Cubacant torna a la taverna la bella Lola de Calella de Palafrugell i de quina manera!
Penso que ni els mes optimistes podien creure que allò arribés a escoltar-se tan be en tan poc temps. Només puc aportar paraules d’admiració vers aquest grup Palafrugellenc i llur treball.
Fa relativament poc que va marxar el nostre estimat Càstor, i encara menys que varen decidir unir esforços per continuar endavant la Neus, en Xiqui i l’Enric amb en Jordi Grau i en Jordi Rubau.
La tasca del mestre es fa palès només veient la serietat, la pulcritud, la curositat i lo polit que ha quedat la seva posada en escena.
Anem a pams, a veure si me’n surto, doncs de nou les emocions fan que tingui dins el meu cap un cúmul de sentiments difícils d’expressar en quatre ratlles, si em permeteu, jo ho intento.
Per l’ocasió val mencionar a tots els que estàvem a la Taverna la bella Lola, els que no menciono no es que en faci cas omís, es que no els conec, però veritablement eren quatre els que per mi eren desconeguts. No us exagero si us dic que quasi tots ens coneixiem. Exceptuant alguna cara, qui mes qui menys estava relacionat o molt o moltísim amb les havaneres.
La taverna feia goig, varem arribar a dos quarts i cinc de deu per tal de tenir una mica de temps, i encara així varem fer just per saludar a tothom, sopar i estar llestos per la cantada.
En arribar quasi totes les taules eren plenes, recordo un munt d’Havanerus escampats per la sala, cadascú amb la seva parella o amb el seu grup d’amics, però tots érem allà. Si arribem a demanar una taula per estar tots en una taula llarga, em sembla que acabem omplint fins i tot la part de dins de la taverna.
Estàvem rodejats d’amics, totes les taules eren plenes a besar, feia goig veure un grup tan estimat acompanyat per tanta gent i tan ben avinguts.
Recordo la gran quantitat de “Havanerus” i espero que em permeteu que us esmeni a tots, doncs tant com el grup, heu fet possible que la vetllada sigui inoblidable, i alhora hem recolzat al grup com calia.
Tal i com vaig entrar, vaig veure en Jordi Vilella i la Maria Jesus amb el seu grup d’amics. A la taula del costat, en Jaume amb la seva dona, l’Alfons amb la Ció i l’Isabel amb en Joan. Just davant nostre, la Teresa i en Lluis amb uns companys, al costat d’aquests, i també davant nostre, l’amic Pere Margall amb en Vicens Tomas i la seva dona, darrere d’ells i a banda dreta meva, la Marina amb el seu marit, i la taula rodona gran, en Joan i la Dolors acompanyats per alter colla d’amics i familiars. Just al costat d’aquests, la família d’en Jordi Grau, i una mica més al fons, entre altre en Paco Dalmau, la mare d’en Jordi Rubau, la filla de la Maria Cervera. Només queda per esmenar la taula dels musics, però només estaven la Pepi i l'Antonio i el mestre Josep Bastons.
Si companys, en Josep Bastons també estava present, tot esperant l’arribada dels musics, doncs tenia un lloc reservat en aquella taula. Varem xerrar una estona, tot emplaçant-nos per mes tard, doncs la nit era llarga i teníem uns quants temes per tractar i com ja es habitual, quan comencem no acabem mai.
Va arribar la Neus acompanyada per en Jordi, la Sílvia i la Iolanda (quina alegria em va donar tornar-la a veure i poder apreciar que tot i que la pena va per dins, ha tingut la força, el valor i el coratge de tornar a trepitjar la taverna, aquell lloc que tan freqüentava amb el seu estimat Càstor). Després va arribar en Jordi Grau amb la Raquel, l’Enric Canada, i finalment en Jordi Rubau i l’Elena.
La nit no podia ser mes rodona, jo anava molt ben acompanyat per la Cris i els meus pares.....que més es pot demanar?.
Bé, una cosa, que just abans de començar la cantada, va aparèixer per la porta la Laia, una dona que m’ha demostrat ser bona persona, i una bona amiga. Sens dubtar-ho varem fer-li lloc a la nostra taula -a la taverna no hi havia lloc per ningú més- esperant que visqués la cantada amb nosaltres i compartís tots aquells bons moments que estaven a punt de regalar-nos el grup Cubacant.
