Benvinguts companys.
Un any més el primer cap de setmana del mes de Juliol ens porta la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i aquest any ens trobem davant la 48ena edició.
Un any més el primer cap de setmana del mes de Juliol ens porta la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell i aquest any ens trobem davant la 48ena edició.
Dintre dels esdeveniments que formen part del cartell de la cantada hi trobem l’espectacle “brindem cançons” que ens varen oferir el grup Corrandes son corrandes tot i que jo encara hi busco la relació per poder compartir cartell.
Divendres vaig assistir a Plaça Nova de Palafrugell amb l’il·lusió que sovint em provoca aquest tipus d’actes. En arribar vaig tenir la sort de trobar-me una persona a la qual li tinc gran respecte i admiració per la feina que fa, i entre altre, és un entés del gènere i del que allà anàvem a escoltar i el primer que li vaig comentar va ser que em fes cinc cèntims, doncs pel que havia vist per internet i el que m’havia informat allò no em lligava amb el que jo em pensava que era el “Concurs de l’Hermós”.
La posada en escena era molt bona, una simulació de taverna antiga, amb botes de vi, taules antigues i unes indumentàries de l’època, i de fons el Centre Fraternal com a espectador de luxe.
Les corrandes acostumen a ser versos rimats, normalment en forma de quartet, i que amb una tonada senzilla van interpretant els cantaires. A la seva pàgina web he trobat aquesta manera de definir-ho “Hi ha barbaritats, potser veritats, que només es poden dir cantant. Els versos creats al moment són la clau d’aquesta proposta. Els cantadors vénen a cantar amb diferents tonades, el que la situació del moment, l’ambient i el públic inspiri. Aquests atrevits intentaran provocar sorpresa a cada instant, a cada vers rimat, a cada estrofa cantada.”
El grup el formen 4 components, però en aquest cas comptaven amb la colaboració d'un cantaire/instrumentista com en "Panxito", per tant, teniem damunt l'escanari 5 components, dels quals una, la tavernera (Anais Falcó) era qui va presentar la proposta i podem dir va aconseguir la beca l’Hermós en nom del grup.
La resta de components son: Christian Simelio, Gerard Díaz, Àngel Laguna i Francesc Tomàs "Panxito".
Del que vaig veure i escoltar hi van haver certes coses que em van agradar molt, com són els instruments que portaven i la manera d’improvisar (poca broma amb tot el que varen arribar a dir en tant poc temps i la velocitat amb la que inventaven les estrofes), tot i que aquesta última va haver un moment en que ja em va col·lapsar. L’espectacle va durar una hora i deu minuts, i en tota aquesta estona ens varen anar repetint les corrandes i les tonades tradicionals fins al punt que a mi personalment em va cansar tanta estona sentint “el mateix”.
Quant a les veus, crec que no és un punt que preocupi al grup, probablement sigui el de menys, doncs en cap moment vaig apreciar bona qualitat en quant a les dues veus principals.
Ja dic que destaco molt l’improvització, quasi totes les lletres es creaven en un moment, seguint el que es deien els uns altres, sense perdre el fil, però va haver un punt que ja vaig dir prou.
Per buscar una similitud, us diria que és com si féssim una cantada d’una hora i deu minuts interpretant “Aigua Xelida”. Val a dir que ells canvien la melodia en cada peça, però no hi vaig trobar massa variació un cop saturada l’oïda i amb una durada de les peces excessiva.
Quan va acabar l’espectacle vaig continuar afirmant que per mi, no hi ha cap relació entre el que vaig veure i les havaneres, i per mi, fins i tot amb el cant de taverna. Ara bé, si entre corrandes intercalessin altre tipus de peces sí que hi hagués pogut trobar la relació doncs a les tavernes està demostrat que el que menys es cantaven eren havaneres, però si que es cantaven aquelles peces populars del moment, fins i tot aquelles que els trobadors sabien si ens anem a segles passats. Les havaneres i el cant de taverna que ara coneixem el podem datar de mitjans de segle passat i les peces que escoltaven venen de molt abans.
En el gènere que ens uneix i en ocupa en el Bloc, ens preocupem per les veus, sense veus, no té gaire raó de ser, i en aquest espectacle va ser l’aspecte que més vaig enyorar.
