Entre Parets i Mataró, deu n'hi dó quin nivell.

Ben trobats Havanerus.
Permeteu-me que agraeixi els vostres vots als premis blocs Catalunya. Encara estem a temps i si ho desitgeu,, i creieu que en som mereixedors, us deixo l’adreça per tal que pugueu continuar votant. www.stic.cat El bloc és a la secció Cultura/tendències sota el nom, Les Havaneres. També us podeu fer seguidors del bloc al gadget que trobareu a la part dreta del bloc "Som i serem". Actualment som 31 membres, que us sembla si fem ben gran aquesta colla d'Havanerus?.

Ja estem en plena temporada, ara només es qüestió de deixar-se portar o bé pel grup o bé pel paratge, però qualsevol de les dues opcions acostuma a ser bona si se sap fer be la tria, o fins i tot totes dues.

Dijous passat vaig anar a Parets del Vallès al Parc de la Linera a escoltar el grup Port-Bo. El poble estava de festa major i varen escollir als Port-Bo per amenitzar la vetllada amb havaneres, bona tria!.


L’any passat el grup que va anar a aquesta cantada va ser el grup Bergantí, fet que reafirma que en aquest poble volen havaneres de qualitat. Espero que segueixin amb aquesta influencia i no es deixin portar per altre motiu que no sigui el de la qualitat, així la cantada te l’èxit assegurat.

El paratge és un racó molt bonic d’aquesta població del Vallès. Un petit parc ple de fonts i aigües que baixaven gronxades per les havaneres, enguany del Port-Bo. El grup calellenc va arribar bé de temps, en Marc Carreras, tècnic de so de grup, ja ho tenia tot a punt, i just quan varen acabar de sopar varen començar les proves.


Ja estaven quasi totes les cadires plenes, i encara els quedaven trenta minuts d’espera, es feia palès que la gent no es volia perdre la cantada i sobretot tenir un bon lloc per escoltar les precioses cançons de taverna que ens regala el Port-Bo.

Us deixo un recull de imatges de la vetllada, vaig gaudir molt de peces molt bones i que feia molt de temps que no escoltava, doncs com ja va sent habitual, la segona part de les cantades del Port-Bo acaba sent a la carta, a lliure elecció del públic, per tal de fer-los més partícips, i alhora fer que els que sovint escoltem havaneres quedem sorpresos amb la tria d’alguns dels assistents.










Diumenge la cantada de Les Santes a Mataró, va ser totalment diferent, inicialment no teníem previst anar, però venint de Palamós varem decidir passar-hi, va com va.
M’havien avisat que la concentració de gent era espectacular, que ben bé es podien contar més de tres mil cadires, i que no podríem passar per enlloc. La cantada era molt llarga doncs representa que els dos grups participants fan com dues cantades independents.


Tot aquest fet provocava que no tinguéssim massa ganes d’anar però per contra els dos grups que cantaven ens tenen el cor robat, i varem decidir assistir per veure si ens en prenen un altre tall o bé ens el tornaven.


Els grups que hi participaven eren els Bergantí i Cubacant. Us he de dir, que quasi ja no ens queda cor, entre el que vaig gaudir dijous a Parets i el que vaig escoltar ahir a Mataró, necessitaré uns quants dies per refer-me de tant i tantes bones havaneres.

El grup Cubacant tot just arribava de la cantada que havien fet a Dènia amb els Morralla. Varen portar molt bones sensacions tant de la cantada, de la companyia i de la convivència.


Aquest jove grup calellenc encara esta vivint els primers compassos de vida i la veritat és que espero que esdevinguin llargues melodies.

Ells van ser el primer grup en posar els peus dalt de l’escenari. Per davant tenien més de tres quarts d’hora de cantada. Ja calia que portessin el repertori ben preparat doncs a la segona part els tocava encara fer trenta minuts més. Els espectadors gaudien de tres hores d’havaneres i cançons de taverna. Menys mal que els grups participants son del bons, no em puc imaginar una cantada així amb certs grups, doncs crec que ni ells mateixos s’hi poden veure.


Cubacant penso que ja ha enlairat el seu vol. Comença a fer anar les ales lliurement, no aixeca massa de terra per tal de fer les coses bé- no perque no puguin- però penso que ja pot tirar ben fort amunt i arribar al lloc que els pertoca.


La complicitat en les veus, les mirades, els gestos, les cançons interpretades feia entre veure el bon moment que en tan curt espai de temps han aconseguit. Les peces que ens van regalar varen estar a un nivell magnífic. Han trobat el moment just per anar-nos regalant peces interpretades per tot el grup com per qualsevol dels seus components.


Ahir, la imatge d’en Jordi Rubau amb un peu a sobre d’una cadira de plàstic -si haguès estat de balca- la que hi havia, em va fer venir a la memòria una imatge que tinc de dos cantaires calellencs que els van afegir als iniciadors de l’havanera a casa nostra.


Us parlo d’una imatge d’en Càstor i en Xiqui en plena adolescència acompanyant als fundadors del Port-Bo. Ahir en Rubau feia el mateix posat. Ell a una banda de l’escenari, i tots els seus companys pendents d’ell. Quins records, llàstima d’aquell escenari tant i tant gran doncs ja em podia imaginar el un altre marc totalment diferent.


En Jordi va tenir la iniciativa en una de les peces que a Platja d’Aro no em va acabar de fer, “Si fóssim gavines” amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i música del mestre Jose Luis Ortega Monasterio. Quin goig de peça, ara sí que la vas clavar!.


Quant al grup Bergantí, dir-vos que un cop més es van posar la gent a la butxaca amb les fabuloses interpretacions que ens varen fer. La gent quan els va veure ja xiuxiuejava allò de “mira, aquests porten acordió” amb el semblant que un grup d’havaneres si no porta acordió, no és un grup d’havaneres -un tòpic massa escoltat fora de les comarques empordaneses- tot i que la persona que tenia al costat li va dir “no et queixaràs del grup que els ha precedit, i aquells no en portaven d’acordió”.


