Benvolguts havanerus,
Arribats a aquestes alçades, ja em permeto posar-vos en situació, més ben dit, en la meva situació per tal que us pugueu fer una mica a la idea del que em voltava pel cap els dies previs a la cantada. No sóc massa amant de trepitjar la capital catalana, sempre acabo atabalat entre una cosa i l’altre, però no puc negar que hi sóc nascut i que part de la meva infantessa la hi vaig passar, i vulguis o no, quan hi ets, poc a poc t’hi vas acostumant i com a ser humà ens adaptem al medi sigui el que sigui.
Doncs bé, ja fa un temps, un dia d’aquells en els que tenia temps per dedicar a l’havanera i el cant de taverna posava a dia l’Agenda de Les Havaneres i enguany he fruit de valent cada cop que veia que el grup Boira feia una escapada, ja fos cap a Barcelona, Girona o Tarragona. Per sort, aquest any han estat molts els cops que han voltat pel país, el que no em podia imaginar és que la temporada, com aquell qui diu, la finalitzaven a la capital catalana.
Si companys, el grup Boira era un dels grups convidats a participar en les Festes del Barri de Les Corts, i concretament al carrer Benavent. Això ja era massa, en passar-ho, vaig pensar que un dels components s’havia confós i havia posat el seu poble de residencia enlloc del carrer que hi havia de posar, però res més lluny de la realitat, era jo qui estava errat.
Benavent de Segrià, abans anomenat Benavent de Lleida és el poble del meu pare, dels meus avantpassats per part de pare i on també hi he passat molts estius. A la wikipedia hi diu “Benavent de Segrià és un municipi de la comarca del Segrià, situat a la plana segrianenca del nord de Lleida i al sector pròxim a la dreta dels rius Noguera Ribagorçana i del Segre, i actualment regat per les aigües del Canal de Pinyana. Limita amb els termes de Vilanova de Segrià (NW), Corbins (NE i E), Torre-serona (SW i W), Torrefarrera i Rosselló (NW).”
Doncs bé ara bé la part del barri de Les Corts. Aquest barri és on hi vaig viure part de la meva infantessa, just a tocar el Camp Nou, on aquelles glorioses tardes de futbol es podien escoltar els gols d’en Pichi Alonso, Schuster, Quini, Maradona, Archibald, Lineker, o les parades del nostre estimat Urruti des de el balcó de casa, tot i que per aquells temps, no em perdia un sol partit... Fins i tot recordo haver vist tot l’enrenou pel famós segrest d’en Quini, veí de casa....
Si ajuntem les tres casuístiques, Grup Boira, Barri de Les Corts i Benavent, entendreu que era massa bonic per ser realitat.
Ara ja sabeu el motiu pel qual em pensava que tot aquest idil·li no podia ser altre cosa que una confabulació, doncs que un grup de Lleida tingui un concert al Barri de Les Corts i a Benavent (en aquest cas el carrer de Barcelona) era quasi inimaginable.
Però la realitat era aquesta, així, que com si fos una d’aquelles cantades esperades amb tant d’anhel, vaig marxar aviat de la feina, vaig passar per la dutxa i ben polit vaig agafar la càmera i vaig anar cap a Barcelona per fer realitat aquest desitjat moment.
Però la realitat era aquesta, així, que com si fos una d’aquelles cantades esperades amb tant d’anhel, vaig marxar aviat de la feina, vaig passar per la dutxa i ben polit vaig agafar la càmera i vaig anar cap a Barcelona per fer realitat aquest desitjat moment.
En arribar el grup estava remullant la gola en un petit bar situat a uns cinquanta metres del escenari i vaig aprofitar per saludar-los i felicitar-los pel nou treball que acaben de presentar aquesta temporada “Som de l’oest”.
També vaig poder veure i saludar a tota la colla d’havanerus que s’havien aplegat per escoltar i gaudir dels Boira com eren la Sílvia, la Marga, la Gina, l’Artur, la Teresa, en Lluis, la Rosa, en Toni, l’Isabel, en Joan i la Maria José, formen un grup sensacional!
La cantada funcionava amb la modalitat, “pagui per seure”. Fins al moment no m’havia trobat mai, serà perquè per Barcelona no em moc massa, doncs els habituals de la zona ja hi estan acostumats. Amb 1 Euro tenies dret a una cadira i a posar-la allà on volguessis, per tant, ja em veieu a mi, anar a fer cua per recollir la meva cadira i muntar una fila de cadires amb un grapat d’havanerus, estic segur que fèiem patxoca.
