“Calella de Palafrugell i Les Havaneres”, aquest va ser el títol que se li va posar a un llibre que es va editar l’any 1966 i on es van recopilar un grapat d’havaneres per tal de no deixar-les caure en l’oblit. La presentació d’aquest, va donar peu a una petita cantada, just davant el Bar La Vela, ara fa 47 anys, tants com La Cantada, esdeveniment que també va donar peu a la creació del Bloc de Les Havaneres i celebrem el 5º aniversari.
Cada any, a excepció de la 45º Cantada, -en la que hi van participar Port-Bo, Peix Fregit, Boira, Sílvia Pérez Cruz i Els pescadors de l’Escala- quan acaba la cantada penso: serà possible millorar-la?.
Dintre dels diversos canvis que s'ha volgut donar a la cantada, hi trobem com a destacat i recent el de l’any passat, en que es va proposar fer un Festival on Les Havaneres tinguessin protagonisme tot el cap de setmana.
Per desgràcia, això només es va produir l’any passat, aquest, tot i les bones propostes que es van fer, el premi del concurs de “l’Hermós” va quedar desert i va fer que no hi hagués cap esdeveniment musical relacionat amb l’havanera en tot el cap de setmana.
Divendres, gràcies a la tasca que fa en Gerard Xarles al capdavant de la Revista del Baix Empordà, es va presentar un número que parla en més de 70 pàgines del món de les havaneres. Hi ha col·laborat força gent relacionada amb el gènere, i jo he tingut la sort de fer-ho en diverses fotografies interiors i en la portada.
Dintre dels articles que he llegit, m’agradaria destacar el que fa en Jordi Tormo i Capdevila. Té molts aspectes a destacar i opinions molt encertades quan parla de dignificar la tradició. Però val a dir que no estic d’acord quan afirma “que cal esborrar el clixé fàcil d’explicar: l’origen de l’havanera a Catalunya com a un bagatge musical que porten de Cuba els qui tornen a casa després de provar fortuna a l’illa. Com ja s’ha dit, és la sarsuela...”.
Aquest tema ja va cridar l’atenció a en Gerard Prohias la Revista de Girona el Juliol de 1996 amb un escrit que anomenava “Dues visions sobre l’havanera” referint-se al que va escriure en Xavier Febrés a “Això és l’havanera” contra el que van escriure Càstor Pérez, Maria Teresa Linares i Andreu Navarro “L’Havanera, un cant popular”.
Personalment estic sota l’opinió que de Cuba varen venir les havaneres per dues vessants l'escrita i l'oral.
- L'escrita va ser -com molt be diu en Jordi Tormo i en Xavier Febrés- amb la sarsuela.
- L'oral va ser –com molt be diuen Maria Teresa Linares, Càstor Pérez i Andreu Navarro-, tota aquella gent que d’una manera o un altre tenia relació amb l’illa com mariners, indianos, militars, etc...
La trobada per la presentació va ser molt distesa, van seure a taula, en Gerard Xarles, Juli Fernandez, Josep Bastons, Pauli Martí, Oriol Oller i Xavier Jonama. I ens varen donar els seus punts de vista de com troben les havaneres, les cantades, on estem, cap a on anem, etc...
Molt probablement això és el que volem la gent que s’estima el gènere, trobades i xerrades i de quan en quan una mica de música, com en aquesta ocasió van fer en Toni i la Paqui, components del desaparescut grup El Taper.
Jo el dissabte ja l’arrenco pensant en la cantada. Preparem un bon esmorzar en família, una mica de platja, auriculars amb cançó de taverna i havaneres i aquest any, la lectura de la Revista del Baix Empordà...
Abans des de l’organització es fomentava aquest esperit havaneru amb la cantada de tarda que s’oferia a la Platja del Canadell, però des de fa dos anys i segons informen atès que no tenen recursos, s’ha deixat de fer.
La Cantada, sota la meva opinió, ha perdut part d’aquest esperit havaneru, ara quasi tots arribem a l’hora de començar, i ja no és el mateix. Tant de bo, l’organització s’ho replantegi i no doni per perdudes aquestes cantades, doncs fins i tot, un grup com Els Cremats varen ser creats per amenitzar la tarda de la cantada.
