Port-Bo a La Nova Pasta de Llafranc

Comencem cantant?, que us sembla?.

[...]

Una taula ben parada,

els amics en el voltant

i cantar fins a l’albada

serà et teu remei company.

Comença la festa,

tothom ja es aquí,

el cor ja s’engresca,

que no hi falti el vi.

Cantant havaneres,

cançons marineres

i valsos picants.

Boleros, balades

i aquelles tonades

dels avantpassats.

Comença la festa,

no hi falta ningú,

acosta-t‘hi noia,

que tota la colla,

cantarem per tu.

Així fa una divertida havanera escrita per dos mestres, a la lletra en Carles Casanovas i a la partitura, en Josep Bastons. Millor no podia d’escriure’s el que va passat aquest dissabte al vespre al restaurant La Nova Pasta de Llafranc. Un cop més us vull assenyalar que els components que fan que una cantada sigui excel·lent els varem tornar ha tenir i un cop més, superats amb escreix. Varem tenir la sort de compartir taula amb bons i grans amics, o tot alhora doncs a en Pere i a en Josep així els considerem. Quina llàstima que les nostres vides hagin trigat tant de temps a trobar-se...

Taula plena, bon “fato”, bon veure i ganes d’escoltar bona cançó de taverna amb els Port-Bo, amb en Josep Bastons i amb la Neus Mar. Tenia una sensació molt estranya al cos, jugava el Barça i no em va cridar l’atenció el partit, no tenia massa gana però em vaig menjar fins l’últim crostonet del plat, sentia la boca seca i no era jo a qui li tocava cantar... El local no era ple fet que ens va anar bé als assistents per tal que la cuina no quedes atapeïda de comandes i tots poguéssim anar fent via amb el menjar i anar sopant de gust. Es varen situar a una banda del local i totes les taules al voltant de la que podríem dir la principal, la taula on es cantava.

L’ambient era festiu, a La Nova Pasta majoritàriament s’hi varem trobar molts seguidors d’aquest grup empordanès, la xefla era a punt de començar...

En Carles, en Fonsu i en Mineu estaven a taula acompanyats per les seves parelles i un cop van acabar de sopar, ràpidament varen anar a buscar la guitarra per tal d’anar fent via. Els Port-Bo ens varen proposar una cantada a la carta, es a dir, taula a taula anava proposant aquella peça que li ve de gust escoltar i el grup si cal amb “naniano” (paraula utilitzada pel grup referint-se a la llengua/idioma utilitzat quan no saben un tall de la cançó) intentaven complaure la petició.

Dins aquestes i complaent les peticions de les diverses taules varen regalar-nos la interpretació i les primeres en demanar varem ser «El capità», «Habaneras de Cádiz», «Al pirata Joan Torrellas», «Jo sé una havanera»... Poc a poc, i intercalant-se entre aquest reguitzell de peces més o menys contemporànies, es varen deixar anar amb «Guarda esa flor», una peça de la que en guardo un gran record i que el tercet empordanès em va traspuà molts sentiments. A la improvisada “taverna” els Port-Bo donaren alternança en les interpretacions als amics havanerus que es varen trobar al local. Com us he dit, comptàvem amb la presència d’en Josep Bastons, d’en Pere Margall i de la Neus Mar.

Bé, doncs, en Josep Bastons i la Neus Mar ja ens han regalat en alguna ocasió excel·lents versions de magnífics boleros i en aquesta ocasió es varen tornar ha associar per regalar-nos dolces peces que esdevingueren inesborrables, moments únics viscuts amb tota la colla...

L’alternança dona riquesa i alhora és una font d’inspiració per a noves peces, quan estas escoltant certa peça, potser et ve al cap un altre i fa que en la propera interpretació la demanis o bé, sigui el grup a qui se li acut per fer-la. Doncs bé la riquesa que ens varen aportar aquests dos grans dins de la cançó de taverna va ser tant gran que em deixaren un cop més captivat en aquella veu, en aquells acords, en totes i cadascuna de les peces que espontàniament varen anar escollint per regalar-nos.

Va començar en Josep Bastons amb un gènere que a ell entusiasma i del que n’és un gran coneixedor, els boleros. Seguint una conversa que havíem tingut mentre sopàvem, es va quedar amb el fet que a mi m’agradava molt una cançó que li havia escoltat recentment, però que fins al moment no li havia escoltat en directe, llavors, en agafar la guitarra, el primer que va fer, o millor dit, va dir, va ser que aquesta peça anava per nosaltres.