La cantada va començar amb molta puntualitat i el grup poc a poc es va anar fent amb el públic, oferint aquelles peces que aquests volen escoltar com qui no vol la cosa. La tria de peces va estar molt ben escollida, peces com «La balada d’en Lucas», «Escolta es vent» totes elles del mestre Jose Luis Ortega Monasterio i d’altres com «El capità» (Carles Casanovas i Antoni Mas) o «El barraler» (Carles Casanovas i Josep Bastons), «Vell pescador» (Llibori), «Ulls verds» (Josep Miquel Servià i Ricard Viladesau) o «Marta» (Moises Simons) entre altres van delectar a un públic molt amatent i molt respectuós amb el grup i amb tot l’entorn... Per cert la interpretació de «Marta» per part d’en Jordi Carulla em va fer posar els pels de punta de la magistralia i el sentiment que hi va posar durant la interpretació.
La posada en escena era molt distesa però va haver un detall que em va fer veure que la cantada la dirigien cap a una vessant diferent i l’anaven pujant d’intensitat.
El públic a la mitja part ja havia quedat ben amerat dels Boira, ells estaven radiants, amb una emoció a les mirades que feia molt de temps que no veia, i una manera de gaudir dalt de l’escenari que feia enveja.
Les tres veus del grup -Jordi Carulla, Ramon Bordes i Enric Bardina- anaven empastades al màxim, amb uns “solos” d’en Jordi que tallaven l’aire i creaven un silenci que no semblava que ens trobéssim al mig de la gran ciutat. I us en destaco també la veu de l'Enric que sembla que no hi sigui però que no pot faltar.
De la part musical, cal posar un parell de noms propis, en Toni Castell i de nou, en Ramon Bordes, però el primer, té gran part de culpa, doncs l’acordió del grup Boira es notable i característic del mon havaneru. La sensibilitat que aporta en Toni a totes i cadascuna de les peces, dona un sentit a les interpretacions, que quan els vas coneixent veus el perquè de tot plegat.
És un pou de coneixement i té unes aptituds que el fan ser, sota la meva opinió, un dels millors acordionistes del país, doncs és dels pocs que mai li veig un faristol a prop seu.
Quant a en Ramon Bordes, que voleu que us digui, només cal que feu una ullada en algun dels vídeos que us he anat penjant per que pugueu veure el tipus de personatge que és. Els que l’estimem l’anomenem el “Lo roquer de l’havanera” doncs no pot estar ni un sol moment quiet en un mateix lloc, menys mal que l’escenari era prou gran, doncs no mel puc imaginar en aquells escenaris tant petit que a vegades ens trobem en certes cantades.
La segona part de la cantada va començar la cadira d’en Toni fora de l’escenari, es a dir, aquell acordionista que havia estat assegut a la primera part, estava dempeus, seguint les peces sense poder-se estar de gronxar-se amb el ritme dels valsets, boleros i havaneres que ens anaven interpretant.
Això feia preveure alguna cosa, però potser aquest detall va passar per alt d’algun dels assistents que poc a poc va anar entenen el per que de la falta de la cadira, tot i que al principi, ens van regalar dues joies que podrien ser dos rellotges, nets, polits, elegants, que quan cal el pots ensenyar, però si no vols els deixes dintre de la màniga de la camisa i passa desapercebut.... Però no era el cas, Boira volia deixar palès que els contractants havien encertat amb la tria i aquestes dues joies varen ser “Quan ella em mira” amb lletra d’en Jordi Carulla i música de “Lo Bordes” i “Niu d’amor” del mestre Antoni Mas la qual va estar dedicada i els hi estic molt agraït per la part que em toca...
I el ritme es va anar desfrenant amb peces com “Encisadora” del mestre Jose Luis Ortega Monasterio, “Havanera rumba de Tamariu” d’en Pep Lladó, “La taverna del vell mercant” de l’Enric Ferrer i varen acabar amb “Som de l’oest” una peça d’en David Esterri altrament anomenat “Lo pardal roquer” que va tornar a posar dempeus als assistents ballant i picant de mans per acomiadar la cantada amb un gust de voler més, però el rellotge ja marcava l’hora d’anar finalitzant la cantada i així va ser.
L’enregistrament hi és però la qualitat no es la desitjada doncs jo no em vaig poder estar de moure’m i ballar al ritme de la música i veient la majestuositat de la triomfada que havien aconseguit aquests quatre “paios” de l’oest de Catalunya, els Boira, lo Ramon, lo Jordi, lo Enric i lo Toni, quatre a tenir en compte si el que voleu es escoltar havaneres d’una qualitat excepcional i amb un sentiment i una entrega que poc cops podreu veure damunt d’un escenari, i on hi posen la veu, darrera hi va el cor, perquè el que fan, ho fan molt bé i el que no, no ho toquen.
Salut, força i havaneres a dojo!.
Us deixo l'enllaç al recull d'imatges del que va captar el meu ull mecànic i una passi de d'imatges...
©Toni Foixench
