Aquest dissabte en Dídac ha conegut el que serà la seva segona casa, el seu segon poble, Palamós. Feia dies que no ens deixàvem caure tots per terres empordaneses i el trobàvem tant a faltar, que varem decidir pujar i baixar per tal d’anar a passar el dia, veure el mar i flairar aquella olor tant típica que te la vil·la de Palamós.
De tornada i per acabar d’arrodonir un bon dia, vaig pensar que estava a temps d’anar a la XXIII Nit de l'havanera de les Fonts de Montjuic. Entre altres hi actuava el grup Boira de Lleida i per poc que pugui, no me’ls vull deixar escapar quan els tinc a prop.
Malauradament, no es fàcil que els hi surtin cantades per les nostres contrades. Molt al nostre pesar, a Barcelona, Girona i Tarragona hi ha molts grups, fet que fa, que els de les terres de ponent, quasi no hi tinguin cabuda. És una llàstima per les nostres oïdes, doncs avui per avui, trobo que estan entre els cinc millors grups d’havaneres del país.
Com he dit, als Boira, no me’ls vull deixar escapar, ja no per la bona qualitat que ofereixen sinó també per fer-la petar una estona, per compartir aquelles inquietuds que ens envolten, aquelles noves peces que incorporen, en definitiva, per passar una bona estona entre companys. Son molt bona gent i es fan estimar.
La cantada em donava l’avinentesa de gaudir d’altres tres grups d’havaneres, Grup Folk Montjuic, Blau Mediterrà i Mar Endins.
D’aquests tres grups solament havia sentit a parlar de Mar Endins, del qual em varen fer cinc cèntims d’èpoques passades en Ferran Garcia ex-component del grup La Taverna i en Faust Vilalta ara al grup Barca de Mitjana.
La plaça de les fonts de Montjuic era plena de gent, tant pels que anaven a veure la cantada com pel grapat de turistes que s’aplegaven per veure l’espectacle de la Font Màgica, amb música, llum i colors.
Un paratge perfecte, amb molt de públic, per ensenyar a la gent el nostre cant popular, les nostres havaneres.
Els primers en aparèixer a l’escenari varen ser Grup Folk Montjuic, una coral de cantants i musics aficionats, entre els quals hi trobem tres/quatre guitarres, un clarinet, un acordió i un “cajón” flamenc quant a la part instrumental. Quant a veus, vaig contar crec 18 components, entre els quals hi tenim sopranos, contralts, tenors i baixos.
Fan una havanera lírica, fora dels formats habituals dels grups d’havaneres al qual no hi estic acostumat, i els cop que l’he escoltat no m’ha agradat, i aquest tampoc.
El segon grup en pujar a l’escenari va ser Blau Mediterrà, amb quasi 25 anys d’història. No sé que dir, crec que el millor en aquests casos es callar, afegir una imatge i ja en parlaré més endavant, amb tot el respecte que em mereixen per la llarga carrera que tenen a les esquenes alguns dels seus components.
El tercer grup, varen ser els Boira de Lleida, llavors, per mi, va començar la cantada tot i interpretar solament sis peces, en vaig tenir prou un cop més per veure que continuen en un estat de forma envejable, amb una qualitat de treball com pocs, i amb unes ganes de trepitjar escenaris i d’anar millorant dia a dia com cap.
Ens varen fer un reguitzell de peces molt ben trobades, molt ben escollides per l’ocasió com «Encisadora» del mestre Ortega Monasterio, «Ulls verds» d’en Servià i Ricard Viladesau, «El capità» de Carles Casanovas i Antoni Mas, «Camins» d’en Carles Casanovas i Josep Bastons, «Escolta es vent» d’en Tòfol Mus i Jose Luis Ortega Monasterio, «Habaneras de La Habana» de Carlos Cano.