Si que m’agradaria fer un esment a en Toni Paris que va fer una sonorització magistral tot i la dificultat del acte per tots els micròfons inalambrics que portaven i en cap moment hi van haver errades.
En quan al concepte de la beca l’Hermós pot seguir endavant, però no cal que estigui dins el cap de setmana de “La Cantada”, doncs potser està més vinculat, veient com va anar, amb cants i tradicions catalanes que amb el gènere concret que en ocupa.
Amb aquest “regustot” agredolç vaig arribar a dissabte, amb les millors intencions de passar una vetllada fantàstica tot i que certs grups de “La Cantada” no eren del meu agrat.
Com cada any, varem anar una mica aviat per poder veure’ns i saludar amb tots els companys que any rere any seguim aquesta cantada de manera especial.
Els carrers de Calella s’omplen de gent i sempre en un racó o un altre, trobes aquella persona que fa moltes cantades que no veus..
Una rialla, una abraçada, unes converses que fan afició i fan que la nit de les Havaneres esdevingui una nit sigui màgica.
El temporal de mar que hi va haver el dia abans va posar en alerta a tots els organitzadors, fent mans i mànigues per assegurar que tot allò podia aguantar. Diverses cales de Calella varen quedar amerades d’aigua, la sorra havia desaparegut, però, la mar, un any més ens va respectar i ens va deixar que li oferíssim els aquests cants tant seus.
Els organitzadors de la cantada, l’Institut de Promoció Econòmica de Palafrugell varen tenir una actuació extraordinària. He tingut la sort de veure com treballen de prop i veure les preocupacions per que tot estigui a lloc, per que totes les persones que entraven a la cantada fossin acomodades com cal, per que els músics estiguessin acompanyats en tot moment per una persona per els indicava com tenien que fer les coses. Son molts detalls que un any més, fa que calgui remarcar la bona feina que realitza aquest equip, i molt probablement sigui gràcies al magnífic grup de persones que formen part com la Sílvia Beleña, Eva Torres, Clàudia Cama, Narcís Ferrer i un llarg etcètera, als quals i de tot cor els hi dic: Gràcies per fer la vostra actitud i felicitats per la feina tant ben feta!
Jo vaig entrar a la cantada molt just de temps, va ser arribar i col·locar-me en aquell boci de paradís, arrecerat per les barques, acompanyat de la sorra, l’olor a mar i com no, de les havaneres.
Els presentadors de l’esdeveniment varen ser en David Galceran i l’Espartac Peran els quals van conduir de molt bones maneres la cantada. El fet que l’Espartac s’anés movent per diferents llocs de Calella segurament als espectadors de casa els feia viure una mica de prop el que gaudim els que hi estem allà.
I en David, el de casa, va fer una bona actuació explicant detalls i detallets de certs racons d’aquesta vila tant maca com és Calella de Palafrugell.
La sonorització anava a càrrec de Sonostudi i tot i que he sentit crítiques per part de certs grups per problemes de só dalt de l’escenari, he de dir que des de baix el só era net i clar. Crec que aquest any i pel tipus d’equip que vaig veure muntat, en Jofre Morte es mereix un bon reconeixement per la feina ben feta.
Els grups d’aquests any tal i com varen actuar va ser, Port-Bo, Mariners de Riera, Peix Fregit i Els pescadors de l’Escala.
Ara que tenim el Mundial de Brasil a les acaballes, us faré un resum aprofitant l’avinantessa de l’esdeveniment esportiu. Us diria que els primers que van sortir al camp amb l’intenció d’aguantar el resultat, no volien arriscar en defensa, i es van tancar molt bé. Però amb el primer canvi, la defensa va fer aigües i els hi van caure tres. A la mitja part i gràcies al tercer canvi es va provocar una remuntada èpica, d’aquelles que fan afició, i els darrers, amb un resultat tant favorable, van mantenir el resultat.
Però com parlem d’havaneres anem al que hem d’anar. El primer grup de la cantada va ser Port-Bo, amb en Carles Casanovas, Mineu Ferrer i Fonsu Carreras. Aquests calellencs juguen a casa, el grup ha trepitjat l’escenari de “La Cantada” en quasi totes les edicions a excepció d’una per malaltia d’un component. La tria de peces que varen fer va ser:
«Barquejant» (Carles Casanovas – Josep Bastons).
«Mi madre fue un mulata» (En desconeixem l’autor).
