Ben trobats companys.
Tot seguit trobareu detalls de la cantada del barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell. En altres edicions ja us he anat mencionant que per mi és la millor cantada de l’any amb diferencia, i cada cop que algú coincideix o bé en parlem, acabem tenint la mateixa opinió.
En aquest cas, parlem d'una cantada de platja tot i que es celebra durant la festa major del barri. Enguany la cantada va presentar dos grups palafrugellencs, Arjau i L’Empordanet. Dos grups que molt probablement han viscut la cantada com cap altre (a excepció del Duet) i que també molt probablement han estat els continuadors de la mateixa.
Aquest any vaig tornar a veure cares noves entre els havanerus i em va fer molta il·lusió que es desplacessin de diversos indrets del país per trobar-se i gaudir d’aquesta cantada.
Fins i tot, una persona popular, coneguda i estimada com és l’Espartac Peran i la seva parella, que venien per escoltar la Neus Mar i li varem tenir que donar la mala noticia, que per raons alienes a la cantada, aquest any, per greu que ens sapigués, no assistiria. Li varen dir que no s’empanediria del desplaçament i el varem convidar a seure amb nosaltres i no ho va rebutjar.
També varem tenir la sort d’estar acompanyats pel nostre amic Pere Margall, que des de que va conèixer la cantada, intenta no deixar-se-la escapar, però no sempre és fàcil vista l’agenda que té el grup Bergantí en aquesta època de l’any.
Com cada any, i cada cop en fa més, el primer que es fa en aquesta cantada és procedir al sorteig de diversos quadres, i aquest any, en Lluis i la Teresa varen tenir la sort d’emportar-se cap a casa el quadre fet per Oscar Nebreda.
Mentre es feia el sorteig, vaig fer una visita al pis de dalt de la casa que cedeix els baixos per fer la cantada, i la meva sorpresa va ser trobar-me a en Xavi Jonama, en Lluís Bofill i la Meritxell (cantant que va col·laborar en algunes peces amb el grup l'Empordonet) ultimant els últims detalls de la cantada, com per exemple, quina tria de peces era la més adient per l’ocasió.
En un racó del dormitori, i sota una petita llum que donava vida a la sala, es trobava una persona que enlluerna cada cop que et mira als ulls i t’interpreta una peça. Us parlo de la Sílvia Pérez Cruz, sí, la filla d’en Càstor Pérez. Cada cop ens consta més coincidir, l’agenda cada cop la té més plena, i els que ens l’estimem, intenten seguir-la per gaudir dia rere dia de les seves interpretacions.
Això sí, l’abraçada no la perdonem!
No volia robar temps a ningú ni destorbar, així que des d’un racó de la sala vaig quedar-me bocabadat, sense parpellejar, semblava que el temps s’aturava per un instant tot escoltant una peça que la Sílvia ens va interpretar amb la guitarra.
Després de l’instant tant intens quant a sentiments en forma de cançó, vaig baixar les estretes escales que separen les plantes tot pensant com era possible tant en tant poc temps...
En arribar a baix, en Jordi Penas ens va presentar als grups participants i va donar entrada al grup l’Empordanet, amb en Xavi Jonama i en Lluís Bofill.
Us deixo un tall de les peces que varen interpretar i de la qualitat que ens aporten amb la nova formació. Estic segur que resulta molt complicat trobar l’unió de les veus d’en Xavi i en Lluís, però veient els resultats -encara aviat per fer-ne una valoració-, o millor dit, escoltant-los, ja us puc dir que no estan massa lluny d’aconseguir-ho.
Continuen aportant el toc especial que només pot aportar un duet, una guitarra que pren vida i es tractada com un tercer component i dues veus que tot i les diferencies, poden unir-se amb un sol sentiment.
Gràcies companys, tant de bó no afluixin els vostres propòsits i la temporada de cantades us tracti bé. Espero que els havanerus us puguin escoltar i puguin percebre allò que m’heu fet sentir a mi en aquest tant curt espai de temps que dona la cantada de Sant Roc.
Abans de donar pas al següent grup, en Jordi Penas va procedir a interpretar-nos la peça mítica d’aquesta cantada, «El barquito de nacar», la qual varem corejar tots els assistents amb un ull a l’escenari i l’altre al record...
Un cop acabada la peça, i entre aplaudiments, en Jordi Penas ens va presentar al grup Arjau.
El tercet palafrugellenc anava a totes, en tenien moltes ganes de passar-s’ho bé i fer-nos gaudir d’aquella cantada, i de ben cert que ho varen aconseguir.
Van escollir un repertori molt encertat per la trobada, les peces clàssiques es combinaven amb les més contemporànies i així varen arribar a la mitja part on es va repartir cremat entre els assistents.
La segona part de la cantada la varen continuar amb el grup Arjau, i varen acabar de deleïtar al públic amb certes peces de marcat caire melangiós, per acabar amb la sardana «Empordà» on la gent va aplaudir de valent la bona tasca que ens havien regalat.
La cantada potser arribava a la fi, però l’organització tenia guardada la sorpresa al pis de dalt...
Sense massa dilació, sense presentacions, i sense fer massa soroll, com feia en Càstor, la Sílvia Pérez Cruz va apareixer en aquell paratge tant “sin igual”.
Com ja és habitual en aquests casos es fa acompanyar a la guitarra pel seu amic Lluís Bofill, el qual, i tal cm em va dir, sempre està encantat de fer-ho (i nosaltres que ho faci).
Les mans d’en Lluís, probablement sense voler, ens fan entreveure les d’en Castor, salvant les distancies per la bona qualitat que té aquest últim i per que en Càstor tenia una manera molt especial de rascar les cordes (diria que única), que no es gens habitual, però la manera en que el mestre va ensenyar a l’alumne es fa palès en cada acord.
I ara ve la veu de la Sílvia cantant havaneres...
Que voleu que us digui que no hagi dit ja en altres escrits d’aquesta cantada...
Un cop més es torna a repetir, el silenci es fa amo i senyor de la cala de Sant Roc, i solament una veu i una guitarra acompanyen el vaivé de les onades acaronant la sorra...
Quin goig i quin luxe poder compartir aquesta senzilla cantada amb aquests grups. Només vaig trobar a faltar a la Neus Mar per acabar d’arrodonir la vetllada i fer-la si es que es possible, millor.
Us deixo un retall de peces que vaig enregistrar. No vaig fer masses fotografies, doncs no em volia perdre cap instant, així que vaig posar la càmera en mode gravació sobre el suport, i jo vaig quedar allà per gaudir de cada nota, cada acord, cada silenci que la cala de Sant Roc ens regalava.
Un any més i com ja es habitual, tots els grups s’uneixen per interpretar les dues peces de comiat, «La bella Lola» i «El meu avi».
Acabo com he començat, recomanant-vos la cantada doncs sota el meu punt de vista és la millor amb diferencia si el que es busca escoltar havaneres i cançons de taverna com feien els nostres avantpassats, [a la vora de la mar, he tornat a poc a poc...].
Us deixo els detalls que va captar el meu ull mecànic...
Salut, Força i Havaneres a dojo!.
©Toni Foixench
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada