Ben trobats Havanerus. Aquesta no me la esperava ni jo, però finalment he pogut anat a escoltar el grup de Premià de Mar, Barca de mitjana. Els que comentem sovint, sabeu que en tenia ganes, des de la cantada d’havaneres solidàries de Ripollet que en vaig poder fer un petit tastet, em vaig quedar amb les ganes de fer una bona ració, i ahir ho vaig aconseguir.
La cantada es va fer a Sant Esteve de Sesrovires, un bonic poble de la comarca del Baix Llobregat, a la vora de Martorell, que està de Festa Major i una bona manera de celebrar-ho és amb aquesta bonica cantada. La fan en uns jardins que hi ha just darrera de l’Ajuntament. El paratge relaxava, convidava a relaxar-se, el grup venia amb ganes, llàstima que jo aquest cop, per companyia tot just portava “La Càmera”.
En arribar, el grup ja estava dalt de l’escenari entonant cançons, i la gent ja omplia totes les cadires que els organitzadors havien disposat. Vaig trobar un foradet al costat de les escales que portaven a un petit bar, tenia vista directa a l’escenari, i estava a la distància justa per poder gaudir del bon so que l’equip de só i el paratge ens oferia.
A la primera part de la cantada, per mi, el grup va anar escalfant motors i ens varen regalar boniques havaneres com “Rosina” i “Bitxintxo”. Altre bonic valset com “la xalana” i afegiren una mica més de ritme amb “Niña Isabel” i el xotis català de l’Antoni Mas “La botiguera”. El que si vaig percebre d’aquest grup vers al que més habitualment escolto és una preocupació per variar una mica els ritmes i aportar alguna cosa nova al que tots ja coneixem del gènere, diguem que han volgut donar una mica més de dinamisme a les cantades fet que aconsegueixen entre altre amb la variació de ritmes i de quan en quan amb els acudits d’en Jaume Romaguera, un especialista en el gènere còmic.
A la mitja part vaig aprofitar per anar a saludar als músics, feia molt de temps que no ens veiem, i guardo d’ells un record molt entranyable, doncs entre altres moltes virtuts, han estat molt bona gent, i sempre i en tot moment han col·laborat amb les peticions que hi hem tingut.
La segona part va començar més forta, jo també vaig aprofitar per relaxar-me una mica, necessitava uns moments de calma, la setmana estava sent pesada, i res millor per mi que una bona cantada d’havaneres per deixar de pensar en allò que ens amoïna.
L’Eugeni Gil és l’acordionista del grup i alhora i en certes cançons, el que esgarrapa el requint. És un tot un luxe poder escoltar aquest gran músic. Vaig descobrir aquest -per mi- nou acordionista fantàstic, ja m’havia deixat algun detall a la cantada de Ripollet, però dimecres a Sant Esteve ens va donar una lliçó de música a tots els assistents.
Per una banda, tocava l’acordió per tots els llocs on es podia tocar, construïa uns acords perfectes i alhora li extreia unes notes que embolcallaven les precioses lletres que ens cantaven en Jaume, en Joan i en Faust.
Del grup us en parlaré a la secció Grups del bloc, doncs penso que és un grup pel que hi vull fer la meva aposta. Ja fa molts anys que volten pel món de l’havanera, però jo tot just fa un parell d’anys que els vaig descobrir. Recordo que va ser una cantada a Roses, però aquell dia no vaig arribar a temps per veure la seva actuació i llavors comptaven amb dos components que ara han estat substituïts per l’Eugeni Gil i en Faust Vilalta.
Els components del grup son quant a veus en Joan Botey que cobreix la corda de baríton, en Faust Vilalta la de tenor, en Jaume Romaguera cobreix la corda de baix i rasca la guitarra amb aquest toc tant maresme i l’Eugeni Gil que manxa l’acordió i rasca el Requint.
Son un grup amb una dilatada experiència dins el món de l’havanera, cada any actuen unes quantes vegades a la taverna la bella Lola, on segons ells es troben com a casa, encara no he tingut la sort de coincidir amb ells i poder gaudir dels Barca de Mitjana en l’estat més taverner.
La tria de peces de la segona part va ser força bona, van començar amb la substitució de l’acordió pel Requint, fet que va fer que la gent es fes moltes preguntes. Quin goig quan les primeres notes de l’havanera “Viajera” amb lletra de Francisco de Val i música de Francisco García Morcillo començaren a sentir-se per la caixa del requint. Jo vaig quedar bocabadat, la curositat en que aquest gran music acaronava les cordes del requint i alhora quan tocava l’esperonava per no perdre cap nota, varen fer que més d’un cop arrenques del públic fortes picades de mans. Fet similar va passar amb el “Sin ti” i amb “Cala Montgó” de la qual també van fer una versió una mica diferent a la que més sovint escolto.