Però encara faltava un component, en Xiqui Ramon, i just en aquell instant va entrar per la porta acompanyat i recolzat per tota la seva família, la Contxi, Cristina, Anna i Maria. Sempre em fa il·lusió veure l’Anna, una de les filles d’en Xiqui, aquesta transmet il·lusió i felicitat a dojo, i veure la felicitat a través d’aquells ulls i aquelles mans, fan que esdevinguin imatges que no oblido i quan les recordo m’emocionen....
Ja hi som tots, la cantada podia començar....
Estàvem nerviosos, tota la tarda havia tingut un cuquet a l’estomac, i el gran moment estava a punt d’arribar. Em sentia com aquell nen que espera nerviós el dia de reis...jo estava en una situació similar, estava a punt de veure culminat un gran projecte, estava a punt de rebre un regal per les meves oïdes, la meva situació la veig normal, només cal entendre-ho, doncs per viure-ho cal alguna cosa més.
Us he de dir que els “Havanerus” varem tenir un petit detall amb el grup, els hi varem regalar uns objectes que més que objectes, volíem que prenguessin com a símbol de recolzament.
La Teresa va llegir un preciós text que va escriure i que transmetia el agraïment per part nostra de la seva continuïtat. Havíem parlat força, no ho sabíem com fer, però teníem clar que se’ls hi havia d’agrair el fet de voler continuar lluitant pel grup Cubacant, doncs en Càstor així ho voldria, i en els seu dia, així ho va fer.
Els ulls se’ns van entelar a molts, més d’un va treure el mocador abans de cantar "la bella Lola", però era normal, les paraules de la Teresa portaven molta emoció, sentiments i moments viscuts amb aquell grup, bé, amb l’anterior formació.
Veure a la Iolanda mentre la Teresa parlava amb la foto d’en Càstor, buf, quin moment. No va durar massa, la nostra idea no era res més que agrair al grup que volgués continuar la tasca que un dia es va començar amb tant d’amor i carinyo.
Estàvem davant d’un gran moment, els dies d’assaig i les moltes hores de treball eren a punt de veure la llum. El record cap a en Càstor, l’agraïment a la Neus, l’Enric i en Xiqui, i la voluntat d’unir esforços, coneixements, sentiments i saber fer d’en Jordi Grau i Jordi Rubau era a punt d’envair la taverna.
La Neus també va dedicar-nos quatre paraules, i dic quatre doncs la cinquena quasi no li hagués sortit. Va ser un moment difícil, delicat i que li havia costat molt arribar, així que amb una forta i llarga picada de mans que era el que nosaltres li podíem aportar en aquell precís instant, encoratjàvem al grup per que ens presentés la primera peça de la nit.
Així va ser, van començar per fer un bonic valset mariner d’en Carles Casanovas i el mestre Josep Bastons “La xalana”.
Els nervis de ser la primera es va notar, però la nostra emoció per escoltar-los feia que el que sobrevolava la taverna fos una alegria desmesurada en veure que el grup funcionava, que sonava de luxe, que les veus –tot i que encara falten hores d’assaig- estan empastades i que la fusta que tenen és de molt bona qualitat.
La segona peça que ens varen regalar va ser el preciós poema de la Narcisa Oliver amb música d’en Josep Bastons “El pensament”.
En Càstor l’havia arranjat d’una forma molt especial, i en Jordi Rubau, ara director musical i arranjador del grup i havia acabat de donar certs matisos que fan que la peça quedi com un dels millors “pensaments” que he escoltat –llevat del que al seu dia li vaig escoltar al mestre Càstor-.
La valentia del grup en buscar nous arranjaments i adaptacions de veus ha fet trobar en la persona d’en Jordi Rubau un gran futur arranjador. Ha treballat força per que cadascú tingui el seu lloc i un treball tan acurat només es veu i es presenta amb hores i hores de feina. Recordo un dia que varem coincidir, i tots aportaven el seu granet de sorra, en Jordi, ben atent, apuntava......
Dissabte, aquests granets, s’havíem convertit en una muntanya gran, maca, sòlida i per què no dir-ho, difícil d’igualar.
Va començar el moviment de veus, un fet diferencial e inigualable que trobem dins aquest grup.
