Tela Marinera i Ultramar a la Festa Major de Sabadell '14

Benvolguts havanerus,

Aquest cop vinc amb sorpresa, com aquell que va a pescar amb l’esquer habitual, i tot i que el primer que va pujar varem ser unes castanyoles que ni pel suquet, vaig aguantar amb bona voluntat i vaig acabar agafant un llobarret de mida.

No hi ha mal, que per bé no vingui, el passat diumenge al vespre, per culpa de l’agenda del grup Port-Bo vaig acabar anant a la Festa Major de Sabadell per escoltar havaneres i descobrir un grup amb qui darrerament ens hem creuat una sèrie de missatges en els quals no he tret massa aigua clara.

M’havia muntat el vespre de manera que tornant de Palamós passava per Santa Perpètua de Mogoda a escoltar els Port-Bo a les deu del vespre tal i com marcava l’agenda. Però se’m va ocórrer enviar un whattsapp a una amiga per veure si hi anava i em va contestar que ja hi era i el grup ja feia estona que cantava.

Llavors, com recordava haver vist anunciat la Festa Major de Sabadell i en ella, l’actuació dels grups Tela Marinera i Ultramar i no coneixia cap dels dos, vaig creure que era un bon moment per anar i escoltar grups que no havia sentit fins al moment, tot una aventura.

Vaig arribar a la plaça del mercat faltant mitja hora per l’inici de la cantada, pensant en agafar bon lloc i poder escoltar en bones condicions els dos grups. La sorpresa meva va ser quan acostant-me a la plaça, no era capaç de trobar una cadira buida entre el grapat de gent que s’aplegava. Però tot d’una, vaig veure una cadira lliure prop de la taula se so, on vaig descobrir que els que sonoritzaven la cantada era Sonostudi, així que almenys, algun conegut a la taula de so em trobaria i així va ser.

Fent un recompte ràpid de cadires i fileres ocupades, em sortien unes xifres molt maques per una cantada d’havaneres de Festa Major, als voltants d’un miler de persones tirant per baix...

Inicialment vaig guardar la càmera de fotos per tal de gaudir al cent per cent de la cantada i oblidar-me de la màquina durant una estona, però el primer grup de la cantada, m’ho va posar fàcil. Era millor fer fotografies i de pas algun enregistrament per tal de fer-vos partícips i que pugueu treure la vostra opinió, la meva ja us la podeu imaginar...

El grup Tela Marinera es va fundar l’any 1979 i d’això en fa 35 anys...

Us deixo una mostra de l’actuació del grup Tela Marinera.

En acabar l’actuació d’aquest grup de Sabadell, es va fer la mitja part i es va repartir cremat entre els assistents. La durada de la mitja part va ser d’aproximadament 40 minuts, temps suficient per re col·locar-nos degut a que molta gent va marxar, entre altre motiu i sense pensar malament per que la cantada va començar a les onze de la nit i la primera part acabava a una mica abans de la mitja nit.

El grup Ultramar, el segon de la vetllada, va començar la seva actuació passat un quart d’una de la matinada, i sense presentacions, anant pel dret, varen arrencar amb la primera peça a raig "La rosa del port" del mestre Ortega Monasterio. Em va estranyar molt que triessin aquesta peça, no recordo haver trobat en una cantada conjunta que els grups repetissin peces ja interpretades, doncs el grup Tela Marinera ja l'havia interpretat i entre el públic es va sentir una remor amb comentaris similars. Però bé amb aquesta peça van poder ajustar veus, volums, instruments, per tal d’oferir-nos una cantada com cal i engegar amb bon peu tot i la repetició de peça.

I vet aquí la sorpresa. Tenia aquella agradable sensació d’haver descobert un nou grup d’havaneres que dintre de les diferencies amb que habitualment estic acostumat quant a repertori, arranjaments i veus, tenien molts motius que em varen atraure des de la primera peça.

De moment, em guardo alguns, però sí que us diré que entre altres fets que em varen captivar va ser la part instrumental del grup. Poques vegades he pogut gaudir de tants instruments tocats amb tant de sentiment i tots posats en la justa mesura.