Sense això, la tarda a Calella no té cap interès fet que també van notar la gent del mercat d’Artesans i els propis grups que s’havien posat a vendre algun cd.
L’organització de l’esdeveniment es a càrrec de l’Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell (IPEP) i vull felicitar a tots i cada una de les persones que ho han fet possible per creure-hi i sobretot per lluitar aquest any i salvar que es pugues fer per TV3 (Narcis, Silvia’s, Claudia, etc...).
Aquest any els grups participants han estat:
Port-Bo.
Boira.
Arjau.
Bergantí.
Com he dit al principi de l’escrit, el dubte de la millora em torna a passar pel cap i sincerament, ho veig molt difícil. L’organització no té un paper fàcil per la propera, caldrà veure l’evolució dels grups aquest any, però amb les poques cantades que s’estan programant en general, els únics grups que assoleixen un mínim són per sort dels oients, sempre els mateixos que poden ser comptats amb els dits de les mans.
Per sort i dintre de les sotragades que han patit diversos grups de Palafrugell, caldrà veure com acaba la temporada per Peix Fregit (amb la incorporació de Pere Molina a la primera veu), Neus Mar (canvi de guitarrista la temporada passada) i L’Empordanet (quedant com a duet des d’inicis del 2013) i veure si hi ha nivell suficient com per que l’any vinent siguin tinguts en compte. En alguns dels casos no hi tinc cap dubte que ho aconseguiran, altres, ho tenen una mica més complicat.
Abans de dirigir-nos a Calella vàrem anar a recollir a una persona molt estimada pel món de l'havanera, sobretot pels que estan per darrera del escenari. Es tracta de la Mertxe Larumbe. Ens vàrem trobar al Concert per la Llibertat i ja vàrem parlar de veure'ns per La Cantada, però ella no tenia fàcil l'assitencia.
La sort va ser que a l'últim moment, ens vàrem tornar a possar en contacte i varem arreclar-ho tot per poder trobar-nos i anar-hi plegats. Durant el camí ella ens va explicar la situació per la que està passant TV3 i el desvallestament que està patint. Crec que la gran majoria de catalans no estem al corrent que ens estan prenent una televisió pública i si no fem alguna cosa, a mitjans d'agost tindrem noticies molt desagradables del mitjà de comunicació. SI voleu saber tot el que s'està fent amb "la teva", visiteu la pàgina #joestimotv3.
Permeteu-me un incís referent a TV3 i a la vaga proposada.
Com ja sabreu molts de vosaltres, La Cantada va anar d’un pel que no fos transmesa per TV3 degut a la vaga proposada pels treballadors. Finalment i gràcies a l’esforç de l’organització i molta gent de dintre de TV3 que s’estimen les havaneres, es va aconseguir que la vaga només fos de 22:00 a 23:00 fet que va provocar l’endarreriment de la transmissió però no el de l’inici de la cantada.
Arribat aquest punt i sabent tot el que he arribat a conèixer del que està passant amb TV3 caldria que tots ens informéssim, doncs se l'estan carregant sense que el poble català se'n adoni, aproximadament a mitjans d’agost s’acabarà de desballestar un altre part important d’aquesta televisió pública catalana i un cop més el poble català es quedarà de braços creuats?.
Quan varem arribar, varem passar per la Plaça de Sant Pere per recollir les entrades i saludar als components dels grups que allà s’hi trobaven. Qui més qui menys ja tenia el cuquet a l’estómac, tot i que els veteranus ho dissimulaven millor...
Varem fer un entrepà amb ells, a peu del canó venent cd’s i promocionant grups però l’esperit de la gent pels carrers de Calella no estava massa per la feina de gastar.
Quan varem entrar, ens varem ubicar on ho fem cada any, un lloc especial, que es viuen i veuen les havaneres com quan érem petits.
L’organització, per amenitzar l’espera fins a la conexió de TV3 i l'inici del grups de cartell, va oferir-nos un tastet d’una coral infantil “Els virolets de Palafrugell” que durant trenta minuts ens van interpretar diverses havaneres.
