Cantada Sant Roc, Calella Palafrugell

Ben trobats Havanerus.
El barri de Sant Roc bé es mereix una cantada com aquesta, i en Càstor, un record com el que varen tenir gran part de la gent que més l’estima, entre molts, els amics i veïns del barri que varen fer una molt bona tasca en la organització de la cantada.


Com cada any, el presentador de la cantada va ser en Jordi Pena que malgrat el pas del temps l’amor que sent per la cantada que ens presenta esdevé, única. La senzillesa de la cantada feia que per nosaltres esdevingués una de les més importants de la temporada.

Als que ens varem veure els darrers dies ja us vaig aconsellar que no us la perdéssiu doncs entre altre, el paratge, la senzillesa i la humilitat del lloc, esdevenen únics. Encara no us puc facilitar la historia d’aquesta cantada, doncs no he tingut la sort de xerrar amb gent que coneix el tema. El que si que us puc dir es que durant els darrers anys, ha estat en Càstor amb els seus grups qui ha participat.


Aquest any, ell no hi podia ser i es va preparar una cantada amb un record per ell. Son moltes les propostes que es van fer, però tot va acabar en una cantada senzilla, humil i sense fer massa soroll.

Els grups participants varen ser:
- Arjau.
- Cubacant.
-L’Empordanet
- Silvia Perez Cruz

La tria de peces que varen fer eren molt adients al lloc on ens trobàvem i al tipus de peces que acostumàvem a escoltar en aquesta cantada.

Els primers en començar la cantada varen ser els Arjau, agraint a en Càstor, entre altre, el fet de creure que un duet també podia fer bones havaneres, doncs d’ell en van aprendre i força.
Penso que son dignes hereus de la seva música, del seu sentiment, i del seu saber fer. En Càstor sempre que podia escoltava al duet palafrugellenc Arjau, segurament li recordava els vells anys viscuts i amb el seu coneixement, i amb la seva companyia, més d’un cop els aportava rigorositat vers el gènere, com en tant i tants grups. El fet de veure que en Càstor estava per allà feia que la gent es prengués la cantada amb més seriositat, amb més curositat doncs sabien que quan no es feia prou bé, les coses es deien.

Estic segur que ha d’estar molt orgullós de la tasca que ha fet els tres grups, els primers, Arjau, per ser dignes hereus d’una forma de cantar, i els altres, Cubacant i L’Empordanet per donar a conèixer les havaneres tal i com ell volia.

Bé, anant per la cantada us diré que la tria de peces del duet Arjau va ser:
«Tamariu» amb lletra de la Narcisa Oliver i música d’en Josep Bastons.
«Records» amb els mateixos autors.
«Barcarola» de la que en desconec els autors.
«La balada d’en Lucas» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio.
«Sardana Eterna» lletra d’en Blanquer i musica d’en Viader.

Un cop més la senzillesa dels dos Jordi’s es va anar estenent per la gruixuda sorra de la Cala de Sant Roc. La qualitat i el sentiment que hi van posar en totes i cadascuna de les peces ens arribava fins al moll de l’os i tots en podíem gaudir. A la sorra de la platja vaig trobar molts “havanerus”, gent que mai havia vist la cantada i penso que veient el que es va poder veure, i escoltant el que es va poder escoltar, l’any vinent i tornaran tot i no estar la persona que feia que la cantada fos del tot rodona.

El segon grup en participar, va ser Cubacant, amb la següent tria de peces:
«La xalana» amb lletra i música de dos mestres, en Carles Casanovas i en Josep Bastons, respectivament.
«Tu aventura» d’en Floreal Torres.
«La subhasta» amb lletra d’en Tòfol Mus i música del mestre Josep Bastons.
«Tu/Tecla» amb lletra de Eduardo Sánchez de Fuentes quant a la part cubana «Tu».
«El pensament» amb lletra de la Narcisa Oliver i música del mestre palafrugellenc Josep Bastons.
«Vola barca meva» un bonic valset amb lletra d’en Tòfol Mus i Lletra del mestre Josep Bastons.

Tot i fer un començament una mica fluix, poc a poc es varen anar situant allà on els pertoca, però com a les cantades conjuntes tot just es fan cinc o sis peces, quasi quan ho tens tot per la mà és l’hora de fer la última.

Recordo que la primera peça que varen fer va ser «La xalana» i la cosa no va acabar de funcionar massa, el so no era clar, la barreja de veus quedava molt apagada, menys mal que ràpidament es varen anar ajustant i varen acabar fent una actuació molt digne.

Vaig enregistrar diverses peces per tal d’oferir-vos la bona qualitat que ens regalen la tria de grups que van participar a la cantada, però fins la primera setmana de setembre no us els podré anar afegint. Espero que la espera no sigui més llarga del compte.

L’arranjament de veus que han fet en la peça escrita per en Tòfol Mus i musicada per en Josep Bastons «vola barca meva» la vaig trobar força bona, i es per aquesta raó que en breu us la afegiré.

