“Tot a punt per salpar a l’aventura,
al vaixell no li falta detall
borrallons blancs d’escuma a l’amura,
i el xiu-xiu del llebeig al velam.”
Benvolguts havanerus, salpem i ho fem carregat de bons sentiments, bons companys i excel·lents músics.
Dissabte varen posar rumb als escenaris Neus Mar i la seva companyia de músics en la presentació del nou cd enregistrat “A contracorrent”.
Dins al meu cap hi ha un munt de sentiments que no sé expressar per manca de vocabulari, desconec si s’han creat adjectius per denominar el que sento.
La crònica de la cantada és molt fàcil de fer, només cal omplir aquesta amb floretes i bones paraules del que vaig veure dissabte al vespre al Teatre Municipal de Palafrugell, però deixeu-me que us expliqui certes coses que crec interessants.
M’agradaria anar una mica més enllà del propi escrit i parlar d’alguns aspectes que potser per molts no es veuen però que hi son, i potser, és moment de coneixe’ls.
Quan vaig conèixer a la Neus també vaig conèixer un pensament d’un cèlebre de l’havanera que deia que aquestes no estaven fetes per ser cantades per dones, que elles a l’havanera no hi feien res...
“No és el bram de la mar qui m’angoixa
ni la força del vent que m’empeny,
sinó un mar de marins i corsaris,
de pirates i filibusters.
No els hi agraden els cants de sirena
perquè burxen a dins del seu pit,
ells voldrien batalles i guerres
i retruny de canons cada nit.”
Com trobareu a l’arxiu del bloc, en aquell temps jo m’endinsava dins de l’havanera i el cant de taverna i el que feia era intentar amarar-me del que deia la gent, del que havien escrit els nostres grans, del que havien deixat com ha llegat pels que venim per darrera, tota la gent que hi ha dedicat temps al gènere.
Llavors vaig veure que de la dona no es parlava i qui si que ho feia i sovint, era en Càstor Pérez, sobretot quan parlava de la vessant havanera utilitzada com a cant de bressol i de lleure.
Alhora va anar a parar a les meves mans gravacions dels anys 70 on hi havia una veu femenina, la de la Maria Cervera quan el grup Peix Fregit s’iniciava, i ja vaig quedar ben captivat per aquella preciosa veu.
Havent vist el que he vist i escoltat el que he escoltat, crec que el que no se sap és posar la veu de la dona allà on cal perquè soni bé (sé que és molt difícil), i per aquesta raó, sovint el que he escoltat és la fórmula fàcil, ara canta la dona, ara canten el homes, i normalment els grups que tenen dones integrades, o bé tenen aquest sistema o bé, col·loquen la veu de la dona com una veu més, fet que fa que sempre destaqui per damunt de les altres veus i quedi tot molt desequilibrat.
El primer cas (o uns dels primers) de dona dins de l’havanera és la de la Maria Cervera i el més recent (o un dels més recents), el de la Neus dins el grup Cubacant quan era integrat per en Càstor i en Xiqui Ramon.
A partir d’aquí, jo he anat seguint a la Neus en tot allò que fa, i tots els mons que recorre per poder fer allò que li agrada que és cantar, i quan més millor.
“Les quadernes del buc són valentes.
No m’espanta el combat ni l’acció.
No m’esveren ni grops ni tempestes,
és el cor qui governa el timó.”
Des de que la conec, l’escenari no li ha posat fàcil, però ara crec que ha trobat el seu espai, el seu lloc i on ella s’hi troba millor, que és sent cantant solista d’un grup, en aquest cas d’havaneres.
En aquest moment em ve al cap la figura de la Maria Salgado que també es va endinsar una mica dins el mon de l’havanera. Una dona nascuda a Zamora, enamorada de la nostra terra i que sovint es deixa veure per alguna taverna per cantar-ne quatre. Com molt bé diu al seu espai d’internet "Desde sus comienzos frecuentó de manera natural las fuentes y raíces más puras de la música popular. Agapito Marazuela, el gran maestro del folklore castellano y leonés, le reveló en Segovia las personalísimas tonalidades de la más auténtica interpretación tradicional. Precisamente haciendo pie en sus enseñanzas, realizó un magnífico disco, pionero en su tiempo, con canciones extraídas del “Cancionero de Castilla” que Marazuela había rescatado del olvido mucho tiempo atrás. En Canciones de amor y trabajo, María Salgado reelaboró viejas melodías e introdujo los más modernos instrumentos musicales, sin que aquellas vigorosas canciones perdieran un ápice de su personalidad.
Con Joaquín Díaz, su otro preceptor, supo de la importancia de conocer y amar el pasado más inmediato, y aprendió a releerlo bajo una magnitud diferente: más humana y sabia."
No solament trobo similitud en els timbres de veu, sinó que fins i tot en les trajectòries van molt paral·leles, havent de canviar els noms propis per els d’en Càstor Pérez, Xiqui Ramón i recentment el d’en Josep Bastons.
“Però malgrat que singlem per la ruta,
que em marcava el més gran dels nauxers,
tinc el cor rosegat per el dubte,
navegant sola a contracorrent”
Amb la nova formació, la Neus pot treballar com li agrada, deixant-se la pell i lluitant per ella mateixa i pel projecte que han iniciat. La sort que ha tingut és que s’ha fet acompanyar per grans músics com son Emilio Sánchez, guitarrista cubà amb molt “filin”, Toni Gadea, gran percussionista amb una llarga experiència i Pep Rius gran contrabaixista enamorat dels ritmes cubans.
