En arribar a Calella i baixar del cotxe, el primer que ens va sobtar va ser que varem escoltar les onades impactant contra el rocam. Queia molt aigua, ens havíem d’abrigar o acabaríem xops. La remor i el fort vent de Llevant ensordia els carrers de Calella.
Feia fred, recordo la imatge d'estar entrant a la taverna la bella Lola i veure la mar picant amb força contra les roques, quina emoció.
Un gran temporal s’ha passejat aquest cap de setmana per la nostra costa deixant imatges tan espectaculars com la que us adjunto, la qual la varem enregistrar al passeig de Sant Antoni de Calonge quan una onada sobreeixia l'espigó.
Onada sobreeixint espigó a Sant Anotni de Calonge
A Calella, les onades quasi s’havien emportat tota la sorra de la platja del Port-Bo. Picaven amb ràbia contra “es còdol” esmicolant les onades i fent que arribes fins a les portes de la Taverna el plugim salat d'aquestes. Hi havia tanta ràbia a mar que els vidres de la taverna quedaven plens de salanc.....
Potser un cop de mar, un cop més ens portava un vell amic a fer una volta per la taverna....
“Crec que per mes temps que passi, sempre et recordaré. Cada cop ho porto millor, intento gaudir més dels bons moments que em regalen, i les havaneres tornen a captivar-me i a prendrem un somriure”.
Gran part de culpa d’aquest fet el te la Cris i els companys Jordi Grau i Jordi Rubau del grup Arjau. Entre tots, junt amb la Raquel i l’Elena varem passar una vetllada esplèndida. Varem estar d’allò mes bé a la taula gaudint de molts i bons moments, compartint i aprenent. Aquest cop no vaig voler parlar massa d’havaneres, preferia gaudir de la seva companyia deixant que les havaneres ens sorprenguessin quan tocaven.
En Jordi Grau portava una llista de peces que porten en repertori, vaig quedar parat, va ser un dels moments mes emocionants de la vetllada, quan donant-me la llista em preguntar quina m’agradaria escoltar. No us podeu imaginar el que va representar per mi veure una llista plena de peces per interpretar. La broma fàcil hagués estat demanar-les totes, però com tenia l’oportunitat, vaig demanar....no vaig deixar passar l'ocasió, amb un: "la que vulgueu", aquest cop podia triar, gràcies nanos!.
Com us podeu imaginar, vaig llegir-les totes fins a trobar aquelles que amb prou feines li arrencava a en Càstor en una bona xefla. Entre tanta lletra vaig llegir “la bella indiana”, una peça que sols li vaig escoltar a en Càstor un cop, i com no, no l’havia oblidat.
La meva petició no es va fer esperar, i el cert es que em van complaure immediatament.
Aquest duet palafrugellenc estan en un dels moments més dolços que els hi conec. Les hores d’assaig es reflectien en les acurades veus i en l’empastat. La curositat en el seu treball i el tarannà esdevenen un referent per mi dins el cant de taverna i les havaneres.
La segona peça que van fer, un altre regal, aquest cop, no per mi, (tot i que també ho és, com tantes altres) "El Clavel".
Una peça difícil d’interpretar pels tres canvis de tó que conté. Els acords de la guitarra i unes mirades entre els Jordi’s, eren més que suficients per quadrar la peça com deu mana.
També tenen espai per peces més contemporànies, com "Tamariu" de la Narcisa Oliver i música d'en Josep Bastons, La balada d’en Lucas del mestre Josep Lluis Ortega Moansterio o Records també de la Narcisa Oliver i d'en Josep Bastons. Però donada la vetllada, i les meravelloses peces antigues que ens varen regalarem no em vull estar de compartir-ho.
Van fer “la casita blanca” anomenada també “Tendrás un altar” i "Cuando “El España”",dues peces en castellà molt antigues.
El grup va demanar als assistents les peces que els agradaria escoltar al llarg de la nit i un home de la taula veïna, li va demanar una peça que ell recordava que es feia força sovint a Can Batlle, “Ulls verds” amb lletra d’en Josep Servià i Figa i música d’en Ricard Viladesau.
No ho dubtaren, un moment per l’afinació de la guitarra, un glop de refresc sponsoritzat, i vinga, ja hi som:
Ulls verds (Josep Servià i Figa / Ricard Viladesau)
“Voldria ser poeta
per dir-te quant t'estimo,
per contemplar tes llàgrimes
en versos i en cançons.
Per prendre i oferir-te
els boscos, les estrelles,
les ones i les coses
més belles d'aquest món.
Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !
Voldria ser la mar
de la cala a on et banyes,
i el blanc llençol de seda
que embolcalla el teu cos.
I el mirall que als matins
el teu rostre emmiralla,
i fer-te la companya
del meu dolç llit d'amor.
Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !
i, tot mirant-los, morir !
Aquesta preciosa peça va inspirar a en Jordi Rubau a cantar-li en aquell home i a la resta dels assistents, un altre peça que ell recordava de l’etapa de Can Batlle “Cuando tus ojos”.
Aquest parell, torno a dir, es guanyen dia rere dia la meva màxima admiració pel bon treball i la bona feina que fan alhora de treure del bagul algunes peces, que si no fos per ells i quatre més estarien en desús.
Me’ls imagino dalt d’una d’aquestes cantades on hi van els entesos a escoltar havaneres. Fins i tot gosaria a dir els comentaris que es farien, a retratar les cares de satisfacció, i a escriure els pensaments que tindrien més d’un en sortir de la cantada.
A la mitja part, es va afegir en Víctor (component del grup Llops de Mar) per fer-ne algunes amb en Jordi Rubau, i mes tard, en Paco i en Lluís per acabar d’amenitzar la xefla d’una manera mes desenfadada i una mica més picant.
Peces força taverneres com La Pauleta, La societat d’en Nyoca, "Las fuentes" i El “serdu” varen extreure força rialles entre els assistents.
De nou, els Jordi’s van reprendre les interpretacions, i va ser llavors, quan a mi em van fer passar un mal moment....Bé, diguem una mica amarg.....
Dissabte vaig gaudir molt de la meravellosa cantada que ens varen oferir els Arjau. Tan sols la peça, “Temps perdut” amb lletra de la Glòria Cruz i música de l'inoblidable i estimat mestre, Càstor Pérez va aconseguir que els meus ulls s’entelessin (ja anem millor). Tot i que no vaig ser l’únic que per un moment va tragar més saliva del compte, va refrescar la gola, i va mirar més d’un cop la porta per veure si aquesta s’obria.
Companys retrobar-nos a la taverna la bella Lola feia dies que volíem fer-ho, el que jo no m’imaginava es que Les Havaneres tornessin a sonar dolces com fins fa un temps enrere.
Companys, gràcies per fer que Les Havaneres tornin a ser dolces dins meu!.
Salut, Força i Havaneres a dojo!!.
Feia fred, recordo la imatge d'estar entrant a la taverna la bella Lola i veure la mar picant amb força contra les roques, quina emoció.
Un gran temporal s’ha passejat aquest cap de setmana per la nostra costa deixant imatges tan espectaculars com la que us adjunto, la qual la varem enregistrar al passeig de Sant Antoni de Calonge quan una onada sobreeixia l'espigó.
Onada sobreeixint espigó a Sant Anotni de CalongeA Calella, les onades quasi s’havien emportat tota la sorra de la platja del Port-Bo. Picaven amb ràbia contra “es còdol” esmicolant les onades i fent que arribes fins a les portes de la Taverna el plugim salat d'aquestes. Hi havia tanta ràbia a mar que els vidres de la taverna quedaven plens de salanc.....
Potser un cop de mar, un cop més ens portava un vell amic a fer una volta per la taverna....
“Crec que per mes temps que passi, sempre et recordaré. Cada cop ho porto millor, intento gaudir més dels bons moments que em regalen, i les havaneres tornen a captivar-me i a prendrem un somriure”.
Gran part de culpa d’aquest fet el te la Cris i els companys Jordi Grau i Jordi Rubau del grup Arjau. Entre tots, junt amb la Raquel i l’Elena varem passar una vetllada esplèndida. Varem estar d’allò mes bé a la taula gaudint de molts i bons moments, compartint i aprenent. Aquest cop no vaig voler parlar massa d’havaneres, preferia gaudir de la seva companyia deixant que les havaneres ens sorprenguessin quan tocaven.
En Jordi Grau portava una llista de peces que porten en repertori, vaig quedar parat, va ser un dels moments mes emocionants de la vetllada, quan donant-me la llista em preguntar quina m’agradaria escoltar. No us podeu imaginar el que va representar per mi veure una llista plena de peces per interpretar. La broma fàcil hagués estat demanar-les totes, però com tenia l’oportunitat, vaig demanar....no vaig deixar passar l'ocasió, amb un: "la que vulgueu", aquest cop podia triar, gràcies nanos!.
Com us podeu imaginar, vaig llegir-les totes fins a trobar aquelles que amb prou feines li arrencava a en Càstor en una bona xefla. Entre tanta lletra vaig llegir “la bella indiana”, una peça que sols li vaig escoltar a en Càstor un cop, i com no, no l’havia oblidat.
La meva petició no es va fer esperar, i el cert es que em van complaure immediatament.
Aquest duet palafrugellenc estan en un dels moments més dolços que els hi conec. Les hores d’assaig es reflectien en les acurades veus i en l’empastat. La curositat en el seu treball i el tarannà esdevenen un referent per mi dins el cant de taverna i les havaneres.
La segona peça que van fer, un altre regal, aquest cop, no per mi, (tot i que també ho és, com tantes altres) "El Clavel".
Una peça difícil d’interpretar pels tres canvis de tó que conté. Els acords de la guitarra i unes mirades entre els Jordi’s, eren més que suficients per quadrar la peça com deu mana.
També tenen espai per peces més contemporànies, com "Tamariu" de la Narcisa Oliver i música d'en Josep Bastons, La balada d’en Lucas del mestre Josep Lluis Ortega Moansterio o Records també de la Narcisa Oliver i d'en Josep Bastons. Però donada la vetllada, i les meravelloses peces antigues que ens varen regalarem no em vull estar de compartir-ho.
Van fer “la casita blanca” anomenada també “Tendrás un altar” i "Cuando “El España”",dues peces en castellà molt antigues.
El grup va demanar als assistents les peces que els agradaria escoltar al llarg de la nit i un home de la taula veïna, li va demanar una peça que ell recordava que es feia força sovint a Can Batlle, “Ulls verds” amb lletra d’en Josep Servià i Figa i música d’en Ricard Viladesau.
No ho dubtaren, un moment per l’afinació de la guitarra, un glop de refresc sponsoritzat, i vinga, ja hi som:
Ulls verds (Josep Servià i Figa / Ricard Viladesau)
“Voldria ser poeta
per dir-te quant t'estimo,
per contemplar tes llàgrimes
en versos i en cançons.
Per prendre i oferir-te
els boscos, les estrelles,
les ones i les coses
més belles d'aquest món.
Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !
Voldria ser la mar
de la cala a on et banyes,
i el blanc llençol de seda
que embolcalla el teu cos.
I el mirall que als matins
el teu rostre emmiralla,
i fer-te la companya
del meu dolç llit d'amor.
Ulls verds de mirada tendre
que no puc aconseguir.
Qui pogués els teus ulls prendre,
i, tot mirant-los, morir !
i, tot mirant-los, morir !
Aquesta preciosa peça va inspirar a en Jordi Rubau a cantar-li en aquell home i a la resta dels assistents, un altre peça que ell recordava de l’etapa de Can Batlle “Cuando tus ojos”.
Aquest parell, torno a dir, es guanyen dia rere dia la meva màxima admiració pel bon treball i la bona feina que fan alhora de treure del bagul algunes peces, que si no fos per ells i quatre més estarien en desús.
Me’ls imagino dalt d’una d’aquestes cantades on hi van els entesos a escoltar havaneres. Fins i tot gosaria a dir els comentaris que es farien, a retratar les cares de satisfacció, i a escriure els pensaments que tindrien més d’un en sortir de la cantada.
A la mitja part, es va afegir en Víctor (component del grup Llops de Mar) per fer-ne algunes amb en Jordi Rubau, i mes tard, en Paco i en Lluís per acabar d’amenitzar la xefla d’una manera mes desenfadada i una mica més picant.
Peces força taverneres com La Pauleta, La societat d’en Nyoca, "Las fuentes" i El “serdu” varen extreure força rialles entre els assistents.
De nou, els Jordi’s van reprendre les interpretacions, i va ser llavors, quan a mi em van fer passar un mal moment....Bé, diguem una mica amarg.....
Dissabte vaig gaudir molt de la meravellosa cantada que ens varen oferir els Arjau. Tan sols la peça, “Temps perdut” amb lletra de la Glòria Cruz i música de l'inoblidable i estimat mestre, Càstor Pérez va aconseguir que els meus ulls s’entelessin (ja anem millor). Tot i que no vaig ser l’únic que per un moment va tragar més saliva del compte, va refrescar la gola, i va mirar més d’un cop la porta per veure si aquesta s’obria.
Companys retrobar-nos a la taverna la bella Lola feia dies que volíem fer-ho, el que jo no m’imaginava es que Les Havaneres tornessin a sonar dolces com fins fa un temps enrere.
Companys, gràcies per fer que Les Havaneres tornin a ser dolces dins meu!.
Salut, Força i Havaneres a dojo!!.