La resta de peces van anar sonant com calia, i trobo que es de molt admirar la tasca que han fet en menys d’un any per estar en la situació que estan. També hem de tenir en compte que els arranjaments de veus no solament s’han de veure clars als assajos sinó que qui s’encarrega de sonoritzar també te molt de pes, doncs nosaltres hem de gaudir de un so net, clar i escaient a cada tipus de grup.

Tot i ser una cantada amb molt poca capacitat quan a públic, crec que no hi cabia massa gent mes a la platja. La gent es va començar a situar a la part alta que dona accés a la platja, doncs la empresa que es va encarregar de la sonorització de l’esdeveniment, amb en Jofre al capdavant va ser Sonostudi i no es va estar quant a mitjans per fer que la cantada fos com cal.

Va sonoritzar tant la platja com els accessos, doncs per tots era sabut que hi aniria força gent. Un cop més, van fer una sonorització molt bona, em van presentar a un dels tècnics que ara tot just es jubila, però la admiració dels musics Havanerus cap a ell era tal que no es van poder estar de presentar-me’l, tot un plaer conèixer aquesta gent que en sap tant. Tots estàvem allà per gaudir i fer que la cantada quedés en un bon lloc del nostre record.

El tercer grup en participar va ser l’Empordanet, i tampoc es va quedar enrere quant a sentiment i qualitat. El treball que han fet també en menys d’un any ha estat força complert. En Lluis Bofill hereu generacional de la exclusiva guitarra d’en Càstor ens va deleitar amb els acords en totes i cada una de les peces que ens varen regalar. Recordo les introduccions a les peces, son molt semblants als que feia en Càstor, els enllaços entre acords, quasi els mateixos, llàstima que quan tanco els ulls i els torno a obrir no apareix la persona desitjada.

El treball i les hores d’assaig del grup l’Empordanet es veuen en els arranjaments que fan en moltes de les peces antigues que es cantaven a Calella. Han afegit cants i contracants que no els havia escoltat mai i que si res no falla, en breu sonaran com cal.

La tria de peces que ens va regalar el grup l’Empordanet va ser:
«Guarda esa flor» de la qual en desconeixem l’autor.
«El clavel» del que desconeixem l’autor.
«Havanera rumba de Tamariu» amb lletra d’en Pep Lladó i per la qual el grup es va afegir en una col·laboració als coros.
«La gavina» amb lletra i música d’en Frederic Sirés.
«Barquito de nácar» de la qual en desconeixem l’autor.
«Lejos de ti» de la qual en desconeixem l’autor.

L’Empordanet al igual que Cubacant van quedar molt orfes i hem de reconèixer que fan una tasca bona, amb molt d’esforç i els hem de recolzar, doncs entre altre, necessiten el suport del públic i les crítiques per continuar tirant endavant.

La peça «el Barquito de nácar» va ser interpretada per en Jordi Pena, el qual hi posa més sentiment que altre cosa i va fer que la gent li dones fortes ovacions cada cop que mencionava allò de:
“Las notas de una dulce habanera,
son perlas de tu tierra española,
suspiros de las notas que llegan,
y el barquito de nacar,
va surcando los mares,
al compás del amor.”

Després varen interpretar el “Lejos de ti” en record d’en Càstor, una peça que els hi escau molt bé i que si tot va bé, esdevindrà el títol del nou treball discogràfic.

A la mitja part, es va repartir cremat entre tots els assistents, com cada any, una colla de veïns del barri, tots ben vestidets de blanc, varen fer un cremat per llepar-se els dits.
Mentre es repartia aquest, qui més qui menys va aprofitar per anar fent la petar i confrontar els diversos punts de vista de la cantada, però tots coincidíem en que la cantada era inoblidable, espero que l’any vinent, esdevingui referent, i com cada any i com volia en Càstor es pregui amb seriositat i qui sap si podíem crear la “Cantada Càstor Pérez” ja que a ell era la que més li agradava i el paratge era el que mes a gust s’hi trobava.

Els amics i veïns del barri de Sant Roc de Calella li han fet un lloc damunt d’una roca, doncs com molt be en va dir en Jordi Pena, allà acostumaven a cantar havaneres amb en Càstor.

El record de la placa us l’adjunto en forma de fotografia per tal que veieu que allà ens hi trobarem tots per cantar-ne quatre, encara que sigui, un cop a l’any.

També varen fer un emotiu discurs en Xavi Jonama en representació del grup l’Empordanet i la Neus Mar en representació de Cubacant. A els dos els hi va costar molt acabar les paraules, quedaven entretallades cada cop que empassaven saliva, el record del mestre sempre el tenen present, fet que sota la meva opinió els ajuda millorar i a continuar treballant per allò que en Càstor tan va patir i tant sol es va trobar.

Ara, son molts els que li agraeixen la feina feta, però ben pocs ho feien quan el teníem entre nosaltres.

Una dona, de la qual en desconec el nom, va donar una petita caixeta amb un poema que la seva mare havia fet a en Càstor, el poema va ser fet l’any dos mil tres tot i que no entenc com mai li havia donat. Van sortir a escena la Glòria, la Sílvia i en Pau, tots fills d’en Càstor, més un dels seus nets.