Totes les peces tenen un estil propi, m’agraden molts aspectes d’aquest grup de la terra ferma, entre altre, el fet de no copiar cap peça. Com molt bé m’explicava en Ramon Bordes, ells quan treballen ens els arranjaments no volen escoltar altres versions, per no caure en el parany de copiar el que ja està fet.
Això m’ho va ensenyar en Càstor Pérez molt sovint i m’ho corroborava en Jordi Grau en moltes de les nostres converses.
Un cop més us en destaco el color de veu d'en Jordi Carulla, molt especial, amb molt de sentiment per allò que toca i creient amb allò que pensa. La magnifica tasca d'Enric Bardina, posant la nota allà on toca en tot momnet, i perque no dir-ho, el toc seriós i metódic. Quant als musics, tan se val per on començar, doncs tant en Ramon Bordes com en Toni Castells son dos grans amants d'allò que toquen. En Ramon pren la guitarra com a parella de ball i li extreu tots acords amb aquell caracter tant personal. En Toni, acarona l'acordió per tot arreu, amb les dues mans, i n'extreu unes melodies que m'han fet afirmar que és el millor acordionista que conec.
Al final de l'escrit us deixo la versió que ens varen regalar de «Camins» (Carles Casanovas i Josep Bastons), un preciós bolero que em va agradar molt.
El quart i últim grup en pujar a l’escenari va ser Mar Endins, un grup força conegut a la capital del país, i per molts dels que s’aplegaven als voltants pels comentaris que sentia. Em va sobtar la formació, no hi ha guitarra, només acordió i quatre veus. No em puc imaginar un grup d’havaneres sense guitarra, tot i que l’acordió tenia una funció que feia de baix o contrabaix, no ho se exactament. Vaig sentir les veus una mica enllaunades, potser per culpa del só, però no ho puc asegurar. Les veus dels components semblaven d'escola però no vaig sentir que empastessin massa.
Així m'ho van transmetre, el fet de no tenir guitarra que marqui el ritme, em va fer trontollar molts dels meus pensaments, però ràpidament es varen posar a lloc quan els vaig escoltar.
Us en desctaco el fet que varen cantar una de les darreres peces d'en Pep Nadal, la rumbeta «Aigua de mar» i també «Vestida de nit» de la Glòria Cruz i Càstor Pérez. Dues versions molt diferents del que he escoltat.
Deixant el grup Boira a banda, dels altres tres grups, va ser el que més qualitat va aportar, però tot i així crec que és fluix per la qualitat que requereix el paratge i el públic.
També prefereixo callar per respecte, tots els grups es mereixen respecte, doncs fan un treball molt lloable, però el gènere també se’l mereix, i es mereix que sigui tractat amb estima i respecte, i per això hi tindria que intervenir algú que tingués coneixements o críteri suficient per dur a terme aquesta tasca i no solament que la cantada es mogués per calers.
Finalment, varen pujar tos els grups a l’escenari per cantar «El meu avi» i «La bella Lola». Sincerament vaig quedar mort, s’escoltaven floretes des de dalt de l’escenari cap a “la bella Lola” (pobre Lola, si l’arreplega el que la demanava...) que mai havia escoltat, una versió amb tant poc respecte, que vaig preferir anar a fer fotos a Les Fonts i al Palau i intentar per un moment no escoltar el que s’estava cantant.
Les crítiques si son constructives han de ser acceptades de bon grat, doncs estan recollides per un que acostuma a escoltar a tothom, i que en transmet allò que el públic li comenta.
Dit això, m’agradaria fer un cop d’atenció i poder parlar amb tot el respecte que es mereixen els que pugen als escenaris i treballen per que allò en que creuen.
Però si us plau, qui no hi cregui, que no s’hi dediqui, que surt molt car el descrèdit.
Veient el cartell de la cantada veig que els organitzadors tenen el suport i el recolzament de l’ajuntament de Barcelona i d’alguna empresa privada. De fet, a les primeres files hi trobem diverses persones de l’Ajuntament o responsables del barri.
