Vº Cantada d'havaneres per a La Marató de TV3 i molt més

Bentrobats companys.

No m’esperava la manera en que les havaneres i el cant de taverna m’ha sorprès aquest dissabte. Es ben cert que quan menys esperes més gran es la sorpresa quan la reps. Molts motius i raons m’han portat a afirmar-ho d’aquesta manera, doncs tan per intensitat, predisposició, i com no, en qualitat, he tornat a viure les havaneres com a mi m’agrada, llàstima que aquest cop em fallés la companyia.

Potser si ho analitzem fredament era fàcil preveure-ho però veient les dates en que ens trobem i els grups en “stand-by” no m’esperava acabar dient que ha estat una de les millors vetllades viscudes dintre del món de Les Havaneres.

 
Un any més Les Havaneres acompanyen l’esdeveniment més solidari que es fa i es desfà a Catalunya, La Marató de TV3 i un any més, hem aconseguit que amb la Vº Cantada d’havaneres per a La Marató de TV3 fer una aportació que frega els dos mil euros. Amb 5 anys podem dir que la cantada ja està prou consolidada, ara cal arreclar certs aspectes, per si es pot millorar-la any rere any (acceptem propostes).

Enguany els grups han estat Arjau, Boira, Neus Mar i Peix Fregit. Així com l’any passat, la baixa d’un grup va fer que els restants interpretessin una peça més, aquest, veient el bon resultat es va decidir directament fer-ho amb quatre grups, i un any més l’èxit l’hem deixat palés veient la platea del teatre plena.

El conductor de la cantada un any més va ser el periodista palamosí Francesc “Xicu” Sanchez Carcasses, i un cop més va aportar aquella professionalitat i aquell coneixement del gènere com cap altre.

La sonorització de l’esdeveniment va ser a càrrec de l’Agustí Casademon i la il·luminació va anar a càrrec de l’Agustí aquest cop, “el del teatre”. Van assistir diverses autoritats del municipi als quals els hi agraim molt la seva presència i els encoratgem a continuar apostant per nosaltres.

La cantada va començar amb el grup Peix Fregit. El tercet palafrugellenc va presentar-nos un repertori molt adaptat al que son les seves actuacions on predominen sardanes, ranxeres, valsets i com no, havaneres. Varen poder veure i escoltar la bona adaptació que està fent el grup amb la nova veu del tenor Pere Molina, tot i que en alguna peça em va semblar que anava una mica “massa” amunt pel que estava acostumat a escoltar-lo. Cal destacar la força que treu en Jordi Tormo per continuar tirant endavant a la vida després del pal que s’ha emportat en perdre a la seva parella a una edat tant jove. Des del bloc –tal i com ja ho vaig fer personalment- l’encoratgem a tirar endavant i a seguir lluitant per cercar aquells bons moments que de quan en quan ens deixa la vida, ja que ell ens en aporta molts a tots els que seguim el seu grup i les havaneres en general.

Us deixo una de les peces que van interpretar, la sardana «Catalans a l’Alcarria» d’en Joaquim Soms del qual podeu veure un altre vídeo que us deixo a continuació que parla de com va fer aquesta meravellosa sardana dedicada als catalans de les trinxeres que varen lluitar a la guerra civil.

El segon grup en pujar a l’escenari varen ser els Boira, “els del oest de Catalunya”, i us ho he de dir, va ser el grup que més i més fort va extreure els aplaudiments del respectat públic.

En acabar la primera peça, vaig emocionar-me en veure la manera en que el Teatre de Palafrugell picava de mans davant el quartet de ponent, era com una alegria compartida pels bons moment que he pogut gaudir al costat d’ells. Clar que escoltant i gaudint com ens varen proposar no passa cada dia en el món de les havaneres.

I així totes i cadascuna de les peces que ens varen regalar, no es va salvar cap de llargs i forts aplaudiments per part del públic, fet que fins i tot a ells va sorprendre en veure la bona acceptació que havien tingut per un públic que porta les havaneres a la sang i tenen la possibilitat d’escoltar-les quasi a tota hora.

Varen fer una tria molt encertada, alternant ritmes i gèneres que no van deixar indiferent ningú i varen captar l’atenció de tots els que ens aplegàvem dins el teatre.

No es va fer mitja part, però es va aprofitar per presentar mitjançant una projecció, una exposició fotogràfica a càrrec d’en Fèlix Tutusaus. Anomenada Projecte nº8 “Gent de bon rotllo” dedicada al parkinson.

El tercer grup va ser Neus Mar, aportant aquell estil que tant acostuma a agradar i que poc a poc es va fent un lloc entre els més grans del gènere. Com ja va sent habitual s’acompanya per grans musics de la talla d’Emilio Sánchez a la guitarra, Toni Gadea a les percussions, Pep Rius al contrabaix i Florenci Trullas al violí.

D’aquesta manera ens aporta unes havaneres per tots conegudes amb una musicalitat del tot desconeguda per molts de nosaltres. També us en destaco el fet d’aconseguir barrejar en la justa mesura el sentiment amb la profesionalitat fent que el grup soni com un dels millors que jo he escoltat des de que he entés l’havanera amb més instruments que una guitarra i un acordió.

Neus Mar, seguint amb la petjada que havia deixat el grup Boira, va continuar traient el bo i millor d’un públic ja del tot entregat a la meravellosa veu de l’empordanesa.
I amb la interpretació de «La balada d'en Lucas» del mestre Ortega Monasterio, a mi personalment, em va deixar bocabadat.

Us deixo un parell de peces que em varen agradar molt, caldrà que em perdoneu per la qualitat en l’enregistrament de «Amarraditos», però la càmera que tinc no em permet fer un enfoc automàtic i no està preparada per fer-la treballar de la manera en que jo ho vaig fer, però volia fer-ho, (potser proposo un pot per anar afegint donatius i comprar una càmera que em permeti enregistrar aquests vídeos que tanta joia ens aporten) aquella peça em porta molt bons records tot i que és de les que es cantaven “off the record” i queden dins del que anomenen Cant de taverna, on per cert, no tot s’hi val i no tot hi té cabuda (algun dia, quan tingui temps intentaré endinsar-me en el què, sota el meu parer, està o no, dintre del cant de taverna -encetarem una polèmica, ja ho sé, però m’agradarà deixar-ho palés per aquells que s’hi volen afegir a la moda de cantar havaneres i es pensen que tot s’hi val).

I per concloure la cantada, el grup Arjau, que més podem demanar?

El tercet palafrugellenc tenien el gran repte de mantenir el que els seus companys havien aconseguit i no ho tenien gens fàcil, calia donar el cent per cent com havien fet els anteriors i per sort nostra, ells també ens varen donar tot el que porten dins per fer-nos gaudir d’una vetllada plena de joia i alegria ben acompanyada per havaneres solidàries.

La tria va estar de nou molt encertada doncs varen aportar peces de diferents estils per que la gent poguès gaudir de valent aconseguint, un cop més fortes i llargues picades de mans per part dels assistents que continuaven omplint la platea del Teatre Munical de Palafrugell.

En Xicu Sanchez Carcasses per motius professionals va tenir que marxar una mica més aviat de que acabés la cantada i no li vaig poder agrair personalment la magnifica tasca que havia fet conduint la cantada.

Ara si, arribava el torn de les dues darreres peces i com ja és habitual, a través de l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell es llegeix la recaptació de la cantada, tot i que en aquest cas hi falta afegir el que es va treure de la venda de cd’s dels grups que, donada la solidaritat i el motiu, varen posar a la venda els cd’s a 10 Euros, destinant 5 a La Marató, tot un gest de solidaritat per la seva part que des de l’organització es va agrair molt sincerament.

I com no, un any més, en Josep Bastons ens va acompanyar per dirigir les dues darreres peces, «El meu avi» i «La bella Lola». Us es destaco el bon moment de forma en que es troba el gran mestre, i la il·lusió que em va fer retrobar-me amb ell.

Aquest any, la vetllada no acabava aquí, havíem quedat uns quants havanerus, per continuar amb la nostra particular forma de veure i viure les havaneres anant a sopar a La nova pasta de Llafranc on els Port-Bo celebraven la primera Pastarada de la temporada.

Em feia especial il·lusió anar-hi, doncs representa el fi de festa de la cantada d’havaneres per a la Marató amb més havaneres, idíl·lic companys!.

Quasi tots els que ens varem aplegar a sopar havíem estat gaudint de la cantada de Palafrugell i abans de sopar, entre taules, es comentava el bon èxit que havia tingut la cantada tant en afluència com en qualitat.

Ens varem trobar també per celebrar l’aniversari d’en Lluis, un havaneru de cap a peus, un pes pesant dintre dels seguidors i un enamorat de les coses ben fetes, i com es pot observar, molts som els que ens apleguem al seu voltant per fer la festa ben maca.