«Al pirata Joan Torrellas» (Carles Casanovas).
«Rosina» (En desconeixem l’autor).
«Lola la tavernera» (Carles Casanovas – Josep Bastons).
El resultat va ser bo, varen estar a l’alçada a la que als seus seguidors i amants del gènere ens agrada veure’ls, però a mi, personalment em va faltar alguna peça més novedosa, tal i com ens tenen acostumats. Tot va anar com havia d’anar, varen fer el recorregut com cal, interpretant les peces amb la destresa que ells tenen, però el fet de ser els primers penso que els hi va passar un xic de factura quan a la entrada en acció, els vaig veure freds i poc concentrats al inici. Per cert, la nova equipació em va agradar molt, us feia vint-i-cinc anys més joves....
El segon grup de la cantada va ser Mariners de Riera, un grup de Matadepera que “interpreta molt bé les cançons de taverna que es cantaven a Calella” com deia el Regidor de Cultura, Albert Gomez, Bé, jo aquí vaig quedar destrempat, doncs amb els que hi havia parlat referent al grup, tot i que ja sabem que no tenen quasi actuacions, que no enregistren nous treballs, i que avui per avui no son un referent al nostre país, els hi havia dit que molt probablement es prepararien l’actuació i traurien les cinc peces sense problemes, però no va ser així. Potser sí que la peça antiga la varen defensar, però les quatre contemporànies no varem tenir aquesta sort, o almenys a mi no m’ho va semblar.
Les peces escollides varen de ser:
«La catalana» (En desconeixem l’autor).
«La barca de suro» (Tòfol Mus – Josep Bastons).
«Negro Abelardo» (Jaume Pol Girbal – Josep Bastons).
«Tornaré» (Jose Luis Ortega Monasterio).
«Habaneras de Cádiz» (Antonio Burgos – Carlos Cano).
En aquesta ocasió, el resultat no va ser el que m’esperava, també el só de la guitarra no era net, carregava un xic i no s’escoltava una guitarra delicada, tendre i suau, més aviat el contrari. Us destaco el record que va tenir el grup cap a en Lluís Pujol i concretament en record del germà d’aquest traspassat ja fa uns quants anys i el qual s’identificava molt amb «la barca de suro».
El tercer grup de la cantada i després de la pausa publicitària que va fer fer TV3 al damunt de l’escenari li va tocar el torn al Peix Fregit,
El tercet de Palafrugell tornava a la Cantada després d’un any d’absència. Com he dit, varen iniciar una remuntada èpica, tot allò que havia caigut ho varen tirar amunt en quatre acords i quatre tonades.
En Jordi Tormo, Norbert Torrecillas i Pere Molina, varen prémer l’accelerador al màxim per donar en cinc peces el millor d’ells. L’únic que vaig veure era que entre ells i nosaltres ens separaven un atrils, a vegades massa consultats visualment.
Cal destacar les magnifiques veus que han assolit en tan sols un any de la darrera incorporació, i per sobre la d’en Jordi Tormo, un cop més, de les millors en la seva posició. També aprofito aquest espai de lloança per felicitar al company Norbert Torrecillas per la manera que te de fer cantar el seu acordió, allò que dèiem d’acaronar l’instrument....
Observareu que en el recull de fotografies, enguany aquest grup està molt present i la raó no és altre que l’objectiu de la càmera sembla que tingui vida pròpia i busca per si sol on s’hi troba millor, on veu bones cares i respira un bon ambient. Crec que només cal veure’ls la cara per conèixer per quin moment estan passant.
I el darrer grup de la cantada “Els pescadors de l’Escala”, un grup que retornava a Calella després de molt poc temps de la seva estada, tot i aquest any, no ha tingut res a veure amb el d’aquella ocasió.
Enguany “Els pescadors de l’Escala” celebren el seu 50è aniversari i com ja varem fer, i repetim els donem l’enhorabona per això i per la Creu de Sant Jordi que varen rebre.
Quant a la cantada, aquest any sí que els vaig veure a l’alçada i a la qualitat que ells sempre defensen i diuen que tenen i que jo mai els hi havia vist fins al moment tot i que aquest any ja em coincidit en quatre cantades i a la cinquena ha anat la vençuda.
Les peces que varen interpretar varen ser:
«La bella cubana» (José Silvestre White Lafitte).
«Encís d’amor» (Albert Prat).
«Qui m’acompanya» (Miquel Guiu – Josep Bastons).
«Tramuntana amiga meva» (Clara Sanchez Castro – Albert Prat).
«Escolta es vent» (Tòfol Mus – Jose Luis Oertega Monasterio).
Va ser un bon repertori, arriscat amb la primera peça doncs les veus i la melodia forma un paper important i tot i que no vaig apreciar el canvi de ritme que la peça original aporta, va estar prou bé.
Amb aquest inici, els mals presagis em varen tornar a envair i em tornava a imaginar correus i missatges barroers i amenaçadors com els del darrer any, però per sort, va ser un miratge doncs van estar prou bé i poc a poc es varen anar posant a lloc i deixant anivellat el global de la cantada, que malgrat tot ja era prou bo. Espero que enguany, la mar quedi serena i el meu dret a decidir el què m'agrada i el què no sigui respectat i no pretenguin imposar res.
Vull destacar l’aportació que fa en Jordi Cabarrocas amb el contrabaix. Així com en altres vegades no m’aportava ni fred ni calor, en les darreres cantades i espero serveixi de precedent, em va donar el caliu que en certs moments trobava a faltar al grup.
També destacar la menció a la Gemma Guiu, sempre m’agrada que es recordin als que no hi son. Ho va fer en Joaquim Mas durant la presentació de la peça «Qui m’acompanya» escrita per el pare de la noia en qüestió, Miquel Guiu i musicada per en Josep Bastons.
La cantada prenia la darrera corba per enfilar la recta final, i com qui no vol la cosa, ja teníem dalt de l’escenari a tots els grups per interpretar «La bella Lola» i «El meu avi» i d’aquesta manera, la 48º Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell tirava avall el teló i ens deia, fins l’any vinent. L’encarregat de dirigir les dues darreres peces va ser el nostre gran amic, mestre d’havaneres i molt més, Josep Bastons.
Cal destacar un any més la participació dels Marrecs de Salt en la construcció de dos pilars de quatre durant la interpretació de "El meu avi" fet consolidat que cada any hi posa un toc més patriòtic al esdeveniment doncs en acabar, els crits de "in, inde, independència" ressonaven per tota la cala del Port-Bo.
Ara que ja “Els pescadors de l’Escala” han aconseguit la Creu de Sant Jordi us vull comunicar oficialment que hem iniciat els tràmits per que a en Josep Bastons li sigui atorgada també aquesta distinció a ser possible el proper any.
La iniciativa la varem pensar farà un parell d’anys, però al poc temps, Els pescadors de l’Escala varen començar la seva campanya per aconseguir aquest reconeixement i varem decidir endreçar-la al calaix fins que els hi fos assignada per tal de no destorbar ni portar a males interpretacions la nostra iniciativa.
Ara, i arribat aquest moment, esperem tenir el recolzament de tots aquells i aquelles que creieu al mestre Josep Bastons és digne mereixedor d’aquest reconeixement. Ja va sent hora que se li reconegui la feina que fa i ha fet per la música i per la cultura tradicional i popular catalana.
I continuant amb la cantada, ara que ja la tenim finalitzada, permeteu-me que us faci un comentari per aquell o aquells als que els hi pugui interessar la meva opinió.
Referint-me al grup Mariners de Riera. Donat el nivell que els precedia i prosseguia, calia treballar i molt probablement ho hagin fet, però no ha estat prou i estic segur que no ha estat per actitud, doncs els seus components senten aquests cants molt seus i creuen en allò que fan. Però no et pots posar davant grups com Peix Fregit, Port-Bo i Pescadors de l’Escala d’aquesta manera,
D’això no puc culpar al grup, arriben fins on arriben, penso que és l’organització i concretament la persona que s’encarrega de escollir els grups qui ha de mirar l’equilibri de la cantada. Com a mínim, crec que ja que saps que l’aposta no es bona, jo, els hagués posat al davant de tot, sempre estàs a temps d’anar recuperant la cantada poc a poc i no de cop com van haver de fer els companys del Peix Fregit, sort d’ells.
Si a Catalunya tenim cinc, sis, set grups que son el bo i millor del país, més altres dos o tres que van treballant de valent any rere any i s’esforcen i aconsegueixen bons resultats musicals, el que no es pot fer, és escollir un que probablement està a la mateixa posició però per baix. Ho sento, per aquesta cantada jo no ho faria (ni per cap altre, però aquesta menys).
“Ep i al tanto”, que tots tenim amics, a tots ens fa il·lusió que a Calella hi canti aquell grup amb els que hi tenim tant bon rotllo, tots tenim preferències però companys organitzadors, aquesta cantada és “La Cantada”, és un mirall massa gran del gènere com per estar fent apostes personals d’aquests tipus doncs ja coneixem el resultat, i jo personalment, en aquesta he trobat que tot i les diferencies que tinc amb un dels grups és digne mereixedor de ser-hi i per obtenir el meu més sincer reconeixement per la bona feina que han fet damunt d’aquest escenari.
Bé, i ara amb el vostre permís, continuo amb el que ens va portar aquesta meravellosa nit empordanesa. En acabar la cantada gran, l’oficial, varem trobar-nos un grup d’amics, de seguidors del gènere, en definitiva d’havanerus per tal de fer la nostra particular cantada.
Abans d’això jo no em volia deixar escapar les petites joies que et deixa la nit de La Cantada i menys mal que no ho vaig fer. El primer grup que vaig voler anar a escoltar va ser al Peix Fregit que actuava al Bar Restaurant Calau. Permeteu-me un agraïment als responsables del local pel bon tracte que vaig rebre.
Quan vaig arribar el grup ja estava preparat, a diferencia d’altres anys, estaven a la part esquerra, dalt uns taburets que donaven molta visió als que des de fora del local s’aplegaven per escoltar aquest tercet palafrugellenc.
Aquí ens varen regalar joies magnifiques com «Ulls verds», «Catalans a l’Alcàrria» «lágrimas negras» i un munt de peces que deixaven bocabadats als afortunats que havien trobat un lloc dins el local i altres que estaven amuntegats a l’entrada.
El segon grup al que vaig anar a veure i volia escoltar en directe era Mariners de Riera. Sempre intento abans de fer una afirmació, que pot no agradar, tenir fonaments basats en experiències que corroborin el que penso i sento. I bé, malauradament, em vaig tornar a reafirmar.
En sortir de la taverna Calau em vaig trobar casualment amb en Xiqui Ramon, component del grup Arjau, i no m’ho podia creure, ell no cantava a Calella i no és dels habituals de després de La Cantada, i per aquest motiu li vaig demanar els motius que l’havien portat a posar els peus a Calella en un dia com aquest.
La resposta encara em va fer més il·lusió, doncs em va dir que havien actuat amb el grup Arjau allà al costat i havien decidit fer una volta per veure com anava tot.
Això volia dir que els altres components Jordi Grau i Jordi Rubau no podien estar massa lluny. I com aquell qui va agafat de bracet, ens varem dirigir allà on cantaven els Mariners de Riera amb les ganes i la il·lusió de trobar-me als els Jordi’s i així va ser.
En un costadet, sense poder ser massa vistos, sense fer soroll, amb un refrigeri entre mans, estaven escoltant el grup de Matadepera, llavors quan en Xiqui s’hi va apropar, en Jordi Casas, component de Mariners de Riera els va demanar que anessin a cantar-ne algunes amb ells.
Allò va agafar color de cop, la terrassa del bar va tornar a brillar, fins i tot, el fet de cantar a Can Palet, que a mi mai m’agrada per la mala sonoritat que dona aquella terrassa s’havia convertit en un escenari perfecte i amb una acústica genial.
Però no em podia aturar, es feia tard i encara em quedaven dos grups per veure.
Vaig anar en direcció a la taverna Can Batlle doncs hi cantaven “Els pescadors de l’Escala” i ja us ho podeu imaginar. Per una banda el mal regust que tenia jo d’aquella taverna quan en els dos darrers anys de la cantada hi ha hagut problemes i per l’altre “l’amistat” que ens uneix amb dos dels components de Pescadors de l’Escala varen fer que per evitar mals majors, passes de llarg per arribar-me a Ca la Raquel i aquests els deixes pel final.
