Després d’un cap de setmana carregat de tanta emoció no es fa fàcil extreure les paraules adients que corresponguin amb els sentiments percebuts. Tant de bó al diccionari hi haguessin afegit més paraules relatives als sentiments, així l’escrit seria una mica més breu i més senzill alhora d’utilitzar expressions.
Perdoneu per avançat, no em sé explicar amb menys paraules. Ja ho sabeu que a la part dreta del blog, us podeu acompanyar la lectura escoltant una selecció d’havaneres.
Enguany la cantada de Calella ens ha preparat una sorpresa quant a l’organització de la cantada. Han transformat una cantada en un Festival, intentant donar força i perspectiva al gènere i veient els resultats, crec que poden estar força contents. Des de l’Ipep de Palafrugell es va fer una aposta for per grups joves (que no vol dir novells). Per una banda el Festival començava divendres amb l’espectacle “Vull tornar-te a veure”, continuava dissabte amb “La cantada” i diumenge amb “A prop del mar”.
La part negativa es que no es va realitzar la cantada prèvia que s’acostumava a fer a la platja del Canadell on aprofitàvem els havanerus per anar fent xup-xup abans de “La cantada”. També es cert, que els grups que normalment amenitzaven aquestes tardes de dissabte, enguany estaven tots dalt de l’escenari de la platja del Port-Bo.
Tres dies intensos d’havaneres interpretades de maneres molt diverses i totes elles amb estils diferent.
Un any més, la empresa que sonoritza tots els esdeveniments del Festival és Sonostudi, on en Jofre amb la seva mestria ha treballat i lluitat per que la part que li corresponia fos tot un èxit. Un cop més ho ha estat, i ha aportat al Festival el toc de qualitat que el mateix requereix, Jofre, un cop més gràcies per la bona feina que has fet.
El “Festival de cançó de taverna i havaneres de Calella de Palafrugell” va començar divendres amb el concert-espectacle “Vull tornar-te a veure” a càrrec de la Neus Mar, Nito Figueras, Olga Cercós, Pedro Martinez i Rafel Rostey al pati de la Biblioteca, un lloc molt bonic per pasar llargues estones gaudint del paratge. La escenografia anava a càrrec de Lluminaria que ens va transportar al ben mig d’un idíl·lic paratge....
Potser no us ho creure-ho però tot i col·laborar amb la creació, edició i maquetació encara era el dia que l’havia de veure. Potser el destí m’havia portat a escoltar-lo tal dia com divendres, dins un marc immillorable i amb la qualitat i tranquil·litat que requeria i com no acompanyat ja per la Cris i en Dídac. Si companys, ara ja en som tres.
Quasi no varem tenir temps de sopar, les cues de la carretera varen fer que ens endarreríssim més del compte. En arribar ja estava tot preparat, una llum molt suau, una música dolça de fons –havaneres- i a les cadires un munt d’amics, seguidors, havanerus....
Al mateix temps que arribàvem nosaltres també ho feia en Josep Bastons amb el seu inseparable amic Mariano i un altre, les cares de sorpresa feien entreveure que allà no ens esperaven pas, però per ambdues parts, el somriure i la il·lusió per tornar-nos a veure en reflectien en les nostres mirades.
Creia saber el que anava a escoltar, estava convençut del que anava a veure però ni de bon tros arribaven aquestes sensacions a saber el que de veritat em van oferir aquest equip de musics liderat per la Neus Mar i en Nito Figueras. Des de la primera peça em varen deixar captivat i immers en la història que ens narrava l’Olga Cercós.
No coneixia la qualitat interpretativa d’aquesta actriu, n’havia sentit a parlar, però un cop més la realitat superava el que m’havien explicat.
Totes les peces van ser interpretades amb el fil conductor que portava l’Olga, la Neus aportant aquella veu tant dolça i tendra que la caracteritza i la resta de components acompanyant la dolça melodia que tant be ha arranjat en Nito Figueras.
En Josep Bastons va donar carta blanca a en Nito Figueras per que fes i desfés al seu gust, sempre mantenint l’essència amb la que havien estat composades.
Us he de dir que a totes i cadascuna de les peces jo li he trobat sense voler el ritme inicial amb el que varen ser composades, però ben cert és que han aportat a un magnífic treball, notes de qualitat i li han donat una riquesa musical que el gènere pel moment desconeixia.
Si ens referim a la part més pura de l’havanera i el cant de taverna, moltes de les cançons, son impossibles de concebre, però dins l’evolució necessària que ha de fer el gènere, aquest estaria –sota el meu punt de vista- el punt més lluny al que se l’ha de deixar arribar.
Tampoc cal ser agosarat i acceptar qualsevol proposta pel fet d’entrar sota el paraigües de les “versions”.....
Trobo que aquest projecte aporta molta musicalitat al gènere i ens permet donar a conèixer aquest a tots aquells que fugen del més pur estil havaneristic.
Quant a l’espectacle poc més puc dir, doncs tots els aspectes varen fregar l’excel·lència, les interpretacions de la Neus, posant-se en la pell de cadascuna de les cançons, acompanyades per les notes del piano d’en Nito i tot el que la resta de companys aportaren, crec que quedava reflectit en un públic entregat i que aplaudia cada cop més...
Totes les peces de l’espectacle son composicions del mestre Josep Bastons i dins la tria hi trobem lletres de la Narcisa Oliver (Mariner de terra endins), Tòfol Mus (Vull tornar-te a veure, enamorar-se, alguns matins, Dubte, etc...) i Carles Casanovas (A cau d’orella, La fada i la bruixa, Camins).
Dissabte es presentava llarg, la nit anterior havíem anat a dormir tard després de veure l’espectacle “Vull tornar-te a veure” i fer-la petar amb els havanerus que allà ens varem trobar, però tot i així vaig decidir anar aviat a Calella per poder gaudir des de els bons inicis a les proves de so, fins a la matinada cantant per les tavernes de Calella.
A les proves de so, ja em vaig retrobar amb els companys del Trio Arrels de Menorca, feia uns anys que no ens veiem i en tenia moltes ganes. Segurament hi ha moltes coincidències a les nostres vides que han fet que ens trobem molt a gust els uns amb els altres...i així ho reflectien les nostres mirades.
Vaig aprofitar que dalt de l’escenari no s’hi pot estar tots els dies per anar prenent imatges amb la retina mecànica dels detalls que acompanyen la cantada i que sovint no es veuen. Una escenografia senzilla, però justa per tal i com han de ser les cantades d’havaneres.
La tarda va ser plena de converses amb els uns i amb els altres, grups amunt i avall, companys, amics, saludats, havanerus enfilaven els carrers de Calella buscant un bon lloc per sopar o be, per poder gaudir de la cantada.
Tal i com varem anunciar, el fet de tenir localitats preferencials a la Cantada ens va aportar als que som seguidors de les havaneres, tenir un lloc immillorable per poder gaudir de la cantada. Val a dir que les primeres files eren plenes de cares conegudes del mon de l’havanera i dels Havanerus.
Si us sembla anem per “La cantada”. Els presentadors varen ser la Fina Brunet i l’Albert Niell. Per una part tenim l’experiència i veterania de la Fina i per l’altre, l’esperit, l’essència i el coneixement del gènere de l’Albert.
Em va fer molta il·lusió col·laborar encara que fos breument en la elaboració dels quatre detalls que envoltaven l’historia de l’havanera, doncs entre altre, considero molt important que la informació es doni de la millor manera possible i sense dubtes, i crec que l’Albert i la Fina ho varen fer sense el mes mínim problema,
L’ordre de pujada a l’escenari va ser per sorteig i això va portar que el primer grup en pujar a l’escenari fossin “Els cremats”. Per mi, uns dels grups que ha revolucionat el gènere i que li ha donat una fusió amb altres ritmes, no sempre encertats, però que aporten una qualitat musical que no trobem en lloc.
Tot i les moltes divergències que envolten les nostres maneres de veure les havaneres, ells, com he dit, ens aporten uns ritmes que fins al moment no havíem pogut gaudir dins del gènere. Varen ser els primers, i des de bon començament ja van fer que la gent comences a moure els malucs quan encara no havien escalfat.
Com ja sabreu els mes entesos, els nous canons marcats dins de la cantada de Calella, obliga als grups a respectar part de l’essència de la cantada i interpretar de les quatre peces escollides, tres a ritme d’havanera i una d’estil lliure però vinculat al gènere.
Cal recordar també que en els seus inicis, els canons deien que només es podien interpretar cançons en castellà. Passat uns anys, va evolucionar i es acceptar que es cantessin dos en castellà i dos en català. D’uns anys ençà s’ha tornat a modificar i ha quedat com us he dit.
Dit això, la tria de peces que varen fer va ser: «Follia» una havanera que va musicar en Josep Bastons sobre una lletra trobada però que en desconeixem l’autor. Els Cremats varen fer la seva interpretació i cert és que comença amb ritme d’havanera però en un moment donat, es revoluciona l’escenari, posen en marxa el “turmix” cremats, acceleren i la transformen en una rumbeta.... (això es trampa).
La segona peça va ser que d’estil lliure i van fer un son cubà d’en Compay Segundo titulat “Anita”. La tercera va ser “Temporal” on l’Enric Ferrer veu baixa del grup va musicar unes lletres del palafrugellenc Josep Martí i Clarà “Bepes”. I la darrera “Con toda la mar detràs” una preciosa havanera d’en Patxi Andion.
Tot i les diferencies que podem tenir quant a la manera de veure les havaneres cal reconèixer que Els Cremats ens donen un toc d’humor a l’havanera (només cal veure la cara de sorpresa de la gent), un toc de musicalitat que tant sovint trobo a faltar quan penso en alguna evolució. Aquesta edició penso que ho han fet prou bé, tot i que sobre la trista havanera “Follia” jo n o hagués pogut posar-hi mai un ritme de rumba a una dona que ho perd tot....però tot i així, estic molt content de com van defensar la cantada, content amb la seriositat amb la que se la varen prendre i les bones expectatives que els hi auguro.
El segon grup en pujar a l’escenari va ser el Peix Fregit. Si, un dels grup mítics de la cantada, un dels grups que l’ha vist créixer i formar-se. Van començar amb l’havanera escrita pel tenor i guitarrista del grup Pep Nadal “Para ti”. La segona peça va ser “Cançó del verd mar” una lletra de l’Alfred Almeda i música d’en Josep Bastons. La tercera, ells la van anomenar “Arria la vela” però també es coneguda sota el nom de “Ya salen del puerto” o “la tempesta” i de la qual se’n desconeix l’autor. La quarta i la que queda fora del ritme de dos per quatre va ser la rumbeta elaborada pels germans Nadal, Pep i Joan, “Aigua de mar”.
Es va poder constatar les bones veus que formen aquest tercet palafrugellenc, tres potents veus, amb força musicalitat. Un cop més la magnifica veu d’en Jordi Tormo em va deixar bocabadat, així com en Pep Nadal quan interpreta les cançons amb aquella veu dolça que ell hi sap posar en peces com “Para ti”. Crec que és la millor versió de veu que se li pot escoltar. Quant a en Norbert, un cop més i no serà l’últim em va meravellar la seva manera de tocar l’acordió, les notes que li extreu i afegint aquell toc de veu qun toca. He de dir que em varen sorprendre força, i vaig veure una bona evolució des de l’últim cop que els vaig escoltar, que malauradament ja fa dies.
Tot i això i si us puc tornar a ser franc, sota la meva opinió tot i la bona qualitat musical que ens varen aportar vaig notar un posat una mica fred dalt de l’escenari, però estic segur que només va ser un miratge amb la bona actuació que varen fer....
El tercer grup de la cantada, va ser es Trio Arrels de Menorca amb en Beni Cacho, Amador Simonet i en Kiko Carreras. Aquest últim ha estat una incorporació d’última hora doncs fa pocs dies que l’anterior segona veu i requint del grup, en David Serra, va deixar el grup. (David, aprofito l’escrit per desitjar-te el millor, saps que en soc un gran admirador de la teva tasca, les teves composicions i de la teva ajuda).
Sincerament pensava que es notaria molt el canvi, i s’ha notat. No vull entrar en comparacions, no crec que sigui el mes adient. El que si que us diré que si que hi vaig notar canvi, però a millor...
N’estic molt orgullós de com ha treballat aquest grup en tant poc temps per preparar repertori, no resulta fàcil arribar a una cantada com la de Calella i fer-ho tant be com ho varen fer en tant poc temps (no per les quatre peces que ens varen regalar, doncs fins a cert punt, assajar i cantar quatre peces, pot fins i tot semblar-nos als ignorants fàcil, sinó que desprès de la cantada ja veureu que vaig estar molta més estona amb ells i no se’ls acabava el repertori).
La primera peça que ens varen regalar va ser una de recent creació del poeta menorquí Tòfol Mus i música d’en Josep Bastons «Cercant sa tonada». La segona peça va ser «Ulls verds» amb lletra d’en Josep Miquel Servià i música d’en Ricard Viladesau. La tercera va ser «Menorca» amb lletra de Jose Luis Ortega Monasterio i música de J. Barra. I la darrera i la que sortia de ritme «Poble» un magnific bolero amb lletra d’en Tòfol Mus i música d’en Josep Bastons.
Es Trio Arrels de Menorca un cop més em va meravellar, si em permeteu, i sense que ningú s’enfadi, va ser per mi, el millor grup de la nit. Ja se que en aquesta afirmació potser creieu que el fet de no escoltar-los sovint aporta un toc diferencial, però creieu-me que sota la meva modèstia opinió ens van aportar el bo i millor que pot aportar un grup per una cantada d’havaneres, bones veus –en Beni a la veu de baix, Amador com a primera veu i en Kiko com a segona, queden molt conjuntades, empastades, amb un bon ritme, una musicalitat excel·lent, unes notes al requint que no se pas com pot fer anar els dits tant ràpid en Kiko, i uns ritmes de “guiterra” que tant en Beni com l’Amador porten amb molta mestria. Un cop més no calia que es miressin per saber on anava cada nota....
Les cares de satisfacció reflectien una bona actuació i així els hi vaig fer saber tant aviat els vaig poder retrobar un cop acabada la cantada.
El quart grup va ser l’Arjau. Un altre grup que preparava novetats per la nova temporada que tot just acaba de començar. Han incorporat la veu d’en Xiqui Ramon al duet que ja formaven en Jordi Grau i en Jordi Rubau. Han passat a formar part de les formacions més comunes dels tercets calellencs i pel que vaig escoltar, donaran molt a parlar per la bona qualitat que els hi vaig poder apreciar tot i els nervis.
Hem de pensar que pujar a l’escenari de Calella provoca uns nervis que costen traure de sobre, i quan ho fas, amb prou feines et queda una o com a molt dues peces per cantar. Ja quatre anys que vaig a la cantada i he trobat molt poques excepcions en las que els nervis no et facin alguna mala passada. Sobretot a les converses prèvies a la cantada és on més he percebut aquests nervis, ja sigui a grups amb una dilatada trajectòria com a altres més novells.
Les dues primeres peces ens les van regalar en Jordi Grau i en Jordi Rubau, amb el format de duet, aquell que ens porta sempre el record de les antigues tavernes de Calella i on tantes hores ara ja puc dir que hi he passat, tot i que quasi tots vosaltres em guanyeu per molt.
La primera i amb la que van sortir del ritme d’havanera va ser «Càdiz» un preciós valset mariner del que en desconeixem l’autor i amb el qual el grup Arjau acostuma a fer al inici de les seves cantades. La segona peça, va ser una havanera molt coneguda per tots, «El llop de mar» d’en Ramon Carreras. Van aconseguir que el públic assistent els acompanyes amb la tornada fet que va omplir de goig les cares d’aquest cantaires Calellencs.
Era el moment de presentar les novetats, la Fina Brunet, ja ens ho havia avançat a la presentació del grup, però jo en tenia moltes ganes de veure si allò que ens havien dit era veritat. I efectivament, en Xiqui Ramon, va pujar un cop més a l’escenari de Calella, aquest cop formant part del grup Arjau.
Us he de dir que he quedat molt sorprès amb aquesta incorporació. No entraré a valorar cap altre fet que no sigui musical i per aquesta vessant crec que la nova incorporació és molt encertada.
El grup Arjau ja fa molts anys que canta com a duet –i espero que ho continuïn fent- tot i que ara han volgut donar un pas més i formar un tercet. Tan de bo es compleixin tots els seus somnis que no son pocs i assoleixin tots els reptes que s’han marcat.
La tercera peça i que ja fan fer a tres veus va ser «Vola barca meva» una havanera-valset, que com va passar amb “Els cremats” estava al llindar del que es permet cantar, doncs el ritme no solament és havanera, però be, potser per aquest tema s’ha d’estar una mica més pendent....
La quarta peça va ser «Ven a mi» una havanera molt antiga de la que desconeixem l’autor. Van fer una interpretació magnífica, les tres veus molt conjuntades, el nou tercet ja sonava quasi com ho havia de fer. Ara, com acostuma a passar hi cal treball, esforç, constància i metodologia.
El darrer grup en pujar a l’escenari de Calella va ser l’Empordanet, un altre grup Calellenc, i un altre grup amb nova incorporació, tot i que aquests porten ja un any treballant. Com ja els hi vaig dir, l’evolució és molt bona, hi ha esforç i treball i han de continuar per aquesta línea, que estic segur que és la bona.
La primera peça que ens varen interpretar va ser «Lejos de tí» una preciosa havanera de la que en desconeixem l’autor, i amb la qual el grup ha aprofitat per batejar el seu nou treball que ha vist la llum fa tant sols una setmaneta.
La segona peça, va ser un altre bonica havanera amb lletra d’en Carles Casanovas i música d’Emili Juanals «Malalt d’amor». La tercera peça va ser la que es sortia del ritme de dos per quatre «Perles d’aigua» un bolero amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i música d’en Lluís Bofill, guitarra i director musical del grup. La quarta peça va ser «Temps perdut», una preciosa havanera escrita per Glòria Cruz i musicada per en Càstor Pérez, antic component i director musical del grup.
El grup ens va fer una molt bona actuació, també us he de dir que els nervis van sovintejar en algun moment, però ja sabem que acostuma a passar. Quan se’ls van treure de sobre van arrodonir una de les millors cantades que he vist a Calella des de que les visito.
Si companys, potser us resulta agosarat, però sota la meva opinió, ha estat la millor cantada a Calella de les que jo he assistit. Tots els grups ho han fet prou bé, uns ho han fet bé, altres molt bé, i per mi, un d’ells va fregar de nou l’excel·lència. El Trio Arrrels de Menorca em va emocionar, feia molt temps que un grup d’havaneres no ho aconseguia, i de fet us ho destaco doncs crec que això els hi dona un punt més al seu favor per enfortir la meva percepció. El toc de sentiment que hi van afegir aquests nois que venen de ses illes i que en el seu repertori sovinteja mes les ranxeres, boleros i valsets que les havaneres, em va captivar un cop més.
Un cop acabada la cantada venia, el que jo considero, la cirereta de la cantada, que és veure cantar als grups participants a les diferents tavernes, bars i restaurants de Calella de Palafrugell. Us deixo l'enllaç per que la pogueu tornar a veure.
Primer de tot, ens varem retrobar amb companys havanerus per comentar la cantada, i tots coincidíem força amb el resultat. Després poc a poc la gent es va anar acostant cap al grup que hi tenen més afinitat. Nosaltres, varem decidir que ho teníem que veure i escoltar tot, o quasi tot, doncs el grup “Els Cremats” cantaven a l’Hotel Sant Roc i la veritat és que desde la platja del Port-Bo fins a l’hotel hi ha una passejada que a les hores en que ens trobàvem, el cos no es veia amb cor d’arribar. Espero que ho entenguin
El primer grup que varem anar a escoltar va ser es Trio Arrels de Menorca al Restaurant Rems. Una terrasseta al aire lliure, una barra de bar a la fresca per poder veure alguna coseta i poder escoltar al trio.... un luxe pels assistents. Allà ells es trobàvem molt relaxats, i va ser llavors quan em va sorprendre la quantitat de peces que amb molt poc temps han incorporat al repertori amb el nou component. De veritat que estic molt sorprès per el gran esforç que us ha suposat. D’un temps ençà he començat a endinsar-me dins el gènere del Bolero, però hi ha molt camí per recórrer, i el Trio ens va regalar unes peces magnifiques que no havia escoltat mai per cap altre grup. Els comentaris entre els assistents era que els recordaven al conegut trio Los Panchos, però fins i tot, algú va parlar del Trio Matamoros.... Caram, jo amb prou feines he vist fotografies d’aquest últim.
La conjunció de les veus, la melodia de les peces, la velocitat de les mans, tot va al mateix compàs, és un luxe poder escoltar i gaudir de les meravelloses interpretacions que ens regala aquest trio menorquí. Hi varem estar força estona, son els que mes lluny ens queden i els havíem d’aprofitar i més quan les peces que interpretaven eren aquells boleros i ranxeres antigues que tant costen d’escoltar en directe. També us he de dir que ens varen regalar alguna havanera, però com us he dit, dins el seu repertori és el gènere que menys interpreten. Però de fet això passa a la gran majoria de grups, doncs amb un clar ritme de dos per quatre ningú s’atreveix a fer una cantada sencera, segons diuen els grups, quedaríem adormits.
Allà també ens varem trobar amb alguna seguidora del blog que em va fer molta il•lusió de veure, doncs son mirades amb bones energies que no sempre trobo. Quan varem sortir del restaurant Rems ens varem acomiadar del grup, sabíem que no ens tornaríem a veure com a mínim en cert temps. Ens varem fer una encaixada de mans, tot i que em vaig quedar amb les ganes fer-los una forta abraçada, però no vaig voler interrompre la seva actuació i menys acomiadar-me tant efusivament com m’hagués agradat, doncs el públic que hi havia, no es mereixia que un desconegut aturés les interpretacions per acomiadar-se...(ja em va saber greu fer-ho com ho varem fer). Companys moltes gràcies per la peça que ens vareu dedicar, un trosset vostre sempre roman actiu dins meu. Sense voler, el Trio va provocar que es passessin les hores més ràpides del que el rellotge era capaç de marcar, però en sortir i veure la realitat, amb prou feines trobaríem els grups cantant...
Encara hi havia temps, així que vaig passar per la taverna Ca la Raquel, allà hi actuaven els Arjau, i encara que només vaig poder captar un parell d’imatges, no vaig deixar escapar l’ocasió de sentir-los amb l’estil tavernari que sempre els ha acompanyat, però aquest cas amb tres veus. Només començar la peça ja vaig veure que quedaria brodat, així que em vaig posar còmode, vaig aturar la càmera de fotos i vaig gaudir durant cinc minuts d’aquelles veus. Vaig quedar immers en aquell moment, el recordo com si fos ara mateix, vaig aturar el temps i va valer molt la pena, el van pagar amb la millor moneda que podien, unes interpretacions meravelloses d’aquelles peces antigues que només els hi escolto a ells.
En sortir de Ca la Raquel, vaig passar per la taverna La bella Lola, allà hi actuava L’Empordanet, un altre grup que allà on es troba més a gust i més còmode és a la taverna. Quan vaig arribar estaven interpretant «Vestida de nit» (Glòria Cruz – Càstor Pérez) i no vaig poder parar de pensar un cop més amb en Càstor i tot el que ha marxat amb ell... El grup va aprofitar el moment per agrair-me el treball fet en el nou enregistrament que ens acaben de presentar “Lejos de ti”. Jo era al costat de la barra, fent quatre fotos pel record, i just al costat tenia dues noies que jo pensava no tornar a saber d’elles i mira per on, dilluns al connectar l’ordinador ja havien cercat el grup l’Empordanet al facebook i ja ens hem fet amics virtuals. Per cert, aprofito per recomanar-vos que visiteu el bloc de la Laia, doncs tal i com s’expressa en l’escrit de Calella, és tal i com jo em vaig engrescar en aquest projecte. El grup se’l veia feliç, content, a gust amb el que estaven fent que no es alter que cantar les nostres cançons populars, havaneres, valsets, boleros, etc...