En Xiqui es va quedar una mica al marge, va descansar, i en Jordi Grau i en Jordi Rubau varen fer amb la Neus i l’Enric “Luz que brillas”, quina cançó més maca, és de les que més em recorda al mestre Càstor.
Dintre de la cantada varen interpretar moltes i molt bones peces –no us vull mencionar totes doncs tenen un encant que s’ha de descobrir- que a part de les que us he parlat fins ara també us en destaco, un poema d’en Josep Maria de Segarra i música d’en Toni Subirana “Des de Llagut”, que en aquest cas, en Xiqui hi posà la veu, en Jordi la guitarra, i l’Enric un toc de percussió.
Quina meravella de peça, quina interpretació més bonica, bona veu i excepcional música. Si sou seguidors, ja coneixeu la excepcional i dolça veu d’en Xiqui, per tan poc més em queda per dir.
També ens varen fer la preciosa peça que va arranjar en Càstor "Tu/Tecla". L’havanera “Tu” –escrita per Eduardo Sánchez de Fuentes- per si sola ja és un himne a Cuba, a casa nostra va derivar en una havanera més, però el fet d’haver-les unit li dona un toc molt personal a la peça, en la que jo hi veig la unió de dos països, dos continents amb una mateixa havanera, l’havanera i “la habanera”.
Aquest cop, tot el grup al complert hi posa les veus i la música. Va ser un altre moment àlgid de la nit que va arrencar de tots els assistents una forta i llarga picada de mans, no era per menys.
Dintre dels molts records per en Càstor, just abans de la mitja part, varen regalar-nos la preciosa havanera que ell va musicar, “La Habana se llama Elena” amb lletra de Antonio Serrano de Haro.
A la mitja part, per amenitzar l’espera i el descans dels musics, Isabel Mitats ens va interpretar dues peces.
Després va agafar el relleu de la guitarra en Josep Bastons. Tenia la veu una mica “carregada” però no es va poder estar quan el públic li va insistir per que ens cantés alguna. Ens va regalar “Es caprichoso el azar” i la preciosa peça que ell ha musicat “Vull tornar-te a veure” amb lletra d’en Tòfol Mus.
La cantada la van reprendre amb una preciosa peça que em va recordar força a en Càstor, “Yo soy guajira”. En aquesta ocasió, va ser en Jordi Grau i la Neus els que li van posar veu, i quines veus, quina joia escoltar aquest parell fent aquesta preciosa havanera cubana de principis del segle XIX, en Rubau va aportar com sempre la guitarra i l’Enric la percussió, de nou, el silenci regnava la sala, un cop més ens remarcaven un dels tocs diferencials.
Personalment crec que la segona part va ser molt millor que la primera, segurament els nervis havien quedat a banda, ells es trobaven més còmodes, i llavors van interpretar “Qualsevol dia”, una preciosa peça d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons que aquest cop el van interpretar sense la veu de la Neus, es a dir, només homes. Caram companys, recordeu aquell moment?. Acostumat com estic a les veus d’homes, quan els vaig escoltar vaig poder apreciar la gran qualitat que brolla de les seves veus.
La qualitat del grup és indiscutible i et permet, a través de les interpretacions, poder gaudir i fins i tot valorar totes i cadascunes de les veus, doncs al llarg de la cantada ens ho varen anant posant en safata.
Segurament això només és un tast del molt que podem fer i els encoratjo a seguir lluitant i assajant. Hi ha molta fusta darrera d’aquest grup, una qualitat difícil de trobar en el panorama actual de les havaneres, i us diré més, ens ofereixen uns registres de veus i música que actualment no podem trobar arreu.
La presentació de les peces tan la feia en Jordi Grau com la Neus, fet que també enriqueix més, ens fa entreveure el bon fer de tots els components, el bon ambient que es respira i la bona energia que traspuen.
Ja acabem, ens va anunciar la Neus, i quasi ens la “mengem”. Llavors ja veiem que la vetllada acabava, però no abans sense regalar-nos una de les peces que més m’agraden “Vola barca meva” d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons.
Com a última cançó del grup no va faltar la meravellosa havanera escrita per la Glòria Cruz i musicada per en Càstor Pérez “Vestida de nit”.
Emocionant companys, vaig aguantar-me de cantar més d’una peça, ni tan sols xiuxiuejava. Eren i són tan dolces les vostres veus que no gosava ni a fer soroll amb la càmera....
Quina sensació més maca.
També van demanar la participació d’en Víctor per tractar també d’interpretar cançó més picaresca, i com no, varen acabar fent, La Pauleta i L’Elefant.
La cantada arribava a la fi, ja havien repartit els mocadors, un “oh” generalitzat va estendre’s per la sala, però no es podia allargar més, ja era molt tard.
La cantada va acabar amb tota la sala, mocador a la mà, entonant “la bella Lola”.
El grup ha tingut un comportament envejable, ha treballat de valent i ha aconseguit en menys de tres mesos un repertori molt ampli i molt digne. Us ben asseguro que el què han fet ha estat a base de treballar i assajar, tan a nivell de grup com de manera individual. El grup te un potencial i una projecció molt bona. No sé com plantejaran les cantades però el fet de poder oferir-nos divers registres i divers tipus de formació fan que ens aportin trets diferencials del que fins ara estem acostumats, almenys jo.
La veterania d’en Xiqui, l’experiència i els coneixements musicals del jovent amb la Neus, en Jordi Grau i en Jordi Rubau i les aportacions amb percussió d’un gran mestre com és l’Enric Canada fan que aquest grup es projecti com un dels millors dins el panorama que podem veure i gaudir al nostre país.
Això acaba de començar, és la primera cantada, com és normal, hi ha coses que es poden polir, però els fonaments hi son, la qualitat hi és, de ganes en sobren. Només cal que cantin, i això es fàcil doncs tots en tenen ganes i a tots és el que els agrada.
Companys, ara només queda anar revisant l’Agenda del bloc per veure quan és la següent.
De moment, si res no canvia, serà el 28 de Maig a Palamós a la II Cantada d’Havaneres Solidàries.
Ja ho sabeu, si voleu escoltar bones havaneres, aquest grup és dels que s’ha de tenir en compte.
Després de molt escriure, una de les moltes conclusions que em queden és que només amb els noms hi ha prou per endevinar que la unió i la musicalitat d’aquest grup és impressionant. Per molts anys Cubacant.
Salut, Força i Havaneres a dojo!!.
Penso que ni els mes optimistes podien creure que allò arribés a escoltar-se tan be en tan poc temps. Només puc aportar paraules d’admiració vers aquest grup Palafrugellenc i llur treball.
Fa relativament poc que va marxar el nostre estimat Càstor, i encara menys que varen decidir unir esforços per continuar endavant la Neus, en Xiqui i l’Enric amb en Jordi Grau i en Jordi Rubau.
La tasca del mestre es fa palès només veient la serietat, la pulcritud, la curositat i lo polit que ha quedat la seva posada en escena.
Anem a pams, a veure si me’n surto, doncs de nou les emocions fan que tingui dins el meu cap un cúmul de sentiments difícils d’expressar en quatre ratlles, si em permeteu, jo ho intento.
Per l’ocasió val mencionar a tots els que estàvem a la Taverna la bella Lola, els que no menciono no es que en faci cas omís, es que no els conec, però veritablement eren quatre els que per mi eren desconeguts. No us exagero si us dic que quasi tots ens coneixiem. Exceptuant alguna cara, qui mes qui menys estava relacionat o molt o moltísim amb les havaneres.
La taverna feia goig, varem arribar a dos quarts i cinc de deu per tal de tenir una mica de temps, i encara així varem fer just per saludar a tothom, sopar i estar llestos per la cantada.
En arribar quasi totes les taules eren plenes, recordo un munt d’Havanerus escampats per la sala, cadascú amb la seva parella o amb el seu grup d’amics, però tots érem allà. Si arribem a demanar una taula per estar tots en una taula llarga, em sembla que acabem omplint fins i tot la part de dins de la taverna.
Estàvem rodejats d’amics, totes les taules eren plenes a besar, feia goig veure un grup tan estimat acompanyat per tanta gent i tan ben avinguts.
Recordo la gran quantitat de “Havanerus” i espero que em permeteu que us esmeni a tots, doncs tant com el grup, heu fet possible que la vetllada sigui inoblidable, i alhora hem recolzat al grup com calia.
