Palamós s’engalana per rebre la 31a Mostra de l’havanera catalana, amb un cartell molt adient i especial per l’ocasió. Comptem amb la participació dels grups Norai, Port-Bo, Bergantí, Peix Fregit i Neus Mar com a cantant convidada doncs aquest any es va voler afegir una cirereta al que diuen, la cantada de les cantades.
Aquesta edició s’ha decidit dedicar-la a Josep Bastons, un home que ens te a tots el cor robat amb les seves composicions d’havaneres, boleros, i tot el que calgui i envolti el cant de taverna.
Enguany i com a fet diferencial, la cantada ha estat organitzada per l’Agrupació Sardanista Costa Brava de Palamós. Hem d’agrair i molt la tasca que han fet per dur a terme la cantada doncs va penjar d’un fil que la cantada es pogués portar a terme i gràcies a l’empenta i decisió d’en Francesc Sánchez Carcassés i alguns membres més de l’Agrupació, un any més podem gaudir al “Palau de l’havanera” del que ja es considera la millor cantada de l’any per part dels propis grups. No us podeu arribar a imaginar lo prim que era el fil del qual en penjava l’esdeveniment...
Com la cantada estava dedicada al mestre Josep Bastons, per part de l’organització es va proposar als grups que dins la tria, interpretessin dos peces que haguessin estat musicades pel mestre palafrugellenc. En Josep Bastons va estar assentat junt amb el president de l’Associació Sardanista de la Costa Brava el Sr. Cordomí.
La cantada, un any més va ser presentada per el mestre en esdeveniments Francesc Sánchez Carcassés, un erudit en la matèria. La cantada va començar amb un emotiu memorial a un palamosí molt estimat, en Ramon Gallart, membre de l’Agrupació i que per desgracia ens va deixar aquest any a una edat molt jove. En Xicu Sánchez li va dedicar el “My way”, i a l’Arbreda amb prop de mil persones es va sentir de meravella. Els pels ja es varen encrespar només començar. S’havia de fer amb molt de tacte i es va aconseguir.
En Francesc Sánchez Carcassés va sortir a l’escenari molt elegant, un vestit gris amb camisa blanca sense corbata i el programa de mà i un petit full van ser els únics documents que el van acompanyar al llarg de tota la cantada, i sense cap tipus d’interrupció ens va anar presentant els grups sense tenir res preparat, com acostumem a dir, els va presentar tal com raja...
La sonorització de la cantada va anar a càrrec de Sonostudi, “i com aquesta mil més”, la gran experiència en aquestes cantades els hi aporta molts punts a favor, per contra la relaxació per pensar que tot és sota control i que com aquesta ja n’han fet mil més, els hi pot jugar una mala passada. Menys mal que en Jofre acostuma a estar al damunt de quasi totes les probes fet que garanteix que ningú es relaxi.
El primer grup en pujar a l’escenari va ser el grup palamosí dels Norai i ens varen regalar la interpretació de «el meu secret» (Carles Casanovas – Josep Bastons), «Cala Montgó» (Ramon Carreras), «la barca abandonada» (Josep Maria Ministral – Salvador Dabau), «al pirata Joan Torrellas» (Carles Casanovas), «El llop de mar» (Ramon Carreras), «Lola la tavernera» (Carles Casanovas – Josep Bastons).
Vaig quedar gratament sorprès –i no haig de quedar be amb ningú- però personalment els he vist una evolució molt important des de l’últim cop que els vaig escoltar.
Així els ho vaig voler fer saber als seus components a la mitja part, no em podia estar, quan les coses es fan ben fetes s’ha de dir, i en aquest cas, amb la meva modesta opinió, els volia encoratjar a continuar treballant. Segurament no serveix per massa, sé que no vaig ser l’únic que els va felicitar, però un, més un altre, et donen forces per anar tirant endavant.
Ja us avanço que en general em va agradar tot el grup, però si em deixeu destacar algú, permeteu-me que ho faci amb el darrer component que s’ha incorporat al grup, en Manel Ferrer que cobreix la corda de baix, recolza la part instrumental amb l’acordió i també ajuda amb l’arranjament de veus. Te un currículum molt extens dins la música i s’ho fa notar dins el grup. També us he de dir que pel que he viscut fins al moment dins aquesta cantada, hem de tenir molt de compte amb els grups, doncs els altres grups tenen un nivell tan alt, que qualsevol altre grup al seu costat es veu petit. No resulta fàcil trobar un grup que estigui a l’alçada, tot i que l’any passat, amb els companys del grup Arjau, per mi i sota la meva modesta opinió es va aconseguir.