Aquesta pastarada va anar per uns altres camins que no havia vist fins ara. Em va recordar a les velles histories de tavernes que els hi havia escoltat a certes persones, que deien que en les tavernes es tractava de cantar, i qui volia s’hi afegia, i qui en sabia d’algun instrument, s’incorporava per tal de donar, si cal, més riquesa a la peça.

Així va passar en diverses ocasions, entre els assistents, apart dels ja coneguts Carles, Fonsu i Mineu del grup Port-Bo també s’hi varen donar cita Josep Bastons, Antoni Mas i Indira Ferrer, Victor Puigvert (ex-component de Barca de Mitjana), Neus Mar, Pep Rius, Toni Gadea, Florenci Trullas, Gina Espolet, Ramon Bordes, Jordi Carulla, Enric Bardina i Toni Castell. Tot un reguitzell d’excel·lents musics que a la que podien s’afegien tant a fer veus com a tocar l’instrument que dominen i el resultat puc dir que va ser d’excel·lència total doncs mai fins al moment havia passat tantes i tant bones estones a La Nova Pasta de Llafranc.

No hi va haver ordre, els músics anaven i venien, s’afegien i acompanyaven a qui calgués fent la peça que fos, i el públic sempre respectuós, acompanyava xiuxiuejant totes i cadascuna de les peces interpretades.

Ho deixo palés en un dels enregistraments en que comencen el mestre Josep Bastons i Carles Casanovas fent aquella peça d’en Tòfol Mus «T’estic perdent» o com es titola en menorquí, “sé que te perd”, i on es pot veure com primer en Toni Gadea, després Antoni Mas i per acabar Pep Rius es van afegint amb els seus instruments i quan arriba la tornada es pot veure com en Mineu, en Fonsu i en Ramon Bordes hi deixen el seu granet de sorra amb el que acaba per crear-se –aprofitant el que diu la cançó- es caliu que encén el foc amb flama intensa...

En certes ocasions, el silenci es va apoderar del local, recordo quan l’Indira Ferrer acompanyada de l’Antoni Mas ens van regalar «Carmen» de Georges Bizet. Una peça de categoria, valenta i interpretada amb una veu màgica que un cop més va captivar i posar dempeus a molts dels assistents.

Com no, quan el mestre Bastons va agafar la guitarra i ens va regalar la darrera peça que ha composat amb la Clara Sánchez-Castro «Eres tan petit fill meu», en la que un cop més ens va donar un lliçó magistral de com captivar i entusiasmar d’una manera tant i tant senzilla com és amb una guitarra i una veu.

O quan en Ramon Bordes ens va regalar una versió molt especial de l’havanera escrita per en Tomeu Penya anomenada com el gènere «havanera».

I també quan la Neus acompanyada d’en Pep Rius a la guitarra, Floreci Trullas al violí i Toni Gadea a les percussions ens va regalar de nou, «Amarraditos» i «l’havanera del nàufrag».

Poc després en Victor Puigvert va voler deixar el seu granet de sorra, i ho va fer en diverses ocasions, però, en una d’especial, quan ell anava a fer guitarra en mà, «que bonito amor», en Carles Casanovas li va prendre la guitarra per que ara sí, es pogués dedicar amb el que és el seu fort, la veu i ens regalés una meravellosa interpretació d’aquesta bonica ranxera.

Cal destacar la bonica veu de la que disposa en Victor, us la recomano si no heu tingut ocasió que la gaudiu en qualsevol dels discos editats per part del grup Barca de mitjana fins fa tres anys en que va ser substituït per en Faust Vilalta.

El moment de comiat el va proposar el grup Boira amb una peça que fuig força del gènere però que a les hores que ens trobem i el lloc on estàvem, era bona per fer, «Som de l’oest» i tot el públic es va posar de peu per corejar la peça i picar de mans al ritme que ens marcava.

Grans moments viscuts al voltant d’una taula, ara sí, entre amics, i sense cap pressa per marxar, semblava que no tinguéssim casa.

I com no, el moment Port-Bo, que era tot aquell en que una peça els hi anava bé i s’hi afegien amb aquelles tres veus tant especials i alhora tant bones que deixen petjada allà on les deixen.

Agraeixo poder gaudir d’aquests moments i demano que no me’ls treguin, doncs això dona nom i raó de ser al bloc i al que el subscriu. Gràcies!

Un deixo un reguitzell d'imatges que el meu ull mecànic va captar...

Enllaç a l'album Flicker de la Vº Cantada d'havaneres per a La Marató de TV3

Enllaç a l'album Flicker de La Pastarada

Salut, Força i Havaneres a dojo!.

©Toni Foixench