Ara que el peu ja em permet alguna cosa més...
Vaig tenir el goig d’anar a escoltar la cantada que el grup Boira feia a La Floresta, un districte de Sant Cugat del Vallés, amb motiu de cloenda de la festa major.
Amb el grup Boira tinc el gran inconvenient que no ens trobem gaire sovint, jo no vaig per les terres de ponent tot el que m’agradaria i ells no venen per terres barcelonines o empordaneses tot el que els voldrien, així que ens hem de conformar amb les contades ocasions que tenim per veure’ns i no deixar-les escapar gaudint-les al màxim.
No vaig voler fer massa tard, volia arribar amb una mica de temps per poder compartir amb ells una estona i xerrar dels temes que sempre compartim, familia, havaneres i cant de taverna.
Aquest cop teníem temps, ells no havien de muntar l’equip doncs és la pròpia organització que ho proporciona així que només calia estar canviats, amb les veus ben afinades i els instruments en solfa per quan el grup de blues que els precedia acabés la seva actuació.
Quan varen pujar a l’escenari, van provar veus en cinc minuts, i quasi sense adonar-nos, ja varen començar amb la primera peça per anar fent veus.
No hi havia massa gent, però la que hi havia era molt respectuosa. Això em va permetre transportar-me a tots els sentiment que evocaven les frases del tenor del grup, en Jordi Carulla, el qual el caracteritzo -entre altre- per tenir molt de sentiment en les seves interpretacions. Alhora, la dolçor de la seva potent veu me la situa en un lloc preferencial dintre dels tenors de l’havanera.
Aquesta primera veu era la que més es sentia des de la pista junt amb la de l’Enric Bardina que inicialment també es sentia massa i no tocava, doncs en Ramon Bordes quedava massa apagat, fet que va deslluir les primeres peces.
Això passa per que els grups no acostumen a portar un tècnic de só que els sonoritzi sinó que son ells mateixos qui tenen la taula de mescles sintonitzada tal i com a ells els agrada, i quan et trobes amb un tècnic que no coneix el grup sintonitza de la millor manera que ell creu i a vegades no és la més adient.
Però tot això es va poder salvar gràcies a diverses indicacions que se li van poder fer i llavors es va poder gaudir de valent de la cantada.
Ells s’hi van trobar molt a gust, les seves cares reflectien el bon moment que estaven passant. Anaven desgranant totes les peces del repertori sense cap complicació, com aquell passeig que et ve tant de gust fer i que en cap coment les cames et fluixegen.
Així ens varen portar fins a les peces que jo trobo més boniques interpretades per ells com son «Habaneras de La Habana», «Escolta es vent», «L’havanera del nàufrag», «El capità», «El barraler», «A la sombra de un palmar», «La calma del mar», «Lluna plena», «Encisadora» i «Barquejant» entre moltes altres peces.
El grup Boira tal i com jo els he conegut el hi he vist una evolució exponencial, potser serà la casualitat pel que hi cregui, però més aviat jo crec que s’han donat certs factors que han fet que aquest quartet de les terres de ponent esdevinguin un referent dintre de l’havanera i el cant de taverna del país.
Trobo que aporten tres veus molt potents, peculiars, molt diferent entre elles però que juntes sonen de meravella. Permeten gaudir dels “solos” d’en Jordi Carulla en moltes de les peces, i en altres, de la veu trencada d’en Ramon Bordes, de la qual en sóc un enamorat... com quan ens diu “se fue como limón” a «Habaneras de La Habana».
I com no, la veu de l’Enric Bardina que hi aporta un coixí a les veus que fa que la conjunció global que escoltem quedi com una de sola.
No em vull allargar, cal escoltar-los per poder gaudir de tots aquests aspectes que us vull destacar, no sé si amb una en tindreu prou.
Ara us destaco els instruments, un acordió i una guitarra.
La presencia de l’acordió es molt important dins el grup, i se’n fa càrrec en Toni Castell, cal destacar que ho fa sense cap tipus de partitura. El ritme que imposa per acompanyar les veus el trobo preciós i sap posar les notes allà on toquen sense que predomini massa però alhora bressola l’empastat de les veus.
La guitarra també té una posició especial, a mans d’en Ramon, aporta una grapat d’acords i notes que fan que les peces sempre s’escoltin sempre amb melodies molt treballades.
L'estil que tenen és molt peculiar i únic com gairebé tots els grups que acostumo a seguir, potser els Boira són el que fan l'havanera més picada quan a ritmes i veus i alhora més lenta del que és habitual en altres grups que conec, que més aviat, si no es preocupen prou, s'acceleren i no hi ha qui els pari.
El grup a part de treballar força les veus, ho fa amb els instruments per tal que la gran qualitat que hi poden aportar es faci palès en totes i cadascuna de les seves actuacions.
Aquest fruit queda recollit amb els calorosos aplaudiments que rebien en acabar totes i cadascuna de les peces que ens varen regalar.
Companys, ha estat un plaer trobar-nos de nou, no sé quan serà la propera, però tingueu per segur, que per poc que pugui, allà hi seré.
Salut,força i Havaneres a dojo!.
©Toni Foixench