No sé si s'ho han plantejat, però de cara a properes edicions, aquesta és una manera de fomentar havanera i es podria plantejar a diverses corals d'arreu per tal d'amenitzar la cantada.
Després de la coral, els primers a pujar a l’escenari varen ser els presentadors de la cantada, Anna Boadas i Albert Niell. El segon any per tots dos, tot i que no havien coincidit mai.
A l’Albert li va tocar la part més complicada, doncs la història i històries de Calella i de les havaneres corrien de part seva. Menys mal que a un calellenc com ell no li falten ni coneixements ni històries.... Gràcies nano per la bona feina que vares fer.
El primer grup ja era a punt d’entrar en escena, els Port-Bo amb en Carles Casanovas, Fonsu Carreras i Mineu Ferrer, el grup més “veterano” de la cantada.
La tria de peces escollida va ser:
- L’home de la guitarra (Carles Casanovas – Antoni Mas).
- Un viejo amor (Alfonso Esparza).
- La barca xica (Rafael Llop – Josep Maria Roglan).
- Allá en La Habana (En desconxeixem l’autor).
- Lola la tavernera (Carles Casanovas – Josep Bastons).
Crec que el que s’escolta des de la platja té poc o molt poc a veure del que s’escolta a casa, la sonorització, un cop més va ser a càrrec de Sonostudi i havent sempre coses a millorar, aquest any, jo no les he apreciat, Felicitats Jofre!.
Les interpretacions del grup Port-Bo varen ser molt bones, tot en el seu punt just, com ja ens tenen acostumats. El fet de ser els primers en començar no es fàcil, no tot està al seu lloc i alguns desajustos creen cert nerviosisme al “backstage”. Des de que conec al trio calellenc, sempre han pujat a Calella com si fos un escenari més, mai els hi he notat el nerviosisme d’altres, i aquest, un any més, no ha estat l’excepció.
Calella imposa, és el seu públic, la seva gent, aquella platja i aquelles cases són grans jutges de les havaneres que es canten, i per la resposta de tots aquests crec que va ser un èxit.
El segon grup, -el grup Boira- provenia de les terres de ponent, on també es canten havaneres, i on durant molts anys se’n han cantat als camps durant les hores de treball. Sense mar, no hi ha mariner, però com tenen camp, hi ha molt de camperol, altrament dits, pagesos. Aquests, enlloc d’anar a la taverna, anaven al que denominaven “cafè” i també en cantaven quatre si en tenien ocasió.
El quartet de la terra ferma té quelcom especial a part de ser molt bona gent (aquest fet a dalt de l’escenari i en les seves interpretacions costa de veure-ho) aporten uns arranjament diferents a l’havanera que habitualment escoltem per aquestes contrades.
Dels grups participants ells han estat els que en menys ocasions ho han fet, però un cop més, i veient com han deixat el nivell, els recomano personalment a qualsevol organització que vulgui promoure una cantada d’havaneres. Quedaran a un nivell màxim, i després, feina tindran per trobar-ne altres d’iguals.
La tria de peces que van escollir varen ser:
- Lluna plena (Tòfol Mus – Josep Bastons).
- L’havanera del nàufrag (Clara Sánchez-Castro – Antoni Mas).
- A la sombra de un palmar (En desconeixem l'autor).
- Antillanita (En desconeixem l’autor).
- Ets com un altra Menorca (Tòfol Mus – Deseado Mercadal).
Dels dits d’en Toni Castell a l’acordió, varen començar a brollar els sentiments i els acords en la primera de les peces. Altres dits, l’acompanyaren, en aquests cas els d’en Ramon Bordes acaronant la seva guitarra, i per arrodonir-ho, la veu emocionant d’en Jordi Carulla sota el empara i el coixí que ofereix la dolça veu de l’Enric Bardina.
D’aquest grup va sortir una de les peces més belles que s’ha creat en els últims temps “l’havanera del nàufrag”
També varen interpretar una joia en brut, una de les recuperades, en aquest cas, ho han fet escoltant a un tal Sr. Ponti, que els hi van interpretar a Seròs. La peça l’anomenen “Antillana” però en desconeixen autor i títol exacte de la peça. Tan de bo, la cerca doni resultats per trobar algun origen en aquesta preciosa peça.