És una peça folklòrica xilena que data de l’any 1965 escrita per en Sergio Sauvalle l’any 1965 i que s’anomena «El corralero» (rasa de cavall típica de les zones rurals de Xile). El moment va ser únic, ple de tendresa, sentiment, caliu i quelcom que només te en Josep pels boleros. La meva cara pagava el que els aplaudiments no aconsegueixen.

Tot seguit, es va afegir la Neus, les anades i tornades de les cançons es començaven a fer notar i les passejades pels diferents generes que compon el cant de taverna es feien presents en cada peça que s’interpretava. En aquest cas, la Neus també va triar un altre bolero «Si Diós me quita la vida» escrit per en Luis Demetrio. Ja en portaven un cada un, ara tocava el torn de fer-ne un tema plegats i varen escollir un que a mi em te el cor robat i considero una de les mes belles cançons que s’ha escrit, «Es caprichoso el azar» amb lletra i música del mestre Joan Manuel Serrat. L’improvisat duet va ser gratificat per un fort i calorós aplaudiment del public assistent. Salvant les distancies, em recordaren la gravació que hi ha d’en Serrat i la Noa (Achinoam Nini), autèntic, real, màgic, proper, “a pelo”, interpretat en viu i en directe per la colla que allà ens trobàvem.

En Josep va estar fantàstic, amb la seva gran veu, aquella que només ens regala pel fet de tenir l’edat que te i que només la gent que ho entén ho pot valorar. Altre, potser no ho entendrà mai, com tantes altres coses.

Quan de temps sense escoltar la Neus, es d’aquelles veus que un cop escoltades no oblides mai. Malgrat que passi el temps, quan l’escoltes, veus que no canvia, que continua dolça, tendre no sé si parlar de veu ideal per aquest tipus de gèneres.

De nou, la guitarra va tornar a mans d’en Carles Casanovas, i va arribar l’hora -potser per alguna insistència, potser per algun record, o simplement perquè son lletres que coneixen a la perfecció- de “fotre” mà al bagul de les peces que cantaven els avis, de les que s’interpretaven a la Taverna de Can Batlle, a Ca la Raquel (La bella Lola), per en Rovira, per en Mèlio, en Vigorós, per el propi Tomàs Palet (Tomàs de Can Batlle) o tants altres pescadors de Calella.

Fins al moment, la càmera de fotografiar no havia tingut massa moviment, doncs quan quedo captivat d’aquesta manera, prefereixo gaudir que preocupar-me per una bona instantània. Altre cosa és que m’agradaria que tot això no caigués en l’oblit, i per poc que puc, sempre intento anar enregistrant per que qui vulgui i quan vulgui ho pugui consultar i fins i tot gaudir. Tenia que anar mesurant de no perdre’m res i alhora anar prenent instantànies.

Gràcies a grups com el Port-Bo, aquestes peces no cauran en l’oblit, tot i que musicalment no tenen massa valor, pel que fa a l’històric i al sentimental en tenen a dojo. En Fonso “per baix” va començar a dir, [ja veureu ara, ui aquesta...] llavors en Carles va esperar que comencés amb les primeres notes per tal d’acompanyar-lo amb els acords... I llavors, va sonar aquella que diu...

Busco un rincón lejano,

donde contigo solito estar,

quiero olvidar mis penas,

nacer de nuevo, decir adiós.

Con el cariño nuestro,

fundar un templo para rezar,

con el candor de un sueño,

vivir el uno, para los dos.

Tendrás un altar,

un altar divino de amor,

junto a un verde pino feliz,

construiré un lugar junto a ti.

Con alma en la voz,

te diré mi canto de amor,

con tus besos santos mi bien,

me hablarás de Dios...

[...].

Sense interrupcions ni aturades, per la via ràpida em van transportar... Les emocions les tenia a flor de pell, els vells moments viscuts i compartits amb els amics del grup Arjau, amb el nostre mai oblidat Càstor brollaven sense demanar permís i alhora em reconfortaven al veure que continua important l’origen de les coses. Potser us semblarà una tonteria, un fet sense massa importància o fins i tot exagerat l’incís, però el fet d’anar recuperant peces que estan en desús te tanta importància com el fet d’aportar noves composicions al gènere, que per cert aprofito per dir-vos que moltes son les noves que es creen, però ben poques les que arriben a l’anima.