Ells acostumen a parlar del seu “só maresme” i és ben cert que les havaneres del maresme em sonen diferent a les que acostumo a escoltar sovint per l’empordanet, Sobre tot en destaco el toc un xic més accelerat i alhora uns rasgats de guitarra que queden molt bé quan fan una rumbeta o un valset.
La tria de la segona part també ens va regalar el preciós valset que va escriure la Narcisa Oliver i va musicar en Josep Bastons “Records”. També van fer un vol per l’interior del cant de taverna i ens van regalar “La pauleta”, sense massa interpretació, però amb molta gracia i molt respecte per la peça.
Us vull destacar per sobre de altres peces el canvi que han fet la preciosa havanera cubana de Maria Teresa Vera “Veinte años”. No sóc gaire partidari d’acceptar canvis però davant d’aquest no puc dir res per la gran milloria que li vaig sentir. Segurament ho fa la gran quantitat de vegades que l’he escoltat d’una sola manera i de les poques que m’han arribat com a mi m’agraden que arribin.
Aquest cop, la peça no vull dir que m’arribes al ben moll de l’os, però si que us diré que el fet de accelerar l’havanera i transformar-la en un tango, ha fet no hi parés molta atenció i em va agradar força, com ja us he comentat.
També us diré que el tenor del grup, en Faust Vilalta ha estat un gran cantant de tangos fet que es fa palès en la interpretació d’aquesta peça. Aquest noi hi posa molt de sentiment en totes les peces que interpreta fet que tampoc sovinteja damunt dels escenaris i fet que fa que també es guanyin un lloc dins el bloc. Ja sabeu que quan hi ha sentiment i amor vers allò que ens envolta, tenim l’èxit quasi assegurat. Han entrat per la via directa dins els grups que vull anar escoltant, penso que tot i divergir una mica del que estic acostumat, per tria, per llocs on canten, per tipus de persones, per ser uns bons Havanerus, i per que m’agraden com ho fan!.
Companys, us deixo una peça que em va agradar molt com la van fer, espero que en gaudiu tant de la interpretació com de la peça. Per acabar, també ho varen fer d’una manera diferent, hi posaren ganes, sentiment i un ritme una mica diferent a les mes que conegudes “la bella Lola” i “El meu avi”, fet que la gent encara s’animés més a treure el mocador i fer-lo voleiar.
Salut, Força i havaneres a dojo!.
La cantada es va fer a Sant Esteve de Sesrovires, un bonic poble de la comarca del Baix Llobregat, a la vora de Martorell, que està de Festa Major i una bona manera de celebrar-ho és amb aquesta bonica cantada. La fan en uns jardins que hi ha just darrera de l’Ajuntament. El paratge relaxava, convidava a relaxar-se, el grup venia amb ganes, llàstima que jo aquest cop, per companyia tot just portava “La Càmera”.
En arribar, el grup ja estava dalt de l’escenari entonant cançons, i la gent ja omplia totes les cadires que els organitzadors havien disposat. Vaig trobar un foradet al costat de les escales que portaven a un petit bar, tenia vista directa a l’escenari, i estava a la distància justa per poder gaudir del bon so que l’equip de só i el paratge ens oferia.
A la primera part de la cantada, per mi, el grup va anar escalfant motors i ens varen regalar boniques havaneres com “Rosina” i “Bitxintxo”. Altre bonic valset com “la xalana” i afegiren una mica més de ritme amb “Niña Isabel” i el xotis català de l’Antoni Mas “La botiguera”. El que si vaig percebre d’aquest grup vers al que més habitualment escolto és una preocupació per variar una mica els ritmes i aportar alguna cosa nova al que tots ja coneixem del gènere, diguem que han volgut donar una mica més de dinamisme a les cantades fet que aconsegueixen entre altre amb la variació de ritmes i de quan en quan amb els acudits d’en Jaume Romaguera, un especialista en el gènere còmic.
A la mitja part vaig aprofitar per anar a saludar als músics, feia molt de temps que no ens veiem, i guardo d’ells un record molt entranyable, doncs entre altres moltes virtuts, han estat molt bona gent, i sempre i en tot moment han col·laborat amb les peticions que hi hem tingut.
La segona part va començar més forta, jo també vaig aprofitar per relaxar-me una mica, necessitava uns moments de calma, la setmana estava sent pesada, i res millor per mi que una bona cantada d’havaneres per deixar de pensar en allò que ens amoïna.
L’Eugeni Gil és l’acordionista del grup i alhora i en certes cançons, el que esgarrapa el requint. És un tot un luxe poder escoltar aquest gran músic. Vaig descobrir aquest -per mi- nou acordionista fantàstic, ja m’havia deixat algun detall a la cantada de Ripollet, però dimecres a Sant Esteve ens va donar una lliçó de música a tots els assistents.