El tercer grup de la cantada era Arjau. En Jordi Grau, Jordi Rubau i Xiqui Ramon. Frescura, dolçor, qualitat i sentiment tot sota un mateix grup i això costa molt. Les edats fan molt i els estils els crea un mateix, i els Arjau amb la incorporació d’en Xiqui Ramon han aconseguit interpretar certes peces amb un joc de veus únic.
Tot i la dificultat que té la duplicitat de cordes, en Jordi Rubau i en Xiqui Ramon alternen la primera veu de les peces, recolzats amb una de les veus més maques que avui te l’havanera, la d’en Jordi Grau.
Us en destaco per damunt de les altres, “Ven conmigo”. Estàvem asseguts a la sorra, arrecerats de l’aire pels tendals de l’escenari que decoraven el lateral, i semblava que el temps s’aturés...
El darrer grup de la cantada va ser Bergantí, de nou, un toc de veterania, qualitat i “savoir faire” trepitjava Calella. Són molts anys que fa que hi pugen, no acostumen a fer-ho seguit. Sempre hi són i sempre al màxim nivell, i per tant des de l’organització suposo que intenten innovar, cercar grups, però tot acaba allà mateix,
Com ja us he dit, per molt que vulguin buscar, dubto que aconsegueixin en altres edicions més qualitat, sentiment i vibracions que en la d’aquest any... Potser amb alguna petita variació aconsegueixen semblança, però aquest any s’ho han posat molt difícil, tot i que els ha ajudat les diferents vicissituds que ha viscut el món de l’havanera a Palafrugell a l'hora de fer la tria.
La cantada va acabar amb la interpretació de les dues peces de rigor, "la bella Lola" y "El meu avi". Aquest any a la festa final es van afegir els castellers Marrecs de Salt que varen fer quatre pilars que varen posar la cirereta a una cantada difícil de superar.
Un cop acabada els grups es reparteixen pels diferents locals de Calella per cantar-ne quatre més. És un moment especial per molts, doncs la gent coneix com es canta la cançó de taverna i les havaneres quan no hi ha cables pel mig.
És veritat que no a tots els grups els hi fa il·lusió aquesta part de la vetllada, però us he de dir, que jo ja sabia on tenia que anar per veure qui veritablement viu la cantada d'havaneres com cal.
El primer lloc on vaig anar va ser a Can Batlle. Allà s'hi trobaven uns coneguts que havien tingut la sort de sopar i ens havien guardat un lloc. Però com ja va succeir l'any passat, en Ricard, actual propietari de la taverna va posar moltes pegues a la gent per poder entrar. Jo vaig tenir la sort de poder passar sota la condició de marxar inmediatament un cop hagués saludat als coneguts. Un cop dins, i respirant profundament, comptant fins a deu per tal de no fer-me mala sang, vaig passar a taula i em vaig asseure amb els companys.
En Carles Casanovas ja estava dins, amb una mirada ja ens varem dir moltes coses referent al fet que un grapat de seguidors del grup Port-Bo estaven fora sense poder entrar tot i el lloc que hi havia a l'interior. L'emprenyada anava per dins, però no cal anar més lluny ni perdre un sol segons més, ja sabem com és i mentre l'organització concedeixi grups en aquest local, continuarem tenint problemes per entrar. Ara ja sé de dos grups que el dia de la cantada no hi posaran els peus... anem sumant.
El segon lloc on vaig anar va ser a Can Palet, allà s'hi trobaven els Boira, a la terrassa, rodejants de gent que volien escoltar aquelles cançons d'aprop.
El cansament es reflectia a les seves cares, però les ganes de passar-ho bé superaven amb escreix el llarg dia que havien passat per Calella.
