Havanerus, tot i que aquests últims dies hem tingut pèrdues molt importants dintre del gènere, hem de mirar endavant i continuar treballant.
El 2012 el deixem enrere, amb la crueltat de les retallades, la pujada d'impostos sobre la cultura, i per acabar-ho d'amanir, ara ens volen tocar la llengua.
Al Bloc de Les Havaneres, continuarem escrivint i divulgant en català doncs és la nostra llengua i amb la que ens expressem millor. Hi ha a disposició de qui calgui un traductor que li redactarà el text en l'idioma que desitgi.
Com a fita important aquest any, recordareu que el bloc ha estat guardonat com a millor Bloc personal de Cultura dintre dels Premis Blocs Catalunya 2012.
Un any més, Palafrugell rep la Cantada d’havaneres per a La Marató de TV3 que aquest any celebra la 4º edició. Llàstima que no la puguem celebrar el mateix dia en que ho fan per televisió doncs ja estan programades altres activitats al teatre i any rere any, hem d’acabar triant dates el mes a la vora possible. Us faig saber que ja hem reservat data per l’any vinent, tot i que espero que hi hagi alguna baixa i se’ns permeti celebrar la cantada el mateix dia que es celebra a TV3.
Com cada any, el regal més gran ens el feu molts de vosaltres, es a dir, tot el públic assistent a la cantada, i com ja va sent habitual, omple tota la platea del teatre. Aquest any hem recollit dos mil cinc-cents euros, una xifra una mica per sota del aconseguit en altres edicions, però que donades les circumstàncies per les que ens toca viure a la gran majoria, ho entenc.
Tot i així, família, amics, coneguts i saludats, Gràcies per ser-hi i fer-nos costat!.
La cantada està organitzada per l’Associació de suport a la Dona de Palafrugell, però val a dir que tota la tasca la porta a l’esquena la Neus Mar, que des del primer dia va creure en aquest projecte i any rere any, tira del carro per engrescar a qui faci falta per portar-lo a terme. Els que estem al voltant intentem estar a l’alçada, uns ho aconsegueixen, altres es queden en el intent.
Els grups participants inicialment eren Arjau, Bergantí, L’Empordanet, Neus Mar grup i Peix Fregit, però una indisposició d’en Pere Margall del grup Bergantí, va fer que aquest grup esdevingués baixa de la cantada a última hora.
Crec que ens en varem sortir prou bé, doncs la resta de grups solament van haver d’afegir una peça més en repertori i avall. Donades les circumstancies de la baixa del grup de Malgrat de Mar de Barcelona (pel que tampoc sap de geografia), em va donar l’oportunitat de veure que la cantada amb quatre grups frueix més que amb cinc. Penso que es fa mes lleugera i no hi ha tants canvis al escenari fet que provocava unes esperes un xic llargues. Per tant, si tot va com ha d’anar l’any vinent, ja ens podem plantejar l’opció de fer la cantada amb quatre grups, segurament en sortiran beneficiats públic, grups i organitzadors.
Us vull destacar que des del presentador de l’esdeveniment, en Xicu Sánchez Carcassés, fins el grup Arjau, últim grup en actuar, van tenir paraules de suport cap a l’amic Pere Margall per la seva prompta recuperació. Un cop més es fa palès el bon sentiment i estima que es desperta vers aquest cantaire. Val a dir, que no és res greu, no us amoïneu.
Bé, fets els preàmbuls, ja ho teníem tot a punt, entre bambolines, en Xicu va donar quatre pinzellades abans de pujar a l’escenari, i tots varem quedar entesos.
El primer grup en pujar va ser Peix Fregit, amb en Jordi Tormo al capdavant, seguit d’en Pep Nadal i en Norbert Torrecillas. Si dic que per mi, va ser el grup revelació de la vetllada, potser molts de vosaltres pensareu, ¿i que et pensaves?.
Bé, vaig quedar molt gratament sorprès per l’evolució que els hi he vist en tota la temporada. En Norbert Torrecillas ja porta quasi quatre anys amb ells (o sense quasi) i s’han establert de nou al més alt nivell. Ja sé que és qüestió de treball i vulgarment en diem “posar-nos les piles” però companys, Peix Fregit, -sempre sota la meva opinió- ho ha fet i de valent. Sota el meu punt de vista, i la meva manera d’entendre el gènere, la temporada passada no va ser la millor, però aquesta, veient i valorant tots els cops que els he vist, crec que superen amb escreix temps passats. Llàstima que hagi estat una temporada fluixa de cantades per a tots els grups, doncs els seguidors també ho notem alhora de retrobar-nos en certes cantades que s’han deixat de fer, tot i que habitualment han estat les denominades de “festa major” i no pas les ja conegudes de Calella, Palamós, L’Escala, L’Estartit, Begur, Salou, Calafell, Malgrat, Sant Pol, Barcelona, etc...
Des de dalt de l’escenari del Teatre Municipal de Palafrugell em varen tornar a captivar, varem aconseguir que deixés una mica de banda la feina que estava fent amb les imatges i quedés atent, mirant, escoltant, sentint tot allò que el tercet palafrugellenc m’estava cantant.
Allà ho vaig fer en diverses ocasions, ara hi torno, enhorabona companys per la feina ben feta, per molts anys!. El grup Peix Fregit prepara sorpreses i de les que es fan de bon presentar, però quan tinguem més noticies us les farem saber.
El segon grup en pujar a l’escenari va ser L’Empordanet, el qual també està en un moment evolutiu molt important. Aquesta cantada, ja en la passada edició va portar-nos a un David Menor consolidat a l’escenari i compenetrat al grup. Aquest i dins l’evolució i millora que estan fent, us en destaco l’aportació musical que ens va fer amb uns ritmes amb la guitarra que acompanyaven el punteig també amb guitarra d’en Lluis Bofill. Potser és el camí que s’han marcat, afegir una mica més de cobertura musical i alhora consolidar les meravelloses veus de les que disposen amb en Xavi Jonama i en Pere Molina. A mi em poden dir una i un altre vegada que escoltada una havanera, escoltades totes, però em reafirmo a dir que aicò no pasa en els grups que conec, i per mostra, aquesta cantada.
Van escollir una tria molt encertada barrejant tant l'havanera antiga com la contemporania, una delicia pel meu gust.
El tercer grup va ser Neus Mar grup. Una nova formació que feia la posada de llarg davant del seu públic. A la Neus ja la coneixem de les diverses formacions que ha creat i en aquesta ocasió, després de la seva etapa amb Cubacant, ha decidit muntar un grup en solitari. Ella ha donat continuat a la segona etapa de Cubacant, la primera si ho recordeu, només s'interpretaven havaneres primerenques de mitjans del segle XIX i principis del XX. Ara, continuant amb la tasca iniciada amb en Càstor, en Xiqui, l'Enric i posteriorment amb els Jordi's del grup Arjau, ha buscat la companyia de Emilio Sánchez a la guitarra i en Toni Gadea a la percussió per continuar la seva singlada dintre del génere. Opta per oferir-nos als concerts -a part d'una meravellosa veu- una percussió i una guitarra de qualitat a la havanera i al cant de taverna en general. El que potser m’ha sorprès més ha estat la veu que li aporta el guitarrista en certes peces. El conjunt del que ens varen oferir durant la cantada té molt bona pinta i molta qualitat, el que cal ara es veure com s’ho fan en un cantada sencera, estic segur que no ens deixaran indiferents.
No es fàcil muntar un repertori i aconseguir que la gent estigui pendent en tot moment de la cantada. Per sort la Neus ja te un bagatge molt a tenir en compte dins el gènere i ha tingut la sort d’acompanyar-se dels millors, ara, en solitari, ha d’aprofitar i posar en pràctica tot allò que ha après i que li varen ensenyar.
El darrer grup de la nit varen ser el Arjau, un grup que com molts de vosaltres ja sabeu, va incorporar a principis d’any la veu del reconegut cantant d’havaneres Xiqui Ramon. Pels entesos, no cal presentacions, pels desconeixedors, us recomano que passeu per la secció grups i en feu una ullada al seu currículum.
El grup Arjau ha passat de ser un duet on interpretaven peces antigues i amb risc de caure en l’oblit, a interpretar peces contemporànies i de nova creació. Ara, estan en un punt on han de trobar l’equilibri entre el que eren i el que volen ser. A mi, personalment em tenien molt mal acostumat, sóc un enamorat de les peces antigues, les que quasi mai s’escolten i per desgracia, quasi no estan enregistrades per tenir-ne un testimoni del que hem estat. Per sort, la singlada escollida es bona, estan incorporant per aquesta nova temporada que comença peces molt i molt bones.
El seu pas per la marató va ser força lluït, la tria de peces quasi correspon a l’afirmació que us acabo de fer. El treball no es fàcil i de la manera en que ells ho fan ho sembla, però al darrera hi ha moltes hores d’assaig que s’han obligat a fer, doncs si vols que cantada rutlli i hi hagi una evolució s’ha de treballar de valent.
Companys podeu estar molt satisfets de com heu acabat la temporada, heu treballat força i cada cop he us he escoltat he notat una evolució, sempre per bé.
La cantada ja arribava a la fi, només quedaven els cants comuns, i en Xicu Sànchez Carcassés va demanar la presència dalt de l’escenari de la Mercè Amorós, responsable de l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell per que ens digués la recaptació final.
Un cop més un cant popular ha format part del que avui ja es considerat un esdeveniment popular dintre del nostre país. Les havaneres i el cant de taverna hi han aportat el toc festiu a un dia solidari, on tots en formem part i on tots (dinte de la mesura) hi hauríem de posar el nostre granet de sorra.
Voldria agrair en nom de l’organització i el meu propi, la participació altruista dels grups (Peix Fregit, L’Empordanet, Neus Mar grup i Arjau), del presentador (Xicu Sànchez Carcassés), la empresa que ens ha proporcionat els cartells (Novoprint), la que ens ha fet els programes de mà (Impremta Palafrugell), la que ens ha imprès els flyers de les botigues (Picking Pack Palafrugell), la que ens va decorar l’escenari (Això flors i terrisses), a l’Ajuntament de Palafrugell, al Teatre de Municipal de Palafrugell i a Catalunya Caixa pel seu suport.
Amb l’hivern ben entrat sembla que no hi puguin haver cantades, però com ja us he dit en altres ocasions, els grups que conec i sovintejo, és quan aprofiten per assajar de valent i preparar nous repertoris. També és quan s’aprofita i és fan les cantades a les “tavernes” (ara ja restaurants) amb un grup reduït de seguidors que s’assabenten de la cantada i fan per anar-hi. Aquest dissabte es plantejava una coincidència amb mala solució, hi havia dues opcions ben interessants, per una banda els Arjau a la taverna la bella lola de Mont-Ras, i per l’altre el grup Port-Bo a la nova pasta de Llafranc.
El meu pensament era sopar amb un grup d’amics i a mitja cantada marxar cap a Mont-Ras per acabar de fer la festa ben grossa amb uns altres amics. Aquest cop assenyalaré els culpables amb el dit com la Neus Mar, la Georgina Espolet, els Port-Bo (Carles, Fonso i Mineu), en Toni Gadea, l’Antoni Mas, en Xavi Jonama, l’Ulises Ordúñez i la colla de la taula que va fer impossible que pugués marxar (ja està bé, renoi, que bé ens ho varem passar!).
La cantada, la promou el Port-Bo i ho fa al restaurant La Nova Pasta de Llafranc. Poc té a veure amb una taverna, però tal i com estan les coses, ja els hi podem estar ben agraïts pel fet de deixar-nos gaudir de les havaneres i el cant de taverna durant tot l’any i de tant a prop. "Els nostres avis les cantaven a les trovades familiars, durant el temps de lleure, en la sobretaula, o a les tavernes, quan els pescadors no podien sortir a feinejar a causa dels temporals. D’aquesta manera l’havanera va arribar fins a nosaltres per transmissió oral, mitjançant veus amb molts pocs o cap coneixements musicals però amb una gran sensibilitat" (Càstor Pérez, Cent anys d'havaneres a Catalunya, 2000).
Això només ho pot entendre el que ho ha viscut (i pel que he llegit en certs llocs, no tots, doncs si t’ho expliquen [diuen que diuen, que diuen que han dit], després no fan més que escriure tonteries, bajanades i invencions provocades per la ignorància, la arrogància, la prepotència i acaben per arrepenjar-se en un passat i en un nom, del qual els seus creadors -que de sensibilitat n'estaven plens- n'estarien avergonyits de tenir un relleu com aquest).
La cantada va agafar des de bon principi un caire antic i melangios, no es va anar per cantar les peces que han anat fent durant tot l’any, sinó que varen anant demanant els uns als altres quina peça els hi feia gracia de cantar. Davant les improvisacions i la espontaneïtat, varen demanar la presencia a la taula d’en Xavi Jonama, component del grup L’Empordanet i gran cantaire d’havaneres per que els hi donés un cop de mà tant el les veus com en el pensament.
«Playas de Calella», Grup Port-Bo amb Xavi Jonama.
Hereu de grans cantaires d’havaneres i coneixedor dels cants de taverna amb l’estil mes propi de Calella, en Xavi Jonama els hi va aportar un toc extraordinari al "tercertu" calellenc. Us en destaco molt per damunt d'altres peces «Playas de Calella», «En un lago de inmensa extensión» i «la bella indiana».
Les tres veus del Port-Bo ja son tres joies i no us descobriré cap secret, si us afirmo que sota el punt de vista i pel que he escoltat, son les tres veus que millor empasten del gènere.
Avui no sóc capaç de trobar un altre grup que provingui d’on ells provenen i portin el cant de taverna tan arrelat a la sang. Quan més ho aprecies, és quan et trobes immers en aquestes cantades i no te’n pots sortir, i en vols, més i més i més....
En Fonso Carreras no es trobava massa bé, estava força cansat i van demanar la col•laboració de diversos assistents per que ell no hagués de forçar tant la veu. Com he dit, en Xavi Jonama, ja formava part del grup, però ràpidament la Neus Mar es va afegir per donar un breu descans a la veu d’en Fonso.
Aquesta es va posar d’acord amb el mestre Antoni Mas, qui amb quatre tocs van arreglar unes quantes peces que semblava havien assajat durant dies i dies. La versatilitat de l’Antoni Mas que igual t’agafa una havanera, que un xotis, que un bolero, que un tango el fan únic en la seva “espècie”. Té un talent innat i aquests detalls fan que en Mas sigui únic i on la professionalitat i la esponteneïtat es troben agafades de la mà! (els altres que conec, o fan de president o de pallasso).
La Neus ens va regalar peces com «Camins», o la darrera estrenada en honor a en Josep Bastons «l’home de la guitarra» acompanyada per en Carles Casanovas a la guitarra i per l’Antoni Mas a l’acordió. En la mesura en que els hi era possible, els Port-Bo també acompanyaven la dolça veu femenina, creant un ambient i un ben estar que com anteriorment us he comentat, van fer que no pogués marxar.
En Mas també va ser encoratjat per que ens interpretés algunes de les seves peces, i així ho va fer amb «A cara o creu» o «l’hostal», una peça que tant per lletra com per música la trobo excepcional.
Un altre aportació de la nit va ser el cantant Ulises Ordúñez, baríton cubà, resident a Barcelona que amb un “prodigi” de veu em va deixar perplex. La vessant artística corre per la seva sang i li podem preguntar a la Neus com es va quedar després de la interpretació conjunta que varen fer del bolero «Nosotros» on el baríton cubà ens va explicar que és una peça feta pensant en la malaltia que tenia l’autor –tuberculosi- i tenia que separar-se de la seva estimada. Ara que en sé la realitat de la història, encara m’agrada més. L'Ulises es va acomiadar amb una ranxera mexicana d'en Jose Alfredo Jiménez anomenada "El rey".
A la festa també es va afegir la Georgina Espolet, cantant del grup d’havaneres “A cau d’orella”. Ho va fer sense fer massa soroll, sense cap mena de protagonisme, tot i que els que la acompanyavem, la varem encoratjar per que es fes sentir una mica més, però no ho varem aconseguir, la vergonya encara podia amb ella (és la primera vegada). Suposo que amb un parell d’intents més la tenim!. I ens va regalar acompanyada de la Neus Mar, la bonica cançó del mestre Frederic Sirés «La gavina».
Quan vaig tornar a mirar el rellotge, ja no hi havia res a fer, tenia que deixar la meva estrena de la bella Lola a Mont-Ras per un altre dia, està clar que aquest dia, era destinat per aquell moment i no es podia deixar escapar.
Gràcies a tots els que ho vareu fer possible, i gràcies també als que us llegiu tant detingudament el bloc -com un que diu que es va introduir a la música en un ambient tavernari de comparets i pescadors, "no calia fer-ho públic, prou que es veu...".
Recordo una estrofa del Mestre J.L. Ortega Monasterio, per veure si algú li fa cas...... “..... Escolteu la seva veu, oh canons de tot el món, i la gent de tot arreu, no més guerres ni més morts, no més bombes ni més focs, sóc el canó de Palamós. Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó, que tranquil està adormit, blancs i negres dintre el pit, portarien una flor, la Rosa de Jericó.” Gràcies per avançat.............