Per una banda, tocava l’acordió per tots els llocs on es podia tocar, construïa uns acords perfectes i alhora li extreia unes notes que embolcallaven les precioses lletres que ens cantaven en Jaume, en Joan i en Faust.
Del grup us en parlaré a la secció Grups del bloc, doncs penso que és un grup pel que hi vull fer la meva aposta. Ja fa molts anys que volten pel món de l’havanera, però jo tot just fa un parell d’anys que els vaig descobrir. Recordo que va ser una cantada a Roses, però aquell dia no vaig arribar a temps per veure la seva actuació i llavors comptaven amb dos components que ara han estat substituïts per l’Eugeni Gil i en Faust Vilalta.
Els components del grup son quant a veus en Joan Botey que cobreix la corda de baríton, en Faust Vilalta la de tenor, en Jaume Romaguera cobreix la corda de baix i rasca la guitarra amb aquest toc tant maresme i l’Eugeni Gil que manxa l’acordió i rasca el Requint.
Son un grup amb una dilatada experiència dins el món de l’havanera, cada any actuen unes quantes vegades a la taverna la bella Lola, on segons ells es troben com a casa, encara no he tingut la sort de coincidir amb ells i poder gaudir dels Barca de Mitjana en l’estat més taverner.
La tria de peces de la segona part va ser força bona, van començar amb la substitució de l’acordió pel Requint, fet que va fer que la gent es fes moltes preguntes. Quin goig quan les primeres notes de l’havanera “Viajera” amb lletra de Francisco de Val i música de Francisco García Morcillo començaren a sentir-se per la caixa del requint. Jo vaig quedar bocabadat, la curositat en que aquest gran music acaronava les cordes del requint i alhora quan tocava l’esperonava per no perdre cap nota, varen fer que més d’un cop arrenques del públic fortes picades de mans. Fet similar va passar amb el “Sin ti” i amb “Cala Montgó” de la qual també van fer una versió una mica diferent a la que més sovint escolto.
Ells acostumen a parlar del seu “só maresme” i és ben cert que les havaneres del maresme em sonen diferent a les que acostumo a escoltar sovint per l’empordanet, Sobre tot en destaco el toc un xic més accelerat i alhora uns rasgats de guitarra que queden molt bé quan fan una rumbeta o un valset.
La tria de la segona part també ens va regalar el preciós valset que va escriure la Narcisa Oliver i va musicar en Josep Bastons “Records”. També van fer un vol per l’interior del cant de taverna i ens van regalar “La pauleta”, sense massa interpretació, però amb molta gracia i molt respecte per la peça.
Us vull destacar per sobre de altres peces el canvi que han fet la preciosa havanera cubana de Maria Teresa Vera “Veinte años”. No sóc gaire partidari d’acceptar canvis però davant d’aquest no puc dir res per la gran milloria que li vaig sentir. Segurament ho fa la gran quantitat de vegades que l’he escoltat d’una sola manera i de les poques que m’han arribat com a mi m’agraden que arribin.
Aquest cop, la peça no vull dir que m’arribes al ben moll de l’os, però si que us diré que el fet de accelerar l’havanera i transformar-la en un tango, ha fet no hi parés molta atenció i em va agradar força, com ja us he comentat.
També us diré que el tenor del grup, en Faust Vilalta ha estat un gran cantant de tangos fet que es fa palès en la interpretació d’aquesta peça. Aquest noi hi posa molt de sentiment en totes les peces que interpreta fet que tampoc sovinteja damunt dels escenaris i fet que fa que també es guanyin un lloc dins el bloc. Ja sabeu que quan hi ha sentiment i amor vers allò que ens envolta, tenim l’èxit quasi assegurat. Han entrat per la via directa dins els grups que vull anar escoltant, penso que tot i divergir una mica del que estic acostumat, per tria, per llocs on canten, per tipus de persones, per ser uns bons Havanerus, i per que m’agraden com ho fan!.
Companys, us deixo una peça que em va agradar molt com la van fer, espero que en gaudiu tant de la interpretació com de la peça. Per acabar, també ho varen fer d’una manera diferent, hi posaren ganes, sentiment i un ritme una mica diferent a les mes que conegudes “la bella Lola” i “El meu avi”, fet que la gent encara s’animés més a treure el mocador i fer-lo voleiar.
Salut, Força i havaneres a dojo!.
2 comentaris :
Comparteixo plenament el comentari sobre l'excel·lent músic Eugeni Gil, tant tocant l'acordió com fent sonar el requinto. Sempre és un plaer escoltar-lo!
Gràcies per aquesta bonica peça Toni, és molt bonica i feia molt de temps que no l'escoltava i gràcies per aquest blog, fa que els que no hi hem pogut estar en directe en podem gaudir a distància.
Publica un comentari a l'entrada