Els arranjaments del grup -segons varen dir- estan fets en gran mesura per en Joan Ramon i des d’aquí m’agradaria felicitar-lo per lo treballats que estan, tot i que us he de dir que tenen un estil molt propi, i els ritmes de les peces sovint els escoltava a ritme de bolero més que d’havanera. Us deixo una mostra....

També us he de destacar en Francesc Memvrives, acordionista i tercera veu (crec) del grup. Al llarg de la seva actuació em vaig anar fixant en els detalls musicals que té i em va recordar a un altre bon amic acordionista que sense partitura davant, també juga amb l’acordió d’una manera molt similar a la d’en Francesc, aportant a cada moment la melodia que no destaca per damunt de res, però que no pot faltar en cap instant.

I per últim l’Àngel Riba i la Núria Berengueras, podem dir les dues veus del grup que alternen la primera veu depenent de la peça així com la part instrumental. He de dir que vaig gaudir força de la veu de l’Angel en la interpretació de l’Havanera d’en Tomeu Penya, una peça que la tenia molt col·locada a un altre amic, i que amb aquesta versió, també em van fer voltar el cap.

També us en destaco la part instrumental ja sigui de corda o de percussió que aporta en certes peces l’Angel, sense excessos, ja sigui agafant els ous o l’axatse, i fins i tot acompanya el grup amb el baix elèctric quan la peça ho requereix.

Quant a la Núria Berengeras seré breu per tal que no trobar mar de fons i no donar peu a interpretacions fabuloses. Em va agradar força la seva veu i també la part musical que ens aporta ja sigui tocant la guitarra, com en certes peces el baix elèctric, trobo que han sabut col·locar la veu d’una dona allà on s’ha de posar sense destacar per damunt de cap altre.

Com he dit anteriorment, Ultramar té un estil propi, i com ja sabeu els que em llegiu, aquest factor també m’agrada molt, encara que a vegades si aquest estil divergeix molt de la peça inicial (tal i com va ser creada pel seu autor), la sensació passa de agradable a tot lo contrari, però no va ser ni molt menys la sensació que em va aportar.

Cal ser valent, arriscar i innovar quan toca, però sempre respectant l’essència amb que l’autor va crear la peça, les imitacions acostumen a ser dolentes i porten al fracàs.

Un bon amic un dia em va dir “si una peça està tant ben feta, no podem fer-la igual, doncs quasi segur que l’espatllaràs, cal esforçar-se i buscar la teva versió d’aquella peça” (ens referíem a la peça Luz que brillas i com a referent la interpretació que va fer en Fonso Carreras i Càstor Pérez al seu disc Flor de lluna, encara avui, per mi, la millor interpretació que s’ha fet.

Com fan altres grups, Ultramar permet durant l’actuació el lluïment dels seus components, cadascun amb allò que s’hi troba més còmode, ja sigui amb forma d’instrument o en forma de veu.

I com no podia ser d'altre manera, varen concloure la cantada els dos grups units dalt de l'escenari intepretant els dos cants comuns, La bella Lola i El meu avi.

En acabar la cantada, em vaig dirigir a peu d’escenari per comprar el darrer enregistrament que tinguessin el grup Ultramar i quan el tenia a les mans vaig veure que era de l’any 2009, el que em diu que no han enregistrat res en els últims cinc anys. Sóc de l’opinió que els grups s’han d’esforçar a enregistrar, doncs vull creure, que cada any hi ha peces noves, nous arranjaments, nous repertoris que cal treballar i a ser possible deixar-los reflectits en un treball. Penso que cada cop es més necessari buscar factors que ajudin a la evolució de l’havanera i això vol dir que els grups han de treballar de valent, i la creació d’un cd, habitualment ho porta. També hi ha grups que porten sempre el mateix repertori, jo encara no m’hi he trobat, però segons em comenten es habitual en certs tipus de grups.

