destaco per sobre de qualsevol altre per la capacitat que ha tingut de trobar dins el gènere de l’havanera i el clar ritme que aquesta marca, per donar-li un toc de distinció, un toc de “Cremats”, de musics, i de bon jans.
Companys, tan de bó, ens regaleu moltes mes peces d’aquest tipus, que sou, sense dubtar-ho, únics en la seva interpretació.
I després d’un grup jove, una solista de la mateixa quinta, bé, una mica mes jove que els anteriors, i ja es dir, doncs dins el gènere ja sabeu que això costa.
Son Els Cremats, i escampen un ritme arreu on van, aquest cop, a la platja del Port-Bo, qui mes qui menys, es deixava anar en quasi totes les peces, tret de la primera i l’última.
La composició de l’Enric Ferrer la hi ho destaco per sobre de qualsevol altre per la capacitat que ha tingut de trobar dins el gènere de l’havanera i el clar ritme que aquesta marca, per donar-li un toc de distinció, un toc de “Cremats”, de musics, i de bon jans.
Companys, tan de bó, ens regaleu moltes mes peces d’aquest tipus, que sou, sense dubtar-ho, únics en la seva interpretació.
I després d’un grup jove, una solista de la mateixa quinta, bé, una mica mes jove que els anteriors, i ja es dir, doncs dins el gènere ja sabeu que això costa.
Encara no ha fet els trenta, i ja és molt i molt gran, Sílvia Pérez Cruz.
L’artista convidada d’aquest any, porta havanera dins seu. Ha viscut i conviscut amb l’havanera com pocs en poden presumir. Em permeteu que us la presenti?.
Filla d’en Càstor Pérez, -estudiós de l’havanera, millor músic, gran col·laborador, i molt bona persona. Actualment porta la direcció musical i en forma part tocant la guitarra i fent la veu de baix en els grups, L’Empordanet i Cubacant.
La mare, doncs la Glòria Cruz, -gran veu, grans lletres, millors poemes, i fins i tot, com ens va dir la Sílvia fa un arròs molt bo, (serà qüestió de provar-lo). És la lletrista d’Havaneres tan conegudes com Vestida de nit i Temps perdut.
Us podeu imaginar la sort que tenim de comptar amb una persona com la Sílvia dins la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell?.
Les tria que ella va escollir va ser:
- Luz que brillas, (Havanera).
En desconec l’autor.
- Veinte años, (Havanera) / Temps perdut (Havanera).
Lletra: G. Aramburu ; música: Maria T. Vera / lletra: Glòria Cruz; música: Càstor Pérez.
- Habaneras de Cádiz, Havanera.
Lletra: Antonio Burgos ; Música: Carlos Cano.
- Vestida de nit, Havanera.
Lletra: Glòria Cruz ; música: Càstor Pérez.
- Allá en la Habana, Havanera.
En desconec l’autor.
L’artista convidada d’aquest any, porta havanera dins seu. Ha viscut i conviscut amb l’havanera com pocs en poden presumir. Em permeteu que us la presenti?.
Filla d’en Càstor Pérez, -estudiós de l’havanera, millor músic, gran col·laborador, i molt bona persona. Actualment porta la direcció musical i en forma part tocant la guitarra i fent la veu de baix en els grups, L’Empordanet i Cubacant.
La mare, doncs la Glòria Cruz, -gran veu, grans lletres, millors poemes, i fins i tot, com ens va dir la Sílvia fa un arròs molt bo, (serà qüestió de provar-lo). És la lletrista d’Havaneres tan conegudes com Vestida de nit i Temps perdut.
Us podeu imaginar la sort que tenim de comptar amb una persona com la Sílvia dins la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell?.
Les tria que ella va escollir va ser:
- Luz que brillas, (Havanera).
En desconec l’autor.
- Veinte años, (Havanera) / Temps perdut (Havanera).
Lletra: G. Aramburu ; música: Maria T. Vera / lletra: Glòria Cruz; música: Càstor Pérez.
- Habaneras de Cádiz, Havanera.
Lletra: Antonio Burgos ; Música: Carlos Cano.
- Vestida de nit, Havanera.
Lletra: Glòria Cruz ; música: Càstor Pérez.
- Allá en la Habana, Havanera.
En desconec l’autor.
En totes les interpretacions ens donà el seu toc, totes les peces se les va fer seves, i anava combinant ritmes d’aquí i d`allà.
La veu de la Sílvia ens deixa entreveure el munt possibilitats que aquesta li dona. Te estudis i coneixements suficients per arranjar qualsevol peça, tenint com a mostra el que ens va fer en la interpretació de la segona peça en la qual va unir Veinte años amb Temps perdut.
Senzillament una dolçor d’arranjament. Ella ho agraí al gran contrabaixista que portava en Miquel Angel Cordero.
Va col·laborar amb ella en quatre de les cinc peces que varen fer. Ella en tot moment es feia l’escenari seu, marcava els ritmes amb la veu, amb el cos, sobretot amb les mans, i tots els musics sabien en tot moment on tenien que anar.