Un dels moments àlgids i sorprenents de la nit era a punt d’arribar, la Sílvia Pérez Cruz ens tenia preparada una breu actuació però intensa com cap. Un cop més es tenien que vigilar les emocions, en Xavi Jonama i la Neus Mar ja ens havien fet humitejar els ulls, la Silvia amb la seva veu es capaç d’emocionar-nos com cap, i sense voler com sempre, ho va aconseguir.

Ens va parlar dels darrers moments viscuts amb el seu pare i de com cantaven no fa pas massa amb la Glòria. També va fer un petit encís vers una de les moltes virtuts del seu pare i que tant costa trobar avui en dia i us en parlava en el darrer escrit, l’amor per allò que és fa i la motivació i la dedicació que ell hi posava.

Ens va dir una frase que no sé ben be com va anar, però l’essència de les paraules de la Silvia varen ser que en Càstor quan tenia que fer un acord senzill com el Do major, intentava que fos el millor que es podia fer. Aquesta, entre altre, és una de les moltes característiques que feia d’en Càstor una persona única i especial.

La Sílvia va decidir no parlar massa per tal de no fer un drama de la trobada, així que va decidir cantar.

Com ja fa fer a la Cantada de Calella, la Sílvia es va fer acompanyar per un deixeble d’en Càstor, en Lluis Bofill, un dels millors guitarristes de l’havanera actual per no dir el millor. Alhora en Lluis va ser la primera persona, a part d’en Càstor, que acompanyava a la Sílvia amb la guitarra quan tots dos eren més joves.

Lluis, gràcies per continuar amb allò que tant teu t’has fet.

La tria de peces que va escollir eren peces que no interpreta sovint. La primera que ens va regalar va ser una peça que va escriure la Dolors Puig i en Càstor hi posà la música, «Vine». Aquesta dolça i tendre havanera ens la va cantar en Càstor asseguts a la sorra de la platja de Tamariu. Ell va demanar quina volíem escoltar i dins de les moltes possibilitats que ens oferia, vaig voler escoltar aquella que sabia que no era gens fàcil que la escoltes en altre ocasió. La peça te una història molt bonica.

La interpretació de la Sílvia va ser un cop més única, espectacular, segurament irrepetible e per descomptat, inigualable. La segona peça que ens va regalar va ser “Temps perdut” amb lletra i música dels seus pares, Glòria Cruz i Càstor Pérez. Una peça que no s’escolta sovint i que esdevé pels que en gaudeixen una de les preferides.

La tercera va ser l’altre escrita i musicada pels seus pares, «Vestida de nit». Un cop més els acords de la guitarra d’en Lluis van donar la millor companyia que podia escollir la Silvia per aquella vesprada.

Nosaltres, només podíem escoltar, els ulls ja havien dit prou, teníem els sentiments massa a flor de pell i ens va passar factura. La quarta peça va ser "La tarde" amb lletra i música d'en Sindo Garay i per acabar la actuació la Sílvia va voler fer-ho amb una havanera animada com és «Habaneras de Cádiz» amb lletra de Antonio Burgos i música de Carlos Cano. En acabar, la gent es va posar en peus per picar de mans i no deixar que la Sílvia marxés.

Van sortir part dels grups que hi varen actuar per agrair als assistents la presencia, tots es podien veure emocionats, i encara així la gent encara en volia més.

No ho va allargar massa, i de nou la Sílvia, com casa, va agafar la guitarra per cantar-nos una de les peces que ja havia esdevingut un clàssic a la cantada de Sant Roc, «Alfonsina y el mar».

Aquest cop, va decidir no ser acompanyada per en Lluis sinó que ella mateixa va acompanyar la seva veu amb els magnifiques mans que te acaronant la guitarra. La vetllada amb aquesta bonica peça es va donar per acabada, jo tenia les emocions a flor de pell, molta gent per veure, molta gent per saludar i molts per esperonar a continuar treballant.

Companys, amics i saludats, va ser una nit especial, gràcies a molts de vosaltres esdevindrà única, per molts anys i endavant amb la cantada de Sant Roc, que aquest barri bé es val una bona cantada.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

30 Mostra de l'havanera catalana de Palamós

Ben trobats Havanerus.

Sovint trobo una certa relaxació en els grups, i la que he vist darrerament, ha estat un xic llarga. Permeteu-me aquesta reflexió pública sincera, després de molts dies he pogut escoltar una cantada en la qual tots els grups ho van donar tot i ha estat a la cantada que més m’agrada de tot l’any, La mostra de l’havanera catalana de Palamós, que enguany arriba a la seva trentena edició.

La cantada un cop més va estar sonoritzada per Sonostudi, i un cop més ho va fer de forma excel·lent. M’agrada l’esforç que ha fet per tal d’oferir-nos una bona qualitat, i m’agrada el fet que hagin sonoritzat de la manera en que ho varen fer. Molts van ser bons comentaris que em van arribar cap responsables i tècnics de la cantada, des d’aquí i espero que els arribi, Felicitats companys!