Una conversa a la que no vaig gosar a entrar per tal de no distreure la meva atenció vers el grup de Malgrat, però que m’hagués agradat per tal de saber que és el que aquesta gent ve a escoltar o que pretenent escoltar, quasi sempre s’aprèn. Però si parlem de sentiment, potser només cal escoltar per poder veure-ho.

Com ja us he dit, no teníem previst quedar-nos tota la cantada, la idea era estar una estona amb els companys, gaudir de la companyia, de la cantada i marxar cap a casa.

Companys, tot i la gran quantitat de gent, hi havia respecte pels cantaires -fet que desde el bloc agraeixo a tota la gent que allà s'hi trobava- fet que sincerament, em va sobtar, doncs no acostuma a passar sovint, al menys a les primeres files, tot i que veient el nivell que hi havia, aquests havien captat al públic i no se’l volien deixar escapar.


Ha estat un plaer compartir aquesta breu però alhora intensa crònica de la cantada d'ahir, no em vaig acomiadar d'algu de vosaltres -uns cantaveu, altre estaveu entre el public, espero que ho entengueu, hi havia molta gent.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

29º Cantada d'havaneres i cançó de taverna de Platja d'Aro.

Ben trobats Havanerus. Al igual que molts sabem que el primer cap de setmana de Juliol tenim la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, aniria bé, que anéssim afegint a la llista de les millors cantades de la temporada la que es celebra el segon cap de setmana de Juliol, la Cantada d’havaneres i Cançó de Taverna de Platja d’Aro.


Com ja em va passar l’any passat, trobo que el títol de la cantada és del tot encertat doncs tot i que no està distribuït equitativament, si que permet afegir dins de la cantada el que trobem a la resta de les cantades d'havaneres que son, cançons de taverna i havaneres.

Aquest any es repetia “tercetu” de grups, Els Cremats, Bergantí, i Cubacant.

El presentador i director artístic de la cantada és en Francesc “Xicu” Sánchez Carcassés. Un cop més, com va passar a Calella, ha de ser felicitat i des de el Bloc aprofito l’avinentesa per fer-ho. La cantada ens va oferir un reguitzell de peces tant de nova autoria com de més clàssiques amb molt bon gust i amb molt bona qualitat.


La empresa que va sonoritzar la cantada, tal i com va passar a Calella, va ser Sonostudi, però aquest cop, exceptuant una sola peça, la cantada es va escoltar molt bé, tot i que algun grup em comentar que ells no es van sentir del tot bé.

Pel vostre coneixement us diré que els cantants no escolten el mateix que escoltem des de baix. Penseu que si no t’escoltes bé, costa molt que puguis cantar bé, no et trobes segur i moltes vegades no escoltes prou bé als companys. Per tant, és molt important que ambdues parts estiguin ben sonoritzades per tal de gaudir de la cantada com cal.

La escenografia era molt senzilla però alhora molt bonica. Es va disposar un joc de llums a la part frontal de l’escenari que donaven a una xarxa que cobria tota la part frontal un ambient càlid com pocs escenaris.

Des de la part de darrera de l`escenari s’enlairaven uns pals amb un tipus de velam molt vistós que anava canviant de color depenent del moment, un detall molt encertat per la cantada.


El primer grup en regalar-nos la actuació va ser Els Cremats i la tria de peces que van escollir -com acostuma a passar- varen ser força acceptades pel públic que omplia la sorra de la platja, tot i que segons la meva opinió, divergeix una mica del que jo entenc per Havaneres i Cançó de Taverna, però això no treu la seva qualitat i el ritme que aporten a les cantades en que hi participen.

Aquest jove grup empordanès, com descriuen ells, han passat pel turmix una preciosa havanera de la qual en desconeixem l’autor però si que sabem que en Josep Bastons i va posar la música, Follia. (En desconeixem l’autor - Josep Bastons).
- El último trago (J. A. Jiménez).
- La barca xica (Rafael Llop - Josep Mª. Roglan).
- Havanera embrujada (M. González).


Clar està que si en Josep Bastons hi va posar la música, Els Cremats han afegit un altre totalment diferent, per tant podríem dir que aquesta nova “Follia” ja no és d’en Josep Bastons, doncs imagineu-vos per un moment que algú pensa que en Josep Bastons hi va posar aquesta melodia. Com passa o pot passar al gènere, una havanera accelerada esdevé una rumbeta i això és més o menys el que ha fet el grup Els Cremats. Podríem dir que la peça se l’han fet seva, li han donat el seu toc rítmic. En Gato Pérez ens en parlava i ja la relacionava a la “Rumba de Barcelona”:

"La rumba neix al carrer,
filla de Cuba i d'un gitanet,
I sa germana que és l'Havanera,
ve gronxadeta entre mariners."


La segona peça és una de les peces que més m’agraden fora del gènere que ens ocupa, una preciosa ranxera escrita i musicada per en Jose Alfredo Jimenez “El último trago”. La interpretació que varen fer va ser força bona, però permeteu-me que em quedi en la que els hi vaig escoltar a la Sala Luz de Gas, on trobo que es troben més a gust.

La quarta peça, va ser una havanera canària d’en Manuel González, quan la vaig començar a escoltar no em podia creure que era aquella peça. M’havien passat el programa de la cantada però us he de dir que no me’l vaig mirar, vaig aprofitar la portada per donar difusió però la resta no vaig voler veure-la per tal de ser sorprès en la cantada, i com veieu, ho varen aconseguir.

Amb aquesta peça Els Cremats acabaven la seva primera actuació, doncs la cantada constava de dues participacions de cada grup diferenciant en la mida del possible, una primera part més seriosa amb temes més propers a l’havanera i una segona part amb temes més de cançó de taverna. Quedi clar, un cop més, que l’havanera és dins de la cançó de taverna, però pretenc que tingui una mica el seu espai.