A part d’aquest, dintre del enregistrament i en certes ocasions hi participen Florenci Trullàs, violinista amb una llarga carrera musical, Sonia Zurriaga a l’acordió i en Ivó Oller trompetista. (Val a dir que l'enregistrament del cd el va fer un altre trompetista, però com navegava per lluire, va quedar varat uns dies abans de la presentació).
I ara, parlem del concert?
El bolero que dona títol al cd, acaba fent-se una pregunta:
“...i malgrat que singlem per la ruta,
que em marcava el més gran dels nauxers,
tinc el cor rosegat per un dubte:
navegar sola a contracorrent?”
Com molts de vosaltres ja sabreu, vaig participar en el disseny gràfic tant del cd com en la publicitat de l’esdeveniment, una experiència única quan t’envoltes de gent amb tantes ganes de fer les coses. He conegut molt qui l’envolta, i us puc ben assegurar que sola no ho està mai, te família, amics, havanerus, i un petit comitè que sempre l’acompanyen...
A una setmana de l’esdeveniment ja hi havia més de tres-centes entrades reservades, la gent s’afanyava doncs ja es veien a venir que hi havia la possibilitat de penjar el cartell de entrades exhaurides i ningú es volia quedar al carrer.
Jo, personalment, no ho vaig dubtar i tant aviat vaig poder, ja vaig anar a recollir les meves entrades, per sort estava a segona fila i al teatre de Palafrugell ja és molt bon lloc.
La sonoritat de l’esdeveniment era a càrrec de l’Agustí Casademont qui amb la seva destresa va propiciar que no es tingui que parlar d’ell, tot va anar perfecte, tot es va escoltar com calia, i és de llei reconèixer la bona feina que va dur a terme amb la quantitat d’instruments que hi havia.
La Neus va sortir sola a l’escenari, va ser l’únic instant de la nit que no estava acompanyada per algú, era el seu moment i va aprofitar per fer la presentació del que anàvem a veure i alhora la presentació dels components que formen el grup.
La primera peça que va interpretar va ser «Temps perdut» i estava dedicada, no podia ser d’un altre manera, era per ell, pel “més gran dels nauxers”.
A partir d’aquí ella ens va portar al seu terreny, a la captivació a través de la seva veu i l’acompanyament musical que portava.
La primera part del concert va ser amb la formació que habitualment recorrerà els escenaris del pais i en la que ens va regalar magnifiques peces com «Besos usados», «Ojos malignos», «La barca xica», «Camins» i «A contracorrent» entre altres.
Sense temps per aturar-nos, ens va regalar el magnífic “making off” que va fer en Marc Planas, i tot seguit varen començar a desfilar per l’escenari les joies de musics col·laboradors del projecte.
El primer, i no podia ser altre, en Josep Bastons, que va acompanyar a la Neus en la interpretació de «Es caprichoso el azar». Només va quedar a l’escenari, l’Emilio amb la seva guitarra, i la Neus amb el seu estimat Josep Bastons. Va ser un moment molt bonic, especial per molts de nosaltres, sabem el que representa pels dos fer-ne una junts, i aquesta en concret potser els porta records de com es varen conèixer.
Ara si, dalt de l’escenari hi varen anar apareixent musics a raó de la peça que s’interpretava, i com a bon “gentleman”, començaré per una dona. Podria dir una dona amb majúscules per lo ben plantada que està, tampoc li falta cap detall, estic parlant de la Sonia Zurriaga amb una qualitat musical i sentiment incomparable. La delicadesa dels seus dits passejant entre les tecles d’aquell acordió em recordaven a altres mans dolces i tendres, també de dona com son les de l’Alicia Liñan, acordionista dels Morralla a qui he tingut la sort d'escoltar en diverses ocasions.
Després es va incorporar Ivó Oller amb la seva trompeta i la seva marxa que va obligar a més d’uns a moure els malucs quan interpretaven el «Allá en La Habana».
I l’últim i no per això menys important, un violinista de renom, el més veterà, en Florenci Trullàs, component dels Cantaires del Montgrí, que va col·laborar en el bolero «Pensaments» i en «L’havanera del naugrag». Dues peces que acompanyades de violí son extraordinàries i en un concert queden de meravella.
Ja teníem tot a damunt de l’escenari, experiència, sentiment, qualitat, filin, i un llarg etcètera... alló que sempre dic que és tan difícil d’aconseguir, l’equilibri entre la professionalitat musical i el sentiment, o directament salanc, com m’agrada anomenar a mi a tot aquell i aquella que sent que l’havanera i la cançó de taverna que li corre per les venes, però no perquè s’ho digui ell, sinó per què ho demostra en cada gest i cada nota, cada mirada...
Hi ha emocions viscudes, moments que ja no tornaran, satisfacció en veure sortir un nou treball que si tot va com ha de anar, trencarà esquemes a més d’un i omplirà de joia a més de dos.
Us deixo petits detalls captats pel meu ull mecanic així com diverses interpretacions que m’han agradat.
 |
| Pep Rius i el seu contrabaix |
 |
| Emilio Sanchez |
 |
| Toni Gadea |
 |
| Ivó Oller |
Salut, força i havaneres a dojo!
© Toni Foixench