En sortir de la taverna La bella Lola, em vaig dirigir a la taverna de Can Batlle, allà hi actuava la Neus amb en Josep Bastons, i com no, també tenia moltes ganes d’escoltar-los però aquí es va girar la truita del que estava sent una nit magnifica.... El propietari d’aquesta taverna és en Ricard, una persona del tot desconeguda per mi, i que si no hi ha res de nou, ho continuarà sent per la mala educació que te cap a seguidors, clients i altres visitants de la seva taverna. De fet, ben pocs hi poden accedir, doncs les portes queden tancades sota forrellat i no es permet l’accés.... I jo em pregunto, per que es vol que un grup canti dins un local si després no es mostra a la gent i no es treu cap profit?.... El meu problema va ser que jo si que vaig aconseguir entrar, no em va caler mostrar l’acreditació de premsa, només em va caler insistir una mica a uns cambrers i ensenyar dissimuladament la meva càmera. Un cop a l’interior, vaig veure a la Neus i en Josep Bastons fent de les seves, i la veritat és que es una joia, quan de cop i volta, m’apareix aquest personatge i em diu que dins de la seva taverna no hi puc fer fotos.... La meva cara deuria ser un poema, però no vaig voler crear cap tipus de problema, vaig girar cua, i vaig marxar per on havia entrat. Menys mal que algú de dintre va veure els fets i ho va poder denunciar als amics que allà es trobaven, doncs em va saber greu no poder-me ni acomiadar. Ja ho veieu, tot anava be fins aquest punt. Tampoc hi dedicaré més temps, doncs no se’l mereix, però demano a l’organització que a la taverna Can Batlle no hi portin més grups d’havaneres el dia de la cantada doncs per ser maltractats seguidors, premsa i clients en general, millor ens dirigim a un altre local. Fa un parell d’anys amb el grup Arjau cantant al seu interior ja no ens van voler deixar entrar, la cara d’amargant d’aquest home encara la recordo, però ho vaig deixar passar pensat que podia haver passat un dia dur, però lo de l’altre dia, ja no ho deixo passar i per això aprofito el bloc per denunciar la mala educació i actitud que ha tingut aquest personatge.
Com la visita en aquesta taverna va ser tant curta, vaig tenir temps de veure encara un parell de cançons del grup Peix Fregit que actuava a Can Palet. Sense haver-ho planejat, vaig poder gaudir de dos o tres cançons de tots i cada un dels grups que van participar en la cantada, a excepció com he dit del grup Els Cremats per la llunyania del lloc on cantaven. El tercet calellenc estava en peus a les portes del local, amb un grapat de públic encoratjant-los per que no s’acabessin les cançons. Vaig avisar en Norbert, que els últims cops que s’ha cantat a Can Palet s’ha fet de peus, i això cansa després de tot el dia amunt i avall amb l’acordió. No vaig poder gaudir gaire, la gent estava molt propera a ells, jo tot just per un petit foradet vaig poder passar la càmera per fer-li un parell de fotografies i immortalitzar el moment. Estic segur que varen regalar al públic assistent, una vetllada inoblidable. Eren prop de dos quarts de tres de la matinada, ja estàvem cansats de tot el dia i més amb el petit havaneru dormint al cotxet... Creiem que en Dídac ha superat la proba de foc, quan era dins la panxa ja sovintejava les tavernes, ara que és fora, ho teníem que probar i crec que com he dit ho varem aconseguir.
El diumenge era el darrer dia del Festival, i era culminat amb l’espectacle “A prop del mar” amb els Port-Bo, la Nina, Antoni Mas, Lluís Subiranas, Pep Poblet i Toni Gadea. Per sort he pogut gaudir d’aquest espectacle en altres ocasions i us el recomano per bon recorregut que ens fan per la vida de l’havanera. Des de el seus inicis on es cantava a les tavernes “a palo seco” fins que ha arribat a escenaris com el Palau de la Música... Les interpretacions es van alternant entre els Port-Bo i la Nina fins que trobem que junts també es possible i és llavors quan arriba al seu màxim esplendor. Us he de dir que aquest concert ha estat el que més m’ha agradat de tots els que he anat. Han reunit un cúmul de sentiments i emocions al voltant d’un escenari envoltat de records, vivències i històries passades pels nostres avantpassats.
Estic segur que molts d’aquests estaven en alguna volta, en es còdol, o ben a prop del mar escoltant com aquesta nova generació de cantaires feia de les seves. Clar queda que les formes d’interpretar l’havanera son ben diferents, quasi cap dels nostres grans sabia de solfa i tots cantaven d’oïda. Un dels mestres que sabia de solfa va ser en Frederic Sirés (compositor entre altre de “La gavina” i que sovint acompanyava als antics cantaires del grup Port-Bo. Vaig veure al grup Port-Bo totalment entregat a aquell escenari. Aquell paratge és casa seva i es notava en la tranquil·litat i relaxació de les seves cares. El públic omplia de gom a gom les grades, segons l’organització s’havien venut més de vuit-centes entrades per veure l’espectacle on ni el més agosarat segurament creia assolir aquesta fita. Un cop més els Port-Bo i tot l’equip que el forma ens ha regalat una cantada que no oblidarem.
L’espectacle comença amb els tres components asseguts en una petita taula simulant estar en una taverna. És llavors quan s’explica com es va introduir el gènere a casa nostra i com va anar proliferant... Alhora, els Port-Bo, passaven d’interpretar peces sense acompanyament musical, a poc a poc anar introduint el ritme amb la guitarra. Quan aquest ja és assolit i es dona per fet que hi pot haver un acompanyament musical, és quan intervé la part professional d’un cantant i uns musics i apareix la Nina amb l’Antoni Mas, Pep Poblet, Lluís Subiranas (Subi) i en Toni Gadea... L’aparició va aportar un toc diferent a la resta de cantades que he vist. Quan tots estàvem pendents de l’escenari, mirant a mar, de sobte sentim la veu de la Nina provenint de no sé on, però dolça i profunda com mai li havia sentit.
De sobte, els caps els comencen a girar i al fons de les graderies es veu ella, amb un vestit negre fins als peus, una silueta esvelta i prima, i com no, el seu pentinat tant peculiar..... Va anar venint cap a l’escenari, on els Port-Bo varen sortir a rebre-la com es mereix... La juguesca entre ells està assegurada, per una banda tenim tota la part professional de cantant i musics, i per l’altre l’espontaneïtat i el bon fer dels components del grup Port-Bo, un tàndem que no pot fallar. Així ens varen anar passejant per un munt de peces fantàstiques i fabuloses que varen fer que la vetllada tornés a passar de manera estrepitosa. Quan ens varem donar conta, ja estaven fent la darrera peça i s’acomiadaven de tots nosaltres.... Havíem gaudit com mai, havien posat la cirereta a un cap de setmana havaneru dels que afició.
Sense entrar en detalls del públic assistent doncs crec que hi éreu tots, vull destacar la presència de l’Amaia una noia de Sestao, Bizcaia, que havia fet un grapat de kilòmetres per veure als Port-Bo i la Nina. Eskerrik asko polite!
Molts de vosaltres ja sabreu que amb la cantada de Calella celebrem l’aniversari del bloc, doncs va ser la inspiració per la seva creació. Per tant, ja ho sabeu, el bloc havanerus fa 4 anys.....per tant, permeteu-me que us feliciti per la part que us toca..... Son molts nom els que hauria d’escriure, però un de sol el que ens defineix, Gràcies i per molts anys Havanerus!.
I per acabar us recomano una cantada d’’havaneres que es farà el proper dissabte 14 de Juliol a les deu del vespre a la Platja Gran als voltants de la roca del Cavall Bernat de Platja d’Aro amb els grups, Bergantí, Cremats i Port-Bo. No us perdeu l’agenda de les havaneres que en gaudireu de valent.
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
Perdoneu per avançat, no em sé explicar amb menys paraules. Ja ho sabeu que a la part dreta del blog, us podeu acompanyar la lectura escoltant una selecció d’havaneres.
Enguany la cantada de Calella ens ha preparat una sorpresa quant a l’organització de la cantada. Han transformat una cantada en un Festival, intentant donar força i perspectiva al gènere i veient els resultats, crec que poden estar força contents. Des de l’Ipep de Palafrugell es va fer una aposta for per grups joves (que no vol dir novells). Per una banda el Festival començava divendres amb l’espectacle “Vull tornar-te a veure”, continuava dissabte amb “La cantada” i diumenge amb “A prop del mar”.
La part negativa es que no es va realitzar la cantada prèvia que s’acostumava a fer a la platja del Canadell on aprofitàvem els havanerus per anar fent xup-xup abans de “La cantada”. També es cert, que els grups que normalment amenitzaven aquestes tardes de dissabte, enguany estaven tots dalt de l’escenari de la platja del Port-Bo.
Tres dies intensos d’havaneres interpretades de maneres molt diverses i totes elles amb estils diferent.
Un any més, la empresa que sonoritza tots els esdeveniments del Festival és Sonostudi, on en Jofre amb la seva mestria ha treballat i lluitat per que la part que li corresponia fos tot un èxit. Un cop més ho ha estat, i ha aportat al Festival el toc de qualitat que el mateix requereix, Jofre, un cop més gràcies per la bona feina que has fet.
El “Festival de cançó de taverna i havaneres de Calella de Palafrugell” va començar divendres amb el concert-espectacle “Vull tornar-te a veure” a càrrec de la Neus Mar, Nito Figueras, Olga Cercós, Pedro Martinez i Rafel Rostey al pati de la Biblioteca, un lloc molt bonic per pasar llargues estones gaudint del paratge. La escenografia anava a càrrec de Lluminaria que ens va transportar al ben mig d’un idíl·lic paratge....
Potser no us ho creure-ho però tot i col·laborar amb la creació, edició i maquetació encara era el dia que l’havia de veure. Potser el destí m’havia portat a escoltar-lo tal dia com divendres, dins un marc immillorable i amb la qualitat i tranquil·litat que requeria i com no acompanyat ja per la Cris i en Dídac. Si companys, ara ja en som tres.
Quasi no varem tenir temps de sopar, les cues de la carretera varen fer que ens endarreríssim més del compte. En arribar ja estava tot preparat, una llum molt suau, una música dolça de fons –havaneres- i a les cadires un munt d’amics, seguidors, havanerus....
Al mateix temps que arribàvem nosaltres també ho feia en Josep Bastons amb el seu inseparable amic Mariano i un altre, les cares de sorpresa feien entreveure que allà no ens esperaven pas, però per ambdues parts, el somriure i la il·lusió per tornar-nos a veure en reflectien en les nostres mirades.
Creia saber el que anava a escoltar, estava convençut del que anava a veure però ni de bon tros arribaven aquestes sensacions a saber el que de veritat em van oferir aquest equip de musics liderat per la Neus Mar i en Nito Figueras. Des de la primera peça em varen deixar captivat i immers en la història que ens narrava l’Olga Cercós.
No coneixia la qualitat interpretativa d’aquesta actriu, n’havia sentit a parlar, però un cop més la realitat superava el que m’havien explicat.
Totes les peces van ser interpretades amb el fil conductor que portava l’Olga, la Neus aportant aquella veu tant dolça i tendra que la caracteritza i la resta de components acompanyant la dolça melodia que tant be ha arranjat en Nito Figueras.
En Josep Bastons va donar carta blanca a en Nito Figueras per que fes i desfés al seu gust, sempre mantenint l’essència amb la que havien estat composades.
Us he de dir que a totes i cadascuna de les peces jo li he trobat sense voler el ritme inicial amb el que varen ser composades, però ben cert és que han aportat a un magnífic treball, notes de qualitat i li han donat una riquesa musical que el gènere pel moment desconeixia.
Si ens referim a la part més pura de l’havanera i el cant de taverna, moltes de les cançons, son impossibles de concebre, però dins l’evolució necessària que ha de fer el gènere, aquest estaria –sota el meu punt de vista- el punt més lluny al que se l’ha de deixar arribar.
Tampoc cal ser agosarat i acceptar qualsevol proposta pel fet d’entrar sota el paraigües de les “versions”.....
Trobo que aquest projecte aporta molta musicalitat al gènere i ens permet donar a conèixer aquest a tots aquells que fugen del més pur estil havaneristic.
Quant a l’espectacle poc més puc dir, doncs tots els aspectes varen fregar l’excel·lència, les interpretacions de la Neus, posant-se en la pell de cadascuna de les cançons, acompanyades per les notes del piano d’en Nito i tot el que la resta de companys aportaren, crec que quedava reflectit en un públic entregat i que aplaudia cada cop més...
Totes les peces de l’espectacle son composicions del mestre Josep Bastons i dins la tria hi trobem lletres de la Narcisa Oliver (Mariner de terra endins), Tòfol Mus (Vull tornar-te a veure, enamorar-se, alguns matins, Dubte, etc...) i Carles Casanovas (A cau d’orella, La fada i la bruixa, Camins).
Dissabte es presentava llarg, la nit anterior havíem anat a dormir tard després de veure l’espectacle “Vull tornar-te a veure” i fer-la petar amb els havanerus que allà ens varem trobar, però tot i així vaig decidir anar aviat a Calella per poder gaudir des de els bons inicis a les proves de so, fins a la matinada cantant per les tavernes de Calella.
A les proves de so, ja em vaig retrobar amb els companys del Trio Arrels de Menorca, feia uns anys que no ens veiem i en tenia moltes ganes. Segurament hi ha moltes coincidències a les nostres vides que han fet que ens trobem molt a gust els uns amb els altres...i així ho reflectien les nostres mirades.
Vaig aprofitar que dalt de l’escenari no s’hi pot estar tots els dies per anar prenent imatges amb la retina mecànica dels detalls que acompanyen la cantada i que sovint no es veuen. Una escenografia senzilla, però justa per tal i com han de ser les cantades d’havaneres.
La tarda va ser plena de converses amb els uns i amb els altres, grups amunt i avall, companys, amics, saludats, havanerus enfilaven els carrers de Calella buscant un bon lloc per sopar o be, per poder gaudir de la cantada.
Tal i com varem anunciar, el fet de tenir localitats preferencials a la Cantada ens va aportar als que som seguidors de les havaneres, tenir un lloc immillorable per poder gaudir de la cantada. Val a dir que les primeres files eren plenes de cares conegudes del mon de l’havanera i dels Havanerus.
Si us sembla anem per “La cantada”. Els presentadors varen ser la Fina Brunet i l’Albert Niell. Per una part tenim l’experiència i veterania de la Fina i per l’altre, l’esperit, l’essència i el coneixement del gènere de l’Albert.
Em va fer molta il·lusió col·laborar encara que fos breument en la elaboració dels quatre detalls que envoltaven l’historia de l’havanera, doncs entre altre, considero molt important que la informació es doni de la millor manera possible i sense dubtes, i crec que l’Albert i la Fina ho varen fer sense el mes mínim problema,
L’ordre de pujada a l’escenari va ser per sorteig i això va portar que el primer grup en pujar a l’escenari fossin “Els cremats”. Per mi, uns dels grups que ha revolucionat el gènere i que li ha donat una fusió amb altres ritmes, no sempre encertats, però que aporten una qualitat musical que no trobem en lloc.
Tot i les moltes divergències que envolten les nostres maneres de veure les havaneres, ells, com he dit, ens aporten uns ritmes que fins al moment no havíem pogut gaudir dins del gènere. Varen ser els primers, i des de bon començament ja van fer que la gent comences a moure els malucs quan encara no havien escalfat.
Com ja sabreu els mes entesos, els nous canons marcats dins de la cantada de Calella, obliga als grups a respectar part de l’essència de la cantada i interpretar de les quatre peces escollides, tres a ritme d’havanera i una d’estil lliure però vinculat al gènere.
Cal recordar també que en els seus inicis, els canons deien que només es podien interpretar cançons en castellà. Passat uns anys, va evolucionar i es acceptar que es cantessin dos en castellà i dos en català. D’uns anys ençà s’ha tornat a modificar i ha quedat com us he dit.
Dit això, la tria de peces que varen fer va ser: «Follia» una havanera que va musicar en Josep Bastons sobre una lletra trobada però que en desconeixem l’autor. Els Cremats varen fer la seva interpretació i cert és que comença amb ritme d’havanera però en un moment donat, es revoluciona l’escenari, posen en marxa el “turmix” cremats, acceleren i la transformen en una rumbeta.... (això es trampa).
La segona peça va ser que d’estil lliure i van fer un son cubà d’en Compay Segundo titulat “Anita”. La tercera va ser “Temporal” on l’Enric Ferrer veu baixa del grup va musicar unes lletres del palafrugellenc Josep Martí i Clarà “Bepes”. I la darrera “Con toda la mar detràs” una preciosa havanera d’en Patxi Andion.
Tot i les diferencies que podem tenir quant a la manera de veure les havaneres cal reconèixer que Els Cremats ens donen un toc d’humor a l’havanera (només cal veure la cara de sorpresa de la gent), un toc de musicalitat que tant sovint trobo a faltar quan penso en alguna evolució. Aquesta edició penso que ho han fet prou bé, tot i que sobre la trista havanera “Follia” jo n o hagués pogut posar-hi mai un ritme de rumba a una dona que ho perd tot....però tot i així, estic molt content de com van defensar la cantada, content amb la seriositat amb la que se la varen prendre i les bones expectatives que els hi auguro.
El segon grup en pujar a l’escenari va ser el Peix Fregit. Si, un dels grup mítics de la cantada, un dels grups que l’ha vist créixer i formar-se. Van començar amb l’havanera escrita pel tenor i guitarrista del grup Pep Nadal “Para ti”. La segona peça va ser “Cançó del verd mar” una lletra de l’Alfred Almeda i música d’en Josep Bastons. La tercera, ells la van anomenar “Arria la vela” però també es coneguda sota el nom de “Ya salen del puerto” o “la tempesta” i de la qual se’n desconeix l’autor. La quarta i la que queda fora del ritme de dos per quatre va ser la rumbeta elaborada pels germans Nadal, Pep i Joan, “Aigua de mar”.
Es va poder constatar les bones veus que formen aquest tercet palafrugellenc, tres potents veus, amb força musicalitat. Un cop més la magnifica veu d’en Jordi Tormo em va deixar bocabadat, així com en Pep Nadal quan interpreta les cançons amb aquella veu dolça que ell hi sap posar en peces com “Para ti”. Crec que és la millor versió de veu que se li pot escoltar. Quant a en Norbert, un cop més i no serà l’últim em va meravellar la seva manera de tocar l’acordió, les notes que li extreu i afegint aquell toc de veu qun toca. He de dir que em varen sorprendre força, i vaig veure una bona evolució des de l’últim cop que els vaig escoltar, que malauradament ja fa dies.
Tot i això i si us puc tornar a ser franc, sota la meva opinió tot i la bona qualitat musical que ens varen aportar vaig notar un posat una mica fred dalt de l’escenari, però estic segur que només va ser un miratge amb la bona actuació que varen fer....
El tercer grup de la cantada, va ser es Trio Arrels de Menorca amb en Beni Cacho, Amador Simonet i en Kiko Carreras. Aquest últim ha estat una incorporació d’última hora doncs fa pocs dies que l’anterior segona veu i requint del grup, en David Serra, va deixar el grup. (David, aprofito l’escrit per desitjar-te el millor, saps que en soc un gran admirador de la teva tasca, les teves composicions i de la teva ajuda).
Sincerament pensava que es notaria molt el canvi, i s’ha notat. No vull entrar en comparacions, no crec que sigui el mes adient. El que si que us diré que si que hi vaig notar canvi, però a millor...
N’estic molt orgullós de com ha treballat aquest grup en tant poc temps per preparar repertori, no resulta fàcil arribar a una cantada com la de Calella i fer-ho tant be com ho varen fer en tant poc temps (no per les quatre peces que ens varen regalar, doncs fins a cert punt, assajar i cantar quatre peces, pot fins i tot semblar-nos als ignorants fàcil, sinó que desprès de la cantada ja veureu que vaig estar molta més estona amb ells i no se’ls acabava el repertori).
La primera peça que ens varen regalar va ser una de recent creació del poeta menorquí Tòfol Mus i música d’en Josep Bastons «Cercant sa tonada». La segona peça va ser «Ulls verds» amb lletra d’en Josep Miquel Servià i música d’en Ricard Viladesau. La tercera va ser «Menorca» amb lletra de Jose Luis Ortega Monasterio i música de J. Barra. I la darrera i la que sortia de ritme «Poble» un magnific bolero amb lletra d’en Tòfol Mus i música d’en Josep Bastons.
Es Trio Arrels de Menorca un cop més em va meravellar, si em permeteu, i sense que ningú s’enfadi, va ser per mi, el millor grup de la nit. Ja se que en aquesta afirmació potser creieu que el fet de no escoltar-los sovint aporta un toc diferencial, però creieu-me que sota la meva modèstia opinió ens van aportar el bo i millor que pot aportar un grup per una cantada d’havaneres, bones veus –en Beni a la veu de baix, Amador com a primera veu i en Kiko com a segona, queden molt conjuntades, empastades, amb un bon ritme, una musicalitat excel·lent, unes notes al requint que no se pas com pot fer anar els dits tant ràpid en Kiko, i uns ritmes de “guiterra” que tant en Beni com l’Amador porten amb molta mestria. Un cop més no calia que es miressin per saber on anava cada nota....
Les cares de satisfacció reflectien una bona actuació i així els hi vaig fer saber tant aviat els vaig poder retrobar un cop acabada la cantada.
El quart grup va ser l’Arjau. Un altre grup que preparava novetats per la nova temporada que tot just acaba de començar. Han incorporat la veu d’en Xiqui Ramon al duet que ja formaven en Jordi Grau i en Jordi Rubau. Han passat a formar part de les formacions més comunes dels tercets calellencs i pel que vaig escoltar, donaran molt a parlar per la bona qualitat que els hi vaig poder apreciar tot i els nervis.
Hem de pensar que pujar a l’escenari de Calella provoca uns nervis que costen traure de sobre, i quan ho fas, amb prou feines et queda una o com a molt dues peces per cantar. Ja quatre anys que vaig a la cantada i he trobat molt poques excepcions en las que els nervis no et facin alguna mala passada. Sobretot a les converses prèvies a la cantada és on més he percebut aquests nervis, ja sigui a grups amb una dilatada trajectòria com a altres més novells.
Les dues primeres peces ens les van regalar en Jordi Grau i en Jordi Rubau, amb el format de duet, aquell que ens porta sempre el record de les antigues tavernes de Calella i on tantes hores ara ja puc dir que hi he passat, tot i que quasi tots vosaltres em guanyeu per molt.
La primera i amb la que van sortir del ritme d’havanera va ser «Càdiz» un preciós valset mariner del que en desconeixem l’autor i amb el qual el grup Arjau acostuma a fer al inici de les seves cantades. La segona peça, va ser una havanera molt coneguda per tots, «El llop de mar» d’en Ramon Carreras. Van aconseguir que el públic assistent els acompanyes amb la tornada fet que va omplir de goig les cares d’aquest cantaires Calellencs.
Era el moment de presentar les novetats, la Fina Brunet, ja ens ho havia avançat a la presentació del grup, però jo en tenia moltes ganes de veure si allò que ens havien dit era veritat. I efectivament, en Xiqui Ramon, va pujar un cop més a l’escenari de Calella, aquest cop formant part del grup Arjau.
Us he de dir que he quedat molt sorprès amb aquesta incorporació. No entraré a valorar cap altre fet que no sigui musical i per aquesta vessant crec que la nova incorporació és molt encertada.