Un dels moments més emotius de la nit va ser la interpretació de Vestida de nit (Glòria Cruz/Càstor Pérez) a duet amb en Càstor Pérez. Recordo concretament l’estrofa final, la professionalitat d’en Càstor i el seu bon fer no el varen deixar que es relaxes, però en acabar l’últim acord, els ulls plorosos el varen delatar, uns tocs a la cuixa de la Sílvia, uns quants esbufecs, buf, buf, buf, després de respirar varies vegades a fons, es va refer.
Ella també es va contagiar d’aquest moment. Jo no em vaig poder aguantar.
Càstor, Sílvia ; Sílvia, Càstor, quin regal.
Jo he tingut la sort i l’ocasió de escoltar-la varies vegades, al Palau de la música, a l’Auditori, i ara a Calella.
Va interpretar cinc peces,
i ens regalar milions d’il·lusions.
Va interpretar cinc peces,
i em posà la pell de gallina en més de deu.
Va interpretar cinc peces,
i mai havia vist tan sentiment a Calella.
Va interpretar cinc peces,
i tant de bo, no s’haguessin acabat mai.
Va interpretar cinc peces,
i per sort, érem allà, gràcies Sílvia.
I acabares dient, “gràcies per invitar-me, Calella t’estimo molt”.
Sílvia, gràcies a tu per venir i pel gran regal que ens vares fer als que com el teu pare, estimem l’havanera.
[...]
Acercarse a las alforjas,
que hoy traigo cositas buenas,
que hay penitas que sin pan,
saben mucho más a pena.
[...]
Antonio Romero “Chipi”.
Després de la joventut, necessitàvem una o varies dosi d’experiència. Si m’ho haguessin demanat, haguéssim escollit els mateixos.
La veu de la Sílvia ens deixa entreveure el munt possibilitats que aquesta li dona. Te estudis i coneixements suficients per arranjar qualsevol peça, tenint com a mostra el que ens va fer en la interpretació de la segona peça en la qual va unir Veinte años amb Temps perdut.
Senzillament una dolçor d’arranjament. Ella ho agraí al gran contrabaixista que portava en Miquel Angel Cordero.
Va col·laborar amb ella en quatre de les cinc peces que varen fer. Ella en tot moment es feia l’escenari seu, marcava els ritmes amb la veu, amb el cos, sobretot amb les mans, i tots els musics sabien en tot moment on tenien que anar.
Un dels moments més emotius de la nit va ser la interpretació de Vestida de nit (Glòria Cruz/Càstor Pérez) a duet amb en Càstor Pérez. Recordo concretament l’estrofa final, la professionalitat d’en Càstor i el seu bon fer no el varen deixar que es relaxes, però en acabar l’últim acord, els ulls plorosos el varen delatar, uns tocs a la cuixa de la Sílvia, uns quants esbufecs, buf, buf, buf, després de respirar varies vegades a fons, es va refer.
Ella també es va contagiar d’aquest moment. Jo no em vaig poder aguantar.
Càstor, Sílvia ; Sílvia, Càstor, quin regal.
Jo he tingut la sort i l’ocasió de escoltar-la varies vegades, al Palau de la música, a l’Auditori, i ara a Calella.
Va interpretar cinc peces,
i ens regalar milions d’il·lusions.
Va interpretar cinc peces,
i em posà la pell de gallina en més de deu.
Va interpretar cinc peces,
i mai havia vist tan sentiment a Calella.
Va interpretar cinc peces,
i tant de bo, no s’haguessin acabat mai.
Va interpretar cinc peces,
i per sort, érem allà, gràcies Sílvia.
I acabares dient, “gràcies per invitar-me, Calella t’estimo molt”.
Sílvia, gràcies a tu per venir i pel gran regal que ens vares fer als que com el teu pare, estimem l’havanera.
[...]
Acercarse a las alforjas,
que hoy traigo cositas buenas,
que hay penitas que sin pan,
saben mucho más a pena.
[...]
Antonio Romero “Chipi”.
Després de la joventut, necessitàvem una o varies dosi d’experiència. Si m’ho haguessin demanat, haguéssim escollit els mateixos.
Així, em complau presentar-vos al quart grup del vespre: Els Bergantí que son Pere Fort, Pere Margall, Joan Ripoll i Miquel Llorens.
La tria que varen escollir va ser:
- Salió de Jamaica, (havanera).
En desconec l’autor.
- Busca’m a l’Empordà, (havanera).
Lletra: Carles Casanovas ; Música: Antoni Mas.
- Na Nena (Tornada a Menorca), (Havanera).
Lletra: J. Ll. Ortega Monasterio.
- La negra noche, (Havanera).
Lletra i música: Emilio de Uranga.
- La barca xica, (havanera).
Lletra: Rafael Llop ; música: Josep M Roglan.
L’experiència va posar els dos peus al damunt de l’escenari de Calella.
Crec que ha estat dels grup que més cops ha pujat a l’escenari després del Port-Bo i del Peix Fregit. Amb la direcció musical d’en Pere Fort cal destacar la gran tasca d’arranjaments vocals que fa.
També vull remarcar la interpretació d’una preciosa havanera, Busca’m a l’Empordà (Carles Casanovas ; Antoni Mas) i d’un altre de mexicana La negra noche (Emilio de Uranga).