El segon grup en regalar-nos peces va ser el grup Bergantí. Un cop més l’experiència posava els peus damunt de l’escenari. Com va passar l’any passat ens trobem amb una cantada en què es creuen dues generacions de cantants, tres, si parlem dels que van heretar el llegat del avis, varen cantar a les tavernes, i de quan en quan ho feien damunt “de la acera” ara vorera, després es va passar als escenaris, i els darrers, els que només han conegut els escenaris i fins i tot teatres i auditoris.

A la primera part, el grup Bergantí va regalar-nos:
- La taverna (Antoni Mas).
- El capità (Carles Casanovas - Antoni Mas).
- Vull tornar-te a veure (Tòfol Mus - Josep Bastons).
- Somni (M. Pont - M. Saderra).

Un grup que, malgrat la seva modèstia opinió, està creixent contínuament. Jo no sé si cada cop els escolto amb més carinyo, doncs sempre intento que regni la imparcialitat, però com ja us vaig dir l’últim cop que vaig tenir la sort de coincidir amb ells, vaig gaudir des de la primera fins la última peça.


Trobo poc reconegut, o poc mencionat, el meravellós treball que aporta el mestre Pere Fort al mon de l’havanera i el regal que ens fa tant a través dels arranjaments que li sentim al grup Bergantí com a molts altres grups que ell ajuda pel sol fet d’ajudar.
Aquest grup de Malgrat aporta una havanera diferent al que normalment s’escolta. Poc a poc i amb el pas del temps, he pogut anar intuint per on aniran els trets quan els Bergantí es fan una peça seva.

Com ja em va passar amb Busca’m a l’Empordà, aquest cop, m’ha passat amb El capità. Val a dir que la lletra que va composar en Carles Casanovas és una autèntica meravella de la havanera contemporània alhora del magnífic treball realitzat pel mestre Antoni Mas quan hi va fer la lletra, però el Bergantí, anant una mica més enllà hi ha aportat el seu toc especial, diguem que ha acabat d’arrodonir la peça, li ha aportat allò que calia per tal que acabés de ser perfecte.


La tercera peça -què quan més l’escolto més m’agrada- us he de dir que des de el primer dia que la vaig escoltar, sempre l’he volgut escoltar més i més, us estic parlant d’una de les noves creacions del poeta menorquí Tòfol Mus i del polifacètic, mestre i amic, Josep Bastons, Vull tornar-te a veure.

De nou, Bergantí ens aporta el seu toc distintiu, i en aquest cas un en destaco la veu de baix d’en Pere Margall. En aquest cas no hi poso adjectius, ell ja sap el que en penso, i vosaltres, si m’heu llegit en altres ocasions, també.

I per acabar aquesta secció de la cantada, una sardana, Somni. És de les peces que trobo que la gent més escolta, es a dir, no es preocupen per portar el ritme de la sardana tot picant de mans, sinó que més aviat es tracta d’anar escoltant la bonica lletra.


El darrer grup de la primera part ja estava preparat per pujar, però abans en Xicu Sánchez Carcassés ens va donar quate pinzellades del que son, el que ens presenten i el que ens regalen, que resumint son molt bones havaneres i cançons de taverna, i parlem del grup Cubacant.

Les peces que ens va regalar varen ser:
- Si fóssim gavines (Tòfol Mus – Jose Luis Ortega Monasterio).
- El pensament (Narcisa Oliver – Josep Bastons).
- M’encantaria (Tòfol Mus – Josep Bastons).
- La subhasta (Tòfol Mus – Josep Bastons).

Dins del ràpid creixement i acoblament d’aquest grup empordanès en destaco la tria de peces que ens ofereixen en totes les cantades. Pels que escoltem moltes havaneres i cançons de taverna, aquest és un dels grups que més novetats ens aporta, fet que per una banda ens fa molt contents als que seguim força les havaneres i per altre, a vegades descol·loca al que vol escoltar les típiques havaneres i que acostumen a cantar el vuitanta per cent de grups d’havaneres.


Però bé, ells han apostat per una havanera nova, amb ritme i esperen despertar les ganes de conèixer de tots els que els escolten. Les peces triades no son totes de nova creació però si que son poc escoltades. De l’arranjament musical i vocal que va fer en Càstor Pérez de la preciosa havanera El pensament en destaco el fet que ells l’han continuat i enriquit amb uns meravellosos acords de guitarra.

Quant a les veus us diré que ja quasi ho tenen, han empastat a una velocitat elevadíssima, tal i com els va passar l’any passat amb la nova incorporació d’en Xiqui al grup. Crec que als voltants de la mateixa cantada va ser quan Cubacant començava a sentir-se com ha de ser. Ara tornem a estar allà mateix tot i que pel camí hem perdut una baula, i com aquestes no les tornarem a trobar, però estem allà mateix i per molts anys.


Arribem a la mitja part i en Xicu ens va preparar una sorpresa molt entranyable, inoblidable i alhora sorprenent. Quant el grup Cubacant va acabar la seva actuació, ens van fer arribar dos gots de cremat, i llavors ell va pujar a l’escenari per convidar a la gent a fer el cremat i parlar breument de nosaltres. Si companys, per parlar breument de nosaltres, del bloc Havanerus.

Va dir que estàvem de celebració, i va parlar dels tres anys de bloc i del treball que s’hi fa. Us podeu imaginar la meva cara?. Jo no cabia dins meu, la samarreta m’estava justa per tot arreu i alhora em sentia feliç doncs en aquesta cantada ens trobàvem molts havanerus. No m’ho podia creure, va ser un reconeixement al mes alt nivell. Més agraït no podia estar i mes sorprès tampoc. Ho vaig fer en aquell precís instant, però ara ho torno a fer, Moltes gràcies pel meravellós detall i reconeixement que ens vares donar davant de tanta gent.
També, gràcies pel regal que em vares fer, en tinc una part, ja se que em falta l’altre. Se’m van humitejar els ulls, i només de pensar en la resta, encara més. Ets un gran Havaneru company!.


A la mitja part varem aprofitar per xerrar una estona amb els companys i comentar els diferents aspectes de la cantada. Com sempre un plaer escoltar tota aquella gent que poc a poc anem coincindint i fent caliu al llarg de la temporada.

Per amenitzar l’espera i donar pas a la segona part de la cantada, Els panxuts de Cassà de la Selva varen fer una breu però alhora intensa actuació fent prevaldre el seu estil de cançó, el més taverner. Son un grup molt divertit que ens aporten les cançons de taverna amb un sentiment per elles tal i com ho farien els vells cantaires.


Com cada any, ens regalen una havanera que es diu “La cantada a Cavall Bernat” que no es altre que un popurri una mica retocat d’havaneres força conegudes com “El meu avi”, “Rosina”, “La bella Lola”, “El llop de mar” entre altre moltes peces.


La segona peça va ser “Havanera medieval” del cantautor ganxó Josep Andujar “Sé”. En aquest cas hi va haver fins i tot posada en escena. Uns quants barrets de rei, reina, banyut i fins i tot de bufó. Una interpretació molt divertida que va amenitzar l'espera i alhora va donar una mica més de força a la petició del grup, que l'any que ve, hi tornin.

A la segona part l’ordre de grups es tornava a repetir, la idea és que els grups interpretin més cançó de taverna i es perdi una mica el formalisme, sempre que hi hagi respecte.


La tria de peces tornava a ser de quatre per grup, i aquest cop, aquestes potser si que abasten més la cançó de taverna pròpiament dita, però exceptuant el grup Bergantí en la interpretació de “Las avecillas” també anomenada “Las fuentes”, i posteriorment “El amor es como el vino” la resta penso que ens varen regalar peces del seu repertori habitual i no pas aquelles una mica més desenfadades, o amb menys formalismes.


De la segona part també us destaco una interpretació del grup Cubacant, els quals han heretat un dels regals que ens va deixar en Càstor abans d’emprendre el seu llarg viatge. La peça que va arranjar és l’havanera cubana escrita per Fernando Sánchez de Fuentes y musicada per el seu germà i més conegut Eduardo Sánchez de Fuentes “Tu” agermanada amb la nostra manera de cantar aquesta havanera i a la qual se li va canviar la lletra i el títol per “Tecla”.
Com sempre la cantada va acabar amb molt bon rotllo i molt bona germanor, i si res no falla, l'any que ve i tornarem.




Va ser una molt bona vetllada, una cantada excel·lent i una trobada d’havanerus, com cap!. Companys, gràcies per aquest meravellós regal,


Salut, Força i havaneres a dojo!.

45º Cantada d'havanares de Calella de Palafrugell

Ben trobats Havanerus.
Estem d'aniversari, com ja sabreu molts de vosaltres, la cantada de Calella coincideix amb la creació del bloc i per tant, permeteu-me que us feliciti a tots i cadascun de vosaltres pel vostre suport i recolzament, i com no, per ser-hi. Son molts els noms pròpis que en formeu part, alguns els podria dir, altres, sé que no, per tant, a tu qu ehi ets, gràcies i per molts anys!.

Com us he dit altre vegada, aquest any ha estat dur, hem patit una pèrdua molt forta, i ens tenim que aixecar, no esta sent fàcil, però tots units fem força. Hem començat projectes nous heretats preciosos, que sense la vostra ajuda no hagués pogut tirar endavant.


Un any més molts de vosaltres m'heu ajudat a tirar endavant, com ja us podreu imaginar, el meu principal recolzament és de la Cris, la resta m'arriba de molts de vosaltres que cada cop m'encoratjeu. Per tant ja veieu que nosaltres també formem un singular "tercetu", si falla algú, això no sonara com desitgem.

Aquest any hem ampliat la difussió a través de: Twitter, Facebook, Youtube i Myspace. A la part superior dreta del bloc hi teniu els enllaços per si ens voleu seguir a través s'alguna d'aquestes xarxes.
També teniu la opició de fer-vos seguidors del bloc, ja en som 28, ens faltes tu per fer més gran la rotllana.

A la xarxa s'ha creat noves pàgines webs i d'altres blocs relacionats amb el gènere, us recomano que els visiteu i així farem més gran i mes fort el nostre gènere. Als nou vinguts us demano, que tracteu al gènere amb molt de carinyo, no tot s'hi val!

Pels enamorats dels números, us en facilito uns quants.

37 Cròniques.
475 Havanerus a la llista de distribució.
5.000 Fotografies.
11.000 Usuaris.
20.000 visites al bloc l'últim any.
32.000 págines visitades.

Calella de Palafrugell, com cada primer dissabte del mes de Juliol, acull la 45º Cantada d’havaneres amb un gust agredolç pels havanerus. Per molta gent, aquest primer dissabte del mes de Juliol, a Calella hi havia festa i de la grossa. Per a uns quants Havanerus, a part d’anar predisposats a gaudir d’una bonica cantada, se’ns feia inevitable sentir més enllà, recordar cada vers, cada estrofa, cada nota, cada acord, cada paratge, cada racó, cada volta....


Si, trobem a faltar i molt a una de les persones que més ha dignificat l’havanera i que més a treballat per la seva divulgació, en Càstor Pérez Diz. Sovint el trobem als acords o fins i tot a les estrofes d’una preciosa havanera, o cantant en una d’aquelles voltes tan maques que te Calella.
Aquest any, la cantada està dedicada als cent anys del periodista Carles Sentis, als cinquanta anys de la Associació d’amics de Calella i al “Savi de l’havanera” en Càstor Pérez Diz. Jo anava molt emocionat, anava predisposat a gaudir d’allò més, però em conec i sé que quan la Sílvia trepitges l’escenari, hauria de controlar les emocions.

A la cantada no podia anar amb millor companyia que amb la Cris i amb un bon amic, en Pere, i una amiga, ja no sols seva, la Rosa. Allà, ens varem trobar només arribar amb dues persones a les que admiro el seu esperit per venir a compartir amb nosaltres la cantada d’havaneres.