Dit això, i amb el cd a les mans, vaig aprofitar que la Núria Berengueras es va acostar a la vora de l’escenari per presentar-me, i per tal que pogués posar cara a partir d’aquell moment a la persona amb la que s'intercanvia diversos correus i als comentaris que ens hem anat fent a les xarxes socials. Posant cara a la gent i mirant els ulls, s'acostuma a veure molt i sempre resulta més fàcil tot plegat.

Em vaig presentar i acomiadar del grup, va ser un plaer que els nostres camins es creuessin, no sempre es possible. A vegades, té que sortir un pla malament, per que l’altre sigui igual o fins i tot millor.

Tant de bo el que ens va regalar el grup Ultramar a l’actuació de Sabadell es vagi repetint concert rere concert, o si pot ser millorant, i si un dia ens tornem a creuar, que crec que serà aviat, pugui gaudir i tornar a veure les cares de felicitat que deixàveu a la gent que us escoltava. No em faria cap por recomanar a organitzadors un grup com Ultramar per cantades arreu del país...

Us deixo l'enllaç a l'àlbum de fotografies del que va captar el meu ull mecànic.

Salut, força i havaneres a dojo!.

 

©Toni Foixench, tots els drets reservats.

L'Empordanet i Arjau al Barri de Sant Roc

Bentrobats companys

Acabem l’agost i com ja es habitual, hi ha una cantada que els havanerus no perdonem, es tracta de la cantada del barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell.

Aquesta, també queda inclosa dintre de les cantades top-ten de l’any tot i que aquest va ser més fluixeta i va quedar un xic lluny de les fantàstiques cantades viscudes en aquest indret tant especial.

Els grups participants eren l’Empordanet i Arjau.

Primer de tot i com cada any es va celebrar el sorteig de quadres elaborats per coneguts pintors habituals de Calella per tal de cobrir les despeses que tenen per preparar la cantada, tot i que cal dir que tots els hi participen, ho fan de manera altruista, a excepció de la empresa sonoritzadora, Sonostudi, que ho fa per un preu simbòlic. En Jordi Penas, molt ben acompanyat pel seus ajudants varen fer molta via alhora del sorteig per donar pas lo més ràpid possible a la cantada.

Com haureu pogut veure, fa molt de temps que no escolto l’Empordanet i en tenia unes ganes boges. Des de que en Pere Molina va decidir marxar a Peix Fregit, tot just els he pogut escoltar un parell o tres de vegades, entre altres llocs, l’any passat a la mateixa cantada i fa dos, en una trobada que es va fer a la taverna de Can Batlle de Calella de Palafrugell.

Em resulta impossible no mirar enrere en certes ocasions, i aquesta va ser una d’elles. Ja sé que no esta bé, que tot son èpoques i moments, però com vaig viure els darrers canvis de L’Empordanet amb la creació del darrer disc “Lejos de ti” i la il·lusió que hi varen posar, com he dit se’m fa impossible mirar enrere. I quan ho faig, i miro el present, penso que aquells, ja no tornaran. Avui tenim L’Empordanet refet com a duet, amb el que això comporta i lo difícil que és tirar endavant amb una formació de dos components i amb uns registres de veu tant extrems.

La il·lusió que portava dins per escoltar-los poc a poc es va anar esvaint a mida que passaven les cançons, tot i que ells, amb molt bona predisposició, amor pel gènere i altres factors personals, feien que els escoltes més amb el cor que amb les orelles i això feia que no em vingués avall tant ràpidament com algun altre que tenia a prop.

El repertori de peces que fan, a mi em va agradar molt, doncs actualment, no hi ha cap grup que interpreti una havanera tant antiga, tot i que en aquesta ocasió ja ens varen avisar que d’havaneres en farien poques, però les peces que varen interpretar eren aquelles que habitualment cantaven els nostres grans, avui, quasi tots traspassats.