Quant a peça emotiva i sentimental, la darrera de la seva actuació, La barca xica (Rafael Llop ; Josep M. Roglan).
El grup de Malgrat de Mar vare sonar molt bé. Sempre els dic que el seu estil es més de l'Empordà que del maresme, sense que aquesta afirmació desmereixi res, clar.
El fet que aquest any en Pere Margall fos dalt d'aquell escenari, també implicà que dins meu, -per si hi havia hagut poca- encara brollés més l'il·lusió. Ens sabem a prop, i que ells fos allà dalt amb la il·lusió que li fa, també va fer que jo em sentís una mica d'alt d'aquell escenari.
Vaig poder gaudir de totes les interpretacions, la seva magnifica veu de baix arrodonia una vetllada que no podré oblidar mai.
"[...]
Tothom dirà deu n'hi do,
tanta pesca no s'explica,
tres onzes del peix millor,
amb una barca tan xica,
com l'esclop d'un pescador.
[...]"
Amb aquesta peça tan i tan coneguda, els Bergantí donaven per acabada la seva actuació.
Crec que ha estat dels grup que més cops ha pujat a l’escenari després del Port-Bo i del Peix Fregit. Amb la direcció musical d’en Pere Fort cal destacar la gran tasca d’arranjaments vocals que fa.
També vull remarcar la interpretació d’una preciosa havanera, Busca’m a l’Empordà (Carles Casanovas ; Antoni Mas) i d’un altre de mexicana La negra noche (Emilio de Uranga).
Quant a peça emotiva i sentimental, la darrera de la seva actuació, La barca xica (Rafael Llop ; Josep M. Roglan).
El grup de Malgrat de Mar vare sonar molt bé. Sempre els dic que el seu estil es més de l'Empordà que del maresme, sense que aquesta afirmació desmereixi res, clar.
El fet que aquest any en Pere Margall fos dalt d'aquell escenari, també implicà que dins meu, -per si hi havia hagut poca- encara brollés més l'il·lusió. Ens sabem a prop, i que ells fos allà dalt amb la il·lusió que li fa, també va fer que jo em sentís una mica d'alt d'aquell escenari.
Vaig poder gaudir de totes les interpretacions, la seva magnifica veu de baix arrodonia una vetllada que no podré oblidar mai.
"[...]
Tothom dirà deu n'hi do,
tanta pesca no s'explica,
tres onzes del peix millor,
amb una barca tan xica,
com l'esclop d'un pescador.
[...]"
Amb aquesta peça tan i tan coneguda, els Bergantí donaven per acabada la seva actuació.
I per acabar la nit d’actuacions a l’escenari de Calella, el grup precursor de la cantada, els Port-Bo, que son: Mineu Ferrer, Fonsu Carreras i Carles Casanovas.
Les tria de peces que varen fer va ser:
- Mi madre fue una mulata, (Havanera).
En desconeixem l’autor.
- Pensant en tu, (Havanera).
Lletra i música: Antoni Mas.
- Camins (Entreforc), (Bolero).
Lletra: Carles Casanovas ; música: Josep Bastons.
- El capità, (Havanera).
Lletra: Carles Casanovas ; música: Antoni Mas.
- Noche de invierno, (Havanera).
De la primera part se’n desconeix l’autor. La lletra de la segona part és d’en Carles Casanovas.
Les tria de peces que varen fer va ser:
- Mi madre fue una mulata, (Havanera).
En desconeixem l’autor.
- Pensant en tu, (Havanera).
Lletra i música: Antoni Mas.
- Camins (Entreforc), (Bolero).
Lletra: Carles Casanovas ; música: Josep Bastons.
- El capità, (Havanera).
Lletra: Carles Casanovas ; música: Antoni Mas.
- Noche de invierno, (Havanera).
De la primera part se’n desconeix l’autor. La lletra de la segona part és d’en Carles Casanovas.
Un cop més, i com ja he dit, l’experiència es feia la mestressa de l’escenari.
Els Port-Bo com molts coneixeu en destaquen per molts factors, i un que es fa palès any rere any, cantada rera cantada, és la incorporació de noves peces, de noves creacions.
Tenen la sort de comptar amb el que per mi és el millor lletrista que hi ha dins l’havanera, en Carles Casanovas, i alhora aquest compta amb la col·laboració de dos grans mestres, en Josep Bastons i l’Antoni Mas.
Quan no és l’un és l’altre, però sempre està acompanyat dels millors.
En Fonsu Carreras i en Mineu Ferrer, ja fan prou feina afinant les seves veus, que com podreu apreciar si els escolteu, en molts cops sonen com una de sola.
Un estil inconfusible, unes veus difícils de igualar, i unes composicions fantàstiques, a grans trets, aquests adjectius em defineixen el grup que va tancar enguany la cantada de Calella.
Per últim i abans d’entonar les dues peces de clausura us es destacaré que els Port-Bo és varen manifestar en contra de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, i com no, es van emportar una gran ovació per l’iniciativa. Si senyor company:
Som i serem gent catalana, tan si es vol com si no es vol!.