L’escenografia era molt senzilla, no hi havia cap element que no pertanyés a l’Arbreda, només un bonic joc de llums acompanyava les diferents cançons que ens regalaven els grups, el fet de donar tot el protagonisme als grups el trobo molt encertat, ja sigui per pressupost o bé per disseny, aquest any tot ha estat molt ben fet.

Quan a la presentació de l’esdeveniment, un cop més, el mestre de cerimònies més conegut i important de l’havanera, en Xicu Sánchez Carcassés que tot i no estar al cent per cent, va fer l’esforç de presentar la cantada de forma magistral. Tenia un rival dur, es jugava la final de la Supercopa, i com ell va dir, nosaltres estàvem a la Súper-cantada, i així va ser, varem guanyar i per golejada!

Com a detall del que representa la cantada de l’Arbreda us diré que es va escoltar la celebració del primer gol blaugrana, però va ser l’únic doncs la resta de gols no els varem escoltar. La concentració en la cantada es tal, que fa que tot el que no sigui cantada quedi en un segon terme.

Els grups participants per ordre de aparició han estat:
- Morralla.
- Arjau.
- Peix Fregit.
- Bergantí.
- Port-Bo.

El grup Morralla vaig tenir la sort d’escoltar-lo a la cantada d’havaneres solidaria que varem celebrar a Ripollet i ja em van deixar un bon gust de boca.

Ahir, un cop més, el grup em va sorprendre, quan a la serietat en la seva posada en escena, la rigorositat en les seves interpretacions, i com no, en la qualitat que ens varen regalar a tots els assistents.
Una tria molt encertada que va fer que la cantada anés per on tenia que anar aportant com he dit el toc de qualitat que no he trobat enlloc.

Les peces que ens varen regalar varen ser:
«Plora guitarra» del mestre Josep Lluis Ortega Monasterio.
«Una altre Menorca» escrita per en Tòfol Mus i musicada per en Deseado Mercadal.
«La barca xica» escrita per en Rafael Llop i musicada per el mestre i segon tenor del grup Morralla, Josep Maria Roglan.
«Illes Formigues» escrita per en Carles Teixidor i musicada de nou per en Josep Maria Roglan.
«Cançó Marinera» escrita per un altre mestre, altre tenor, però en aquest cas del grup Bergantí, en Pere Fort i musicada en Juan Benítez.


Ja veieu la tria, cent per cent de magistral doncs hi intervenen els mestres Ortega Monasterio, Josep Maria Roglan i Pere Fort. La fantàstica interpretació amb el silenci del públic van posar la melangia que requeria la cantada.
El nivell per començar era molt alt i això que el grup que va inaugurar la cantada era dels modestos, dels que son poc coneguts tot i portar un grapat d’any voltant i cantant per les nostres contrades.

Companys del grup Morralla, crec que us vaig felicitar un per un a tots, donant-vos les gràcies per haver-ho fet tant i tant bé, pel vostre esforç, per fer les peces com calen, per creure en allò que canteu, seguiu així, que dona goig i joia escoltar grups que ho posen tot.

Quant al segon grup de la vetllada, us he de dir que representava una forta aposta per part del director artístic de la cantada, però alhora, i sota la meva modèstia opinió, una aposta segura, un premi a una parella jove que ha lluitat molt per poder cantar a la Mostra de l’havanera Catalana de Palamós, i no vull dir lluitar quant a la insistència de voler participar, sinó per fer les coses com s’han de fer, per cantar havaneres amb el cor, per deixar-se la pell en molts escenaris i per ensenyar com es canten les havaneres amb sentiment.


Companys, us estic parlant del duet Arjau, amb en Jordi Grau i Jordi Rubau com a “únics” components. Deixeu-me que utilitzi la paraula únics en les dues vessants. El dia abans ens varem escapar una estoneta a "la taverna la bella Lola" per xerrar una estona amb ells, veure com es trobaven i donar-lis les millors desitjos per la cantada.
Per la proximitat sabem el que significa, per coneixement, el que son capaços de regalar-nos, i crec que cap de les dues va fallar.

Quan van pujar, en Francesc Sánchez Carcassés encara parlava d’ells. Van entrar amb el cap cot, sense fer soroll, els doncs taburets els esperaven dalt de l’escenari, els dos micròfons apunt, i no va fallar el comentari de les veines de cadira, “només en son dos”.

La tria que varen fer va ser:
«Records» de la poetessa palafrugellenca Narcisa Oliver i de l’inconparable music d’havaneres i mestre, Josep Bastons.
«Tamariu» de nou una peça en que la Narcisa Oliver hi va possar la lletra i de nou en Josep Bastons hi va possar la musica.
«Vestida de nit» amb lletra de la Glòria Cruz i musica del nostre estimat i savi de l’havanera Càstor Pérez.
«Sardana Eterna» amb lletra d’en Blanquer i musica d’en Viader.
«Mariner de terra endins» de nou amb la parella de Palafrugell, a la lletra la Narcisa Oliver i a la musica el mestre Josep Bastons.