Tal i com vaig entrar, vaig veure en Jordi Vilella i la Maria Jesus amb el seu grup d’amics. A la taula del costat, en Jaume amb la seva dona, l’Alfons amb la Ció i l’Isabel amb en Joan. Just davant nostre, la Teresa i en Lluis amb uns companys, al costat d’aquests, i també davant nostre, l’amic Pere Margall amb en Vicens Tomas i la seva dona, darrere d’ells i a banda dreta meva, la Marina amb el seu marit, i la taula rodona gran, en Joan i la Dolors acompanyats per alter colla d’amics i familiars. Just al costat d’aquests, la família d’en Jordi Grau, i una mica més al fons, entre altre en Paco Dalmau, la mare d’en Jordi Rubau, la filla de la Maria Cervera. Només queda per esmenar la taula dels musics, però només estaven la Pepi i l'Antonio i el mestre Josep Bastons.
Si companys, en Josep Bastons també estava present, tot esperant l’arribada dels musics, doncs tenia un lloc reservat en aquella taula. Varem xerrar una estona, tot emplaçant-nos per mes tard, doncs la nit era llarga i teníem uns quants temes per tractar i com ja es habitual, quan comencem no acabem mai.
Va arribar la Neus acompanyada per en Jordi, la Sílvia i la Iolanda (quina alegria em va donar tornar-la a veure i poder apreciar que tot i que la pena va per dins, ha tingut la força, el valor i el coratge de tornar a trepitjar la taverna, aquell lloc que tan freqüentava amb el seu estimat Càstor). Després va arribar en Jordi Grau amb la Raquel, l’Enric Canada, i finalment en Jordi Rubau i l’Elena.
La nit no podia ser mes rodona, jo anava molt ben acompanyat per la Cris i els meus pares.....que més es pot demanar?.
Bé, una cosa, que just abans de començar la cantada, va aparèixer per la porta la Laia, una dona que m’ha demostrat ser bona persona, i una bona amiga. Sens dubtar-ho varem fer-li lloc a la nostra taula -a la taverna no hi havia lloc per ningú més- esperant que visqués la cantada amb nosaltres i compartís tots aquells bons moments que estaven a punt de regalar-nos el grup Cubacant.
Però encara faltava un component, en Xiqui Ramon, i just en aquell instant va entrar per la porta acompanyat i recolzat per tota la seva família, la Contxi, Cristina, Anna i Maria. Sempre em fa il·lusió veure l’Anna, una de les filles d’en Xiqui, aquesta transmet il·lusió i felicitat a dojo, i veure la felicitat a través d’aquells ulls i aquelles mans, fan que esdevinguin imatges que no oblido i quan les recordo m’emocionen....
Ja hi som tots, la cantada podia començar....
Estàvem nerviosos, tota la tarda havia tingut un cuquet a l’estomac, i el gran moment estava a punt d’arribar. Em sentia com aquell nen que espera nerviós el dia de reis...jo estava en una situació similar, estava a punt de veure culminat un gran projecte, estava a punt de rebre un regal per les meves oïdes, la meva situació la veig normal, només cal entendre-ho, doncs per viure-ho cal alguna cosa més.
Us he de dir que els “Havanerus” varem tenir un petit detall amb el grup, els hi varem regalar uns objectes que més que objectes, volíem que prenguessin com a símbol de recolzament.
La Teresa va llegir un preciós text que va escriure i que transmetia el agraïment per part nostra de la seva continuïtat. Havíem parlat força, no ho sabíem com fer, però teníem clar que se’ls hi havia d’agrair el fet de voler continuar lluitant pel grup Cubacant, doncs en Càstor així ho voldria, i en els seu dia, així ho va fer.
Els ulls se’ns van entelar a molts, més d’un va treure el mocador abans de cantar "la bella Lola", però era normal, les paraules de la Teresa portaven molta emoció, sentiments i moments viscuts amb aquell grup, bé, amb l’anterior formació.
Veure a la Iolanda mentre la Teresa parlava amb la foto d’en Càstor, buf, quin moment. No va durar massa, la nostra idea no era res més que agrair al grup que volgués continuar la tasca que un dia es va començar amb tant d’amor i carinyo.
Estàvem davant d’un gran moment, els dies d’assaig i les moltes hores de treball eren a punt de veure la llum. El record cap a en Càstor, l’agraïment a la Neus, l’Enric i en Xiqui, i la voluntat d’unir esforços, coneixements, sentiments i saber fer d’en Jordi Grau i Jordi Rubau era a punt d’envair la taverna.