Els Port-Bo com molts coneixeu en destaquen per molts factors, i un que es fa palès any rere any, cantada rera cantada, és la incorporació de noves peces, de noves creacions.
Tenen la sort de comptar amb el que per mi és el millor lletrista que hi ha dins l’havanera, en Carles Casanovas, i alhora aquest compta amb la col·laboració de dos grans mestres, en Josep Bastons i l’Antoni Mas.
Quan no és l’un és l’altre, però sempre està acompanyat dels millors.
En Fonsu Carreras i en Mineu Ferrer, ja fan prou feina afinant les seves veus, que com podreu apreciar si els escolteu, en molts cops sonen com una de sola.
Un estil inconfusible, unes veus difícils de igualar, i unes composicions fantàstiques, a grans trets, aquests adjectius em defineixen el grup que va tancar enguany la cantada de Calella.
Per últim i abans d’entonar les dues peces de clausura us es destacaré que els Port-Bo és varen manifestar en contra de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, i com no, es van emportar una gran ovació per l’iniciativa. Si senyor company:
Som i serem gent catalana, tan si es vol com si no es vol!.
Ara farà uns quants anys que ha perdut cert valor el fet de poder cridar “Visca Catalunya, visca ”, però potser que fem una mica de memòria, que no cal anar gaire lluny per veure que aquest tipus de manifestacions estaven prohibides, i entre altres coses, gràcies a l’havanera composada l’any 1968 per l’Ortega Monasterio “El meu avi”, podíem entonar aquesta reivindicació sense cap tipus de problema.
Fou en la V edició de la cantada de Calella quan el grup “Els barrufets” la varen estrenar.
Val a dir que segurament quan el mestre Ortega Monasterio la composà, no es pensà mai que esdevindria un crit per la llibertat, si li haguessin platejat, potser s’hagués fet un tip de riure, però ara els que riuen son uns altres.
A veure si es fa certa la més que coneguda dita que parla del que riu últim.
Bé companys, i ara si, mocadors en mà, i tots els grups a dalt de l’escenari per cantar-ne les dues darreres, La Bella Lola i El meu avi.
Ara, ens tocava una mica de repòs, agafar forces, omplir una mica els dipòsits, i anar de bar en bar, de taverna en taverna buscant les actuacions dels diferents grups.
Aquest any, dos dels que canten a la cantada surten de Calella per anar a cantar a Llafranc, i al no tenir-ho a la vora, preferim quedar-nos a Calella, així que ja ho sabeu, ara queda veure sortir el sol cantant havaneres.
No sé si ho aconseguirem....
Val a dir que segurament quan el mestre Ortega Monasterio la composà, no es pensà mai que esdevindria un crit per la llibertat, si li haguessin platejat, potser s’hagués fet un tip de riure, però ara els que riuen son uns altres.
A veure si es fa certa la més que coneguda dita que parla del que riu últim.
Bé companys, i ara si, mocadors en mà, i tots els grups a dalt de l’escenari per cantar-ne les dues darreres, La Bella Lola i El meu avi.
Ara, ens tocava una mica de repòs, agafar forces, omplir una mica els dipòsits, i anar de bar en bar, de taverna en taverna buscant les actuacions dels diferents grups.
Aquest any, dos dels que canten a la cantada surten de Calella per anar a cantar a Llafranc, i al no tenir-ho a la vora, preferim quedar-nos a Calella, així que ja ho sabeu, ara queda veure sortir el sol cantant havaneres.
No sé si ho aconseguirem....
Els primers que varem anar a escoltar varen ser els Bergantí a Can Palet.
Allà hi cantaven a l’aire lliure, hi havia massa soroll, no anaven amplificats, i es tenien que anar orientant cap a les taules per ser escoltats. Allà varem refrescar la gola una mica, en varem fer la primera mentre en el torn que ens tocava l’escoltàvem. El seu rostre demostrava el cansament que portaven a sobre.
Tot el dia a toc de pitu, que si ara aquí, ara allà, i al ser el grup que venia de fora, no tenien res a la vora per descansar. Es tenien ben merescut un descans, però no el varen fer fins que cap al voltant de les tres de la matinada engegaven el cotxe de camí cap a Malgrat de Mar.
Nosaltres havíem planejat anar una mitja horeta a cada grups, així seriem capaços de escoltar a tots els grups que actuaven allà a la vora, amb l’excepció de estar per doble temps en l’actuació de la Sílvia Pérez Cruz i l’Empordanet per tractar-se de dos grups.
Aquest cantaven a la taverna La Bella Lola, la Pepi estava que no cabia, en Paco, pendent de tot.
Allà hi cantaven a l’aire lliure, hi havia massa soroll, no anaven amplificats, i es tenien que anar orientant cap a les taules per ser escoltats. Allà varem refrescar la gola una mica, en varem fer la primera mentre en el torn que ens tocava l’escoltàvem. El seu rostre demostrava el cansament que portaven a sobre.
Tot el dia a toc de pitu, que si ara aquí, ara allà, i al ser el grup que venia de fora, no tenien res a la vora per descansar. Es tenien ben merescut un descans, però no el varen fer fins que cap al voltant de les tres de la matinada engegaven el cotxe de camí cap a Malgrat de Mar.
Nosaltres havíem planejat anar una mitja horeta a cada grups, així seriem capaços de escoltar a tots els grups que actuaven allà a la vora, amb l’excepció de estar per doble temps en l’actuació de la Sílvia Pérez Cruz i l’Empordanet per tractar-se de dos grups.
Aquest cantaven a la taverna La Bella Lola, la Pepi estava que no cabia, en Paco, pendent de tot.
L'Empordanet a la Bella Lola tornar a sonar d'una manera molt especial. Ara farà un any que els vaig escoltar, però no havia tingut la sort d'escoltar-los "a pelo", i és un goig companys.
Recordo a la Sílvia al costat de la Pepi amb una cara de cansada que preveia que poca cosa faria en aquella vetllada, però ens tenia enganyats.
Recordo a la Sílvia al costat de la Pepi amb una cara de cansada que preveia que poca cosa faria en aquella vetllada, però ens tenia enganyats.
Jo crec que en algun lloc tenia el carregador, doncs quan en Càstor l’encoratjar a cantar-ne unes quantes, li canvià la cara, i ràpidament i sense pensar-s'ho gaire es llançà cap a cantar.
Després d’estar prop d’una horeta a la taverna La Bella Lola i havent escoltat la preciosa veu de Silvia, i la gran qualitat del grup l’Empordanet, ens varem dirigir al tango, on cantaven els Peix Fregit.
Aquests estaven en plena feina, si fóssim al camp, us diria que arromangats fins d’alt. Les seves cares mostraven alegria i il·lusió per allò que feien. Varem tenir la sort de trobar taula, varem seure, i varem poder gaudir d’unes quantes peces meravelloses.
Després d’estar prop d’una horeta a la taverna La Bella Lola i havent escoltat la preciosa veu de Silvia, i la gran qualitat del grup l’Empordanet, ens varem dirigir al tango, on cantaven els Peix Fregit.
Aquests estaven en plena feina, si fóssim al camp, us diria que arromangats fins d’alt. Les seves cares mostraven alegria i il·lusió per allò que feien. Varem tenir la sort de trobar taula, varem seure, i varem poder gaudir d’unes quantes peces meravelloses.
En Norbert ens va regalar un solo d’acordió que es diu “El vuelo del ángel”. Jo no sé on va arribar aquest “Ángel”, però jo, vaig arribar molt amunt i no vaig veure a ningú.
Quin art companys te en Norbert Torrecillas per tocar l’acordió.
Un cop més tenia que portar pitet per escoltar aquestes meravelles de grups.
Si nois, l’he trobat a faltar, doncs en més d’una ocasió els ulls s’entelaren, i en altres, quedava bocabadat.
Ja era tard, no ho recordo bé, però crec que un o dos quarts de quatre. Els companys que havíem anat trobant al llarg de la cantada s’anaven acomiadant, i davant de la Taverna la Bella Lola, ens varem emplaçar per la següent.
Quin art companys te en Norbert Torrecillas per tocar l’acordió.
Un cop més tenia que portar pitet per escoltar aquestes meravelles de grups.
Si nois, l’he trobat a faltar, doncs en més d’una ocasió els ulls s’entelaren, i en altres, quedava bocabadat.
Ja era tard, no ho recordo bé, però crec que un o dos quarts de quatre. Els companys que havíem anat trobant al llarg de la cantada s’anaven acomiadant, i davant de la Taverna la Bella Lola, ens varem emplaçar per la següent.
A mi encara em quedaven forces per anar a Les Voltes a veure el grup que allà sempre es troba. Aquest any portaven un contrabaixista que no sé si era cubà o no, però en feia tota la cara. Es varen fer un far de tocar peces cubanes com “la negra Tomasa”, “Maria Cristina”, i tantes altres que no recordo.
La nit no la podia acabar millor, em vaig acomiadar d’en Càstor que també estava escoltant aquests musics i varem anar fent via cap a la Fosca.
Les havaneres no acabaren aquí, doncs al dematí següent vaig anar a l’entrega de Premis 2x4 que fa la Fundació Ernest Morató.
La nit no la podia acabar millor, em vaig acomiadar d’en Càstor que també estava escoltant aquests musics i varem anar fent via cap a la Fosca.
Les havaneres no acabaren aquí, doncs al dematí següent vaig anar a l’entrega de Premis 2x4 que fa la Fundació Ernest Morató.
L’acte va estar carregat d’emotivitat. A títol pòstum s’atorgà un dels premis a en Miquel Armengol, entre altre cosa per la difusió que feia als medis.
El segon premi es va donar als components del primer grup d’havaneres que enregistraren un treball, el Grup Alba.
I per acabar al gran estudiós i coneixedor de l’havanera, Xavier Febrés.
Aquest ens va preparar una sorpresa, a càrrec de la seva companya Sandra Rehder, cantant professional argentina que ens va explicar que ells allà també canten cançons com les nostres Havaneres, però allà no les anomenen així.