La actuació del grup Arjau va estar plena de moments per recordar, entre altre i crec que cal recordar-los va ser el moment emotiu de la cantada en que es van recordar dels que ja no estan entre nosaltres com en Càstor Pérez, Ramon Codina, Andreu Navarro i el darrer Pepe Giró.

Em van humitejar els ulls en diverses ocasions, les primeres varen ser en veure l’acceptació de la gent vers aquest duet, també quant vaig veure l’emoció que em van transmetre, i dues més que ara mateix us en detallo. Just abans de la interpretació de Vestida de Nit, varen tenir unes paraules, com en moltes ocasions vers les persones que ens han precedit i han marxat de la nostra vora d’aquest mon del cant de taverna.


Al llarg de la intepretació de la peça, les mirades d’en Jordi Grau vers les mans sobre la guitarra d’en Jordi Rubau, em van donar i aportar allò que feia dies que no rebia dels grups, amor i sentiment vers allò que ens estan cantant. Una més va ser quan al final de la interpretació de la sardana eterna la gent va picar molt fort de mans, va ser una interpretació magistral en la que dues veus semblaven fer-ne quatre, una sardana molt difícil de cantar i que van tirar endavant com uns “fenomenus”.

Quan varen acabar la cantada recordo que la gent no va parar de picar de mans, va ser l’ovació més llarga de la nit. No seré jo qui ho digui, sinó que a jutjar per l’ovació, va ser la mes llarga de la nit i crec que la més merescuda i alhora va ser el millor premi que els hi podien fer després del que ells ens varen fer amb el magnific regal que ens varen aportar aquelles dues veus i aquella guitarra.


“Jordi’s” gràcies per tornar-me a fer viure les havaneres i les cançons de taverna, per molts anys i tant de bó la gent que estima l’havanera i la cançó de taverna tingui la sort d’escoltar-vos per acabar-se d’enamorar del gènere.

El tercer grup en pujar al senzill però alhora preciós escenari de l’arbreda varen ser els Peix Fregit. Amb un Jordi Tormo encara lesionat però que va preferir cantar de peu que no amb una cadira com ho havia fet en altre ocasió. Segurament la cantada, el públic i el paratge s’ho valia.


La tria que varen fer per la cantada va ser:
«Mar, deixa’m un cant» amb lletra d’en Josep Maria Clara “Bepes” i el “princep de la tenora” Ricard Viladesau.
«La balada d’en Lucas» del mestre Jose Luis Ortega Monasterio.
«Rosor» amb lletra de M. Poal i música de J. Ribas.
«Rosa dels vents» amb lletra i música d’en Ricard Viladesau.
«Maria de les trenes» amb lletra de R. Ribera i música de J. Saderra.


Penso que no va ser una de les millors nits del trio Palafrugellenc, porten uns quants anys al mes alt nivell, però aquesta temporada no està sent de les més fructuoses, sota la meva opinió i a les cantades en que he pogut gaudir de les seves interpretacions. Amb totes les millors intencions els desitjo tornin a estar al gran nivell al que ens tenien acostumats, doncs nosaltres en serem els beneficiats i alhora espero que tornin a posar-se allà on els pertoca, on sempre han estat, però per això cal implicació, serietat, metodologia i constància.


Arribem a la mitja part i tot just es va aprofitar per que els grups poguessin vendre uns quants compactes dels darrers enregistraments que han fet i la resta pogués començar a compartir aquelles “converses de taverna” en que qui mes qui menys jutjava les primeres actuacions de la vetllada.

De moment tots coincidíem, mestres i alumnes, aficionats i professionals, havanerus tots!.

Quant varem tornar a lloc, el quart grup de la cantada era a punt de començar, el mestre de cerimònies, Francesc Sànchez Carcassés ja estava fent les presentacions, val a dir que la cantada de la Mostra de l’havanera catalana celebra els seus 30 anys, i el grup Bergantí en fa 29, per tant, van molt agafats de la mà.


Ja pugen per l’escala en Miquel Llorens, Pere Margall, Pere Fort i per últim, en Joan Ripoll membres del grup Bergantí de Malgrat de mar.

La tria que varen fer per la cantada va ser:
«Vull tornar-te a veure» amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i de música de l’estimat mestre palafrugellenc Josep Bastons.
«Encisadora» amb lletra i música de Jose Luis Ortega Monasterio.
«El capità» amb lletra del mestre Carles Casanovas i música d’un altre mestre, l’Antoni Mas.
«Somni» amb lletra de M. Pont i música de M. Saderra.
«El canó de Palamós» amb lletra i música de Jose Luis Ortega Monasterio.

La paraula que avui em defineix l’actuació del quartet de Malgrat de Mar és fantàstica, doncs varen arribar molt bé a un públic que ja els coneix força doncs fa un grapat d’anys que participen en aquesta cantada.

La gent picava ben fort de mans cada cop que acabaven les peces, les interpretacions eren magnifiques, i el nivell assolit fins al moment és el mes alt que jo he pogut escoltar aquest any.


De nou us vull destacar per quan teniu ocasió els “solos” d’en Pere Margall en la interpretació de la bonica marxa marinera “Encisadora”. La veu de baix plena i alhora molt ben afinada feia que tots els assistents quedéssim –un cop més, i no serà l’última- bocadabats en sentir aquella preciosa veu.

La tercera peça va anar dedicada a un bon capità que malauradament ens va deixar fa ben poc, en Miquel Ferrés. El respecte per la peça, com la peça en qüestió varen tornar a donar un toc emotiu a la vetllada.

Per acabar la actuació, i com ens acostumen a fer, “El canó de palamós” on tota la gent picava de mans quan la tornada deia allò de:
“El canó de Palamós
ben mirat que n'és d'hermós,
ja fa temps que està callat,
ja fa temps que mira el mar,
amb el ventre rovellat,
quatre rodes i un forat.

De la boca del canó,
només surten els records,
de les guerres d'aquells temps,
quant la gent de l'Empordà,
de La Selva i el Vallès,
es mataven per no res.
[...]”

Amb aquesta peça també varen aconseguir que el públic els regales una més que merescuda ovació per la actuació que ens havien regalat.


Arribem ja al darrer grup del vespre, el “tercet” palafrugellenc Port-Bo amb en Mineu Ferrer, Fonsu Carreras i el palamosí Carles Casanovas.

No podíem acabar d’una altre manera que amb una fantàstica actuació del grup Port-Bo que va donar el seu màxim nivell tal i com requeria la cantada.

La tria del tercet calellenc va ser:
«Al pirata Joan Torrellas» amb lletra i música d’en Carles Casanovas.
«El pescador de canya» amb lletra d’en Carles Casanovas i música d’en Josep Bastons.
«A prop del mar» amb lletra i música de l’Antoni Mas.
«La puntaire del Rialt» amb lletra de Padrós i música de E. Carbó.
«A mar oberta» amb lletra d’en Carles Casanovas i música de l’Antoni Mas.


Els Port-Bo com a darrer grup de la cantada havia pogut gaudir de l’espectacle i sabien que no es podien quedar enrere. La trobada necessitava escoltar-los al més alt nivell. No, no calia demanar sort, només havíem de demanar que ho fessin com ells saben i darrerament ens tenen acostumats, i així va ser. Quasi tots els grups varen interpretar peces musicades per en Josep Bastons i els Port-Bo no podien ser menys.

Com a sorpressa pels assitents, des de l’organització es va fer un gest per tant de simbolitzar la participació del public amb la cantada d’havaneres i a la darrera peça del grup Port-Bo varen fer pujar la “Escalem Coral” per cantar la preciós himne escrit per en Carles Casanovas “A mar oberta”.


Un cop més, varen revolucionar el pati de cadires i varen tornar a extreure’n un llarg aplaudiment acompanyats per paraules de suport.

Per acabar, en Xicu Sànchez -treien forces de quasi on no quedaven- va fer pujar a tots els grups dalt de l’escenari per cantar la darrera que no podia ser altre que la que va composar el mestre Jose Luis Ortega Monasterio, “El meu avi”.


Companys, enguany la Mostra de l’havanera catalana ha arribat a la seva trentena edició, i si calia celebrar-ho i oferir una bona cantada, es va aconseguir amb escreix. El temps va posar a prova la paciència dels assistents, doncs minuts abans de començar encara ruixava pels carrers de Palamós.

Segurament, el temps tampoc es volia perdre la cantada i va donar un breu descans a l’aigua, per donar pas a una lluna que quasi feia el ple.
El silenci ens acompanyava, la lluna hi posava la llum, els grups les bones cançons de taverna, i nosaltres, els havanerus que omplíem de gom a gom l’Arbreda, picàvem ben fort de mans intentant aquest gest donar suport i agraïment als que dalt de l’escenari ho feien tan i tan bé i ens donaven el cent per cent de les seves possibilitats.



Feia molts dies que no escoltava una cantada d’aquelles que et deixa satisfet, d’aquelles que quan surts, encara et fan pessigolles a l’estomac les moltes emocions que et fan viure. Feia dies que no tenia ganes d’escriure com he tingut després de la cantada de l’Arbreda.


En ocasions puntuals vaig poder gaudir a les darreres cantades que vaig tenir la sort d’anar com la de la VIII cantada d’havaneres de la Costa Daurada que es celebra a Calafell i de la que em va sorprendre moltes coses quan a organització, trobada massificada de gent i quant a grups podria dir que només els Pescadors de l’Escala i l’Empordanet em van agradar com ho varen fer en un resum general.


Malgrat un cop més i fent referència al primer grup, alguna presentació una mica llarga, uns papers que volaven per l’escenari i algun altre detall, però quan a les interpretacions, aquest cop em van agradar molt, un encert tant en la tria com en la forma en que varen ser afrontades.


Quant a L’Empordanet el problema va estar en la sonorització de la veu d’en Pere Molina que durant moltes peces sonava de manera molt força i es feia de mal escoltar.
La trobada d’havaneres de la Costa Daurada ha entrat dins el meu calendari de cantades per la porta gran. No us podeu arribar a imaginar tot el que es munta per aquesta cantada.

