Cubacant a Vall-llobrega el 28 de Setembre

Ahir varem acabar tard de la bella Lola i avui hi ha cantada de Cubacant a Vall-llobrega, les ganes i la il·lusió poden més que el cansament. El dia era meravellós quant a companyia, havíem quedat per dinar amb un gran amic, tot anava com havia d’anar.

Havent dinat li varem proposar d’anar a Vall-llobrega a escoltar, veure i gaudir de Cubacant. Sense dubtar-ho ni un moment, varem recollir dues o tres coses de casa i ens varem dirigir cap aquest poble al costat de Palamós.
Varem arribar d’hora, varem poder xerrar força estona amb els components, varem veure com en Jordi muntava tot l’equip de só del grup mentre uns per aquí i els altres per allà anaven posant altres cosses a lloc.
Crec que mai havia estat tan aviat en una cantada i la veritat es que no es que m’agradi gaire estar amb els braços creuats, però la feina que s’ha de fer per muntar i desmuntar un equip de só, te molt de mèrit i esforç.
Jo estava nerviós, no havia escoltat Cubacant en una cantada complerta en directe i al aire lliure.

La tarda se les prometia i ja us avanço que vaig fer curt del que m’esperava al que vaig gaudir, escoltar i sentir.
La tarda va ser molt i molt freda, bufava un aire que no et permetia treure les mans de les butxaques. Ens havia agafat amb la guàrdia baix, anàvem molt justos de roba, una mica més tapats que a l’estiu, però no suficient per la que ens venia a sobre.
L’escenari era situat al final de la plaça i entrava un aire pel fons que tallava, mireu si era fred i fort que els musics varen decidir no canviar-se de roba per tal no agafar un refredat.
En cap moment es van plantejar ajornar la cantada, però si que varen demanar permís per tapar-se al màxim.

Les condicions eren adverses però el grup va fer una cantada musicalment excepcional, qualitativament, difícil de superar. I fins i tot ens donaren la calor i el caliu necessari per fer que ningú fes cas d’aquell vent que tant fred bufava.
Entre els assistents teníem la primera fila plena de seguidors del bloc i companys Havanerus.
Començant per l’esquerra en Lluis i la Teresa, la Marina amb el seu marit i una amiga, en Joan i la Dolors, l’Annamaria i la mare, l’Antonio Martínez, en Josep Bastons, la Contxi i l’Anna, la Cris i jo. Us he de dir que en Pere no va seure en tota la cantada i no va ser per fer baixar el menjar ja que no menja massa.

El fred volia agafar protagonisme en totes les peces, però permeteu-me que no li doni, el grup va defensar aquell escenari com si fos seu i poc a poc el fred va anar deixant pas a un meravellós grup que havia pujat a cantar unes quantes cançons de taverna.

Ens varen regalar unes peces precioses de les que us en destaco "Tu aventura", "Qualsevol dia", "Vestida de nit", com a primeres peces que ens varen regalar.
La feina d’en Càstor per empastar les tres veus s’ha de reconèixer com un veritable repte. Està aconseguint que dia a dia aquest jove grup soni millor i millor, fins al punt que jo ja el compto entre els millors.

També varen interpretar magistralment la preciosa havanera “la Habana se llama Elena” amb lletra d’Antonio Serrano de Haro i música d’en Càstor Pérez.
Les dolces veus tant de la Neus com la d’en Xiqui com la d’en Càstor fa que totes les peces sonin amb un caire diferent al habitual i al que ens tenen acostumats altre grup.
Sempre dic que quan escoltes diversos grups de bona qualitat, et dones conta que cadascun te una cosa que el diferencia de l’altre i acabes per no poder comparar qui ho fa millor doncs cadascun ho fa d’una manera diferent.


Com us podeu imaginar, sovint se’m pregunta pel grup que més m’agrada i normalment la resposta sempre va adreçada cap a una mateixa banda i és que depèn de la peça i del moment, m’agrada més un grup que un altre.
En altre escrit haureu vist com menciono peces i comento que pocs cops he vist tanta emoció i sentiment, doncs bé, en el cas que ens ocupa de Cubacant, aquest cap de setmana he pogut gaudir de les dues coses, sentiment i emoció i fins i tot us diria que hi varen afegir coratge.
Ens varen regalar la nova rumba d’en Tòful Mus i Josep Bastons “La subhasta” i el preciós valset “Vola, vola barca meva”.
Aquesta última s’està convertint en un dels valsets més bonics que he escoltat en els últims temps.
La plaça era plena de gent que s’havia posat arrecerada del vent. Nosaltres érem a primera fila, no m’agradava gaire la situació doncs el só el teníem molt a sobre, però era qüestió d’estar ben apretadets per tal de passar el mínim fred possible.
La qualitat del so era molt i molt bona, la plaça quedava plena d’havaneres per tot arreu, i no molestava tenir els altaveus tan aprop.
No sé si ho va fer el grup amb les peces que interpretava, però el fred em va anar passant tot i que cada vegada veia a la gent més tapada....

L’escalfor d’aquelles veus arribava on havia d’arribar, no sé si els nostres aplaudiments també els van servir per alguna cosa, la veritat és que em vaig donar conta de la vocació i l’amor que tenen vers el gènere aquest quartet, la Neus, en Càstor, l’Enric i en Xiqui.
Un dels nous arranjaments d’en Càstor Pérez ha estat barrejar dues peces similars quant a melodia però amb la diferencia de la llengua, la lletra i el títol. La peça “se’n titola” “Tu – Tecla”. I us en deixo un tall de les dues per que veieu les diferencies.

TU
En Cuba la isla hermosa
del ardiente sol
bajo su cielo azul
adorable trigueña,
de todas las flores
la reina eres tú. (Bis)
Fuego sagrado guarda tu corazón
el claro cielo su alegría te dio.
Y en tus miradas ha confundido Dios
de tus ojos la noche y la luz
de los rayos del sol.


TECLA
Tecla se llamó la mulata
que yo camelaba con sal
de la mismita Habana
la pobre teclita era natural. (BIS)
Recuerdo un día
que juntitos los dos
en la manigua
nos juramos amor.
Llegó el momento
para España embarqué
y comprendo que fui muy cruel
por que allá la dejé.

A la recta final de la cantada ens varen regalar les peces “M’encantaria” i “El pensament”, per acabar ara si, amb “la bella Lola” i “el meu avi”.

La Neus va demanar que pugessin uns quants havanerus a l’escenari, en Francesc i en Xevi dels Panxuts, en Pere Margall del Bergantí, en Josep Bastons per dirigir “el coru”. I des de baix es va escoltar un comentari del que fa la veu de baix al grup Bergantí i que l’anomenen Pere Margall demanant la meva presencia dalt de l’escenari. Fins llavors la cantada era seria, a partir d’aquell moment va deixar de ser-ho.
No us ho negaré companys, vaig passar una mica de vergonya quan em va tocar pujar dalt de l’escenari, però no em vaig fer pregar gaire.

En acabar més d'un esperava el cremat que veiem fer al costat nostre que dit de pas, ens ajudava quan venia una bufarada d'aire i ensportava l'aroma del rom i l'escalfor de les flames.

Amics, companys, saludats, havanerus tots, Salut, Força i havaneres a dojo.