M’agradaria que el gènere fos tractat amb respecte i això significa que no es pot organitzar una cantada d’aquest tipus sense pressupost. Estem davant un aparador únic, centenars de cadires disposades amb llargues files que omplien l’esplanada de les fonts, centenars turistes veient les fonts i escoltant directa o indirectament els nostres cants.
Si us plau, amb quin gust hem deixat a la gent que s’hi va aplegar?
Si van escoltar el mateix que jo, per poc oïda que tinguem tots plegats, hi havia coses que no podien ser cantades dalt d’un escenari, ben just en un karaoke. Hem de ser autocrítics i saber amb què estem jugant, o no ens interessen els nostres cants tradicionals i populars?.
Jo vaig fer l’esforç per anar a la cantada i poder descobrir nous grups, però escoltant el que vaig escoltar se’m treuen les ganes de descobrir i estic segur que hi ha de molt bons, però si haig de veure i sentir quelcom similar al que em varen oferir dissabte, em quedo a casa, doncs almenys, no torno amb el disgust.
El gènere no es mereix que sigui maltractat d’aquesta manera, i si no hi ha pressupost que no es faci, però no caiguem en l’error de contractar grups per quatre rals, que no hi ha “duros a quatre pesetes”. Que la qualitat s’ha de treballar, que per creure amb l’havanera s’ha de néixer amb ella arrelada fins la medul·la, i que no pot ser, que quatre canyes s’ajuntin per cantar per quatre duros faci els anys que faci que canten.
Molts d’aquests en alguna època de la vida del grup varen ser bons, tenien bons components, però els grups van canviant i la qualitat del grup també i no es pot viure del passat i menys del bon nom que es va assolir. Doncs es pot caure en el parany de llençar per terra l’esforç i la bona feina que van fer els antics membres.
Estiguem pendents del que es contracta, siguem conscients que es molt fàcil tirar molts esforços per terra si es continua treballant d’aquesta manera.
Segurament, tindria mes força la cantada si s’organitza de manera altruista i en benefici del gènere per tal de donar-lo a conèixer a la gent que es pot aplegar en aquest indret, que no pagant el que es paga als grups que ho trobo ridícul.
Estic segur que la gent que va anar per primer cop a escoltar una cantada d’havaneres, costarà que torni, malgrat que una de les interpretacions segur que no els va deixar indiferents. Els que sovintegem les cantades, sabrem on no hem de tornar a menys que es passin certes contractacions pel sedàs.
Perdoneu, em sap greu, però si no us ho explico d’aquesta manera, us estaria enganyant.
Us deixo alguns detalls del grup que em va captivar un cop més, els Boira de Lleida, Ramon, Jordi, Enric i Toni, gràcies per ser-hi!! (perdoneu que no em surtin totes les paraules que m'agradarien, però vaig quedar tant xafat, que encara em dura). Pere, Rosa, Vicens, vosaltres tampoc us escapeu, gràcies pels bons moments.
Enric Bardina
Jordi Carulla
Ramon Bordes (Lo Bordes)
Toni Castell
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
1 comentari :
Jo també diré la meva, és més, ja ho vaig fer en un escrit a l´Ajuntament l´endemà mateix de la Cantada, on feia constar el meu enuig i indignació per l´espectacle viscut.
Estic totalment d´acord amb tú en tot, però jo no diré les coses amb tanta delicadesa com ho dius
Sóc una simple espectadora que va a escoltar una Cantada i que vol sentir havaneres......Va ser totalment una falta de respecte a un públic que anava a gaudir d´aquest concert....
Només el grup BOIRA va salvar, que dic salvar, va enlairar la nit amb les seves veus conjuntades on s´hi reflectia un treball ben fet a base d´ assaigs, dedicació i cohesió.Això és respecte al públic......
Sincerament, no ho havia viscut mai, però crec que quan algú veu que no pot fer bé les coses, que no hi ha un rendiment com temps enrera, doncs que, mai millor dit, arreplegui veles.....
Rosa Ferrer
Publica un comentari a l'entrada