Permeteu-me que guardi molts dels secrets que allà s’hi troben doncs penso que els heu de descobrir si en teniu ocasió. Els que un cop més he de fer es felicitar als organitzadors, casualment torna a estar pel mig el mestre de cerimònies Francesc Sánchez Carcassés, que donada la confiança breu però alhora intensa em va explicar molts dels esdeveniments que es preparen per la trobada.


La cantada pot presumir de ser la única que es celebra al llarg de dos dies, si companys, tot un cap de setmana amb la participació dels millors grups del país. Tot i que en aquesta i sota la meva percepció, els grups no estaven al cent per cent o bé no es trobaven a gust dalt de l’escenari, fet que va provocar la pèrdua de concentració i motivació en quasi tots els grups participants, treien com he dit alguna peça o actuació puntual.


Diumenge al vespre varem anar a la cantada que es celebra a Malgrat de Mar doncs allà ens retrobàvem després de tres anys amb el Trio arrels de Menorca, en Beni Cacho, Amador Simonet i en David Serra.

A la cantada també hi va participar Berganti, La barretina i Cubacant. Sens dubte, el trio menorquí va fer que escoltes i sentís el que volia escoltar. Varen creuar el mediterrani per venir ha regalar una actuació de sis peces en les quals els que sovint intentem anar escoltant-los varem quedar amb la boca oberta, ara us podeu imaginar els que no els havien escoltat mai, potser encara ara no la poden tancar.


No entenc com no son més contractats des d’aquesta banda doncs en les dues ocasions que els he escoltat he observat una gran acceptació per part del públic. Un cop més el gran sincronisme tant en les veus com en les guitarres fa que no tinguem cap exemple similar al nostre país.

Ells interpreten tot tipus de cançó, i es passegen pels boleros, valsets, ranxeres i alguna havanera, però companys, deu n’hi do la qualitat que ens regalen en totes i cadascuna de les peces sigui quina sigui el gènere al que pertanyin.


De nou, i com vaig fer en la cantada de Calella us els recomano, i si en teniu ocasió no els deixeu escapar, doncs si els comenceu a escoltar, seran ells els que us embolcallaran amb les seves cançons. La resta de grups van tenir una actuació molt modesta, Bergantí jugava a casa i el públic el coneixia força fet que potser va distreure el interès d’aquest.


Quant a Cubacant, tot i portar un bon rumb, en ocasions com la de diumenge, veig que encara falta treball i esforç per tal d’anar tots a una, de fer un bon ajustatge de veus, doncs qualitat en tenen, i ens ho han demostrat en cantades com la de Les Santes de Mataró.

Quant al grup local La barretina, no els coneixia, vaig escoltar les peces que ens varen oferir per respecte.

Salut, Força i havaneres a dojo!.

Barca de Mitjana a Sant Esteve de Sesrovires

Ben trobats Havanerus. Aquesta no me la esperava ni jo, però finalment he pogut anat a escoltar el grup de Premià de Mar, Barca de mitjana. Els que comentem sovint, sabeu que en tenia ganes, des de la cantada d’havaneres solidàries de Ripollet que en vaig poder fer un petit tastet, em vaig quedar amb les ganes de fer una bona ració, i ahir ho vaig aconseguir.


La cantada es va fer a Sant Esteve de Sesrovires, un bonic poble de la comarca del Baix Llobregat, a la vora de Martorell, que està de Festa Major i una bona manera de celebrar-ho és amb aquesta bonica cantada. La fan en uns jardins que hi ha just darrera de l’Ajuntament. El paratge relaxava, convidava a relaxar-se, el grup venia amb ganes, llàstima que jo aquest cop, per companyia tot just portava “La Càmera”.

En arribar, el grup ja estava dalt de l’escenari entonant cançons, i la gent ja omplia totes les cadires que els organitzadors havien disposat. Vaig trobar un foradet al costat de les escales que portaven a un petit bar, tenia vista directa a l’escenari, i estava a la distància justa per poder gaudir del bon so que l’equip de só i el paratge ens oferia.

A la primera part de la cantada, per mi, el grup va anar escalfant motors i ens varen regalar boniques havaneres com “Rosina” i “Bitxintxo”. Altre bonic valset com “la xalana” i afegiren una mica més de ritme amb “Niña Isabel” i el xotis català de l’Antoni Mas “La botiguera”. El que si vaig percebre d’aquest grup vers al que més habitualment escolto és una preocupació per variar una mica els ritmes i aportar alguna cosa nova al que tots ja coneixem del gènere, diguem que han volgut donar una mica més de dinamisme a les cantades fet que aconsegueixen entre altre amb la variació de ritmes i de quan en quan amb els acudits d’en Jaume Romaguera, un especialista en el gènere còmic.