El segon grup va ser el tercet calellenc Port-Bo, on un cop més ens varen emocionar en diverses ocasions. La tria de peces que varen escollir va ser «Galatea» (F. Vaqué – J. Vejvoda), «El meu norai» (Carles Casanovas – Antoni Mas), «La puntaire del Rial (E. Padró - Eliseu Carbó), «El barraler» (Carles Casanovas – Josep Bastons), «El pescador de canya» (Carles Casanovas – Josep Bastons) i «A mar oberta» (Carles Casanovas – Antoni Mas).
Els tres components del grup estaven còmodes a l’escenari, podem dir que un d’ells juga a casa i se l’estima segurament un xic més que en altres places. En Carles Casanovas va estar pendent en tot moment que allò sones com havia de sonar, i en alguna ocasió, una mirada, un gest, va fer corregir algun error esporàdic que es produïa.
Ens varen regalar tres peces de les que han incorporat al darrer enregistrament, dos d’elles sota una interpretació magistral, «El meu norai» i «El barraler». Quant a la tercera, «A mar oberta» l’himne amb el qual molts de nosaltres ens sentim identificats, fins al punt que uns quants seguidors han iniciat el fet de posar-se en peus cada cop que l’escoltin. Ells son la Sílvia, en Jordi, Maria Jesus, i la Sunsi. Ells han començat, son els iniciadors i pel que he llegit a les xarxes socials, s’ha proposat que s’hi afegeixin més gent. Es difícil, però potser s’aconsegueix.
A la mitja part, com acostuma a ser habitual, els grups es situen a unes paradetes a vendre enregistraments, i jo aprofito per parlar amb els companys dels diversos grups i seguidors per compartir inquietuds i coneixements. Aquest any, també vaig inquietar-me per veure si les coses anaven bé, o si era de menester alguna cosa, però com sempre, tot estava sota control.
La segona part començava amb un moment especial per tots aquells que ens estimem l’havanera, en Josep Bastons, la Neus Mar, o totes tres...
Des de l’organització es va pensar quina era la millor opció per dedicar-li una cantada a en Josep, i com ja sabem que no es gaire amant dels homenatges, es va proposar que amb una cantada dedicada es trobaria molt a gust, i més si en aquesta cantada te l’ocasió de participar. Sabem que en Josep es més amic d’estar dalt de l’escenari que mantenir-se a baix.
Quant ja es va tenir clar que se li dedicaria la cantada, es va mirar com i de quina manera ell podia estar implicat, i veient com li van les coses amb la seva inseparable amiga Neus Mar, els organitzadors varen decidir convidar-la per fer als dos partícips d’aquesta gran cantada. Musicalment la Neus és una de les persones més pròximes a en Josep i en aquests moments, es troba en fase de creixement musical, tot i el temps que porta recorregut, acaba de començar una nova singlada amb Neus Mar Trio. Un tercet format per un guitarrista -Jordi Aguilar-, un percussionista –Toni Gadea- i la seva magnifica i excepcional veu.
La seva tria va ser més curta que la de la resta de grups, en va fer quatre, fent les dues primeres peces amb lletres d’en Carles Casanovas i les dues següents amb lletres de la poetessa palafrugellenca Narcisa Oliver. «Camins», «A cau d’orella», «Tamariu» i «El pensament».
L’organització –sota la meva opinió- no podia fer millor tria. Com ja he dit moltes altres vegades, Neus Mar és la veu femenina de l’havanera (amb tot el respecte per les altres veus femenines de la resta de grups). Segurament hi ha de millors, però no les conec, el que si que he pogut observar en tots aquests anys que fa que la conec, és que hi posa el cor i l’ànima en allò en que creu, i en aquesta ocasió, no solament hi creu, si no que l’entusiasma acompanyar-se per en Josep Bastons.
Ara que també us diré que coneixent com vaig coneixent a en Josep Bastons, no se qui està més il•lusionat dels dos en cantar plegats. Se’ls podia veure a les cares. Ella en la primera peça es va mantenir a peu dret, davant del microfon, i sota un posat seriós. En Josep Bastons va asseure en una cadira, va deixar caure a terra el seu llibret de melodies manuscrites i va començar a acaronar la guitarra com només ell sap fer. Un cop feta la primera, i havent alliberat els nervis que comporta, ella, sense pensar-s’ho, va decidir posar una cadira al costa d’en Josep i cantar des d’allà, amb el que suposa cantar amb el diafragma comprimit.