La Neus també va dedicar-nos quatre paraules, i dic quatre doncs la cinquena quasi no li hagués sortit. Va ser un moment difícil, delicat i que li havia costat molt arribar, així que amb una forta i llarga picada de mans que era el que nosaltres li podíem aportar en aquell precís instant, encoratjàvem al grup per que ens presentés la primera peça de la nit.
Així va ser, van començar per fer un bonic valset mariner d’en Carles Casanovas i el mestre Josep Bastons “La xalana”.
Els nervis de ser la primera es va notar, però la nostra emoció per escoltar-los feia que el que sobrevolava la taverna fos una alegria desmesurada en veure que el grup funcionava, que sonava de luxe, que les veus –tot i que encara falten hores d’assaig- estan empastades i que la fusta que tenen és de molt bona qualitat.
La segona peça que ens varen regalar va ser el preciós poema de la Narcisa Oliver amb música d’en Josep Bastons “El pensament”.
En Càstor l’havia arranjat d’una forma molt especial, i en Jordi Rubau, ara director musical i arranjador del grup i havia acabat de donar certs matisos que fan que la peça quedi com un dels millors “pensaments” que he escoltat –llevat del que al seu dia li vaig escoltar al mestre Càstor-.
La valentia del grup en buscar nous arranjaments i adaptacions de veus ha fet trobar en la persona d’en Jordi Rubau un gran futur arranjador. Ha treballat força per que cadascú tingui el seu lloc i un treball tan acurat només es veu i es presenta amb hores i hores de feina. Recordo un dia que varem coincidir, i tots aportaven el seu granet de sorra, en Jordi, ben atent, apuntava......
Dissabte, aquests granets, s’havíem convertit en una muntanya gran, maca, sòlida i per què no dir-ho, difícil d’igualar.
Va començar el moviment de veus, un fet diferencial e inigualable que trobem dins aquest grup.
En Xiqui es va quedar una mica al marge, va descansar, i en Jordi Grau i en Jordi Rubau varen fer amb la Neus i l’Enric “Luz que brillas”, quina cançó més maca, és de les que més em recorda al mestre Càstor.
Dintre de la cantada varen interpretar moltes i molt bones peces –no us vull mencionar totes doncs tenen un encant que s’ha de descobrir- que a part de les que us he parlat fins ara també us en destaco, un poema d’en Josep Maria de Segarra i música d’en Toni Subirana “Des de Llagut”, que en aquest cas, en Xiqui hi posà la veu, en Jordi la guitarra, i l’Enric un toc de percussió.
Quina meravella de peça, quina interpretació més bonica, bona veu i excepcional música. Si sou seguidors, ja coneixeu la excepcional i dolça veu d’en Xiqui, per tan poc més em queda per dir.
També ens varen fer la preciosa peça que va arranjar en Càstor "Tu/Tecla". L’havanera “Tu” –escrita per Eduardo Sánchez de Fuentes- per si sola ja és un himne a Cuba, a casa nostra va derivar en una havanera més, però el fet d’haver-les unit li dona un toc molt personal a la peça, en la que jo hi veig la unió de dos països, dos continents amb una mateixa havanera, l’havanera i “la habanera”.
Aquest cop, tot el grup al complert hi posa les veus i la música. Va ser un altre moment àlgid de la nit que va arrencar de tots els assistents una forta i llarga picada de mans, no era per menys.
Dintre dels molts records per en Càstor, just abans de la mitja part, varen regalar-nos la preciosa havanera que ell va musicar, “La Habana se llama Elena” amb lletra de Antonio Serrano de Haro.
A la mitja part, per amenitzar l’espera i el descans dels musics, Isabel Mitats ens va interpretar dues peces.
Després va agafar el relleu de la guitarra en Josep Bastons. Tenia la veu una mica “carregada” però no es va poder estar quan el públic li va insistir per que ens cantés alguna. Ens va regalar “Es caprichoso el azar” i la preciosa peça que ell ha musicat “Vull tornar-te a veure” amb lletra d’en Tòfol Mus.