El grup Arjau ja fa molts anys que canta com a duet –i espero que ho continuïn fent- tot i que ara han volgut donar un pas més i formar un tercet. Tan de bo es compleixin tots els seus somnis que no son pocs i assoleixin tots els reptes que s’han marcat.
La tercera peça i que ja fan fer a tres veus va ser «Vola barca meva» una havanera-valset, que com va passar amb “Els cremats” estava al llindar del que es permet cantar, doncs el ritme no solament és havanera, però be, potser per aquest tema s’ha d’estar una mica més pendent....
La quarta peça va ser «Ven a mi» una havanera molt antiga de la que desconeixem l’autor. Van fer una interpretació magnífica, les tres veus molt conjuntades, el nou tercet ja sonava quasi com ho havia de fer. Ara, com acostuma a passar hi cal treball, esforç, constància i metodologia.
El darrer grup en pujar a l’escenari de Calella va ser l’Empordanet, un altre grup Calellenc, i un altre grup amb nova incorporació, tot i que aquests porten ja un any treballant. Com ja els hi vaig dir, l’evolució és molt bona, hi ha esforç i treball i han de continuar per aquesta línea, que estic segur que és la bona.
La primera peça que ens varen interpretar va ser «Lejos de tí» una preciosa havanera de la que en desconeixem l’autor, i amb la qual el grup ha aprofitat per batejar el seu nou treball que ha vist la llum fa tant sols una setmaneta.
La segona peça, va ser un altre bonica havanera amb lletra d’en Carles Casanovas i música d’Emili Juanals «Malalt d’amor». La tercera peça va ser la que es sortia del ritme de dos per quatre «Perles d’aigua» un bolero amb lletra del poeta menorquí Tòfol Mus i música d’en Lluís Bofill, guitarra i director musical del grup. La quarta peça va ser «Temps perdut», una preciosa havanera escrita per Glòria Cruz i musicada per en Càstor Pérez, antic component i director musical del grup.
El grup ens va fer una molt bona actuació, també us he de dir que els nervis van sovintejar en algun moment, però ja sabem que acostuma a passar. Quan se’ls van treure de sobre van arrodonir una de les millors cantades que he vist a Calella des de que les visito.
Si companys, potser us resulta agosarat, però sota la meva opinió, ha estat la millor cantada a Calella de les que jo he assistit. Tots els grups ho han fet prou bé, uns ho han fet bé, altres molt bé, i per mi, un d’ells va fregar de nou l’excel·lència. El Trio Arrrels de Menorca em va emocionar, feia molt temps que un grup d’havaneres no ho aconseguia, i de fet us ho destaco doncs crec que això els hi dona un punt més al seu favor per enfortir la meva percepció. El toc de sentiment que hi van afegir aquests nois que venen de ses illes i que en el seu repertori sovinteja mes les ranxeres, boleros i valsets que les havaneres, em va captivar un cop més.
Un cop acabada la cantada venia, el que jo considero, la cirereta de la cantada, que és veure cantar als grups participants a les diferents tavernes, bars i restaurants de Calella de Palafrugell. Us deixo l'enllaç per que la pogueu tornar a veure.
Primer de tot, ens varem retrobar amb companys havanerus per comentar la cantada, i tots coincidíem força amb el resultat. Després poc a poc la gent es va anar acostant cap al grup que hi tenen més afinitat. Nosaltres, varem decidir que ho teníem que veure i escoltar tot, o quasi tot, doncs el grup “Els Cremats” cantaven a l’Hotel Sant Roc i la veritat és que desde la platja del Port-Bo fins a l’hotel hi ha una passejada que a les hores en que ens trobàvem, el cos no es veia amb cor d’arribar. Espero que ho entenguin
El primer grup que varem anar a escoltar va ser es Trio Arrels de Menorca al Restaurant Rems. Una terrasseta al aire lliure, una barra de bar a la fresca per poder veure alguna coseta i poder escoltar al trio.... un luxe pels assistents. Allà ells es trobàvem molt relaxats, i va ser llavors quan em va sorprendre la quantitat de peces que amb molt poc temps han incorporat al repertori amb el nou component. De veritat que estic molt sorprès per el gran esforç que us ha suposat. D’un temps ençà he començat a endinsar-me dins el gènere del Bolero, però hi ha molt camí per recórrer, i el Trio ens va regalar unes peces magnifiques que no havia escoltat mai per cap altre grup. Els comentaris entre els assistents era que els recordaven al conegut trio Los Panchos, però fins i tot, algú va parlar del Trio Matamoros.... Caram, jo amb prou feines he vist fotografies d’aquest últim.
La conjunció de les veus, la melodia de les peces, la velocitat de les mans, tot va al mateix compàs, és un luxe poder escoltar i gaudir de les meravelloses interpretacions que ens regala aquest trio menorquí. Hi varem estar força estona, son els que mes lluny ens queden i els havíem d’aprofitar i més quan les peces que interpretaven eren aquells boleros i ranxeres antigues que tant costen d’escoltar en directe. També us he de dir que ens varen regalar alguna havanera, però com us he dit, dins el seu repertori és el gènere que menys interpreten. Però de fet això passa a la gran majoria de grups, doncs amb un clar ritme de dos per quatre ningú s’atreveix a fer una cantada sencera, segons diuen els grups, quedaríem adormits.
Allà també ens varem trobar amb alguna seguidora del blog que em va fer molta il•lusió de veure, doncs son mirades amb bones energies que no sempre trobo. Quan varem sortir del restaurant Rems ens varem acomiadar del grup, sabíem que no ens tornaríem a veure com a mínim en cert temps. Ens varem fer una encaixada de mans, tot i que em vaig quedar amb les ganes fer-los una forta abraçada, però no vaig voler interrompre la seva actuació i menys acomiadar-me tant efusivament com m’hagués agradat, doncs el públic que hi havia, no es mereixia que un desconegut aturés les interpretacions per acomiadar-se...(ja em va saber greu fer-ho com ho varem fer). Companys moltes gràcies per la peça que ens vareu dedicar, un trosset vostre sempre roman actiu dins meu. Sense voler, el Trio va provocar que es passessin les hores més ràpides del que el rellotge era capaç de marcar, però en sortir i veure la realitat, amb prou feines trobaríem els grups cantant...
Encara hi havia temps, així que vaig passar per la taverna Ca la Raquel, allà hi actuaven els Arjau, i encara que només vaig poder captar un parell d’imatges, no vaig deixar escapar l’ocasió de sentir-los amb l’estil tavernari que sempre els ha acompanyat, però aquest cas amb tres veus. Només començar la peça ja vaig veure que quedaria brodat, així que em vaig posar còmode, vaig aturar la càmera de fotos i vaig gaudir durant cinc minuts d’aquelles veus. Vaig quedar immers en aquell moment, el recordo com si fos ara mateix, vaig aturar el temps i va valer molt la pena, el van pagar amb la millor moneda que podien, unes interpretacions meravelloses d’aquelles peces antigues que només els hi escolto a ells.
En sortir de Ca la Raquel, vaig passar per la taverna La bella Lola, allà hi actuava L’Empordanet, un altre grup que allà on es troba més a gust i més còmode és a la taverna. Quan vaig arribar estaven interpretant «Vestida de nit» (Glòria Cruz – Càstor Pérez) i no vaig poder parar de pensar un cop més amb en Càstor i tot el que ha marxat amb ell... El grup va aprofitar el moment per agrair-me el treball fet en el nou enregistrament que ens acaben de presentar “Lejos de ti”. Jo era al costat de la barra, fent quatre fotos pel record, i just al costat tenia dues noies que jo pensava no tornar a saber d’elles i mira per on, dilluns al connectar l’ordinador ja havien cercat el grup l’Empordanet al facebook i ja ens hem fet amics virtuals. Per cert, aprofito per recomanar-vos que visiteu el bloc de la Laia, doncs tal i com s’expressa en l’escrit de Calella, és tal i com jo em vaig engrescar en aquest projecte. El grup se’l veia feliç, content, a gust amb el que estaven fent que no es alter que cantar les nostres cançons populars, havaneres, valsets, boleros, etc...
En sortir de la taverna La bella Lola, em vaig dirigir a la taverna de Can Batlle, allà hi actuava la Neus amb en Josep Bastons, i com no, també tenia moltes ganes d’escoltar-los però aquí es va girar la truita del que estava sent una nit magnifica.... El propietari d’aquesta taverna és en Ricard, una persona del tot desconeguda per mi, i que si no hi ha res de nou, ho continuarà sent per la mala educació que te cap a seguidors, clients i altres visitants de la seva taverna. De fet, ben pocs hi poden accedir, doncs les portes queden tancades sota forrellat i no es permet l’accés.... I jo em pregunto, per que es vol que un grup canti dins un local si després no es mostra a la gent i no es treu cap profit?.... El meu problema va ser que jo si que vaig aconseguir entrar, no em va caler mostrar l’acreditació de premsa, només em va caler insistir una mica a uns cambrers i ensenyar dissimuladament la meva càmera. Un cop a l’interior, vaig veure a la Neus i en Josep Bastons fent de les seves, i la veritat és que es una joia, quan de cop i volta, m’apareix aquest personatge i em diu que dins de la seva taverna no hi puc fer fotos.... La meva cara deuria ser un poema, però no vaig voler crear cap tipus de problema, vaig girar cua, i vaig marxar per on havia entrat. Menys mal que algú de dintre va veure els fets i ho va poder denunciar als amics que allà es trobaven, doncs em va saber greu no poder-me ni acomiadar. Ja ho veieu, tot anava be fins aquest punt. Tampoc hi dedicaré més temps, doncs no se’l mereix, però demano a l’organització que a la taverna Can Batlle no hi portin més grups d’havaneres el dia de la cantada doncs per ser maltractats seguidors, premsa i clients en general, millor ens dirigim a un altre local. Fa un parell d’anys amb el grup Arjau cantant al seu interior ja no ens van voler deixar entrar, la cara d’amargant d’aquest home encara la recordo, però ho vaig deixar passar pensat que podia haver passat un dia dur, però lo de l’altre dia, ja no ho deixo passar i per això aprofito el bloc per denunciar la mala educació i actitud que ha tingut aquest personatge.
Com la visita en aquesta taverna va ser tant curta, vaig tenir temps de veure encara un parell de cançons del grup Peix Fregit que actuava a Can Palet. Sense haver-ho planejat, vaig poder gaudir de dos o tres cançons de tots i cada un dels grups que van participar en la cantada, a excepció com he dit del grup Els Cremats per la llunyania del lloc on cantaven. El tercet calellenc estava en peus a les portes del local, amb un grapat de públic encoratjant-los per que no s’acabessin les cançons. Vaig avisar en Norbert, que els últims cops que s’ha cantat a Can Palet s’ha fet de peus, i això cansa després de tot el dia amunt i avall amb l’acordió. No vaig poder gaudir gaire, la gent estava molt propera a ells, jo tot just per un petit foradet vaig poder passar la càmera per fer-li un parell de fotografies i immortalitzar el moment. Estic segur que varen regalar al públic assistent, una vetllada inoblidable. Eren prop de dos quarts de tres de la matinada, ja estàvem cansats de tot el dia i més amb el petit havaneru dormint al cotxet... Creiem que en Dídac ha superat la proba de foc, quan era dins la panxa ja sovintejava les tavernes, ara que és fora, ho teníem que probar i crec que com he dit ho varem aconseguir.
El diumenge era el darrer dia del Festival, i era culminat amb l’espectacle “A prop del mar” amb els Port-Bo, la Nina, Antoni Mas, Lluís Subiranas, Pep Poblet i Toni Gadea. Per sort he pogut gaudir d’aquest espectacle en altres ocasions i us el recomano per bon recorregut que ens fan per la vida de l’havanera. Des de el seus inicis on es cantava a les tavernes “a palo seco” fins que ha arribat a escenaris com el Palau de la Música... Les interpretacions es van alternant entre els Port-Bo i la Nina fins que trobem que junts també es possible i és llavors quan arriba al seu màxim esplendor. Us he de dir que aquest concert ha estat el que més m’ha agradat de tots els que he anat. Han reunit un cúmul de sentiments i emocions al voltant d’un escenari envoltat de records, vivències i històries passades pels nostres avantpassats.
Estic segur que molts d’aquests estaven en alguna volta, en es còdol, o ben a prop del mar escoltant com aquesta nova generació de cantaires feia de les seves. Clar queda que les formes d’interpretar l’havanera son ben diferents, quasi cap dels nostres grans sabia de solfa i tots cantaven d’oïda. Un dels mestres que sabia de solfa va ser en Frederic Sirés (compositor entre altre de “La gavina” i que sovint acompanyava als antics cantaires del grup Port-Bo. Vaig veure al grup Port-Bo totalment entregat a aquell escenari. Aquell paratge és casa seva i es notava en la tranquil·litat i relaxació de les seves cares. El públic omplia de gom a gom les grades, segons l’organització s’havien venut més de vuit-centes entrades per veure l’espectacle on ni el més agosarat segurament creia assolir aquesta fita. Un cop més els Port-Bo i tot l’equip que el forma ens ha regalat una cantada que no oblidarem.
L’espectacle comença amb els tres components asseguts en una petita taula simulant estar en una taverna. És llavors quan s’explica com es va introduir el gènere a casa nostra i com va anar proliferant... Alhora, els Port-Bo, passaven d’interpretar peces sense acompanyament musical, a poc a poc anar introduint el ritme amb la guitarra. Quan aquest ja és assolit i es dona per fet que hi pot haver un acompanyament musical, és quan intervé la part professional d’un cantant i uns musics i apareix la Nina amb l’Antoni Mas, Pep Poblet, Lluís Subiranas (Subi) i en Toni Gadea... L’aparició va aportar un toc diferent a la resta de cantades que he vist. Quan tots estàvem pendents de l’escenari, mirant a mar, de sobte sentim la veu de la Nina provenint de no sé on, però dolça i profunda com mai li havia sentit.
De sobte, els caps els comencen a girar i al fons de les graderies es veu ella, amb un vestit negre fins als peus, una silueta esvelta i prima, i com no, el seu pentinat tant peculiar..... Va anar venint cap a l’escenari, on els Port-Bo varen sortir a rebre-la com es mereix... La juguesca entre ells està assegurada, per una banda tenim tota la part professional de cantant i musics, i per l’altre l’espontaneïtat i el bon fer dels components del grup Port-Bo, un tàndem que no pot fallar. Així ens varen anar passejant per un munt de peces fantàstiques i fabuloses que varen fer que la vetllada tornés a passar de manera estrepitosa. Quan ens varem donar conta, ja estaven fent la darrera peça i s’acomiadaven de tots nosaltres.... Havíem gaudit com mai, havien posat la cirereta a un cap de setmana havaneru dels que afició.
Sense entrar en detalls del públic assistent doncs crec que hi éreu tots, vull destacar la presència de l’Amaia una noia de Sestao, Bizcaia, que havia fet un grapat de kilòmetres per veure als Port-Bo i la Nina. Eskerrik asko polite!
Molts de vosaltres ja sabreu que amb la cantada de Calella celebrem l’aniversari del bloc, doncs va ser la inspiració per la seva creació. Per tant, ja ho sabeu, el bloc havanerus fa 4 anys.....per tant, permeteu-me que us feliciti per la part que us toca..... Son molts nom els que hauria d’escriure, però un de sol el que ens defineix, Gràcies i per molts anys Havanerus!.
I per acabar us recomano una cantada d’’havaneres que es farà el proper dissabte 14 de Juliol a les deu del vespre a la Platja Gran als voltants de la roca del Cavall Bernat de Platja d’Aro amb els grups, Bergantí, Cremats i Port-Bo. No us perdeu l’agenda de les havaneres que en gaudireu de valent.
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
1 comentari :
Una vegada més, gràcies Toni per la teva tasca!!
Publica un comentari a l'entrada