Li va ser difícil començar, l’emoció del moment li cobriren els ulls de llàgrimes., a ella, i amés d'un dels que estavem allà asseguts. Però finalment, després d’una breu concentració, ens regalar la interpretació “a palu secu” d'una d’aquestes peces que ells interpreten allà i que casualment nosaltres tenim com havanera, “Pregúntale a las estrellas”.
La Sandra, en acabar el tall que va interpretar, es va fondre amb una abraçada amb el seu company, en Xavier, mentre el public assistent li agraïa el detall amb una forta ovació.
A la entrega de premis també estava en Xavi Jonama, amb el que vaig tenir l’honor de compartir una bona xerrada del mon que ens envolta, i un cop mes, continuar-ne aprenent.
Així com amb en Lluís Armengol que ens donà unes lliçons de radio i difusió de l’havanera com pocs saben fer.
Bé amics, haureu vist al llarg de l’escrit que no he anomenat els companys que varem anar veient al llarg del dia, però es que son tant, que he pensat deixar-los a tots sota aquestes paraules.
Gràcies companys, amics i saludats per la vostra companyia, sense vosaltres, la cantada tampoc hagués estat la mateixa. Tots els companys que normalment menciono a les cantades hi eren, i segur que amb algú no ens varem poder ni veure.
Aquest cúmul d’emocions, de sentiments, de maneres de veure i sentir un moment o una cantada no intenteu entendre-ho. Potser tenim la sort de compartir-ho, i llavors, tot és més fàcil.
A vegades resulta increïble, altres impossible, però la realitat, és que el què sento us ho explico, el que veig, us ho detallo, la resta, me la quedo per mi, doncs no sé ni com expressar-la ni com detallar-la, i per dir el que no és, millor callo.
Recordo que el meu pare sempre em diu, no busquis no fora de casa, el que tens en ella. I jo reflexiono, i dic, si tenim tots aquests tresors de veus i musics dins de casa, que hem d’anar a buscar fora?.
Mai he tancat una porta, al contrari, sempre penso que darrera hi ha alguna cosa que ens nodrirà, i com a molt, la deixo entornada, sempre mig oberta, mai, mig tancada.
Potser que els potenciem, que els hi fem costat, i segur que ens demostren, que no ens equivoquem.
El segon premi es va donar als components del primer grup d’havaneres que enregistraren un treball, el Grup Alba.
I per acabar al gran estudiós i coneixedor de l’havanera, Xavier Febrés.
Aquest ens va preparar una sorpresa, a càrrec de la seva companya Sandra Rehder, cantant professional argentina que ens va explicar que ells allà també canten cançons com les nostres Havaneres, però allà no les anomenen així.
Li va ser difícil començar, l’emoció del moment li cobriren els ulls de llàgrimes., a ella, i amés d'un dels que estavem allà asseguts. Però finalment, després d’una breu concentració, ens regalar la interpretació “a palu secu” d'una d’aquestes peces que ells interpreten allà i que casualment nosaltres tenim com havanera, “Pregúntale a las estrellas”.
La Sandra, en acabar el tall que va interpretar, es va fondre amb una abraçada amb el seu company, en Xavier, mentre el public assistent li agraïa el detall amb una forta ovació.
A la entrega de premis també estava en Xavi Jonama, amb el que vaig tenir l’honor de compartir una bona xerrada del mon que ens envolta, i un cop mes, continuar-ne aprenent.
Així com amb en Lluís Armengol que ens donà unes lliçons de radio i difusió de l’havanera com pocs saben fer.
Bé amics, haureu vist al llarg de l’escrit que no he anomenat els companys que varem anar veient al llarg del dia, però es que son tant, que he pensat deixar-los a tots sota aquestes paraules.
Gràcies companys, amics i saludats per la vostra companyia, sense vosaltres, la cantada tampoc hagués estat la mateixa. Tots els companys que normalment menciono a les cantades hi eren, i segur que amb algú no ens varem poder ni veure.
Aquest cúmul d’emocions, de sentiments, de maneres de veure i sentir un moment o una cantada no intenteu entendre-ho. Potser tenim la sort de compartir-ho, i llavors, tot és més fàcil.
A vegades resulta increïble, altres impossible, però la realitat, és que el què sento us ho explico, el que veig, us ho detallo, la resta, me la quedo per mi, doncs no sé ni com expressar-la ni com detallar-la, i per dir el que no és, millor callo.
Recordo que el meu pare sempre em diu, no busquis no fora de casa, el que tens en ella. I jo reflexiono, i dic, si tenim tots aquests tresors de veus i musics dins de casa, que hem d’anar a buscar fora?.
Mai he tancat una porta, al contrari, sempre penso que darrera hi ha alguna cosa que ens nodrirà, i com a molt, la deixo entornada, sempre mig oberta, mai, mig tancada.
Potser que els potenciem, que els hi fem costat, i segur que ens demostren, que no ens equivoquem.
Us recordo que el període de votació per ser escollit el millor bloc de Catalunya continua vigent fins al mes de setembre, si no heu visitat l'enllaç, us convido a fer-ho, i si us sembla bé podeu votar tant el bloc com l'escrit que està situat més avall, tot suma companys.
Amics, companys, saludats, gràcies per regalar-nos uns tarda, nit i matinada tan i tan especial.
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
8 comentaris :
Tony, recordes l'any passat a la sortida de la Cantada us vaig comentar que no m'havia satisfet, hi havia coses que no m'encaixaven,vaig estar a punt de trencar una tradició de fa molts anys, és a dir no anar-hi més ...Enguany ha sigut diferent, i tu saps que durant tota la cantada ens va acompanyar la mateixa sensació, què el què estàvem sentint, el què estàvem vivint era realment magnífic, propi de una gran cantada, la més significativa de totes, la què portàvem temps esperant...
Voldria destacar fets diferencials de cada grup, com per exemple, -els més innovadors en quant a nous temes sens dubte el Port Bo, -la gran musicalitat dels cremats amb bons ritmes cubans, -les grans veus del Peix Fregit, -les veus tan ben fusionades amb uns acabaments perfectes, com una sola veu, la del Bergantí, -els dos grans acordions de la cantada; el del Pere Fort i el del Norbert del Peix Fregit... Però segurament la gran sorpresa de la cantada pels que no la coneixien va ser la Sílvia Pérez, pur sentiment embolcallat d'una gran senzillesa. Com a denominador comú voldria ressaltar que tots els grups mostraven una gran tranquil·litat, vull dir que no es notaven nerviosos... dic "notaven" perquè segur que la processó els anava per dins, segurament no transmetre allò que no convé, és l'arma dels bons professionals.
Penso que superar aquesta cantada serà difícil, però no impossible de mantenir-la. Qualitat musical, i salanc, sobre tot molt de salanc per seguir mantenint el caliu d'aquesta nostra tradició.
Felicitats a tots els que han fet possible la bona cantada 2010!.
Fa poc que segeuixo el bloc i he comentat pocs cops.
El meu temps lliure l'ocupo amb hobbies que em tenen molt absorvida com és l'esport i no hi passo massa temps però avui és un dels dies que hi dedicaré el temps que sigui perquè és un verdader plaer Tony,el teu reportatge sobre la cantada.
Incomparable i meravellós.
Escrius amb un sentiment i una sensibilitat que fan exclmar; "que no és digui que no hi ha jovent maco,sensible i que val la pana en la nostra societat".
FELICITATS DE TOT COR BAILET (com veig que a vaegdes el diuen).
Jo vaig veure la cantada per TV3 i ja vam copsar des de casa que va ser una de les millors cantades des de fa temporades.
Fantàstics i super professionals tots els grups!del millor del món de l'havanera!
La Silvia Perez Cruz també va ser de les millors artistes convidades que hem tingut perquè té una veu extraordinària i tot i que el toc flamenc,amb tota franquesa no és l'estil que m'agrada,va brodar totes les peces en especial Veinte Años i Vestida de Nit.
Celebro que passesis una nit tan meravellosa amb companyia d'amics,havanerus i la teva dona que descrius amb tan carinyo com a radiant i preciosa!quines paraules més boniques i quina sort tenir una parella que et digui aquestes coses!per molts anys de felicitat a tots dos i gràcies per compartir-ho amb els lectors del bloc.
Doncs jo si que vaig poder ser a Calella i vam passar una tarda i nit de les més fantàstiques de l'estiu.
Entenc perfectamnet Tony les emocions que descrius...són vivències per gaudir-ne sempre que es recorden.
Quina sort poder canviar impressions amb els musics i un personatge que ha de ser entranyable com en Josep Bstons.
Les actuacions de tots els grups van ser fabuloses i amb la inigualable Silvia Perez Cruz ens van regalar una cantada del més alt nivell.
Jo solo anar a aquesta cantada gairebé cada any (sóc de Llofriu i em cau ben a la vora) i he de dir que sempre l'he trobada una cita per no perdre's de l'estiu.
Per mi no seria el mateix si a l'estiu no hi hagués cantada a Calella i no he marxat mai amb mal regust.Sempre ha sigut una nit de música i alegria vora el mar.
I el que trobo més per no perdre's i que és la sal de l'esdeveniment són les cantades que fan els grups un cop acabada l'actuació pels locals de Calella.
Tony ens saps transmetre l'esperit molt i molt bé.
Per mi és le millor de la nit amb escreix!
La cantada diguéssim oficial està molt bé però és quan et trobes els grups cantant relaxats,distesos,amb els ulls brillants d'alegria..que es coneix el veritable "esperit de Calella".
Els locals plens de gom a gom i la gent encantada de poder apropar-s'hi d'una manera més intima.
Una delicia!
La Bella Lola,Can Palet...una passada..s'hi ha de ser per poder dir que s'ha disfrutat plenament de Calella en la seva nit màgica.
Vaig trobar a faltar en aquest sentit els Port Bo que sempre hi havien cantat.Ens va estranyar..i més ells que han sigut els impulsors de la cantada i que són emblemàtics a Calella.
En una nit-matinada com aquesta,amb tota la màgia i alegria que hi havia pels carrers...és una llàstima que els Port Bo no hi siguéssin.
Penso que tots els grups francament haurien de ser a Calella que és el rovell de l'ou i on hi ha l'ambient i on es viu la cantada.
En fí...esperem que tots hi siguin l'any vinent.
Felicitats a tots i a reveure!!
Felicitar també al grup Port bo per la seva manifestació contra la retallada del nostre estatut.
Molt oportú i ben sincer.
Tots fem pais i tots hem de fer pinya!!
VISCA ELS PAÏSOS CATALANS.SEMPRE ENDAVANT!!
Aquest any vaig veure la cantada per la tele i he de dir que com sempre vaig passar una estona més que agradable.
Sempre m'ha semblat un festival molt bonic i digne de veure i escoltar i si es pot se ser-hi i formar part d'una nit com heu dit,màgica.
Mai m'ha semblat que no pagui la pena veure'l perquè és una mostra de belles letres i melodies que són part de la nostra tradició.
Aquest any m'han agradat molt tots els grups i la convidada de veu meravellosa.
Em va agradar molt escoltar Vestida de Nit,La Gavina,Mariner de Terra Endins,la Barca Xica,Na Nena i del grup Port Bo les noves Pensant en Tu,El Capità i Camins,uns nous temes excel.lents dels mestres Mas,casanovas i Bastons que estic segura que tindrna molt i molt èxit.
També la Sònia i jo i tots a casa vam estar molt contents de sentir el grup Port Bo expresar la seva contundent opinió contra la retallada del nostre estatut i només em resta dir ara sí,el que diu la meva neta Sònia;"l'autonomia que ens cal és la de Portugal!!"
Preciós com de costum el reportatge Tony.Gràcies.Una abraçada.
Hola,molt bona nit.
Tony,felicitats per la crònica tan ben feta i amb tan amor pel gènere.
Jo vaig ser a Calella amb el meu marit,la meva jove,el meu fill i els meus nets.
Els meus tres nets són els que quan parlavem aquest hivern de Pescador Sóc d'una Cala,els hi vaig posar en un viatge amb cotxe i va tenir tan d'èxit.
Tenen 6 anys el nen i la nena que són germans i 7 i mig el cosinet.
No us podeu imaginar com esperaven tota l'estona que cantessin aquesta havanera d'en Carles.Pobrissons no ho entenien pas!Tots aquells senyors,deien,que no paraven de cantar i..no van cantar la seva!!la del lluna-fanalet,dels vents i el calamar.
Com podia ser que no cantessin aquella cançó tan bonica?En Jep,el petit,estava molt enfadat.
Va ser un anècdota per explicar i un fet que va fer riure la gent del voltant i que jo fes una mica com l'Anna Mª i aprofités per parlar del bloc,que és on trobaran aquesta simpàtica cançó d'en Carles Casanovas i en Jaume Burjachs.
La cantada va ser magnífica.Tots els grups van estar fantàstics i molt professionals fent gala de tota la seva qualitat musical i interpretativa.
Com a tothom penso em va emocionar la Silvia Perez cantant Vestida de Nit amb el seu pare.
També vull destacar que vaig tenir una molt agradable sorpresa.
Posaven discos dels grups tota l'estona fins a començar la cantada suposo que per fer ambient i donar aconèixer els seus treballs...i doncs tot un plegat sento Un Cant d'Amor i...Bolenera.
Vaig pensar en tu Anna Mª.No sé si hi eres però la teva Bolenera va sonar esplèndida a la nit de Calella...sense esperar-ho!
No era pels Port Bo.O eren els Peix Fregit o els Bergantí.
M'ho podeu aclarir Tony o els mateixos grups?
Va ser un altre motiu per parlar del bloc i aquestes dues magnifiques peces tan votades,admirades però sembla que no massa conegudes encara.
No vam poder ser a la prèvia ni després perquè quan es va amb mainada no es pot pas fer el que un vol però ja m'han dit que hi va haver una gran animació i ambient per Calella després de la cnatda amb els grups cantant pels locals.
Fins l'any que vé si Déu vol,doncs!
Visca la cantada de Calella de Palafrugell i totes les bones cantades del nostre pais.
I si us plau havanerus;que algún grup canti Pescador Sóc d'una Cala.
què és malaguanyada de perdres una havanera tan maca!!
Carles que és molt simpàtica i enganxa!!
petons i bon estiu!
Bon dia Tony!!!
Fa un temps que segueixo aquest Bloc doncs una bona amiga em va enganxar i vull agrair-te la feina que fas perquè un gènere que fa un temps estava destinat a morir, un gènere que era molt d’avis, atrapi a gent jove i amb el teu Bloc i sense adonar-te el rejoveneixis i ens enganxes amb la teva emotivitat, felicitats Tony.
Envers a la cantada, aquest any ha estat espectacular. El “guinda” va ser la incorporació de la Sílvia Perez Cruz, em va emocionar, em va posar la pell de gallina. La posada en escena de pare-filla va ser molt inoblidable i sobretot molt bona tria de cançons. Per un moment vaig pensar amb lo content i emocionat que estaria al pare, de tenir una filla amb una qualitat de veu i una tendresa insuperable.
La resta, collonuts, poder els Bergantins, van ser els que s’allunyen més dels meus gustos amateurs, però reconec que tenen el seu públic i son molt bons...
Ja tatxo els dies, per la següent cantada.
Txema.
Publica un comentari a l'entrada