Entre les peces antigues, els Port-Bo ens aportaren altres de mes modernes i conegudes com la que va escriure en Carles Casanovas i a la que hi va posar la melodia en Josep Bastons «A cau d’orella» (la podeu trobar a la secció cançons). Peces com el bolero en català «No sé» (Antoni Mas i Josep Bastons), el valset mariner «Barquejant» (Carles Casanovas i Josep Bastons) varen estar dins d’aquesta part de l’actuació.

De nou el grup va reclamar la presencia d’en Josep Bastons i aquest cop la dedicatòria va anar a parar a la Neus. La peça que li va dedicar va ser «Si fuera pintor». No he aconseguit trobar amb prou certesa el seu autor, Si algú ho aconsegueix, ho pot deixar com a comentari i jo tant aviat ho rebi, actualitzaré aquest espai de l’escrit. La cantada tenia una qualitat i un sentiment com pocs cops m’he trobat. Certes peces les varem comentar amb l’amic Pere, fet que ens va nodrir als que volem aprendre, i per què no dir-ho, al estar rodejats per aquesta colla només cal parar bé l’orella i escoltar.

Els Port-Bo varen demanar la presència amb ells de la Neus per tal de fer-ne alguna plegats, ella, se’ns dubtar-ho un moment va canviar de companyia i va seure al costat d’en Carles. Aquest li va deixar la peça que ella volgués cantar,i de nou sense dubtar-ho els hi va dir de fer «Pensant en tu». Una meravella de peça, dolça, “romànica” i que amb veu de la Neus queda per guardar en un raconet del nostre record. La següent va ser «Camins» també anomenada «Entreforc» i de nou aquesta colla ens va tornar a delitar.

Les hores passaven molt despresa, el rellotge no ens donava un treva, ells tenien ganes de cantar, nosaltres, moltes d’escoltar, però el temps jugava en contra. La Neus, animada per la situació, es va dirigir al costat del mestre Bastons per regalar-nos una última peça –potser ho va expressament- «Lucia» d’en Joan Manuel Serrat. Renoi com sona aquesta peça interpretada per aquesta cantant d’Esclanyà, un luxe pels que l’heu gaudit i una recomanació pels que encara no.

Quant als Port-Bo encara ens quedava algo en el bagul, en Fonsu i en Mineu, es miraven, taral·lejaren, i apa ja hi som, en Carles s’afanyava per recordar els acords i la lletra i ni amb una cosa ni amb l’altre va quedar enrere d’aquells records de joventut. No vaig voler enregistrar gaire, penso que era millor gaudir-ho sense parar atenció en si tot estava enfocat, si agafava el moment, etc, era moment de gaudir, i així ho vaig fer. Quan en Fonsu i en Mineu es van incorporar al grup Port-Bo l’any 1979 aportaren tot el bagatge cultural que ells havien aprés a les tavernes de Calella. Llavors la direcció musical del grup, llavors portada per es Càstor Pérez, "es va decidir ha ampliar el radi d’acció cobrint valsets mariners, havaneres en català i alguna sardaneta". (Càstor Pérez, 1988).

S’enfilava la recta final, no recordo l’hora, però els rellotges havien deixat de tocar hores tot i que els rostres dels treballadors del restaurant deixaven entreveure que érem quasi més a prop de que sortís el sol que de la mitja nit. Llavors el Port-Bo ens varen regalar quasi sense interrupcions, «El coro», «Playas de Calella» i «La pubilla». Solament les rialles, els gestos, les mirades i el silenci del respectuós públic feia palès que la cantada havia estat un èxit.

Un altre dels moments especials va ser la interpretació per part den Carles Casanovas i en Josep Bastons de la peça escrita pel poeta menorquí Tòfol Mus anomenada «Te perd» (T'estic perdent en català). Com podeu veure, hi van haver molts, i tots per guardar en un racó, se'ns dubte va ser inolvidable. Gràcies per ser-hi companys.

Varem acomiadar la vetllada amb una foto que reflectia la bona estona que havien passat, no sabia quan es podia tornar a repetir, i per si un cas, vaig voler immortalitzar el moment i el vull compartir amb vosaltres.

Les colònies s’han perdut

i d’Espanya han fet estelles,

ara si que estem fotuts,

ja hem perdut bous i esquelles.

Els Estats Units se’n riuen,

perque ens han pres el millor,

ara vindran els anglesos

i es ficaran a un carretó.

Adéu Cuba i Filipines,

ara que Espanya no val res,

“al menos” deneu “recado”

a en Colón i a en “Cortés”.

Tot plegat va ser especial, feia temps que no gosava tant.

Salut, Força i Havaneres a dojo!.