Tot i que l'actuació a bars, restaurants i tavernes acaba sent d'una hora, a tot estirar, hora i mitja, vaig colocar.me una mica bé, per fer alguna fotografia i per fer una petició d'una peça que tot i no ser havanera, ni valset, ni res relacionat amb el cant de taverna, identifica als de la terra ferma. Es "titola" "som de l'oest" (Pardal Rocker) i fa referencia a les terres de Lleida, al tarannà de la gent, a la seva manera de viure, un record d'infantessa que sempre em be a la memòria quan l'escolto. Gràcies per concedir-me el caprici d'escoltar-la.
El tercer, va ser passar pel Ca La Raquel, allà hi havia els Arjau. Ja no em quedava massa temps, per desgracia, el temps passa volant i si a cada lloc en vols escoltar quatre, no et dona temps de fer tota la volta a les tavernes. Però per sort, el trio palafrugellenc encara estava pit enfora entonant havaneres i cançó de taverna com cal.
Sobre el "com cal" ja n'hem parlat moltes vegades, i un cop més esfeia palés en entrar per la porta i veure les cares de la gent. Tots atents, callats, sense fer cap tipus de xivarri i escoltant atentament es peces.
Us he de dir que als altres locals això no es produia, sempre o l'un o l'altre feia fressa, un o l'altre no parava atenció, i acaba per no fer-se del tot agradable escoltar peces sota aquest marc.
Però com he dit no era el cas dels Arjau, en arribar, em vaig asseure a terra, sense molestar als assistents, i vaig gaudir de tres peces, tantes com components i vaig carregar piles i ganes per anar a veure al següent grup.
Els Bergantí en cantaven quatre a La Placeta, la meva sorpresa va ser en arribar trobar-me a un grapat d'amics havanerus, a en Josep Bastons, i un grapat de gent tota sentada escoltant molt respectuosament el que el grup de Malgrat els interpretava.
Era tard, quasi tothom feia cara de cansat, però les ganes de pasar-ho bé podien amb les agulles del rellotge.
Espartac Peran, presentador de TV3, també es trobava a La Placeta, i vaig tenir la sort un cop més de creuar quatre paraules del que havia estat la vetllada. Ja n'haviem parlat quan TV3 va dedicar la setmana dels "Divendres" a Calella de Palafrugell, però tot el temps és poc quan es tracta de comentar, coneixer i aprendre d'aquests entesos.
Com els Bergantí ja feia bastant estona que cantaven, li varen oferir la guitarra al mestre Josep Bastons, i aquest va demanar que l'acompanyes la Neus Mar que també estava allà. Ens ho varem passar molt bé, la festa i la xefla es reflectia en les nostres mirades i quan estem entre amics, no hi pot faltar una bona fotografia.
En acabar de La Placeta, vaig dirigir-me al Calau, on hi cantava Fil de Cuca, però arribant em vaig trobar a en Pep Nadal just a dalt de la Plaça de Port-Bo reposant, amb la guitarra dins de la funda i emprenent el camí de casa. Sabia que a tot arreu no arribaria, i així va ser, em sap greu, un altre dia serà.
Quan sembla que a Calella ja s'ha acabat tot, que ja no canta ningú, cal esperar, agafar forces i buscar el restaurant Les Voltes, just a la Platja del Port-Bo.
Allà cada any s'hi troben una colla d'amics que canten, canten, canten i canten, peces de tot tipus. Els "Cuarentunos", no sé si es diuen així, però és com els hem batejat.
Aquest lloc me'l va ensenyar en Càstor Pérez un dels darrers anys, quan sortint de La Bella Lola amb ell, la Iolanda i la Sílvia Pérez, ens va dir, anem a fer l'última a Les Voltes.
Allà els músics tenen molt de ritme, sobretot quan fan peces cubanes, que arrenquen a ballar fins i tot les cadires.
Ara sí que era tard, el rellotge marcava les cinc del matí, i allà ens varem engrescar amb en Fonso Carreras (Port-Bo), Jordi Carulla i Ramon Bordes (Boira) a fer l'última. Rialles no en faltaven, tot i que per acabar bé, ens hagués faltat una guitarra.
Ara sí, entre pitos i flautes, gresca, xefla i bons moments eren quasi les sis de la matinada, el sol ja feia intenció de sortir, i nosaltres ja no podiem més, a Calella ja no quedava més havanera i cançó de taverna per escoltar, així que varem plegar veles, i cap a Palamós...