Van venir junts, van fer més de mil kilòmetres, en Alfonso que ve de Galicia i l’Alberto que venia d’Astúries. Aquests dos companys tenien certs neguits referents a les havaneres i al fet de continuar amb les cançons de taverna i cançons marineres tan arrelades a nosaltres. Varem remullar la trobada i varem estar xerrant una bona estona. No sé com agrair-vos el llarg desplaçament. Espero que us emporteu un boci de la nostra cultura, la nostra forma de ser, i com no, una mica de les nostres havaneres. Ens van regalar una preciosa peça de porcellana de Sargadelos amb el nom “Ondas do mar”, i una ampolla de Albariño, caram quins records.

Em vaig emocionar, és un detall que mai oblidaré. No em puc creure que aquesta gent hagi fet tants kilòmetres per venir a gaudir de les Havaneres, i menys, que tinguin un record per nosaltres. Espero haver-los complagut, volia que visquessin l’havanera en el estat més pur que avui es pot trobar, no sé si ho vaig aconseguir.


Desprès de remullar la trobada, varem baixar a la platja del Port-Bo quan tot just començaven les proves de só de la Sílvia Pérez Cruz, caram, si abans hi penso, abans me la trobo. En aquell precís instant vaig escoltar per primera vegada la cançó “11 de novembre” amb lletra i música de la Sílvia i que li va composar a en Càstor el dia que aquest ens va deixar.
Com molt bé descriu ella, es molt curteta, impulsiva, i fins i tot fa “vèrtic”. Em va fer molta il·lusió veure aquella mirada i sentir-la bé, feliç i emocionada per l’esdeveniment que s’estava preparant.


El dia començava fort, moltes emocions i encara tot viure i veure. Ens varem dirigir cap al Canadell per anar a escoltar la cantada prèvia que com cada any es cel·lebra. No per ser prèvia per categoria, ans el contrari doncs aquest any, si no fos pels problemes de só, hagués estat quasi al nivell de la cantada de nit.


Aquest any, els grups encarregats d’amenitzar la cantada varen ser:
- El taper.
- L’Empordanet.
- Cubacant.



Quan varem arribar varem gaudir de les bones havaneres del grup El taper. Tot i que mentre aquest grup palafrugellenc interpretava les cançons, varem aprofitar per anar saludant a tots els companys que allà es trobaven. Recordo la interpretació de “El camisón de Pepa”, una peça molt bona i molt divertida que feia moure malucs a tots els assistents.

Hi havia un grapat de companys apart dels que inicialment ens varen acopanyar, recordo l’Isabel amb en Joan, la Sílvia, la Teresa i en Lluis, Toni i la Rosa, l'Alfons i la Ció, la Marina i el seu company, l’Anna i en Francesc, la Mari Carme i un munt de familiars dels havanerus amb ells inclosos. Gent que se’m va presentar com la Montse i fins i tot gent que el seu rostre m’era conegut però que no vaig gosar a saludar per por a equivocació. Es cert que alguna cara vaig trobar a faltar com la d’en Jordi i la Maria Jesús. Companys, aquest cop sóc jo qui us posa la falta. Us en destaco del moment la il·lusió que sempre transmet l’Anna quan ens troba amb aquells gestos tan seus i que esdevenen tan nostres.


Ara tocava el torn de l’Empordanet amb en Lluís Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor. Una presentació ben oficial del grup i davant dels seus incondicionals.
Permeteu-me una petita, però alhora molt seriosa crítica, espero que constructiva. Em sap greu dir-ho, però potser així es posa remei, o al menys, els tècnics hi posen el que cal per que la cantada soni com cal. Els mitjans ja son bons doncs Sonostudi te uns equips molt i molt bons.


Per tant us he de dir que el so quan cantava l’Empordanet va ser un desastre, em sap greu, però va fer que el grup s’escoltés molt malament. No podíem gaudir de la cantada, ells ho intentàvem, però jo patia més per ells que estar pendent de la cantada. El grup va fer mal fet de no queixar-se prou, i nosaltres de no dir-ho amb prou insistència.
Quan podíem gaudir del so, alhora gaudíem de la molt bona actuació. Ganes en tenien, actitud també, per tant només els calia que el so funcionés com s’esperava.


El darrer grup de la cantada prèvia va ser Cubacant, un grup que s’estrenava a la cantada de Calella. Ells van començar diferent, en Xiqui, al igual que anteriorment en Pere Molina, no s’escoltava, i just al començar la segona peça, va aturar la cantada demanant que es solucionés el problema. Llavors va aparèixer el responsable del so, en Jofre, va actuar ràpidament, va canviar un micròfon, dos fils i la cantada va ser un altre.

Ara sí que podíem gaudir de valent de la cantada de Cubacant. Van tornar a regalar-nos el joc de veus del qual disposen, i varen fer unes interpretacions que jo mai els havia escoltat. Podria dir que és la millor cantada que els hi he escoltat i això que tot just comencen. Us en destaco la combinació que varen fer la Neus i en Jordi Rubau, una interpretació excepcional del “Veinte años”.


També la combinació quan es varen quedar solament en Xiqui, els Jordi’s i l’Enric. Aquest joc de veus els dona un caràcter diferencial que us vull destacar. Arribava l’hora de sopar, i aquest any, varem decidir anar entrant al recinte de la cantada per tal d’estar tranquils, a lloc i només esperant el inici de la cantada, en definitiva per anar sense pressa. Varem poder anar valorant com havia anat la prèvia, ara que ja estàvem més tranquils, en un paratge formidable, i envoltats d’havanera.

A mi m’agrada escoltar la cantada des de la sorra, com ho he fet sempre, amb el vaivé de les onades, la veus dels Havanerus gronxant les onades i veient les estrelles, que avui hi ha una que llueix més que les altres.

L’escenografia era molt senzilla però Calella no necessita més, una sèrie de llums de colors i uns petits cartellets feien un marc immillorable. El paratge per si sol en té prou, si l’acompanyem de tota la gent que s’hi trobava, les barques aplegades prop de l’escenari, un moltes, moltes, moltes senyeres.

Els primers en formar part d’aquest meravellós marc de l’escenari de Calella varen ser l’Anna Boadas, presentadora de l’esdeveniment i en Xicu Sánchez Carcassés director artístic i co-presentador de la cantada, Trobo que l’Anna ho va fer molt amè, portava la lliçó apressa, i va fer que la presentació esdevingués molt particular. Quant a en Xicu Sánchez Carcassés no puc dir mes que és un gran presentador que coneix als grups tan com ells mateixos es coneixent i si hi ha algú que pot presentar l’esdeveniment més important de la temporada, sens dubte és ell. Gràcies Xicu per fer de la cantada d’havaneres més important del país un esdeveniment tan familiar.


El grup Port-Bo ja es dalt de l’escenari, en Carles, Fonsu i Mineu no paraven de riure, fent bromes i esperant que els presentador se’ls deixessin començar. Bufava una mica de garbí fet que feia que els Port-Bo quedessin una mica despentinats, però res important per aquest “tercetu” que ja esperaven començar per la primera que va ser “Al pirata Joan Torrellas” amb lletra i músuica d'en Carles Casanovas. En Fonsu va fregar l’excel·lència.

La segona peça va ser “Calavera” o com diuen fora de Calella “De colores”. Aquesta havanera és de les que més m’agraden a part d’antiga pel sentiment que s’hi posa en la interpretació, tot i que aquesta és una versió més, doncs al ser tant antiga l’he escoltat amb diverses lletres i no sé ara quina m’agrada més, tot i que quan a interpretació, com la que he escoltat a la taverna de Calella cap.


La tercera peça va ser “A prop del mar” amb lletra i música de l’Antoni Mas i que dona nom al darrer disc del grup empordanès, en aquell cas amb la col·laboració de la Nina. Crec que ha estat la millor interpretació de la peça que els he escoltat. Celebro el coratge de fer un tema que tot just l’acaben d’estrenar i així donar-nos a conèixer les noves creacions que es fan en el món de l’Havanera.

La quarta de la seva actuació, una peça mexicana de principis de segle escrita per Adolfo Fernández Bustamante i música de Alfonso Esparza Oteo “Un viejo amor” on en Carles Casanovas ens va regalar un “solos” per guardar en un raconet dels nostres records. Us voldria recordar que per escoltar a en Mineu Ferrer, baríton del grup, només cal que pareu bé l’orella i escoltareu la dolça veu d’aquest empordanès.


La darrera de la nit del grup calellenc, va ser una masurca escrita per en Carles Casanovas i musicada per en Josep Bastons, “Pescador de canya”. Una peça amb un ritmet típic de masurca molt jove, gronxadís i que fa preveure que serà un dels èxits de la temporada.

El segon grup de la vesprada son “Els pescadors de l’Escala”. Un dels grups més antics del mon de l’havanera, amb 46 anys d’història. Els seus components son: Quim Mas, Albert Prat, Jordi Cabarrocas i Josep Cruanyes.



La primera peça que varen fer està escrita i musicada pel director artístic i acordionista del grup, l’Albert Prat “Encís d’amor”. Una bonica lletra acompanyada per una molt bona interpretació. Per mi la millor de les quatre peces que ens varen regalar. El darrer any, aquest grup de l’Escala va afegir la veu d’en Josep Cruanyes per tal de cobrir la corda que va deixar en Joan Sureda després de la seva forçada retirada.

La segona peça que ens varen regalar va ser la clàssica “Allá en la Habana” de la que en desconeixem l’autor. Com a tercera peça, varen triar per regalar-nos la bonica havanera escrita pel poeta menorquí Tòfol Mus i musicada pel mestre de l’havanera Josep Bastons “Lluna Plena”. En destaco que el grup escalenc va fer una interpretació totalment “salada” al mes pur estil illenc.


La quarta va ser una de nova creació escrita y musicada per una persona que desconec, en Jose María Gutierrez, i el títol de l’havanera castellana es: “Sabes a libertad”. En Quim ens va poder regalar una molt bona interpretació de la qual en destaco la seva preciosa veu. La darrera que van interpretar va ser “Escolta es vent” amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i la música del mestre Jose Luís Ortega Monasterio.

Aquest any no hi ha hagut esperes llargues, només la mitja part de la cantada que només va durar tres minuts pels anuncis que es veien a televisió. Arribaven els moment més emotius de la nit, la actuació de la Sílvia Pérez Cruz per tal de recordar encara que sigui amb dos cançons al seu pare, en Càstor Pérez.


La primera peça que ens va regalar es una preciosa cançó anomenada “onze de novembre”, i en va fer una interpretació com la caracteritza, plena d’amor i sentiment vers allò que ell li va ensenyar.
Deixeu-me que us escrigui el que la Sílvia li deia, doncs avui ho diuen tot:

“amb l'ànima enredada a les voltes de Calella,
de mirada gallega i accent d'empordanet petit,
el cor li batega
com punys que repiquen sobre taules
d'una taverna antiga i eterna.

Seductor Atlàntic de pell mediterrània,
mans nobles, plenes de pessigolles,
cordes de guitarra
ansioses de ballar
amb els seus dits sense pressa.”

Lletra i música: Sílvia Pérez Cruz.

Després va pujar a l’escenari en Lluís Bofill, un noi especial, alumne avantatjat del nostre benvolgut amic Càstor. Ell, amb aquelles mans tan especials que el caracteritzen, va acompanyar la Sílvia en la interpretació de la peça que ara fa tot just un any, interpretava ella en aquell mateix lloc amb Càstor, Vestida de Nit.


El sentiment que hi va posar en la interpretació passaven dels fils de la microfonia directament als nostres cors per remoure’ls, i extreure’ns rialles, llàgrimes, emocions, records.... Encara em dura l’emoció, només recordar-ho encara se m’humitegen els ulls.

El grup Boira va ser el quart en pujar a l’escenari amb el precedent de la Sílvia que penso que els va anar molt bé, doncs varen continuar sorprenent. El grup és el menys conegut de tots els que actuaven, però això no vol dir que fos el que tenia menys nivell, ans el contrari. Ja fa dies que anava darrera de la seva agenda per tal de coincidir i veure el que amb el seu treball discogràfic em feia preveure.


Us he de dir que disposo d’alguns dels seus treballs i dels dos primers en destaco peces puntuals, però del darrer treball “La mar de dins” els destaco tots, doncs estan molt ben treballats i fets amb molta cura i amor vers el gènere. La tria de peces la va encapçalar "La barca abandonada" amb lletra d’en Josep Maria Ministral i música del mestre Salvador Dabau.

Us vull destacar tant en aquesta peça com en la resta, el magnífic treball d’en Toni Castell l’acordionista del grup. Treballa molt bé amb les dues mans regalant-nos uns vells acords. Pocs son els acordionistes que fan treballar les dues mans, i com podreu observar, pocs son els acordions que transmeten molt més que música. En Toni ho va aconseguir, i no vull deixar passar l’escrit per felicitar-lo per la bona tasca que fa.


La segona havanera i també coneguda va ser “Ulls verds”, lletra d’en Josep Miquel Servià i música d’en Ricard Viladesau. Els nervis anaven baixant, com molt bé ens va recordar en Jordi Carulla, -tenor del grup- no tenen la sort de venir massa per aquestes contrades. Veient la música que porten dins em sobta que no vinguin més per aquestes comarques. Segurament el fet de cobrir les terres de ponent fa que tinguin poc espai a l’agenda per venir cap a les zones marítimes. Tan de bo tinguem la sort de tornar a gaudir d’aquestes meravelloses veus.

La tercera havanera i recordant a la lluna, que aquella nit no va aparèixer, i a en Càstor que si que ho va fer, i en diverses ocasions, va ser “Luz que brillas” de la qual en desconeixem l’autor. Quin goig de peça, quina interpretació més dolça ens van regalar el Boira. Si teniu ocasió gaudiu dels moviments d’en Ramon Vergés amb la seva guitarra, és pur sentiment i de nou en Toni Castell amb els seus solos d’acordió.


La quarta peça una de les més boniques d’en Carlos Cano “Habaneras de la Habana” i en la que més participació hi trobo de tots els components del grup. Per una part i com a primera veu tenim la d’en Jordi Carullla, amb un timbre dolç i un color ideal per l’havanera. La segona veu va a càrrec del que toca la guitarra i prepara la majoria dels arranjaments del grup, en Ramon Bordes. Una veu molt peculiar que us la descric com tavernera, amb molt bona afinació i molt de sentiment. Com a tercer component tenim l’Enric Bardina, que amb la seva aportació vocal fa que les veus sonin plenes, juntes, rodones i com una de sola. Cobreix la corda de baix. I per acabar, i que en aquesta peça hi trobem un lluïment fent tremolar l’acordió com pocs, en Toni Castell, un mestre d’aquest aparell musical.


La darrera peça que ens varen regalar està escrita per en Jordi Carulla i musicada per en Ramon Bordes “Quan ella mira”. Penso que ha estat de les millors de actuacions de la nit. El que tinc clar és que va ser la revelació de la nit, el grup que més va destacar donat el seu anonimat per molts dels assistents. Boira, per molts anys i gràcies per la magnifica cantada que ens heu regalat.


El quart grup dels vespre i el que tancava la cantada va ser Peix Fregit, un altre dels que no hi podien faltar. La presentació d’en Xicu Sánchez Carcassés ja ho deia tot, un grup amb un bagatge inigualable. Un grup en el qual la seva primera veu, en Pep Nadal no para de crear noves peces per tal d’aportar frescor al gènere. La primera peça, una escrita per en Pep Nadal, “El meu veler”. Una bona aposta per començar la seva actuació.

La segona peça va ser una de ben popular i molt coneguda pels assistents “A la orilla de un palmar”. D’aquesta peça en podreu trobar diverses versions com la que segur també heu escoltat amb el títol de “A la sombra de un palmar”. No queda clar que sigui una havanera mexicana, però tampoc que no ho sigui, per tant, i respectant sempre, de moment ens quedem en que coneixem dues lletres i les dues amb prou sentit com per ser considerades. El bon creixement musical del grup es fa palès any rere any amb les noves aportacions que ens regalen fet que fa que siguin dignes continuadors de l’havanera catalana.


La tercera peça amb lletra i música d’en Ricard Viladesau va ser “Rosa dels vents”. Una molt bona selecció, un bon regal per les nostres oïdes. Trobo que el Peix Fregit és el grup que la treu més bé. En Pep Nadal ens regala tots els ventalls que ofereix la seva veu, des de les notes més greus fins a les més altes sense arribar a quedar amb una veu forçada que distorsiona la resta. Quan a en Jordi Tormo, tercera veu del grup, ens regala, en peces com aquesta, una tercera veu per baix que arrodoneix les peces com ningú. I en Norbert Torrecillas, que també ens aporta un magnífic sentiment per l’acordió i alhora ens regala la seva veu que aconsegueix donar frescor.


La quarta peça, torna a ser una peça cubana, composada als anys 30 per en Miquel Matamoros, “Lágrimas Negras”. Amb aquesta varen donar una mica de ritme a la vetllada doncs les peces que es van triar en aquesta edició, tot i ser molt bones, si que trobo que els hi va faltar una mica de frescor i ritme (tot i que ja sabem que l’havanera te el ritme que de de dos per quatre, però encara així podem aconseguir més balanceig de malucs si ens ho proposem). La darrera peça va tornar a ser una de clàssica, molt antiga i de la qual en desconeixem l’autor “Salió de Jamaica”. Bona actuació del grup Peix Fregit, bones veus, bona sintonia i una excel·lent musicalitat.


Ja acaba la 45º cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell però abans toca cantar les dues darreres peces, “La bella Lola” i “El meu avi”. El toc de color el varen aportar les més de 30.000 persones que es van apropar fins a Calella per veure in-situ la cantada. Gràcies a tots venir a gaudir d’un esdeveniment tan important dintre de la nostra cultura catalana, va ser una festa formidable.


Ja som al voltant de la mitja nit i ara comencen les cantades taverneres per diversos locals de Calella. Altres anys m’ha passat que volia anar a fer fotogràfies de tots els grups, i em trobava que era molt complicat arribar als locals i era impossible poder gaudir com cal. Aquest any vaig decidir basar-me en tres grups que van acabar sent cinc o sis actuacions diverses.


Primer de tot varem passar per la millor taverna de Calella, “la bella Lola”. La confiança feia que ens trobéssim com a casa i això no ho te altre local. Allà hi actuaven: Cubacant, L’Empordanet i la Sílvia Pérez Cruz. Els primers en actuar varen ser el grup Cubacant, amb la Neus, en Xiqui, en Jordi Grau i en Jordi Rubau en el més pur estil “Havaneru”. Després va actuar el duet Arjau, amb en Jordi Grau i Jordi Rubau, regalant-nos entre altre peça “Cádiz”.


Varem sortir una estona per no perdre’ns la actuació del grup Peix Fregit, que un any més actuaven al Restaurant Tango. Entre altre peça allà vaig escoltar la rumbeta que en Pep Nadal li ha escrit a la memòria d’en Càstor Pérez “Per tu Càstor”.


Després vaig anar a veure els Port-Bo a Ca la Raquel, local on abans en trobava “la bella Lola” i allà en Carles, Fonsu i Mineu regalaven als assistents la versió més tavernera d’aquest grup calellenc. No hi cabia ni una agulla, jo amb prou feines vaig poder entrar per gaudir de les seves cançons i poder fer quatre fotografies.


No em podia quedar massa estona, no per ganes si no per que hi havia molta gent que hi volia entrar i amb les dimensions del local no és qüestió de col·lapsar-ho. Vaig pensar que jo havia tingut la sort de gaudir d’aquestes meravelloses veus en altres ocasions i si “tot va com ha d’anar” en tornarem a tenir, per tant vaig voler que la gent que no podia entrar, encara que fos un, ocupés el meu lloc.


Vaig tornar a la taverna la bella lola, doncs per capacitat és el mes gran i per tant no hi tants problemes d’aforament. En arribar em vaig trobar en plena actuació de la Sílvia Pérez.. Estava amb el seu germà en Pau, cansat i esgotat per les emocions del dia però segur que gaudint de la meravellosa actuació de la seva germana. La Sílvia ens va regalar una de les peces que ningú ja li podrà prendre, “Alfonsina y el mar”. Com deia en Càstor, “peça que canta la Sílvia, peça que es fa seva, i després per molt que l’escoltis en altres veus, costa trobar un altre que la superi. Fa les peces tan seves que en escoltar-les en altres veus se’m fa inevitable entrar en comparacions”.


I per arrodonir-ho, el grup L’Empordanet amb en Lluis Bofill, Xavi Jonama, Pere Molina i David Menor, ens varen continuar regalant peces al mes pur estil calellenc. L’ambient més taverner possible es va donar quan es varen posar a cantar els dos grups, o els tres, o tothom junt. Varen triar una de les peces que més m’agrada, “El clavel”.

Va ser un moment molt maco, mai viscut fins al moment. Per una banda, en Jordi Rubau amb en Lluis Bofill cadascú amb la seva guitarra, per altre banda, en Pere Molina, en Xavi Jonama i en David Menor i per l’altre en Xiqui amb en Jordi Grau i la Silvia.
Que em costarà d’oblidar aquest gran moment!!.

Per acabar, varen demanar la presència d’en Victor, tenor dels Llops de Mar per acabar d’arrodonir la xefla. Va ser un dia molt complert, carregat d’emocions, de bons moments i com no, d’havaneres.

No podia marxar de Calella sense passar pel Restaurant Les Voltes, on com cada any acabàvem la cantada amb en Càstor. Un any més allà es combreguen tota una sèrie de músics que no paren d’interpretar peces, ja siguin mexicanes, cubanes, argentines, etc.


Aquest any també ho vaig fer, però el meu cap estava en un altre lloc. Son molts moments viscuts, molts records, moltes coses apresses i encara més per aprendre, llàstima que el mestre ha de ser altre.

Com cada any en arribar a casa em va costar molt poder dormir, l’emoció de tot el dia, tots els companys trobats, i el record d’aquell dia fan que el cap no pari de gaudir d’aquells bon moments.

Al dia següent havíem quedat a l’hotel Sant Roc doncs la Fundació Ernest Morató feia entrega dels premis “A ritme de 2x4”.
Aquest anys anaven destinats a:
- Radio Hospitalet de l’Infant “per la seva difusió de l’havanera i del cant de taverna.”


- Josep Bastons “Intèrpret i compositor de mes d’un centenar de temes que formen part del repertori de tots els grups d’havaneres actuals".

- Càstor Pérez Diz: “Intèrpret, compositor, impulsor i dinamitzador del gènere. Estudiós de l’havanera i autor de diversos treballs. Va formar part de les formacions Port-Bo, Caobana, Duet, L’Empordanet i Cubacant”.


Va ser un acte molt emotiu, sobre tot quan en Pau va sortir acompanyat de la Sílvia i en Félix a recollir el premi atorgat a en Càstor Pérez. La Sílvia va dir unes paraules molt certes. Jo només em permeto dir que al Càstor del que varen parlar alguns membres de la trobada no l’he conegut mai, al que jo vaig conèixer pel que es veu, és igual al que coneixia la Sílvia i vaig descriure a l’escrit que vaig fer d’ell i que trobareu a la secció noms.


La trobada va acabar de la millor manera que podia fer-ho, cantant! i no podia ser altre peça que "Vestida de nit".

Us deixo unes quantes imatges del meravellós dia que varem passar.
















Si hi vares participar, gràcies per ser-hi!.
Si no ho vas fer, t'esperem la propera!.

Aquest mes de Juliol ens permet anar tot sovint a escoltar havaneres. Si en voleu un altre de compartida us informo que el proper dissabte a dos quarts d’onze estigueu al Cavall Bernat de Platja d’Aro, la cantada fa molt bona cara, Bergantí, Cremats i Cubacant.

Salut, Força i havaneres a dojo!.