La cantada la van reprendre amb una preciosa peça que em va recordar força a en Càstor, “Yo soy guajira”. En aquesta ocasió, va ser en Jordi Grau i la Neus els que li van posar veu, i quines veus, quina joia escoltar aquest parell fent aquesta preciosa havanera cubana de principis del segle XIX, en Rubau va aportar com sempre la guitarra i l’Enric la percussió, de nou, el silenci regnava la sala, un cop més ens remarcaven un dels tocs diferencials.
Personalment crec que la segona part va ser molt millor que la primera, segurament els nervis havien quedat a banda, ells es trobaven més còmodes, i llavors van interpretar “Qualsevol dia”, una preciosa peça d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons que aquest cop el van interpretar sense la veu de la Neus, es a dir, només homes. Caram companys, recordeu aquell moment?. Acostumat com estic a les veus d’homes, quan els vaig escoltar vaig poder apreciar la gran qualitat que brolla de les seves veus.
La qualitat del grup és indiscutible i et permet, a través de les interpretacions, poder gaudir i fins i tot valorar totes i cadascunes de les veus, doncs al llarg de la cantada ens ho varen anant posant en safata.
Segurament això només és un tast del molt que podem fer i els encoratjo a seguir lluitant i assajant. Hi ha molta fusta darrera d’aquest grup, una qualitat difícil de trobar en el panorama actual de les havaneres, i us diré més, ens ofereixen uns registres de veus i música que actualment no podem trobar arreu.
La presentació de les peces tan la feia en Jordi Grau com la Neus, fet que també enriqueix més, ens fa entreveure el bon fer de tots els components, el bon ambient que es respira i la bona energia que traspuen.
Ja acabem, ens va anunciar la Neus, i quasi ens la “mengem”. Llavors ja veiem que la vetllada acabava, però no abans sense regalar-nos una de les peces que més m’agraden “Vola barca meva” d’en Tòfol Mus i en Josep Bastons.
Com a última cançó del grup no va faltar la meravellosa havanera escrita per la Glòria Cruz i musicada per en Càstor Pérez “Vestida de nit”.
Emocionant companys, vaig aguantar-me de cantar més d’una peça, ni tan sols xiuxiuejava. Eren i són tan dolces les vostres veus que no gosava ni a fer soroll amb la càmera....
Quina sensació més maca.
També van demanar la participació d’en Víctor per tractar també d’interpretar cançó més picaresca, i com no, varen acabar fent, La Pauleta i L’Elefant.
La cantada arribava a la fi, ja havien repartit els mocadors, un “oh” generalitzat va estendre’s per la sala, però no es podia allargar més, ja era molt tard.
La cantada va acabar amb tota la sala, mocador a la mà, entonant “la bella Lola”.
El grup ha tingut un comportament envejable, ha treballat de valent i ha aconseguit en menys de tres mesos un repertori molt ampli i molt digne. Us ben asseguro que el què han fet ha estat a base de treballar i assajar, tan a nivell de grup com de manera individual. El grup te un potencial i una projecció molt bona. No sé com plantejaran les cantades però el fet de poder oferir-nos divers registres i divers tipus de formació fan que ens aportin trets diferencials del que fins ara estem acostumats, almenys jo.
La veterania d’en Xiqui, l’experiència i els coneixements musicals del jovent amb la Neus, en Jordi Grau i en Jordi Rubau i les aportacions amb percussió d’un gran mestre com és l’Enric Canada fan que aquest grup es projecti com un dels millors dins el panorama que podem veure i gaudir al nostre país.
Això acaba de començar, és la primera cantada, com és normal, hi ha coses que es poden polir, però els fonaments hi son, la qualitat hi és, de ganes en sobren. Només cal que cantin, i això es fàcil doncs tots en tenen ganes i a tots és el que els agrada.
Companys, ara només queda anar revisant l’Agenda del bloc per veure quan és la següent.
De moment, si res no canvia, serà el 28 de Maig a Palamós a la II Cantada d’Havaneres Solidàries.
Ja ho sabeu, si voleu escoltar bones havaneres, aquest grup és dels que s’ha de tenir en compte.
Després de molt escriure, una de les moltes conclusions que em queden és que només amb els noms hi ha prou per endevinar que la unió i la musicalitat d’aquest grup és impressionant. Per molts anys Cubacant.
Salut, Força i Havaneres a dojo!!.