En arribar a Ca la Raquel, no es podia passar, la gent estava apilada entre caps per tal de veure per una escletxa un tall dels Port-Bo, i es que no m’estranya, allà on està lo bó, acostuma a estar plé. Vaig demanar als assistents si em deixarien passar per entrar, gaudir un xic i aprofitar per deixar retratats als cantaires, però solament vaig poder fer això últim, doncs només per educació, no em podia saltar aquella cua i posar-me a escoltar a primera fila com si fos algú. Per tant i amb tot el dolor del món vaig haver de marxar, per respecte als assistents havent gaudit tot just d’una sola peça. Per sort, jo els puc gaudir més cops l’any que potser molts dels que allà es varen aplegar.
En sortir de Ca la Raquel, i enfilar el carrer avall, de nou Can Batlle, “ai Deu, ja hi tornem a ser”, us imagineu que vaig fer?. Doncs molt fàcil, valorar en dècimes de segon el que podia passar (mostres de carinyo, mirades tendres i fins i tot alguna paraula carinyosa) i sens dubtar-ho un moment i com de porc i de senyor s'ha de venir de mena, vaig passar de llarg i anar carrer a vall a la cerca d’uns amics a escoltar havaneres a la platja, un raconet que en aquesta ocasió no estava arrecerat, però que vaig passar els millors moments de la nit.
Només us diré, i per posar-vos les dents una mica llargues, amb tot el carinyo del món, que els que allà ens trobàvem, no hi cabíem en cap de les tavernes per falta d’espai. El que inicialment va començar amb una vintena d’amics trobats de manera quasi improvisada (com es feia abans), va acabar amb prop d’una setantena de persones, estirades amb pareos, tovalloles, cadires al voltant d’un cremat -elaborat magistralment pel nostre gran amic Lluis Santos- de la nostra coca d’havanerus i d’algun amic, músic relacionat amb el gènere, que ens va aportar la part musical a la trobada. El que no ens imaginàvem cap dels assistents és que en aquella platja acabessin passant les coses que van passar i acabessin cantant tots aquells que ho varen fer pel sol fet de fer contents als amics i passar una bona estona.
Companys, els estels es van posar tots d’acord per acompanyar-nos a la platgeta, nosaltres estimem el gènere i el fet que ens regaleu aquestes estones, no estan pagades amb diners, de tot cor, gràcies per ser-hi.
No ens hem d’amagar de tenir la sort de tenir aquest havanerus al costat, però no cal dir noms, ja sabeu qui sou, i per aquest motiu i molts altres, l’agraïment el vull fer públic però mantenint respecte cap a la vostra figura pública:
Gràcies per compartir amb nosaltres aquests “deliciosos moments”.
La nit ja era ben entrada, el rellotge s'havia cansat de marcar les hores, però encara no havíem acabat, de tornada teníem que passar pel Restaurant Les Voltes, a veure l'amic Lluís Gelpí i els seus amics de Sons de la rambla, que com cada any es troben sota les voltes per cantar fins que surti el sol. Allà com cada any acomiadem la cantada!.
Sempre veiem els Havanerus de dalt de l’escenari, però baix és on es couen les coses i per sort tenim un equip que si jugués la champions sempre en sortirien guanyadors. Gràcies per tot el que feu per Les Havaneres, per mantenir-les i cuidar-les en tots aquests moments, Teresa, Lluis, Silvia, Jordi, Maria Jesus, Xavier, Carmen, Joan, Dolors, Laura, Gina, Sylvia, Josep, Angela, i un llarg etc...
Molts de vosaltres sabreu que per aquestes dates, al Bloc Havanerus estem d’aniversari, i enguany ja en fem 6.
Un any més, el vull dedicar i agrair a la Cris i a en Dídac que m’aguanten cada dia i em donen suport per continuar treballant. Tinc la sort de poder compartir amb ells, tots els deliciosos moments que ens ofereix aquest gènere i espero i desitjo que sigui per molts anys.
També al meu “petit comité havaneru”, i a tots vosaltres que hem seguiu i que em rebeu sempre amb tant de carinyo, a tots els havanerus, Gràcies per ser-hi! sense vosaltres tot això seria ciència-ficció.
També aprofito l'avinentesa per convidar-vos a gaudir d'un altre de les cantades especials que ens espera per aquest mes de Juliol, i no es altre que la XXXII Cantada d'havaneres i Cançó de Taverna de Platja d'Aro amb la participació de Bergantí, Els Cremats i Port-Bo, no us la deixeu escapar que és de les bones.
©Toni Foixench
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada