Port-Bo, de "Pasterada" a Llafranc

Amb l’hivern ben entrat sembla que no hi puguin haver cantades, però com ja us he dit en altres ocasions, els grups que conec i sovintejo, és quan aprofiten per assajar de valent i preparar nous repertoris. També és quan s’aprofita i és fan les cantades a les “tavernes” (ara ja restaurants) amb un grup reduït de seguidors que s’assabenten de la cantada i fan per anar-hi. Aquest dissabte es plantejava una coincidència amb mala solució, hi havia dues opcions ben interessants, per una banda els Arjau a la taverna la bella lola de Mont-Ras, i per l’altre el grup Port-Bo a la nova pasta de Llafranc.

El meu pensament era sopar amb un grup d’amics i a mitja cantada marxar cap a Mont-Ras per acabar de fer la festa ben grossa amb uns altres amics. Aquest cop assenyalaré els culpables amb el dit com la Neus Mar, la Georgina Espolet, els Port-Bo (Carles, Fonso i Mineu), en Toni Gadea, l’Antoni Mas, en Xavi Jonama, l’Ulises Ordúñez i la colla de la taula que va fer impossible que pugués marxar (ja està bé, renoi, que bé ens ho varem passar!).

La cantada, la promou el Port-Bo i ho fa al restaurant La Nova Pasta de Llafranc. Poc té a veure amb una taverna, però tal i com estan les coses, ja els hi podem estar ben agraïts pel fet de deixar-nos gaudir de les havaneres i el cant de taverna durant tot l’any i de tant a prop.
"Els nostres avis les cantaven a les trovades familiars, durant el temps de lleure, en la sobretaula, o a les tavernes, quan els pescadors no podien sortir a feinejar a causa dels temporals. D’aquesta manera l’havanera va arribar fins a nosaltres per transmissió oral, mitjançant veus amb molts pocs o cap coneixements musicals però amb una gran sensibilitat" (Càstor Pérez, Cent anys d'havaneres a Catalunya, 2000).

Això només ho pot entendre el que ho ha viscut (i pel que he llegit en certs llocs, no tots, doncs si t’ho expliquen [diuen que diuen, que diuen que han dit], després no fan més que escriure tonteries, bajanades i invencions provocades per la ignorància, la arrogància, la prepotència i acaben per arrepenjar-se en un passat i en un nom, del qual els seus creadors -que de sensibilitat n'estaven plens- n'estarien avergonyits de tenir un relleu com aquest).

La cantada va agafar des de bon principi un caire antic i melangios, no es va anar per cantar les peces que han anat fent durant tot l’any, sinó que varen anant demanant els uns als altres quina peça els hi feia gracia de cantar. Davant les improvisacions i la espontaneïtat, varen demanar la presencia a la taula d’en Xavi Jonama, component del grup L’Empordanet i gran cantaire d’havaneres per que els hi donés un cop de mà tant el les veus com en el pensament.

«Playas de Calella», Grup Port-Bo amb Xavi Jonama.

Hereu de grans cantaires d’havaneres i coneixedor dels cants de taverna amb l’estil mes propi de Calella, en Xavi Jonama els hi va aportar un toc extraordinari al "tercertu" calellenc. Us en destaco molt per damunt d'altres peces «Playas de Calella», «En un lago de inmensa extensión» i «la bella indiana».

Les tres veus del Port-Bo ja son tres joies i no us descobriré cap secret, si us afirmo que sota el punt de vista i pel que he escoltat, son les tres veus que millor empasten del gènere.

Avui no sóc capaç de trobar un altre grup que provingui d’on ells provenen i portin el cant de taverna tan arrelat a la sang. Quan més ho aprecies, és quan et trobes immers en aquestes cantades i no te’n pots sortir, i en vols, més i més i més....

En Fonso Carreras no es trobava massa bé, estava força cansat i van demanar la col•laboració de diversos assistents per que ell no hagués de forçar tant la veu. Com he dit, en Xavi Jonama, ja formava part del grup, però ràpidament la Neus Mar es va afegir per donar un breu descans a la veu d’en Fonso.

Aquesta es va posar d’acord amb el mestre Antoni Mas, qui amb quatre tocs van arreglar unes quantes peces que semblava havien assajat durant dies i dies. La versatilitat de l’Antoni Mas que igual t’agafa una havanera, que un xotis, que un bolero, que un tango el fan únic en la seva “espècie”. Té un talent innat i aquests detalls fan que en Mas sigui únic i on la professionalitat i la esponteneïtat es troben agafades de la mà! (els altres que conec, o fan de president o de pallasso).

La Neus ens va regalar peces com «Camins», o la darrera estrenada en honor a en Josep Bastons «l’home de la guitarra» acompanyada per en Carles Casanovas a la guitarra i per l’Antoni Mas a l’acordió. En la mesura en que els hi era possible, els Port-Bo també acompanyaven la dolça veu femenina, creant un ambient i un ben estar que com anteriorment us he comentat, van fer que no pogués marxar.

En Mas també va ser encoratjat per que ens interpretés algunes de les seves peces, i així ho va fer amb «A cara o creu» o «l’hostal», una peça que tant per lletra com per música la trobo excepcional. 

Un altre aportació de la nit va ser el cantant Ulises Ordúñez, baríton cubà, resident a Barcelona que amb un “prodigi” de veu em va deixar perplex. La vessant artística corre per la seva sang i li podem preguntar a la Neus com es va quedar després de la interpretació conjunta que varen fer del bolero «Nosotros» on el baríton cubà ens va explicar que és una peça feta pensant en la malaltia que tenia l’autor –tuberculosi- i tenia que separar-se de la seva estimada. Ara que en sé la realitat de la història, encara m’agrada més. L'Ulises es va acomiadar amb una ranxera mexicana d'en Jose Alfredo Jiménez anomenada "El rey".

A la festa també es va afegir la Georgina Espolet, cantant del grup d’havaneres “A cau d’orella”. Ho va fer sense fer massa soroll, sense cap mena de protagonisme, tot i que els que la acompanyavem, la varem encoratjar per que es fes sentir una mica més, però no ho varem aconseguir, la vergonya encara podia amb ella (és la primera vegada). Suposo que amb un parell d’intents més la tenim!. I ens va regalar acompanyada de la Neus Mar, la bonica cançó del mestre Frederic Sirés «La gavina».

Quan vaig tornar a mirar el rellotge, ja no hi havia res a fer, tenia que deixar la meva estrena de la bella Lola a Mont-Ras per un altre dia, està clar que aquest dia, era destinat per aquell moment i no es podia deixar escapar.

Gràcies a tots els que ho vareu fer possible, i gràcies també als que us llegiu tant detingudament el bloc -com un que diu que es va introduir a la música en un ambient tavernari de comparets i pescadors, "no calia fer-ho públic, prou que es veu...".

Salut, Força i Havaneres a dojo!.