A la mitja part vaig aprofitar per anar a saludar als músics, feia molt de temps que no ens veiem, i guardo d’ells un record molt entranyable, doncs entre altres moltes virtuts, han estat molt bona gent, i sempre i en tot moment han col·laborat amb les peticions que hi hem tingut.
La segona part va començar més forta, jo també vaig aprofitar per relaxar-me una mica, necessitava uns moments de calma, la setmana estava sent pesada, i res millor per mi que una bona cantada d’havaneres per deixar de pensar en allò que ens amoïna.

L’Eugeni Gil és l’acordionista del grup i alhora i en certes cançons, el que esgarrapa el requint. És un tot un luxe poder escoltar aquest gran músic. Vaig descobrir aquest -per mi- nou acordionista fantàstic, ja m’havia deixat algun detall a la cantada de Ripollet, però dimecres a Sant Esteve ens va donar una lliçó de música a tots els assistents.
Per una banda, tocava l’acordió per tots els llocs on es podia tocar, construïa uns acords perfectes i alhora li extreia unes notes que embolcallaven les precioses lletres que ens cantaven en Jaume, en Joan i en Faust.


Del grup us en parlaré a la secció Grups del bloc, doncs penso que és un grup pel que hi vull fer la meva aposta. Ja fa molts anys que volten pel món de l’havanera, però jo tot just fa un parell d’anys que els vaig descobrir. Recordo que va ser una cantada a Roses, però aquell dia no vaig arribar a temps per veure la seva actuació i llavors comptaven amb dos components que ara han estat substituïts per l’Eugeni Gil i en Faust Vilalta.

Els components del grup son quant a veus en Joan Botey que cobreix la corda de baríton, en Faust Vilalta la de tenor, en Jaume Romaguera cobreix la corda de baix i rasca la guitarra amb aquest toc tant maresme i l’Eugeni Gil que manxa l’acordió i rasca el Requint.
Son un grup amb una dilatada experiència dins el món de l’havanera, cada any actuen unes quantes vegades a la taverna la bella Lola, on segons ells es troben com a casa, encara no he tingut la sort de coincidir amb ells i poder gaudir dels Barca de Mitjana en l’estat més taverner.


La tria de peces de la segona part va ser força bona, van començar amb la substitució de l’acordió pel Requint, fet que va fer que la gent es fes moltes preguntes. Quin goig quan les primeres notes de l’havanera “Viajera” amb lletra de Francisco de Val i música de Francisco García Morcillo començaren a sentir-se per la caixa del requint. Jo vaig quedar bocabadat, la curositat en que aquest gran music acaronava les cordes del requint i alhora quan tocava l’esperonava per no perdre cap nota, varen fer que més d’un cop arrenques del públic fortes picades de mans. Fet similar va passar amb el “Sin ti” i amb “Cala Montgó” de la qual també van fer una versió una mica diferent a la que més sovint escolto.

Ells acostumen a parlar del seu “só maresme” i és ben cert que les havaneres del maresme em sonen diferent a les que acostumo a escoltar sovint per l’empordanet, Sobre tot en destaco el toc un xic més accelerat i alhora uns rasgats de guitarra que queden molt bé quan fan una rumbeta o un valset.

La tria de la segona part també ens va regalar el preciós valset que va escriure la Narcisa Oliver i va musicar en Josep Bastons “Records”. També van fer un vol per l’interior del cant de taverna i ens van regalar “La pauleta”, sense massa interpretació, però amb molta gracia i molt respecte per la peça.


Us vull destacar per sobre de altres peces el canvi que han fet la preciosa havanera cubana de Maria Teresa Vera “Veinte años”. No sóc gaire partidari d’acceptar canvis però davant d’aquest no puc dir res per la gran milloria que li vaig sentir. Segurament ho fa la gran quantitat de vegades que l’he escoltat d’una sola manera i de les poques que m’han arribat com a mi m’agraden que arribin.
Aquest cop, la peça no vull dir que m’arribes al ben moll de l’os, però si que us diré que el fet de accelerar l’havanera i transformar-la en un tango, ha fet no hi parés molta atenció i em va agradar força, com ja us he comentat.

També us diré que el tenor del grup, en Faust Vilalta ha estat un gran cantant de tangos fet que es fa palès en la interpretació d’aquesta peça. Aquest noi hi posa molt de sentiment en totes les peces que interpreta fet que tampoc sovinteja damunt dels escenaris i fet que fa que també es guanyin un lloc dins el bloc. Ja sabeu que quan hi ha sentiment i amor vers allò que ens envolta, tenim l’èxit quasi assegurat. Han entrat per la via directa dins els grups que vull anar escoltant, penso que tot i divergir una mica del que estic acostumat, per tria, per llocs on canten, per tipus de persones, per ser uns bons Havanerus, i per que m’agraden com ho fan!.

Companys, us deixo una peça que em va agradar molt com la van fer, espero que en gaudiu tant de la interpretació com de la peça. Per acabar, també ho varen fer d’una manera diferent, hi posaren ganes, sentiment i un ritme una mica diferent a les mes que conegudes “la bella Lola” i “El meu avi”, fet que la gent encara s’animés més a treure el mocador i fer-lo voleiar.

Salut, Força i havaneres a dojo!.