L'Empordanet i Arjau al Barri de Sant Roc

Bentrobats companys

Acabem l’agost i com ja es habitual, hi ha una cantada que els havanerus no perdonem, es tracta de la cantada del barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell.

Aquesta, també queda inclosa dintre de les cantades top-ten de l’any tot i que aquest va ser més fluixeta i va quedar un xic lluny de les fantàstiques cantades viscudes en aquest indret tant especial.

Els grups participants eren l’Empordanet i Arjau.

Primer de tot i com cada any es va celebrar el sorteig de quadres elaborats per coneguts pintors habituals de Calella per tal de cobrir les despeses que tenen per preparar la cantada, tot i que cal dir que tots els hi participen, ho fan de manera altruista, a excepció de la empresa sonoritzadora, Sonostudi, que ho fa per un preu simbòlic. En Jordi Penas, molt ben acompanyat pel seus ajudants varen fer molta via alhora del sorteig per donar pas lo més ràpid possible a la cantada.

Com haureu pogut veure, fa molt de temps que no escolto l’Empordanet i en tenia unes ganes boges. Des de que en Pere Molina va decidir marxar a Peix Fregit, tot just els he pogut escoltar un parell o tres de vegades, entre altres llocs, l’any passat a la mateixa cantada i fa dos, en una trobada que es va fer a la taverna de Can Batlle de Calella de Palafrugell.

Em resulta impossible no mirar enrere en certes ocasions, i aquesta va ser una d’elles. Ja sé que no esta bé, que tot son èpoques i moments, però com vaig viure els darrers canvis de L’Empordanet amb la creació del darrer disc “Lejos de ti” i la il·lusió que hi varen posar, com he dit se’m fa impossible mirar enrere. I quan ho faig, i miro el present, penso que aquells, ja no tornaran. Avui tenim L’Empordanet refet com a duet, amb el que això comporta i lo difícil que és tirar endavant amb una formació de dos components i amb uns registres de veu tant extrems.

La il·lusió que portava dins per escoltar-los poc a poc es va anar esvaint a mida que passaven les cançons, tot i que ells, amb molt bona predisposició, amor pel gènere i altres factors personals, feien que els escoltes més amb el cor que amb les orelles i això feia que no em vingués avall tant ràpidament com algun altre que tenia a prop.

El repertori de peces que fan, a mi em va agradar molt, doncs actualment, no hi ha cap grup que interpreti una havanera tant antiga, tot i que en aquesta ocasió ja ens varen avisar que d’havaneres en farien poques, però les peces que varen interpretar eren aquelles que habitualment cantaven els nostres grans, avui, quasi tots traspassats.

Us deixo una de les peces que em va descobrir el mestre Càstor Pérez llavors acompanyat per la Neus Mar i l’Enric Canada formant el grup Cubacant. Ara, havent passat els anys, ells l’han volgut incloure en el repertori, i només pels bons records que em va portar la peça, ja val la pena tenir-la entre les nostres joies. En aquells dies jo no tenia els mitjans per gravar-la, si els hagués tingut us ben asseguro que l’hagués afegit de les primeres. La peça es diu «Nena» escrita per Patricio Ballagas. En Càstor me la va definir com una de les peces més difícils de la trova tradicional cubana.

En Xavi Jonama té una de les millors veus de l’havanera, i en Lluís Bofill una de les millors guitarres del gènere, però trobo que hi falta alguna cosa per que soni com cal.

Ells continuen entusiasmats amb el projecte, s’ho passen bé fent el que fan, ara només cal que tornin allà on els pertoca.

Com ens va comentar en Xavi Jonama, en algunes ocasions els acompanya la Meritxell, i en aquesta ocasió, ho va fer després que el grup ens interpretes una mitja dotzena de peces en solitari.
Però com ja es habitual en aquesta cantada, L'Empordanet no es podia acomiadar sense interpretar junt qmb en Jordi Penas, «El barquito de nácar».

Amb la primera part acabada, les valoracions de la gent no eren massa favorables de com havien acabat la cantada però calia veure-ho amb bons ulls i ganes de millora, per tant, era el torn del cremat i després dels Arjau.

Els Arjau era el segon grup de la vetllada i podien acabar empatant el partit, doncs era la mitja part i perdíem per un gol, potser fet en pròpia porta...

Però lluny de delitar des del minut zero al públic, els Arjau varen tenir algun problema de sonorització, concretament en Jordi Grau no s’escoltava i això feia que no cantes a gust. Per sort, i com si estiguéssim entre amics, un cop finalitzada una de les peces, va aturar-se un instant i va demanar a la gent de Sonostudi que arregles aquell problema per tal de continuar la cantada amb condicions.

Allò va marcar un abans i un després de l’actuació dels Arjau, aprofitant que ho he comparat amb un partit de futbol, això és com si quan tornem de la mitja part, lluny de la remuntada ens fan un altre gol. Ja en tenim dos en contra.

L’actuació dels Arjau ja estava a la meitat, i tot i que van prémer l’accelerador a fons i a partir d’aquell moment varen ser els Arjau que a tots ens han delitat aquesta temporada, tot just varen tenir temps d’empatar el partit.

El fet que un component no s’escolti bé, provoca que canti insegur, aquest fet no sempre es transmet al públic, però si no es corregeix, la inseguretat s’acaba apoderant del cantant i acaba arribant al respectable. Els músics sovint no saben com s’escolta fora, i sempre és interessant que una persona de confiança i que conegui al grup els hi doni un vist i plau, un gest, una mirada, doncs sovint, com ja ens hem trobat en certes ocasions, no es poden refiar dels tècnics, doncs per algun tot li està bé, encara que hi hagi instruments que no sonin.

Per sort, en Jordi Grau, als altaveus del públic es sentia perfectament, el problema el tenia ell amb el seu monitor (altaveus que miren cap als cantants en els quals escolten les veus del grup i la seva pròpia, ho regulen ells junt amb el tècnic a gust de cada component). Diuen els entesos que qui no se sent per cantar és com qui no veu per caminar, feu la prova i veureu quin desgavell.

Els Arjau ja tenen molts anys d’experiència i ja sabem que és cantar amb condicions adverses, el que em va acontentar va ser que d’aquesta experiència han aprés a aturar la cantada un instant, corregir el problema i tirar endavant. Tant de bo ho hagués fet a la primera cançó, tot i així, “chapeau Jordi”.

Us deixo una interpretació, un cop més formidable d’aquest tercetu calellenc, amb una peça de les que cantava en Ricard Balil, «Una noche que de amores yo soñé».

Per acabar la cantada, tots els participants es van afegir per fer la festa més grossa i es varen acomiadar amb la interpretació de La bella Lola i El meu avi.

I com no podia faltar, el reguitzell d'imatges que va captar el meu ull mecànic a la Cantada d’havaneres del Barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell.

Salut, força i havaneres a dojo!.

©Toni Foixench