Per acabar l'escrit us volia posar en coneixement de tres situacions que trobo fora de lloc, el que en català diem "pixa fora de test".
La festa no va acabar com tenia que fer-ho, els Cuarentunos, fan la darrera peça i sempre és "El meu avi", i com acostuma a passar, tothom canta, crida i dóna mostres de suport a la cançó. Doncs bé, quan arriba aquell tall tant especial que diu "Visca Catalunya, visca El Catalan" un grup de gent, treuen estelades entonant la peça, i salta un home que es trobava per allà dintre i comença a insultar-los, fent-los gestos amb el dit del mig.
Tots ens varem quedar parats, menys mal, aquest home (no dic pobre, per que no en feia cara) en portava més al cap que als peus, i gràcies a la educació dels assistents, ningú li va fer res. Va jugar amb foc, insultar als catalans entre catalans i no rebre, diu molt de la gent que allà s'hi trobava.
Com pot ser que l'alcohol faci tant atrevida a la gent. Una remullada a les aigues fresquetes de Calella li hagués anat bé.
Finalment en Lluis Gelpí, propietari de Les Voltes el va agafar amb molta educació i el va fer anar dintre i suposo que el faria sortir per l'altra porta, doncs ja no el varem tornar a veure.
L'altre situació és la que ha protagonitzat en Quim Monzó amb el seu tweet "tanta bona música que hi ha a Cuba i vam haver d'importar les putes havaneres". Com diu en Carles Casanovas, molt ben dit per cert, "el més greu de tot plegat és pensar que podría tenir raó".
Aquest Sr. Monzó no sé el que s'haurà begut, fumat o injectat per fer una crítica tant vulgar com aquesta. Ja veig que és dels que li cal cridar l'atenció per tal que es parli d'ells. La manera de trepitjar ulls de poll és molt barruera i no ho fa per una persona que fins ara la tenia per respectada i respectuosa.
I per últim, ahir llegia un escrit de l'Albert Prat, acordionista, veu de baix i director musical de "Els pescadors de l'Escala" a la pàgina del racó de les havaneres on explicava entre altres coses, el que es cobra per cantar a la cantada de Calella, i també deia: "[...]la putada que és per els grups haber d'estar a les 5 de la tarda per probar l'equip de so...", "sabeu quina il·lusió fa que després de la cantada els grups obligats a canvi del sopar hagin de cantar una bona estona en un dels bars o restaurants assignats [...]" "cal dir que a els grups interessa anar a la Cantada de Calella perquè es mediàtica i perquè surt per la "tele" pel demes..... que voleu que us digui....!!!".
Amb lo fàcil que resulta respondre al mail que envia l'organització i dir "no volem participar a la cantada de Calella". Suposo que l'escrit l'ha fet per facilitar la feina als organitzadors en cas que vulguin convidar-los a La Cantada de cara a les properes edicions...
No cal perdre més temps en lectures d'aquest tipus, només ho he volgut deixar palès perque hi actui qui vulgui fer-ho....
Aprofito i us deixo l'imatge de la celebració de 5º aniversari!!. Cada any és especial i millor que l'anterior, i gràcies a tots vosaltres, el Bloc de les Havaneres com ja sabreu, va ser considerat el Bloc personal guanyador del primer premi en la Secció Cultura/Tendències dels Premis Blocs Catalunya 2012.
"He perdut el compte d'escrits, fotografies, reportatges, fins i tot dels grups que segueixo i a les cantades a les que vaig, però el que no oblido mai és el recolzament per part de la meva dona, la Cris i del meu fill en Dídac, doncs sense el seu amor i la seva paciència, això no seria possible.
Tampoc puc oblidar-me de molts de vosaltres i de tot el suport i estima que m'oferiu sempre que ens trobem". A tots:
Si en voleu més i de les bones, un recomano pel proper dissabte 13 de Juliol a les 22:30h. la XXXI Cantada de Platja d'Aro amb Port-Bo, Bergantí i Els Cremats.
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
Us deixo el recull d'imatges del cap de setmana havaneru per exel·lencia...
©Toni Foixench