Us deixo una de les peces que em va descobrir el mestre Càstor Pérez llavors acompanyat per la Neus Mar i l’Enric Canada formant el grup Cubacant. Ara, havent passat els anys, ells l’han volgut incloure en el repertori, i només pels bons records que em va portar la peça, ja val la pena tenir-la entre les nostres joies. En aquells dies jo no tenia els mitjans per gravar-la, si els hagués tingut us ben asseguro que l’hagués afegit de les primeres. La peça es diu «Nena» escrita per Patricio Ballagas. En Càstor me la va definir com una de les peces més difícils de la trova tradicional cubana.

En Xavi Jonama té una de les millors veus de l’havanera, i en Lluís Bofill una de les millors guitarres del gènere, però trobo que hi falta alguna cosa per que soni com cal.

Ells continuen entusiasmats amb el projecte, s’ho passen bé fent el que fan, ara només cal que tornin allà on els pertoca.

Com ens va comentar en Xavi Jonama, en algunes ocasions els acompanya la Meritxell, i en aquesta ocasió, ho va fer després que el grup ens interpretes una mitja dotzena de peces en solitari.
Però com ja es habitual en aquesta cantada, L'Empordanet no es podia acomiadar sense interpretar junt qmb en Jordi Penas, «El barquito de nácar».

Amb la primera part acabada, les valoracions de la gent no eren massa favorables de com havien acabat la cantada però calia veure-ho amb bons ulls i ganes de millora, per tant, era el torn del cremat i després dels Arjau.

Els Arjau era el segon grup de la vetllada i podien acabar empatant el partit, doncs era la mitja part i perdíem per un gol, potser fet en pròpia porta...

Però lluny de delitar des del minut zero al públic, els Arjau varen tenir algun problema de sonorització, concretament en Jordi Grau no s’escoltava i això feia que no cantes a gust. Per sort, i com si estiguéssim entre amics, un cop finalitzada una de les peces, va aturar-se un instant i va demanar a la gent de Sonostudi que arregles aquell problema per tal de continuar la cantada amb condicions.

Allò va marcar un abans i un després de l’actuació dels Arjau, aprofitant que ho he comparat amb un partit de futbol, això és com si quan tornem de la mitja part, lluny de la remuntada ens fan un altre gol. Ja en tenim dos en contra.

L’actuació dels Arjau ja estava a la meitat, i tot i que van prémer l’accelerador a fons i a partir d’aquell moment varen ser els Arjau que a tots ens han delitat aquesta temporada, tot just varen tenir temps d’empatar el partit.

El fet que un component no s’escolti bé, provoca que canti insegur, aquest fet no sempre es transmet al públic, però si no es corregeix, la inseguretat s’acaba apoderant del cantant i acaba arribant al respectable. Els músics sovint no saben com s’escolta fora, i sempre és interessant que una persona de confiança i que conegui al grup els hi doni un vist i plau, un gest, una mirada, doncs sovint, com ja ens hem trobat en certes ocasions, no es poden refiar dels tècnics, doncs per algun tot li està bé, encara que hi hagi instruments que no sonin.

Per sort, en Jordi Grau, als altaveus del públic es sentia perfectament, el problema el tenia ell amb el seu monitor (altaveus que miren cap als cantants en els quals escolten les veus del grup i la seva pròpia, ho regulen ells junt amb el tècnic a gust de cada component). Diuen els entesos que qui no se sent per cantar és com qui no veu per caminar, feu la prova i veureu quin desgavell.

Els Arjau ja tenen molts anys d’experiència i ja sabem que és cantar amb condicions adverses, el que em va acontentar va ser que d’aquesta experiència han aprés a aturar la cantada un instant, corregir el problema i tirar endavant. Tant de bo ho hagués fet a la primera cançó, tot i així, “chapeau Jordi”.

Us deixo una interpretació, un cop més formidable d’aquest tercetu calellenc, amb una peça de les que cantava en Ricard Balil, «Una noche que de amores yo soñé».

Per acabar la cantada, tots els participants es van afegir per fer la festa més grossa i es varen acomiadar amb la interpretació de La bella Lola i El meu avi.

I com no podia faltar, el reguitzell d'imatges que va captar el meu ull mecànic a la Cantada d’havaneres del Barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell.

Salut, força i havaneres a dojo!.

©Toni Foixench