Amb la segona peça em va tornar a emocionar, quan li cantava a en Josep Bastons a cau d’orella «A cau d’orella» (perdoneu el joc de paruales). El registre de veu de la Neus va voleiar per damunt de l’Arbreda com les melodies que ens aportava la suau brisa que movia les fulles dels arbres, dolça, tendre...
En Josep brollava felicitat, energia i vitalitat, els que l’estimem no podem demanar més que veure’l amb aquest estat d’ànim i en aquesta bona situació, i gran part d’aquesta situació li hem d’agrair a la cantant que el va acompanyar, la Neus Mar.
Un cop superat el “bon tràngol” que ens varen fer passar aquesta parella, damunt de l’escenari, hi posaven els peus el grup Bergantí, una colla d’amics que també estimen en Josep de manera especial. No hi podien faltar un any més.
La tria de peces va ser «Pescador sóc d’una cala» (Carles Casanovas – Jaume Brujachs), «Busca’m a l’Empordà» (Carles Casanovas – Antoni Mas), «Cercant sa tonada» (Tòfol Mus – Josep Bastons), «La subhasta» (Tòfol Mus – Josep Bastons), «La sardana de la mar» (Marti Clarà “Bepes” – Ricard Viladesau), «El canó de Palamós» (Jose Luis Ortega Monasterio).
Un cop més el grup Bergantí em va fascinar en la manera en que interpreta les havaneres i el cant de taverna en general. Els arranjaments que en fa el director musical i acordionista del grup, Pere Fort, es fan palès quan quedes bocabadat en la manera en que preparen i interpreten les cançons. Escoltes la melodia i les veus, i tot d’una sembla que canti un de sol quan acostumen a fer-ho a tres veus.
Un any més el grup Bergantí crec que va aportar la màxima qualitat a la cantada, així ho varen reflectir els diversos comentaris que anava fent la gent al finalitzar la cantada. El quòrum era unànime, jo n’estava orgullós quant al treball que tenen al darrera i per la situació que estem passant plegats.
En Pere Margall amb una de les millors veus de baix de l’havanera catalana, ens va regalar un “solos” que a l’Arbreda sonen com en cap lloc. En sé d’una que un cop acabar la cantada li va fer una abraçada que no oblidarà mai...
El darrer grup de la cantada va ser el Peix Fregit, i aquest cop si que em va agradar com van arreglar les peces. M’alegra veure el grup en aquest estat de forma, està sent un any dur, però escoltant el que ens varen regalar a l’Arbreda, suposo que l’any vinent serà més fructuós que aquest.
La tria de peces que varen fer va ser, «Barquejant per l’Empordà» (Pep Nadal), «Cançó del verd mar» (A. Almeda – Josep Bastons), «Mariner de terra endins» (Narcisa Oliver – Josep Bastons), «Encisadora» (Jose Luis Ortega Monasterio), «Ulls verds» (Josep Miquel Servià – Ricard Viladesau), «Catalunya plora» (R. Vidal – J. Viladomat).
Vaig sentir la veu d’en Norbert Torrecillas en moltes ocasions i sense por, fet al que no ens tenia acostumats ens altres temporades, però poc a poc i fent-se el seu lloc quant a les veus, trobo molt encertat el com i el on la fica. Els arranjaments de moltes de les peces que ens regalen son fets per en Ricard Viladesau, rics en veus, entre altre molts detalls.
Sento una profunda admiració per com en Norbert Torrecillas extreu del seu acordió aquells bells acords. Els acordionistes que conec, tret d’en Toni Castell del grup Boira, no ens deleiten massa amb l’acordió, i en Norbert, sempre que en te ocasió ho fa de bon grat.
Quant a veus, ja es prou conegut el que hi ha. Una de les millors veus de l’havanera quant fa de baix, és la d’en Jordi Tormo. També he pogut percebre que es deixen anar més per “solos” de veus, fet que permet el lluïment de cada corda.
El mateix passa amb la veu d’en Pep Nadal, de la qual us puc dir que és preciosa, clara i neta. Una mostra de la qual la podeu escoltar al seu darrer treball enregistrat “Dies blancs, dies negres”.
La cantada ja arribava a la seva fi, i a diferencia de les altres cantades, aquesta l’acabem solament amb “el meu avi”.
Sota la direcció del mestre Josep Bastons els grups entonaren amb ganes, coratge i força les cançons de comiat.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible.
Com acostumo a fer darrerament, us deixo un reguitzell d'imatges de la vetllada, espero que les gaudiu.
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada