Quantes il·lusions en tan pocs dies. Estic tenint la sort de poder escoltar a tots aquells grups que em tenen el cor robat, i no sé què ho fa, però tinc la sensació que avui tornaré a gaudir d’una bona cantada.
Ahir al vespre i seguint les indicacions que em van donar la Isabel i en Joan durant la cantada del grup Bergantí, vaig plantejar-me anar a veure la cantada que feia L’Empordanet a Barcelona a la Font d’en Fargas.Clar que el primer que vaig haver de fer va ser localitzar al google on estava aquest lloc. La intuïció em va fer agafar la moto, feia un vespre molt agradable, una temperatura perfecte per fer uns quants kilòmetres i veure la ciutat des de un alter punt de vista.
En arribar, el grup estava ultimant els detalls per començar la cantada, però encara no s’havien canviat, així que teníem un momentet per fer petar la xerrada. Un cop més els vaig veure molt contents, amb moltes ganes de continuar aquest projecte, i sobretot, el bon ambient que es respira.
Allà em vaig trobar -com ja m’havien dit- la Isabel i en Joan, dos Havanerus de categoria que no es perden cap cantada. La cantada era a punt de començar, i varem dirigir-nos a les cadires. Hi havia un grapat de files, no em pensava jo que haguessin de quedar plenes, però estava molt equivocat. La gent es va anar posant cap al final i us diré que a la segona cançó, van haver de treure cadires de dintre de centre cívic per tal de poder cobrir les necessitats.
Van començar tenint un breu record per en Càstor parlant de la seva pèrdua doncs alguns dels assistents recordaven la seva presencia des de l’any passat i aquest el trobaven a faltar. Van pujar a l’escenari en Lluis Bofill, Xavi Jonama i el recent incorporat Pere Molina per fer una interpretació excel·lent de “Bellísima es la luna” –una peça que en Càstor sempre em parlava de lo bonica que és i lo poc aplaudida que acaba sent.
Si companys, amb aquest tema també podríem iniciar una tercera conversa, doncs hi ha peces que son precioses però no se sap el per què, al públic no agraden, i per tant es deixen una mica de banda, curiós oi?.
Bé, després de la primera, la segona, i per fer-la, ja van demanar la presència d’en David Menor, la jove incorporació del grup.
La segona peça que ens varen regalar va ser “Llop de Mar” d’en Ramon Carreras, aquella que diu:
“Amb setanta anys a l’esquena,
la pipa sempre a flor de llavi,
contemplant la nit serena,
vora la mar s’hi passeja un avi”.
Poc a poc s’anaven ficant el públic a la butxaca i jo veia que la feina ben fet tindria un bon futur. Aquest “nou” grup que tot just està iniciant les cantades però que aporta tanta qualitat que només li calen hores de cantades per tal d’assolir un nivell similar al que tenien –sempre que salvem les distancies i sabent que el lloc d’en Càstor no el pot ocupar altre persona.
També van aportar a la gent de Barcelona, una de les cançons més antigues que es recorda es cantaven a les tavernes de Calella, “Cuando tus ojos”. Com novetat i abans d’anar a la mitja part, ens van presentar “havanera de Tamariu”, una rumbeta força animada d’en Pep Lladó dels Ai, Ai, Ai.
Ens van deixar bon gust per esperar la segona part amb moltes ganes de gaudir de les precioses havaneres que ens regalava el grup L’Empordanet.
Us deixo un tall de la lletra:
“Deixarem la barca a la platja,
amb els rems preparats per remar,
amb la ràdio, el barret i les xancles
i la barreja per a fer-te un cremat.
Serà el mar qui triarà el dia,
que amb el cop d'algun temporal,
se l'endugui brincant per l'escuma,
se l'endugui brincant mar enllà.
Hem quedat per trobar-nos amb una guitarra,
a peu de les roques quan caigui la nit,
farem junts un cremat a la Platja dels Lliris,
per cantar l'havanera de Tamariu.
[...]”
La segona part va ser força distesa i tot i que va durar prop d’una hora se’ns va fer curta. El grup gaudeix de bon feeling, hi ha bon so, i al llarg de les cançons ho fan palès en moltes mirades i molts gestos.
Recordo especialment “Chiquita linda”, un valset que va fer bellugar més d’un maluc i en ells mateixos moltes mirades de complicitat i dins el respecte, moltes rialles. Recordo en Lluis amb el punteig de la guitarra les mirades als seus companys per donar les entrades i uns gestos amb el cap que em sonaven a familiars.
Companys, aquest cop vaig decidir enregistrar una de les peces que més m’agradava escoltar-li a en Càstor en aquelles vetllades a la bella Lola (llàstima que mai més tornaran). La peça és d’en Sindo Garay i “se’n titola” “La tarde”. Aquest grup és dels que millor la fa i penso que és mereixen un lloc.
Espero que la gaudiu doncs jo em vaig emocionar al tornar-la a escoltar.
Salut, Força i havaneres a dojo!.
2 comentaris :
Fantàstica aquesta interpretació de La Tarde, al més pur estil Càstor, gràcies Empordanet per mantenir-la viva, i a tu company per enregistrar-la. Junatment amb Ojos Malignos a mi també m'encatava escoltar-li a cantar.
Com ha dit el Jordi la interpretació de La Tarde, es va fer al més pur estil Càstor i crec que en general tota la cantada va tenir el seu segell, tot i que a poc a poc el grup va imposant la seva manera de fer. Ningú ha oblidat en Càstor i el grup el recorda, cada cop amb més alegria, com a ell segur li agrada. Han agafat el relleu i de quina manera!
Poca cosa es pot dir després d'aquest reportatge tan a l'alçada de la cantada, només confirmar el que dius, Toni. Jo sí sabia que omplirien,perquè els comentaris de l'any passat eren positius, però tampoc imaginava que calguessin tantes cadires. Una senyora que teníem al costat ens va preguntar per en Càstor, era una de les que el recordaven i de les que havia vingut perquè l'any passat havia gaudit: aquest noi jove sembla que no hi fa... es referia a en David, és clar, però de seguida es va adonar que la bonica veu d'aquest noi jove ha encaixat amb el grup de manera encantadora.
De la bona sintonia del grup i dels gestos i el mirar familiar d'en Lluís també en dono fe.
Va ser molt emotiu quan van cantar Vestida de Nit, moltes gràcies al grup per dedicar-nos-la a nosaltres tres i en Càstor, compartir aquella dedicatòria va ser molt emotiu, i va haver alguna llagrimeta, sincerament. També van dedicar al mestre Lejos de ti, una preciosa cançó.
L'havanera de Tamariu (la rumbeta) els queda molt divertida, em va agradar molt escoltar-la. I La tarde, és una de les meves preferides, així que poca cosa us puc dir que no sigui parcial, com que en Toni la ha posada al blog, escoltem-la que val la pena.
Agraeixo a en Xavi, Pere, David i LLuís la il·lusió que hi estan posant i la feina que estan fent, doncs en un temps rècord han estat capaços de fer tot un miracle.
A reveure molt aviat.
Publica un comentari a l'entrada